Avui   en   dia,   parlar   de   la   jota   a   Nonasp,   és   parlar   del   grup   local   “Virgen   de   Dos Aguas”.   De seguida   mos   venen   al   cap   les   actuacions   que   fan   per   Sant   Jordi   acompanyant   la   proclamació   de Nonaspins/es,   i      sobretot,   la   vespra   de   festes,   en   les   jotes   de   ronda,   a   l’anar   de   casa   en   casa   a   buscar als Nonaspins/es, per acompanyar-los al Portal, on es dona inici a les Festes Majors.                Del   grup   de   jota   “Virgen   de   Dos   Aguas”, enguany    es    compleixen    seixanta    anys    de    la    seua creació.   Lo   18   de   juliol   de   1960,   per   primera   volta   un grup   de   joves   van   ballar   la   jota   a   Nonasp.   Però   la rondalla   creada   per   l’ocasió   no   era   la   primera,   ja   que l’afició per la jota venia de ben lluny.                D’aquelles   rondalles,   o   més   ben   dit,   rondes de   joves,   que   a   finals   del   segle   XIX   i   principis   del   XX, després   de   fer   berena-cena   a   alguna   bodega,   eixien   a rondar   tota   la   nit,   tocant   i   cantant   per   los   carrers   i perxis   del   poble,   he   trobat   alguns   testimonis   que   fan   referència   a   fets   més   bé   desgraciats,   i   que   per aquesta circumstància han quedat documentats, encara que hem de pensar que serien l’excepció.                Lo   primer   testimoni   que   aporto   és   el   d’Àngel   Albiac   Salvador   (1888-1961)   que   a   les   seues memòries parla de les rondes i dels joves:                “En   aquellos   tiempos   nuestro   pueblo,   como   la   mayoría   de   los   del   Bajo   Aragón,   era   presa del    desprestigiado    matonismo,    la    vida    era    un    continuo    sobresalto    con    aquellas    costumbres    tan salvajes.   Aquellas   noches   frías   y   oscuras   de   los   tristes   inviernos,   sin   alumbrado   público,   sin   fuerza   ni autoridad   alguna   que   pusiera   coto   a   cuantos   escándalos   se   producían   al   amparo   de   la   oscuridad. Aquellas   rondas   que   en   la   mayoría   de   los   casos   terminaban   en   dramáticas   riñas   entre   mozos,   con algún mozo herido y de vez en cuando con la muerte de algún vecino”.                Per   posar-nos   en   context   i   entendre   les   paraules   d’Àngel Albiac,   he   consultat   los   llibres   de morts   del   registre   civil   i   eclesiàstic,   hi   he   elegit   el   període   de   temps   comprés   entre   1878   a   1895,   en què he trobat unes quantes morts de nois joves, totes a conseqüència de renyines.     - 1878 José Taverner Alfonso, de 21 anys, per renyina a navalla     - 1881 Pablo Turlán Puértolas, de 20 anys, per renyina a navalla     - 1887 Antonio Llop Viñas, de 16 anys, per arma de foc     - 1888 Antonio Llop Pérez, de 17 anys, per renyina a navalla     - 1892 José Viñas Llop, de 19 anys, destrossat en dinamita     - 1894 Emilio Ràfales Agustí, de 16 anys, per renyina a navalla     - 1895 Teodoro Rams Llop, de 21 anys, per arma de foc                Encara   que   no   s’especifica   la   causa   de   les   renyines,   aquestes   podien   originar-se   per discussions   en   jocs,   enveges,   o   qualsevol   cosa.   Les   diferències   entre   estos   joves,   després   de   desafiar- se,      se   solucionaven   traient   la   navalla   i   en el   millor   dels   casos,   algun   d’ells   acabava en   una   bona   ferida,   però   a   voltes   li   produïa la mort.                Però,   com   continua   dient   Àngel Albiac   a   les   seues   memòries,   no   tothom era   igual   i   en   moltes   d’aquelles   rondes   no es produïa cap incident:                “Muchas   noches   se   organizaban pacíficas   rondas   cuyos   cantadores   lucían   su potente   voz   con   coplas   del   más   refinado estilo   aragonés,   no   cesaban   un   momento de   cantar   durante   toda   la   noche,   pasando por   las   esquinas   más   importantes   y   en   cada una de ellas las mismas canciones cada vez que paraban”.                Lo   segon   testimoni   que   mos   parla   d’aquelles   rondes,   l’he   trobat   al   llibre   “El   pueblo   de movimiento:   protesta   social   en   Aragón   (1885-1917)”,   de   Víctor   Lucea   Ayala.   A   la   pàgina   87,   fa referència a un fet esdevingut l’any 1892 al nostre poble:             “Son   numerosas   además   las   reyertas   entre   los   grupos   de   rondas   que   se   disputan   el protagonismo   de   la   fiesta,   como   la   sucedida   en   Nonaspe,   donde   “el   hecho   de   parar   de   tocar   una ronda    que    intenta    pasar    o    pasa    delante    de    otra    es    obligado    en    el    pueblo    de    Nonaspe    y    de rudimentaria   etiqueta   entre   los   jóvenes   de   dicho pueblo,   hasta   el   punto   que   el   faltar   a   ella   indica insulto,   desprecio,   desafío   o   provocación   “AHPZ, Sentencias criminales, 1892, nº 12).”                Un   altre   episodi   tràgic   documentat,   és la   mort   de   Miguel   Monreal   Lecha,   que   segons   el llibre   de   morts   civil,   va   ser   el   28   de   juliol   de   1912 d’accident.   Però   al   diari   “El Adelanto”,   en   l’edició de   30   de   juliol   de   1912,   dona   la   notícia   de   la següent manera:                “Participan   de   Zaragoza   que   en   el pueblo     de     Nonaspe     se     ha     desarrollado     una sangrienta    y    brutal    tragedia    que    ha    causado general   y   dolorosa   impresión.   Según   parece,   un   grupo   de   mozos   del   pueblo   se   dedicó   anteanoche   a rondar   a   las   mozas.   Se   ignora   lo   que   entre   los   mozos   ocurriera,   pero   lo   cierto   es   que,   a   la   mañana siguiente,   ayer,   fue   encontrado   en   una   de   las   calles   del   pueblo,   el   cadáver   de   uno   de   los   mozos rondadores.      Llamábase   este   Miguel   Monreal,   de   catorce   años.   Su   cadáver   aparecía   horriblemente mutilado a hachazos y pistoletazos. Han sido detenidos 12 mozos. El juzgado sigue sus diligencias.”                Hem   de   pensar   que   els   episodis   d’alteració   de   l’ordre   públic   a   les   nits   serien   freqüents,   ja que a la sessió ordinària de l’Ajuntament, de 24 de novembre de 1912, es proposa:        “Llamar   al   Vigilante   Nocturno   de   esta   localidad   con   el   fin   de   amonestarle   por   incumplimiento de   su   deber,   puesto   que   se   escandaliza   en   la   vía   pública,   se   alarma   al   vecindario   con   disparos   de armas   de   fuego   a   altas   horas   de   la   noche,   sin   que   de   algún   tiempo   a   esta   parte   se   haya   presentado denuncia   alguna   en   esta   Alcaldía.   En   vista   de   ello   se   acuerda   publicar   inmediatamente   un   bando conminando   con   castigos   a   los   contraventores   de   la   tranquilidad y sosiego públicos”.                Les   queixes   farien   efecte,   ja   que   als   arxius   municipals he   trobat   dos   denúncies   a   rondes   de   joves,   per   efectuar-les   en horaris   en   què   aquestes   ja   no   estaven   permeses,   lo   que   me porta     a     pensar,     que     l’Ajuntament     hauria     pres     mesures restrictives.                Lo   25   de   desembre   de   1912,   lo   Sereno,   José   Roc Ràfales,    denúncia    per    rondar    fora    de    l’horari    permès    sense permís    de    l’alcalde,    a    Luis    Albiac,    Isidro    Llop,    José    Franc, Francisco   Meseguer   i   José   Andreu.   Celebrat   el   judici   de   faltes, se’ls   imposa   a   cada   un,   la   multa   5   pessetes   i   les   costes   del judici.                Dos   dies   més   tard,   el   27   de   desembre   de   1912,   lo Sereno,   torna   a   presentar   una   nova   denúncia.   Ara   són   Florencio Llop,    Benedicto    Marches,    Miguel   Andreu    Soler    i    Manuel    Llop Cervera,   que   a   les   23:30   de   la   nit,   estaven   de   ronda   i   cantant     sense    estar    autoritzats,    encara    que    el    Sereno    diu    que    no portaven   cap   instrument.   Se’ls   condemna   a   pagar   5   pessetes   cada   un,   però   els   quatre   s’ofereixen   en vista de la insolvència que tenen, a complir la pena d’arrest al local que l’Alcaldia té habilitat.                Un   altre   fet   tràgic,   l’he   trobat   al   llibre   “Jurisprudencia   Criminal   –   Colección   completa   de Sentencias,   volumen   110”,   a   on   s’arreplega   el   judici   per   la   mort   de   Florencio   Suñer   Bielsa,   la   nit   del 12 d’octubre de 1921.                “Habiéndose   presentado   la   noche   citada   Florencio   Suñer   en   la   Casa   del   Pueblo   de   Nonaspe, acompañado   de   varios   amigos   y   comenzando   a   cantar,   les   llamó   la   atención   para   que   callaran   el Vicepresidente   Amalio   Ráfales,   por   prohibir   las   canciones   el   Reglamento;   y   aun   cuando   de   momento obedecieron,   a   poco   rato   volvieron   a   cantar,   por   lo   que   Mariano   Ráfales   Albiac   que   ocupaba   el   cargo de   Vocal   de   semana   en   dicho   Centro,      les   dijo   en   malas   formas   que   no   cantaran,   replicando   Florencio Suñer   que   no   le   daba   la   gana   de   callar,   y como    Ráfales    insistiera    en    que    callara, contestó    Suñer    que    salieran    a    la    calle, donde     se     verían,     empleando     palabras groseras    y    que    aquella    noche    tenía    que morir a sus manos…”                   Després   de   desafiar-se,   los   dos van   eixir   al   carrer   Maella,   on   van   iniciar   una renyina     que     va     acabar     en     tragèdia. Florencio    va    morir    en    vint-i-dos    anys    i Mariano   va   acabar   condemnat   a   la   pena   de dotze anys i un dia de presó.                    Reprenent   el   testimoni   que   mos dona    Àngel    Albiac    Salvador    a    les    seues memòries,   deixa   clar,   que   no   tothom   era igual:                   “Si   bien,   es   cierto   que   existían   en   nuestro   pueblo   elementos   perturbadores   en   extremo rebeldes,   no   por   ello   se   debía   medir   por   igual   medida   a   todo   el   vecindario,   la   gran   mayoría   eran gentes pacíficas, dotadas de inmejorables sentimientos.                Un   bon   exemple   molt   dona   Miguel   Caballú Albiac,   sempre   que   parla   de   Nonasp,   anomena   al seu   iaio      Romaldos   Albiac   Roc   (1848-1923),   domiciliat   al   carrer   de   la   Mare   de   Déu   nº   1   (ca   Toni), d’ofici cafeter o taverner, destacant d’ell l’afició per la música:                “El   oncle   Romualdo   era   también   y   sobre   todo   músico, director   de   la   Banda   y   de   la   Rondalla,   donde   tocaban   sus   cuatro hijos:   Joaquín   que   era   labrador,   Ángel   el   ebanista   creador   de   un taller   de   fama   nacional,   Luis   que   llevaba   la   herrería   y   Miguel   el comerciante.   El   año   1923,   dos   días   antes   de   morir,   le   llevaron   la rondalla   a   su   puerta. Al   oncle   Romualdo   lo   sacaron   moribundo   al balcón,   un   poco   para   animarlo   y   otro   poco   para   despedirle   con música   jotera   nonaspina   y   aragonesa.   Llamó   a   sus   hijos   y   dijo   sus últimas   palabras…   “El   requinto   desafina   y   las   dos   bandurrias   un desastre.”                Però   a   Nonasp,   parlar   de   la   Jota,      és   recordar   a   Juan Manuel   Llop Albiac   (1927-2014).   Ell   en   diferents   escrits   publicats a   Lo   Portal,   parla   de   rondalles   de   principis   del   segle   XX.   Recorda a   Luis   Albiac   Salvador   i   de   la   seua   fama   de   cantador   per   tota   la comarca;   de   Joaquín   Estañ   “lo   Bacul”,   tocador   i   ballador   de jota;   a   més   recorda   d’aquelles   rondalles      a   Joaquín   Ràfales   “lo Comerciant”,   Miguel   Zurita   “Tabola”,   Miguel   Albiac   Salvador   i Emilio Bes “Xalapes”.                Lo   grup   de   jota,   tal   com   l’ham   conegut   naltros,   va   ser   lo   resultat   d’una   iniciativa   de   Juan Manuel,   que   l’any   1960,   va   fer   vindre   a   Nonasp,   la   Càtedra   Ambulant   de   la   Secció   Femenina,   que durant tres mesos va impartir cursos de cant i ball.                La   clausura   del   curs   es   va   fer   lo   18   de   juliol, a   la   plaça   del   Portal.   Se   fan   demostracions   de   balls   i cants,   acabant   en   lo   ball   de   la   jota,   que   per   primera volta    eren    parelles    formades    per    joves    de    Nonasp: Sebastià   i   Mari,   Paquito   i   Nati,   Àngel   i   Mari   Carmen, Jesús   i   Mari   Carmen,   Cinteta   i   Paquito   Jilo   i   Sebastià   i Tere.                  Aquesta   primera   volta,   los   estils   de   jota   que es   van   ballar   van   ser:   La   jota   de   Saragossa,   La   Corona d’Aragó;   la   de   Saragossa   Cruzada,   les   seguidilles   de Leciñena   i   lo   Bolero   de   Casp.   Totes   aquestes   jotes   son interpretades   per   la   Rondalla   de   Nonasp,   que   estava   formada   per:   Paco   Freixa,   Romaldo   Albiac, Ramón Tomás, Alejandro Anía, Enrique Nalda, Manolo Barceló, Andrés Moncada i Juan Manuel Llop.                Del   grup   van   quedar   com   responsables,   María   García   i   Sebastián Andreu,   i   es   va   acordar   que es   diria:   “Grup   de   Jota   Virgen   de   Dos   Aguas”.      Juan   Manuel   conte   als   seus   escrits,   que   als   anys següents   los   assajos   es   feien   en   molta   il•lusió;   es   canviaven   los   responsables   del   grup;      i   es   va perfeccionar lo ball i un professor de Casp va ensenyar nous estils.                Durant   aquells   anys   es   van   fer   actuacions   a   molts   pobles:   Vilalba   dels   Arcs,   La   Pobla   de Massaluca,    La    Fatarella,    Caseres,    Tortosa, Alcanar   i   més. A   més,   sempre   es   va   actuar   per les festes de Sant Portomeu.            Així   es   va   arribar   al   25   aniversari,   i el   14   de   juliol   de   1985,   es   va   celebrar   una gran   festa.   Al   matí,   a   la   Mare   de   Déu,   es   va celebrar    missa,    cantant    el    grup    la    Missa Aragonesa,      i   per   la   tarde   es   va   fer   un   gran festival   de   jota,   a   la   pista   poliesportiva,   en   la participació     de     grups     de     Vall-de-roures, Fraga,      Massalió,      Bujaraloz,      Mequinensa, Favara,   la   Rondalla   Caspolina,   lo   Cachirulo   de Casp   i   lo   grup   de   Nonasp   Virgen   de   Dos Aguas.     Este   dia,   cada   grup   va   ballar   dos   jotes   i   se’ls va regalar a cada un una placa commemorativa, regal de l’Ajuntament de Nonasp.                A   partir   d’este   moment,   segons   Juan   Manuel,   es   va   entrar   en   temps   de   decadència   del grup,   “hasta”   que   l’any   1992,   es   van   tornar   a   reprendre   los   assajos   i   un   diumenge   del   mes   de   juny   de 1993,   es   va   tornar   a   actuar   davant   el   públic   nonaspí.      Ho   van   fer   14   parelles   de   ball.   En   aquesta   nova etapa, Juan Manuel es desvincula del grup i es fa càrrec de la direcció Laura Satué.                 D’este   nou   temps,   cal   destacar   que   l’any   2002,      los   Amics   de   Nonasp,   los   vam   donar   lo premi “Nonaspí de l’any”, per la seua labor de recuperació de Jotes en la nostra llengua.                   Com   ja   he   dit   al   principi,   lo   grup   de   jota   “Virgen   de   Dos Aguas”,   el   passat   mes   de   juliol,   va complir   lo   60   anys.   Felicitats   a   tots   los   nonaspins   i   nonaspines,   amants   del   cant   i   ball   de   la   jota,      que a   lo   llarg   d’estos   anys   han   passat   pel   grup   i   han   contribuït   a   la   conservació   i   divulgació   de   la   tradició jotera a Nonasp.