Fa   unes   setmanes   vau   poder   llegir   la   primera   part   de   la història   que   porte   per   nom   “Ramon   i Ana   Maria   Moix   Meseguer   a Nonasp”.   La   d’avui   és   la   segona   entrega   i   parle   d’Ana   Maria Moix   Meseguer.   Lo   relat   se   configure   a   partir   dels   records   dels entrevistats   així   com   de   fragments   de   diferents   texts   d’Ana Maria on parle de Nonasp. SEGONA PART: ANA MARIA MOIX MESEGUER “Uno   de   sus   primeros   recuerdos   fue   cuando   murió   su abuela    materna,    en    su    pueblo    natal,    Nonaspe    (Zaragoza). Recuerda   el   jardín   y   una   ventana   que   daba   a   un   precipicio   y   a un   río,   que   aquella   noche   rugía   porque   había   riada,   y   después el   silbido   del   tren,   el   correo   de   las   cinco   de   la   tarde,   que   era como   se   contaban   allí   las   horas   <Tenía   cinco   años   y   me   acuerdo de     todo     –dice-     porque     pensé     que     aquel     momento     era importante, que no lo olvidaría nunca>”    “En   verano,   tras   ese   tiempo   de   playa   en   Sitges,   un   largo   viaje   hasta   Nonaspe,   donde   se   juntan los   ríos   Matarranya   i   Algars      <Entonces   tenían   agua   y   confluían   en   la   ermita   de   la   Virgen   de   las   Dos Aguas.   Un   año   hubo   inundaciones   y   pintaron   una   marca   de   hasta   donde   llegó   el   agua,   lo   que   me impresionaba mucho>”. “El   horario   era   a   la   inversa   que   en   la   playa. <Por   la   mañana   no   se   podía   hacer   nada   a   causa del   calor   y   por   la   tarde   nos   bañábamos   en   el   río   y paseábamos     por     la     carretera>.     En     Nonaspe aprendió   cosas   útiles   en   su   futura   carrera   como escritora   <Escuchaba   las   tertulias   de   las   mujeres que   se   juntaban   en   los   portales   de   las   casas   y   me enteraba de cosas desconocidas en la ciudad> Seguint    lo    testimoni    de    Luisa    Meseguer, recorde   los   viatges   que   feia Ana   Maria   amb   el   seus pares a Nonasp, però com a anècdota me’n destaca un en concret:  “Jo   me’n   recordo   que   los   viatges   a   Nonasp   sempre   eren   una   aventura   pels   pares   de   l’Ana Maria.   No   és   que   no   coneguessin   lo   camí,   perquè   venien   bastant   sovint,   però   a   són   pare   li   agradave descobrir rutes alternatives per arribar. Ell no conduïa, ere ma germana Àngela la que ho fee. Mentrestant,   lo   seu   home   llegie   lo   diari   i   de   tant   en   tant   li   anave   donant   instruccions   de   per on   havien   d’anar.   Mai   sabíem   l’hora   que   arribaven.   Quan   ho   feen,   ja   estaven   los   dos   prou   enfadats. L’una   perquè   estave   cansada   de   donar   voltes,   l’altre   perquè   començave   a   tindre   gana   i   per   acabar d’adobar-ho la tia Florència al mig per ficar més llenya al foc, que d’això en sabia prou. Esta   volta   lo   motiu   del   seu   viatge   ere   la   comunió   de   la   seua   neboda   Natacha.   No   venien   sols, com   he   dit,   a   més   de   la   tia   Florència   també   venia   l’Ana   Maria.   Los   va   salvar   que   la   comunió   ere   en   un demà, sinó arriben a misses dites. Feia   temps   que   no   havie   plogut   tant.   Tant   és   així,   que   vam   estar   a   punt   d’anar   a   missa   en   lo 2CV   que   tenien,   però   no   ho   vam   fer   per   no   donar-mos   a   veure.   Mos   vam   ficar   les   botes   d’aigua,   lo paraigües i amb tot amb això vam acabar bastant xops. Quan   vam   eixir   de   missa   vam   anar   cap   a   casa   a buscar   los   recordatoris   (ja   havia   parat   de   ploure)   i   vam anar   a   les   cases   dels   parents   i   amics   per   ensenyar-los   a la   criatura   i   ells   li   donaven   un   regalet   (encara   no   sé   com la   vam   convèncer).   En   acabat,   vam   anar   cap   a   casa   a dinar.    Estàvem        la    família    i    a    més    a    més    Angelito, Carmen   Cinta,   Germán   i   Montse,   que   encara   festejaven, i sons pares de Montse” Per    completar    la    història    parlo    també    amb Carmen   Cinta   Giner   i   amb   Montse   Taberner.   Les   dos   coincidisen   en   contar-me   una   anècdota   de   la comunió: “Quan   vam   acabar   de   dinar,   a   l’hora   de   fer   lo   cafè,   van   repartir   fàries.   L’Ana   Maria      en   va     agarrar   una   i   se   la   va   fumar.   Ere   un   temps   en   el   que   no   estave   gaire   ben   vist   que   les   dones   fumessin,   i menos a un poble. German al•lucinave, i encara ho recorde ara: “I se la va fumar tota, eh!!” En   lo   pas   dels   anys,   Ana   Maria   va   seguir   venint   a   Nonasp   en   diferents   ocasions.   Però   crec   que hi   ha   una   prou   significativa   per   destacar-la.   L’any   1986,   va   ser   la   pregonera   de   les   Festes   Majors   de Nonasp. Parlo amb José Albiac Altés, alcalde de Nonasp (1979-1991) qui me conte com va estar: “Teníem   la   idea   pel   cap   fee   temps,   i al    mes    de    març    o    abril    de    1986    vam començar   a   moure   fils.   Li   vaig   demanar   lo numero   de   telèfon   de   Terenci   al   són   oncle, Miquel     Meseguer,     per     demanar-li     que vingués   a   fer   el   pregó   de   festes   d’aquell any.   Vam   pensar   en   ell   per   se   una   persona il•lustre,   de   mare   nonaspina,   conegut   per tothom,   no   sol   pels   seus   llibres   sinó   també per   presentar   lo   programa   de   TVE   “Terenci a   la   fresca”   (1981-87)   que   lo   mirave   molta gent del poble. Vaig    parlar    en    Terenci    unes    tres voltes.   Sempre   es   ficave   al   telèfon   i   ere   una persona   molt   atesa.      Després   de   fer-li   la proposta   va   dir   que   si,   però   a   la   següent volta que vaig parlar en ell me va dir que ho havie pensat bé i que no vindrie perquè li fee vergonya. Davant   de   la   meua   sorpresa   li   vaig   dir:   “¡Com   que   te’n   dones   vergonya?   Si   fas   un   programa   per la   tele!”   Però   ell   me   va   dir   que   no   ere   lo   mateix   estar   pràcticament   sol   davant   d’una   càmara   que estar davant de centenars de persones. Al   final   també   em   va   acabar   confessant   que   li   fee   por   enfrontar- se   en   los   records,   a   trobar-se   un   poble   diferent   del   que   ell   recordave (com    va    dir    posteriorment    a    les    seues    memòries).    Pareixie    molt extravertit,   però   ere   tímid.   Ell   mateix   me   va   dir   que   no   em   preocupes, que   al   seu   puesto   vindrie   sa   germana   Ana   Maria,   i   si   ell   s’animave   ja vindrie un altre any” Lo   23   d’agost   de   1986,   seguidament   de   la   presentació   de   la   reina i   les   dames   l’Ana   Maria   mos   va   oferir   lo   seu   discurs.   Aquell   any,   junt   a l’Ana   Maria   també   va   ser   convidat   lo   conseller   de   cultura   del   Govern d’Aragó, José Bada Panillo, veí de Favara. Les paraules d’Ana Maria van ser: “Dignísimas   autoridades,   miembros   de   la   corporación   municipal, señoras,   señores,   nonaspinos   de   siempre   y   nonaspinos   de   paso,   en   nombre   del   señor   alcalde   damos por   iniciadas,   hoy   23   de   Agosto,   las   celebraciones   de   las   fiestas   de   los   patronos   de   esta   villa   San Bartolomé y Nuestra Señora de las Dos Aguas. Personalment   he   de   dir   que   hem sento    més    que    afalagada    per    aquest grandíssim     honor     que     se’m     fa     al encomanar-me    el    pronunciar    aquest pregó    malgrat    no    ser    nonaspina    de naixement.   De   tota   manera,   el   lloc   de naixement    és    tan    sols    un    atzar,    un accident   més   dels   molts   que   es   donen al   llarg   de   la   vida.   El   que   importa,   per tal   de   saber   el   que   som,   són   els   arrels, i    més    que    els    arrels,    els    primers records   d’una   vida.   Part   de   les   meves arrels     i     els     meus     records     estant íntimament   lligats   a   Nonasp   pel   fet   de ser   filla   d’una   nonaspina   i   ser   d’aquest poble la meitat de la meva família. Los   recuerdos   conforman   buena   parte   de   la   manera   de   ser   y   de   pensar   de   todo   ser   humano. Muchos   veranos   pasados   aquí   durante   los   años   de   infancia   y   adolescencia   grabaron   en   mi   memoria una   serie   de   imágenes   de   esta   villa   que   me   han   acompañado   siempre.   Son   imágenes   de   un   paisaje geográfico,   humano   y   también   lingüístico.   La   imagen,   por   ejemplo,   del   pueblo   que   corona   una montaña   rodeada   de   dos   ríos,   la   ermita   y   el   paseo   las   choperas   reflejadas   en   las   aguas   del Algás   y   el Matarraña   o   del   Matarraña   y   el   Algás   allá   donde   se   juntan.   Todas   estas imágenes     no     se     pueden     aislar     de     ciertas     figuras     humanas,     de determinadas   personas,   vecinas   de   esta   localidad,   que   ya   no   están   aquí, ni   de   sus   voces   ni   de   su   natural   manera   de   expresarse   en   una   lengua   a cabello entre dos culturas que en el fondo no son tan distintas. I   entre   aquests   records   no   hi   falten   els   de   les   Festes   Majors.   Les Festes   Majors   d’un   poble   que   ja   no   és   el   mateix   celebrades   ara   per   uns nonaspins   la   major   part   dels   quals,   vosaltres,   tampoc   ho   sou.   Però   les Festes   sí   són   les   mateixes,   les   festes   són   una   manifestació   antiga,   una manifestació    d’una    necessitat    de    l’home    i    de    les    societats    per    tal d’intentar    parar    la    roda    boja    del    temps    quotidià,    i    aquesta    és    una necessitat    eterna    que    travessa    el    pas    dels    anys,    dels    segles    i    de    la historia. La   historia,   que   da   sentido   al   presente   y   marca   a   los   hombres   y   a las   sociedades,   está   presente   y   viva   en   Nonaspe   de   una   manera   anímica, espiritual,   en   la   forma   de   vivir   y   expresarse   de   sus   habitantes.   De   una manera   física,   tangible,   en   la   serie   de   restos   de   un   pasado   noble   como   es el   castillo.   Sin   embargo,   la   historia   la   sentimos   como   un   concepto   abstracto,   como   una   música   que sabemos   que   actúa   a   nuestra   espalda   pero   cuyas   notas   sólo   de   vez   en   cuando   recogen   nuestros sentidos. Estas   notas   que   forman   la   misteriosa   sinfonía   del   pasado   son   las   tradiciones,   y   las   tradiciones no mueren nunca ni hay que dejarlas morir por que sería como matar una parte de nosotros mismos. Una   d’aquestes   tradicions   antigues,   que   són   part   de   la   nostra   manera   de   ser   i   d’expressar   el nostre   entendre   de   la   vida,   són   les   Festes   Majors.   Fer-les   reviure   cada   any   és   reviure   un   poc   i   per   un moment també nosaltres. Amigos     todos     de     Nonaspe,     la     Fiesta     Mayor     ya     ha empezado,   que   la   alegría   inevitablemente   breve   y   fugaz   de   estos días   se   alargue   y   perdure   en   la   memoria   de   todos.   Gracias   por vuestra atención. Muy buenas fiestas” Acabada   la   presentació   de   les   festes,   tota   la   corporació municipal,   la   reina   i   les   dames   i   los   dos   pregoners   van   anar   al “Trinquet”    a    prendre    un    aperitiu.    Ana    Maria    hi    va    anar acompanyada   de   la   sa   mare,   l’Angelina.   Per   acabar,      se   la   va obsequiar   amb   una   placa   commemorativa   en   agraïment   a   que hagués   vingut   a   fer   lo   pregó,   i   va   dixar   una   dedicatòria   al   llibre d’honor de l’Ajuntament de Nonasp, que diu: “A   Josep   Albiac,   alcalde   de   Nonasp,   amb   tot   el   desig   de que   continuï   al   front   d’aquesta   corporació   per   tal   de   que   aquesta estimada   vila   segueixi   dins   el   camí   de   millora   i   progrés   que   he trobat avui, ja en marxa, després de molts anys d’absència” Me    diu    mon    pare,    Mario    Rius,    que    com    a    mostra d’agraïment,     un     temps     després,     Ana     Maria     va     enviar     a l’Ajuntament   un   article   per   publicar-lo   a   la   revista   Lo   Portal   numero   35,   del   mes   de   desembre   de 1986. Portave per títol “José Mor de Fuentes. Un escritor aragonés olvidado” Per   acabar,   Luisa   Meseguer,   també   s’acorde   de   quan Ana   Maria   va   vindre   a   tirar   les   cendres   de sa   mare.   “Ma   germana   Àngela   se   va   morir   l’any   1990.   La   van   incinerar   i   vam   anar   a   l'   Ermita   a   tirar les   cendres,   la   mitat   al   Matarranya   i   l’altra   mitat   a   l’Algars.   Quan   les   vam   tirar   hi   estava   jo,   mon germà Miquel, lo meu fill i la meua filla, la mossa que tenie ma germana, Ana Maria i lo seu gos” Ana    Maria    es    recordada    pels    seus    amics    com    una    agitadora    cultural,    compromesa    en    la societat,   rebel,   curiosa   i   per   damunt   de   tot,   molt   modesta.   Ana   Maria   va   apostar   per   la   bona literatura i això la va convertir en una de les millors de la seua generació. “Y   siempre   está   Ana   Maria,   hermana   y   privilegio   a   la   vez,   testigo   silencioso   en   ocasiones, socarrón en otras, secreto las más y, siempre, caja de sorpresas” (Terenci Moix) Ana Maria Moix Meseguer va morir a Barcelona lo 28 de febrer de 2014. Des   d’aquí   volem   aprofitar   per   reivindicar-los   ara   que   ja   no   estan.   Lo   seu   record   i   la   seua literatura sempre quedaran entre naltres.