Ara   que   fa   100   anys   del   seu   naixement,   vull traure    del    caixó    de    la    memòria    aquell    record    tant entranyable   per   mi   de   quan   era   petita   i   la   tia   Estebania anave   a   ca   la   iaia   Alícia   a   veure-la.   Me   revenen   aquelles converses    “de    coses    d’antes”    a    la    cuina,    en    mig    d’un ambient    de    complicitat    i    estimació,    i    de    les    que    jo, mentrestant   jugava   no   gaire   lluny   d’elles,   procurava   ficar l’orella per l’admiració que em provocaven. L’arribada   de   la   tia   Estebania   sempre   era   motiu d’alegria    per    mi.    Me    fascinava    la    seua    altura,    la    seua vitalitat.     La     veia     una     dona     amb     caràcter,     forta, independent,   moderna...   era   “la   tia   de   Barcelona”.   Però sobretot,    lo    que    més    apreciava    (i    així    ho    he    pogut corroborar   amb   lo   pas   dels   anys)   és   la   boníssima   memòria que té. Al   fer-me   més   gran,   vaig   passar   a   assentar-me   amb elles    i    a    escoltar    atentament    les    històries    que    anaven eixint   a   la   conversa,   fossen   les   que   fossen,   sense   que   mai diguessen    allò    de    “hi    ha    roba    estesa”    per    la    meua presència.   Quan   era   hora   de   marxar   cap   a   casa,   la   tia   se m’agarrava   del   braç   i   jo   aprofitava   per   acompanyar-la,   i així, poder allargar una mica més la conversa. Los   camins   pels   que   mos   porte   la   vida,   m’han   fet   anar   a   parar   molt   prop   d’on   viu   ella   i   per tant,   a   dia   d’avui   poder   seguir   “disfrutant”   del   seu   coneixement.   La   tia   Estebania   té   79   anys   més   que jo   i   és   germana   de   la   meua   re-iaia   Joaquina,   per   lo   que,   des   del   punt   de   vista   de   la   meua   generació, ella   és   l’única   dipositaria   de   la   memòria   dels   nostres   avantpassats   i   d’un   poble,   unes   costums,   un llenguatge, i una manera de viure que no té res a veure amb la d’avui en dia. És   per   això   que   em   sinto   molt   afortunada   i   sempre   penso   que   tindre   una   tia   així   és   tindre   un tresor.    La    celebració    del    seu    centenari    és    simplement    una    excusa    per    dedicar-li    una    més    que merescuda   història,   ja   que   és   una   de   les   persones   que,   en   certa   manera,   va   contribuir   a   despertar-me l’interès per conèixer la nostra història comú. Per   la   història   d’avui   hem   fet   un   recordatori   dels   seus temps    de    joventut.    Un    repàs    de    les    seues    vivències,    però també   d’algunes   dels   seus   germans,   de   Nonasp   i   de   Barcelona, dels   bons   temps   i   dels   que,   per   l’època   que   els   va   tocar   viure, no ho van ser tant. Lo   dia   4   de   març   de   l’any   1919   naixia   al   carrer   de   la Mare   de   Déu   número   66,   de   Nonasp,   una   xiqueta   que   portaria per   nom   Estebania.   Era   filla   de   Tomàs   Tomàs   Giner   (1870)   i   de Leonor    Moreno    Andreu    (1880).    Va    ser    la    novena    de    nou germans,   dels   que   sol   van   sobreviure   sis:   Maria   (1903),   Tomàs (1905),   Joaquina   (1907),   Vicente   (1909),   Francisqueta   (1916)   i la protagonista de la història que mos ocupa avui: Estebania.    Comença   contant-me   que   va   anar   a   estudi   des   dels   sis fins   els   dotze   anys,   amb   la   mestressa   “doña   Resu”.   “La   mare sempre   va   tindre   molt   interès   per   que   tots   los   fills   anéssem   a estudi.   Quan   jo   hi   anava,   pel   matí   fèiem   la   lliçó   i   de   tarde labors.    Jo    estudiava    del    mateix    llibre    que    ma    germana Sisqueta,   que   tenia   tres   anys   més,   perquè   en   aquells   temps   no hi havien prou perres per comprar dos llibres” “En   acabat,   jugava   en   les   meues   amigues:   Montserrat   “la   Gràcia”,   Florència   “la   Ponseta”, Rosalina   “la   del   pregonador”,   Pilar   “la   Colleta”,   Enriqueta   “de   ca   pinya“...      Com   érem   tants   crios   al poble,   normalment   se   jugave   en   les   que   vivien   pel   mateix   corro.   Corríem   pels   carrers,   jugàvem   a   la pilota o a les cartes” De   la   seua   infància   recorda   amb   afecte   a   sa   germana   Maria.   “Tenie   16   anys   més   que   jo,   ere   la més   gran,   i   la   pobra   quasi   que   no   va   poder   anar   a   estudi.   Com   aquell   que   diu,   mos   va   criar   a   tots, perquè encara un no caminave, ja n’arrivave un altre (de crio)”    “A   casa   érem   del   Centro,   i   m’acordo   los diumenges   d’anar   al   cafè,   que   estave   al   pis   de   dalt. Lo   ball   lo   feien   a   baix,   i   en   temps   de   la   República, cap   allà   l’any   1935,   que   ja   tenia   16   anys,   també anava   a   ballar.   De   normal   la   música   ere   en   gramola, però   per   algunes   festes   com   ara   la   de   l’11   de   febrer (que    es    celebrave    la    proclamació    de    la    primera República), portaven l’orquestra de la Pobla”   “Als   12   anys,   quan   vaig   eixir   d’estudi, vaig   començar   a   treballar.   Lo   pare   ere   paleta,   i   va fer      lo      Trinquet,      lo      Molí      de      la      Plana...        Col•laboràvem   tots.      Los   meus   germans   i   germanes,   cansats   de   treballar   com   a   rucs   aquí   al   poble, se’n van anar a Barcelona” “Maria,   com   ere   la   més   gran,   va   ser   la   primera   de   marxar   a   fer   de   minyona. Al   cap   d’uns   anys, Joaquina   li   va   demanar   que   li   busqués   una   casa   i   també   se’n   va   anar.   Tomàs   igual,   també   va   anar   a Barcelona,   però   ell   a   fer   de   paleta...   Tots   hi   van   estar   hasta   que   es   van   casar,   que   van   tornar   al poble” “Sisqueta   va   anar   a   servir   a   Barcelona   en   15   o   16   anys.   Quan   va   arribar   la   Guerra,   se’n   volie anar   en   los   milicians   al   “frente”   però   los   de   la   casa   on   estave   servint   li   van   mirar   de   traure   del   cap   i la   van   acompanyar   en   lo   tren   cap   al   poble,   i   allí   que   s’apanyés   en   los   pares.   Evidentment,   no   hi   va anar”. A   més   de   treballar   a   casa,   Estebania,   lo   que   feia   majoritàriament,   igual   que   tots   los   nois   i noies,   era   anar   al   jornal.   Me   conte   que:   “A   primers   d’octubre   de   l’any   1936,   jo   tenia   17   anys   i   estava veremant   al   Mas   d’Artèmio,   en   ma   germana   Sisqueta   i   unes   vint   noies   més.   Com   la   Guerra   Civil   ja havie   estallat   però   Nonasp   seguie   sent   republicà,   va   vindre   un   representant   local   de   la   CNT   i   mos   va dir   que   “si   no   us   afiliau   a   la   CNT   no   hi   haurà   jornal”,   per   tant,   totes   mos   vam   afiliar   per   poder   seguir treballant.   “Lo   30   de   març   del   1938   van   entrar   los   nacionals   al   poble.   Quan   faltaven   pocs   dies,   com   ja   se sabie,   vam   marxar   tots,   per   por,   igual   que   la   majoria   de   la   gent   d’esquerres.      Les   meues   germanes Joaquina   i   Maria   se’n   van   anar   a   la   cabana   de   pedra   volta   de   Ribers,   en   los   seus   homes,   los   fills, sogres, cunyats... Tomàs, se’n va anar direcció a Catalunya, i després va passar a França”. “Jo   vaig   marxar   en   ma   germana   Sisqueta,   mon   germà   Vicente   i   la   seua   dona,   Colasa.   Vam   anar caminant   hasta   la   Pobla   de   Massaluca,   i   allí   vam   anar   en   carro   hasta   Móra   la   Nova   per   agarrar   un   tren cap    a    Barcelona.    Mos    vam    ficar    a    treballar    a    una    indústria    que    feien    sacs.    Com    tot    estave col•lectivitzat, anàvem a dinar cada dia a un dels millors hotels de Barcelona” “Jo   dormia   a   ca   la   tia   Maria   “la   del   Nadal”,   que   ere   cosina-germana   meua,   i   vivie   a   Collblanc (l’Hospitalet   de   Llobregat).   A   la   fabrica   hi   vam   entrar   per   influència   de   la   tia   Maria   “la   Francesa”, que vivie a Barcelona, i estave casada en un cosí-germà meu”. Quan   los   nacionals   van   entrar   a   Barcelona,   a   principis   de   l’any   1939,   Estebania   va   tornar   a Nonasp.   “En   acabat   la   guerra,   la   mare   mos   va   dir   a   Sisqueta   i   a   mi   que   mos   havíem   d’anar   a presentar   a   l’ajuntament,   i   encara   que   algú   mos   digues   algo,   naltros   ni   xistar.   Així   ho   vam   fer,   i   no mos van dir res” Estebania   va   seguir   treballant   al   jornal   hasta   que   l’any   1941,   en   22   anys,   va   decidir   anar   a servir   a   Barcelona,   igual   que   ho   havien   fet   anys   enrere   totes   les   seues   germanes.   “Al   jornal   se guanyave   una   misèria,   conque   vaig   escriure   a   la   tia   Maria   “la   Francesa”   dient-li   que   me   busqués alguna casa. La mare no volie que anesa a servir, però jo me vaig empenyar que sí” La   primera   casa   va   ser   al   carrer   Poeta   Cabanyes,   al   Poble   Sec,   a   “ca’l   Matalasser”. Allí   feia   de tot:   cuinava,   la   llimplesa   de   la   casa,   cosia   los   traus   dels   matalassos...   “En   vaig   acabar   avorrida.   Fer de minyona a una casa de gent treballadora, ere lo pitjor“ Al   cap   d’un   any   i   mig,   Josefina   “la   Carrolla”   li   va   dir   que   a   ca   los   cosins   dels   seus   amos, estaven   buscant   una   noia,   així   que   se’n   va   anar   cap   allí.   La   casa   estava   tocant   del      carrer   Escudellers, i els amos eren els senyors Romaní. Va   entrar   per   cuidar   a   una   xiqueta   que   tenien,   i   a   un   xiquet   que   estava   a   punt   d’arribar.   Ella sol se’n encarregava d’això, perquè tenien altres noies que feien la cuina, la llimplesa... “Quan   vaig   entrar,   me   van   canviar   lo   nom.   Recordo   que   la   senyora   Emma   me   va   dir:   “Li   diré Ester, perquè Estebania és massa llarg” i així se’m va quedar. A Barcelona jo era coneguda com Ester” “Eren   uns   senyors   molt   educats,   i   que   tractaven   a   les   persones   del   servici   com   a   iguals. Menjàvem   lo   mateix,   anava   en   ells   als   balnearis,   de   vacacions,   als   restaurants...   i   sempre   em   dien “Vostè   mengi   com   sàpiga”,   volent   dir   que   no   intentes   fer   coses   rares   pel   fet   d’estar   en   ells   o   a   un restaurant“ Los   dijous   i   los   diumenges   de   tarda,   quan   acabaven   de   fregar   los   plats   los   donaven   festa. Estebania   me   diu   que   de   Nonasp   hi   havia   molts   nois   i   noies   treballant.   Per   exemple,   recorda   que   hi estaven   fent   de   minyones   Maria   Rosa   i   Tomasa   “de   cal   Moreno”,   Montserrat   “la   Gràcia”,   Josefina   “la Canyarda”,   Florència   i   Maria   “les   Ponsetes”,   Josefina   “la   Carrolla”...   i   també   recorda   alguns   nois   com Miquel “lo Corberà” i Paco “lo Comerciant”. “D’una   setmana   a   l’altra   ja   quedàvem   i   mon   anaven   a   passejar,   al   cine,   alguna   volta   també vaig   anar   al   teatre   Còmic...   Però   lo   que   més   fèiem   era   anar   al   Ball   de   les   Canyes.   Estava   al   carrer Llançà fent cantó en la Gran Via, era un ball de minyones i portava molt mala fama per este motiu” “Mos   ho   passàvem   molt   bé,   muntàvem   molta   juerga.   A   més,   lo   que   estave   a   la   porta   ere   un germà de Sebastiana “de ca la Mestresseta” i com ere del poble, no mos cobrave l’entrada”. “Allí    mos    trobàvem    tots    los    joves    del    contorno    (de    Nonasp,    Favara,    Faió,    La    Pobla    de Massaluca...)    que    estàvem    treballant    a    Barcelona,    i    tots    mos    coneixíem.    “Fulanita    ja    festeje, mengana s’ha casat” sentíem dir de quant en quant. Moltes parelles de Nonasp se van formar allí”. “Jo   en   Mariano   me   vaig   ficar   a   festejar   a   Nonasp. A   l’estiu   me   donaven   una   setmana   de   festa   i sempre   l’agarrava   a   l’agost,   pa   festes.   En   acabat,   cap   a   Barcelona   a   seguir   servint.   Jo   estava   molt   a gust   treballant,   i   no   hi   pensava   en   casar-me,   però   los   anys   anaven   passant   i   havia   de   fer   un pensament   o   altre. Al   final,   me   vaig   casar   quan   me   faltave   poc   per   fer   los   29   anys,   lo   12   de   febrer   del 1948. L’any vinent, lo 27 de febrer, va nàixer al poble la meua filla Leonor.” Per   acabar,   sol   me   queda   donar-li   les   gràcies   i   felicitar-la   pel   seu   centenari.   Qui   s’havia   d’anar a   pensar   lo   dia   4   de   març   del   1919,   que   aquella   xiqueta   que   havia   nascut:   Estebania   “la   Coca”, arribaria   als   100   anys?,   (tenint   en   compte   que   per   aquells   dies   l’esperança   de   vida   rondava   los   50 anys) La resposta és ningú. Moltíssimes felicitats, tieta.