Les   tradicions   nadalenques   me   traslladen   al   temps   de   la   infància,   a   un   punt   molt   llunyà   on la   memòria   se   perd,   i   los   records   són   una   barreja   de   lo   que   m’han   contat   i   de   lo   que   la   meua memòria ha guardat, donant aquesta suma un record més bé imprecís, però molt entranyable...                     Los    primers    records    meus    són    de    la    casa familiar   del   carrer   Sòl   de   vila,      25,      on   vaig   nàixer,   viure   i     jugar   pel   carrer   los   primers   vuit   anys,   ja   que   los   meus pares   després   de   fer-se   una   casa   nova,   van   vendre   aquella antiga    casa    a    una    gent    de    Barcelona,    descendents    de Nonasp, que venien a passar los estius al nostre poble.                Aquella   casa   situada   a   un   dels   carrers   més antics    del    poble,    me    porta    al    cap    lo    record    de    les diferents   estances   i   racons   que   la   conformaven,   així   com d’un    vocabulari    ja    desaparegut    amb    el    que    coneixíem cada   una   de   les   seus   parts:   canyo,   estable,   pallissa,   foc, sala, alcova, post, aiguarí, algorfa, quarto de pastar, solonar...                Lo   cor   d’aquella   casa,   com   totes   les   d’aquells   temps,   era   la   estança   que   s’anomenava   “lo foc”,   que   com   lo   nom   indica   era   on   se   feia   lo   foc   a   terra   per   cuinar   i   estar   calents,   i   al   seu   voltant era on se menjava i feia la vida la gent de la casa.               Al   “foc”   i   tinc   los   primers   records   de   jocs   comptats   per   la   meua   mare:   “Tindries   dos   o   tres anys,   i      ton   pare   que   després   treballava   a   les   mines   de   Mequinensa,   totes   les   setmanes,   a   un economat   de   la   mina,      comprava   per   tu   uns   caramels   molt   grossos.   Quan   arribava   a   casa,   tu   ja   te posaves   a   regirar   l’estella,   buscant   los   caramels.   Mentrestant   ton   pare   se   posava   agenollat,   en   les mans   a   terra,   quedant-li   l’esquena   horitzontal,   perquè tu   poguessis   pujar   a   cavall   seu,   i   donar-te   unes   quantes voltes   al   voltant   de   la   taula,   mentre   te   die   perquè   ho diguessis tu: Arri ruc, arri ruc!”                   A   esta   mateixa   estança   “lo   foc”   és   on   per primera   volta   me   van   fer   "cagar   lo   tronc".   Un   escenari perfecte,   propi   d’altres   segles,   ja   que   estàvem   davant d’un    d’aquells    focs    tant    antics,    amb    un    fumeral    de grans   dimensions,   amb   la   campana   d’uns   tres   metres d’amplada,   és   a   dir,   tot   l’ample   de   l’estança      on   estava. Allí    mos    reuníem    mon    pare,    ma    mare    i    la    iaia Encarnación.                També   los   primers   records   dels   Reixos   són   d’aquella   casa,   ja   que   a   principis   dels   anys   60 del   segle   passat,   la   festa   era   celebrada   a   nivell   familiar,   és   a   dir,   cada   un   a   casa   seua,   potser   com   se venia fent de segles enrere.                La   vespra   dels   Reixos,   amb   l’ajuda   dels   meus   pares,   preparava   un   cabasset   ple   d’ordi   i   lo posava   al   balcó,   perquè   al   passar   aquella   nit   los   Reixos   pel   carrer   Sòl   de   vila,   estos   poguessin   prendre l’ordi per alimentar als seus cavalls i a canvi, dins del cabasset me deixessin un regal.                Quan   he   dit   que   venien   en   cavalls   ho   he   dit bé,   ja   que   als   camells   ni   se’ls   coneixia.   A   Nonasp   de sempre   havien   vingut   en   cavalls,   i   estos   ja   se   sap   que menjaven   ordi,   i   clar,   a   totes   les   cases   en   hi   havia,   pos era lo que se donava per menjar als animals de llaurar.                     La    nit    de    Reixos    era    màgica,    quan    ja s’arrimava   l’hora   d’anar   a   dormir,   amb   los   meus   pares posaven   lo   cabasset   d’ordi   al   balcó,   i   després   ja   me portaven    al    llit.    Tancada    la    llum    i    tot    en    silenci, escoltava   per   si   sentia   lo   soroll   dels   cavalls   al   passar   pel carrer   i   me   proposava   no   dormir.   Però   clar,   la   son   podia més que les ganes de veure’ls i me quedava dormit.                L’un   demà,   dia   de   Reixos,   quan   me   despertava,   lo   primer   que   feia   era   anar   corrent   al balcó,   on   estava   lo   cabasset,   ara   sense   l’ordi,   ja   que   com   era   tradició   los   Reixos   se’l   havien   emportat per   menjar   los   seus   cavalls,   i   a   canvi   m’havien   deixat   un   petit   regal,   fent-se   realitat   la   vinguda   dels Reixos.                Començava   l’article   parlant   de   la   memòria,   i   ara   tinc   que   afegir   un   nou   element   que m‘aida   a   recordar.   Os   parlo   d’una   foto   meua,   en   la   que   ben   cert   que   tindria   uns   cinc   o   sis   anys,   i   estic davant de l'Església, arreplegant un regal de les mans del Rei Gaspar.                 La   foto   és   testimoni   de   que   los   anys   60   van ser   temps   de   canvis,   i   encara   que   no   poc   precisar   quin va   ser   lo   primer   any   que   se   va   fer   l’arribada   dels Reixos   i   l’entrega   del   regals   als   xiquets,   potser   ho hauríem   de   situar   a   la   segona   meitat   de   la   dècada   dels anys 60.                Però   jo,   en   este   cas,   aprofitant   la   foto     meua      en      la      que      he      reconegut      alguns      dels protagonistes,     he     decidit     tirat     d’este     fil     per entrevistar-los,   demanar-los   fotos   i   reconstruir   com van   ser   los   Reixos   d’aquell   any,   que   com   era   tradició van vindre a Nonasp amb los seus cavalls.                La   suma   de   les   diferents   entrevistes   me   porta   a   la   conclusió   de   que   la   foto   de   Reixos   meua és de l’any 1968. En quan als protagonistes van ser: -   Melchor:   Rafel   Llop   Llop,   amb   lo   cavall   blanc   d’Arturo,   i   lo   seu   patge   era   son   germà   Leopoldo Llop Llop. -   Gaspar:   Jesús   Navarro   Navarro,   amb   lo   cavall   de   l’oncle   Poquet,   i   lo   seu   patge   era   Isidro Puértolas Llop. -   Baltasar:   José   Vicente   Silué,   (lo   cavall   no   sé   de   qui   era),   i   lo   seu   patge   era   son   germà   Miguel Angel Vicente Silué. - Herald: Sebastian Andreu Albiac, amb lo cavall de l’oncle Pimpom - Sant Josep i Mare de Déu: Germán Vidal Tomás i Virginia Puértolas Campanales                Dels   entrevistats,   cap   d’ells   s’acorda   d’on   va   eixir   la   comitiva   reial la   vespra   del   Reis.   Però   a   canvi,   m’han   contat   detalls   interessants,   com   que los vestits dels Reixos se van portar llogats de Reus, dins d’un bagul.                Lo   que   recordant   tots   és   que   van   baixar   pel   carrer   de   la   Mare   de Déu.   De   primer   anava   Sebastià   vestit   de   Herald   amb   lo   cavall   de   l’oncle Pimpom   i   tocant   un   tambor,   donant   la   sensació   que   lo   cavall   anava   marcant lo pas al ritme del tambor.              A   continuació   anaven   los   Reixos   pujats   als seus   cavalls,   que   eren   agarrats   del   ramal   pels   respectius   patges,   ja   que estos   anaven   caminant.   Jesús   Navarro   (Gaspar),   recorda   que   a   meitat   carrer de   la   Mare   de   Déu,   al   pas   del   Reixos,   la   gent   que   mirava   des   de   los   balcons se   va   posar   a   aplaudir,   i   lo   seu   cavall   se   va   espantar,   posant-se   dret,   a   dos potes. Per sort no va caure, i la comitiva va continuar la seua marxa.                Arribats   al   Portal,   van   pujar   pel   carrer   Major   per   fer   cap   a   la plaça   de   l'Església,   a   on   los   esperava   Sant   Josep   i   la   Mare   de   Deu.   Baixats tots   dels   cavalls,   Sebastià   que   feia   de   Herald,   va   llegir   un   text   que   portava escrit a un pergamí i a continuació los Reixos van fer les ofrenes.               Al   dia   següent   se   van   trobar   tots   al   bar   “Fronton”,   per   vestir-se   i anar   junts   a   la   Església,   on   mossèn   Doroteo   va   celebrar   la   missa   de   Reixos. A més dels ells, també van assistir uns xiquets vestits de pastorets.                  Acabada   la   missa,   los   Reixos   se   van   posar   a   la   porta   de   la   Església,   i   cridant   d’un   en   un   a tots los xiquets del poble, van anar repartint los regals que guardaven dins de la casa del mossèn.             Un   altre   detall   d’aquells   anys,   me   l’aporta   lo   meu   amic   Raimundo   Ràfales   Roc,   quan   me recorda   que   en   aquells   anys,   al   Portal,   hi   estava   l’estanc   del   poble,   i   los   dies   previs   als   Reixos,   de   la seua   paret   i   penjaven   un   cap   de   cartró   pedra,   que   potser   seria   una   representació   d’un   patge,   i   per una   gran   boca   que   tenia   oberta,   tots   los   que   érem   xiquets   en   aquells   anys,   podíem   fer   arribar   les cartes als Reixos, i demanar-los les joguines amb les que somiaven.                Parlant   en   JM   Gravat   de   com   eren   los Reixos    d’aquells    anys,    vam    coincidir    en    que    los regals   potser   no   eren   tant   abundants   com   avui   en dia,   però   en   la   conversa   vam   recordar   alguns   que per     nosaltres     havien     tingut     una     significació especial.                     Ell    me    va    parlar    de    dos    regals, evidentment   d’anys   diferents,   que   li   va   fer   lo   seu padrí   Vicente   Tomás   Ferrer   (1939-1919),   dels   que guarda    lo    record    gràcies    a    les    fotos    que    en    lo moment   d’entrega   del   regal   li   feia,   ja   que   era   un gran aficionat a la fotografia.                     A   la   primera   foto   està   junt   a   un   tractor   amb   remolc,   amb   un   petit   motor   elèctric   per   fer- lo   corre,   que   s’accionava   a   distancia   per   mig   d’un   fil   elèctric,   amb   un   comandament   a   l’altre   extrem. A   la   segona   foto,   de   l’any   1970,   lo   veiem   vestit   de   "pistoler-xerif",   robes   i armament tot inclòs.                Jo   també   os   vull   parlar   d’un   regal,   m’atreveixo   a   dir   dels   bons, que   no   recordava,   però   la   meua   mare   m’ha   fet   memòria   al   contar-me'l: “Un   any   vaig   veure   a   l’aparador   de   la   tenda   de   Ca   Toni   un   gran   carro,   com lo   que   teniu   al   Museu,   i   sense   pensar-ho   dos   voltes,   te'l   vaig   comprar perquè   te'l   portessin   los   Reixos.   Hi   vas   jugar   molt,   lo   baixaves   al   carrer   i   en Pedro   i   Ricardo   que   eren   de   la   mateixa   edat   jugàveu.   Un   pujava   al   carro   i l’altre   tirava.   Va   durar   bastant,      però   com   tot,   va   arribar   un   dia   en   que   se va xafar”.                La   festa   dels   Reixos,   ha   set   de   sempre   un   motiu   d’il•lusió   per tots   los   xiquets.   Però   quan   jo   era   petit,   los   dies   anteriors   a   la   festa   potser eren   més   bé   de   preocupació,   ja   que   una   condició   imprescindible   perquè portessin   un   regal   era   que   lo   xiquet   durant   l’any   s’hagués   portat   bé,   ja   que en cas contrari, los mateixos pares dient als xiquets que los Reixos los podien portar carbó.                   Però   al   mateix   temps,   se   podia   donar   lo   cas,   que   davant   la   pregunta   seriosa   entre   xiquets de:   -   Què   te   portaran   los   Reixos?   La   resposta   fos   més   bé   divertida:   Una   nina,   un   ninot   i   un   castanyot! Passant   amb   la   darrera   paraula   a   l’acció,   fotent-li   lo   corresponent   castanyot   al   que   havia   formulat   la pregunta.