Ara   fa   dos   anys,   Angelines   Suñer   Marches,   va   ficar   a   les meues   mans   un   full   del   diari   francès   “La   Nouvelle   République”, del   departament   (província)   de   Loir-et-Cher,   del   2   de   febrer   de 2017,   en   una   pàgina   on   se   llegia   un   titular   de   grans   lletres   que deia:   “Chinto,   tout   le   monde   l’aimait”   (Chinto,   tot   lo   món   lo volia).      Se   tractava   de   Jacinto   Suñer   Borraz,   conegut   a   França com “Chinto”, degut a la dificultat de pronunciar Jacinto. L’article   estava   escrit   uns   pocs   dies   després   de   haver   mort lo   29   de   gener   de   2017   a   Saint-Dyé-sur-Loire,   i   feia   un   repàs   a   la seua    vida,    marcada    per    l’exili    dels    seus    pares    a    França,    la participació   al   maquís   francès   i   sobretot   parlava   de   la   vinculació a   l’equip   de   futbol   del   Blois,   al   que   com   futbolista   va   ser   una estrella   als   anys   50,   més   tard   entrenador,   jugador   de   l’equip   de veterans,   i   sobretot,   una   persona   molt   apreciada   per   tots   los   que lo van conèixer. De   seguit   li   vaig   demanar   a   Angelines   que   me   posés   en contacte   amb   la   família   de   Jacinto.   Així   va   ser   com   vaig   començar   a   parlar   amb   Annie   Suñer   i   Henri Thoureau,   filla   i   gendre   respectivament. A   més,   també   he   parlat   amb   Helena   Suñer,   ja   que   són   pare, José,   era   germà   de   Jacinto.   Gràcies   a   les   converses   amb   tots   ells,   a   la   “Història   de   la   família   Suñer- Borraz”   escrita   per   Henri   i   l’article   del   diari   “La   Nouvelle   République”,   he   pogut   fer   esta   història   de Jacinto o “Chinto” pels francesos. Los   pares   de   Jacinto   van   ser   Isidro   Suñer Andrés   “Soqueta”   (Nonasp,   1892-1972)   i   Paula   Borràs Giner   (Nonasp,   1896-1982),   casats   a   la   església   de   Nonasp   lo   13   d’agost   de   1914.   Lo   primer   fill   del matrimoni   és   Isidro   que   naix   l’any   1915   i   mort   al   poc   temps.   Lo   segon   és   Santiago   (1917-1926). Després   una   xiqueta   segons   testimonis   orals,   ja   que   no   hi   ha   constància   als   registres   parroquials   o civils, per lo que podria tractar-se d’un avortament. Lo   31   de   gener   de   1922,   naixen   los   bessons   Plàcido   (Nonasp   1922-Toulouse   1988)   i   Jacinto.   Los pares,   per   mediació   de   l’Ajuntament,   demanen   a   la   Diputació   Provincial   una   ajuda   econòmica   per alimentar   als   bessons.   A   la   sessió   de   2   d’abril   de   1922,   se   diu   que   se’ls   concedeix   20   pessetes mensuals   durant   un   any,   per   pagar   a   Felipa   Ràfales Andreu,   que   farà   de   dida   a   Jacinto,   mentre   que   a Plàcido   li   donarà   la   llet   sa   mare.   Després   d’ells   dos   encara   arriben   més   fills:   José   (Nonasp   1924   - 1989); Santiago (Nonasp 1928 – París 1954) i Violeta (Nonasp 1935 – Esbly 2013). Jacinto   com   tots   los   xiquets   d’aquell   temps   va   a   estudi   dels   sis   als   catorze   anys,   sempre   amb lo   mestre   D.   Enrique   Muñoz   Gómez,   al   que   recordava   com   un   precursor   de   la   educació   moderna,   ja que   organitzava   viatges,   excursions,   sessions   de   cinema,   portava   als   xiquets   pel   voltant   del   poble   per parlar de botànica, geografia... Los   estudis   estan   situats   al   carrer   Maella,   i   a   la   part   de darrere   hi   ha   un   pati   obert,   on   los   xiquets   eixissen   a   l’hora   del “recreo”.   Allí   juguen   al   futbol   i   potser   és   on   comença   la   gran passió per este esport de Jacinto, Plàcido i José. Són   pare,   Isidro,   a   més   de   treballar   la   terra   de   casa,   és comerciant,   i   junt   amb   la   seua   dona   Paula,   tenen   una   tenda d’ultramarins   als   baixos   de   casa   seua,   al   carrer   Vell   nº4,   als perxis.   A   més,   compren   armelles   i   olives   de   molí,   que   amb   lo tren ho facturen a un comprador d’una altra vila. També   compren   conills   als   caçadors,   per   revendre’ls   per mig   d’un   comerciant   a   una   altra   població.   En   més   d’una   ocasió, Jacinto   ha   d’amatinar   per   anar   a   facturar-los   amb   lo   “Mixto”, que   era   un   tren   que   passava   de   bon   matí,   compost   de   vagons   de mercaderies i un de viatgers, en parada a totes les estacions. Lo   pare   de   Jacinto,   també   és   un   membre   destacat   del Centro    Republicà.    Després    de    haver-se    proclamat    la    Segona República,      lo   25   de   juny   de   1931,   se   anomena   Jutge   municipal   a Gregorio   Mompel   Andreu   i   Fiscal   municipal   a   Isidro   Suñer   Andrés,   que   ocuparan   los   càrrecs   fins   lo   23 d’agost de 1934 en que són substituïts.  Lo   18   de   juliol   de   1936,   arriba   a   Nonasp   la   noticia   de   la   sublevació   dels   militars   de   l’Àfrica contra   la   República.   Lo   19   per   la   nit,   se   constitueix   un   Comitè   Revolucionari,   compost   per   una majoria   de   la   CNT   i   una   minoria   republicana,   de   la   que   Isidro   Suñer   forma   part,   ocupant   este   càrrec fins a principis de 1937. Lo   darrer   càrrec   que   ocupa,   ho   sabem   per   La   Gaceta   de   la   República,   del   2   de   desembre   de 1937,   en   que   se   publica   lo   nomenament   de   Jutge   municipal   a   Agustín   Ràfales   Vidal   “Gravat”   i   Fiscal municipal a Isidro Suñer Andrés. Jacinto,   a   pesar   de   la   seua   joventut,   a   la   segona   meitat   de   1937,   s’incorpora   a   l’exercit republicà,   formant   part   de   la   Brigada   Internacional   Garibaldi,   on   fa   de   enllaç   per   portar   parts   entre les diferents unitats. Lo   30   de   març   de   1938,   unes   poques   hores   abans   de   que   entrin   los   soldats   nacionals   a   Nonasp, la   família   Suñer-Borraz   comença   la   ruta   de   l’exili,   passant   per   La   Pobla   de   Massaluca,   Vilalba   del Arcs,   Gandesa,   Corbera,   Móra   d’Ebre   i   Reus.   Durant   la   estància   a   este   darrera   població,   Jacinto   se retroba en la família.  A   principis   de   1939,   les   autoritats republicanes   ordenen   la   evacuació   de   tots los   refugiats      de   Reus,   portant-los   cap   a   la frontera     francesa.     Allí     les     autoritats franceses   posen   uns   controls   o   “triage”   per separar   a   les   dones   i   xiquets   dels   homes   i soldats.  Als   milers   de   republicans,   lo   govern francès    los    condueix    a    35    km    de    la frontera,   a   les   platges   d’Argelès-Sur-Mer, on     instal•la     lo     primer     campament     de refugiats,   situat   a   la   mateixa   platja   i   voltat per   un   filferro   d’espines.   Este   campament lo   divideix   en   dos   una   petita   riera,   que separa   als   homes   de   les   dones   i   crios,   i   per tant, a la família Suñer-Borraz.  Al   cap   d’un   temps,   Paula   i   los   fills:   Plàcido,   José,   Santiago   i   Violeta   són   traslladats   a   un campament   instal•lat   al   centre   de   França.   Jacinto   i   són   pare   Isidro   als   quatre   mesos   d’estar   al campament   d’Argelès,   són   traslladats   al   campament   de   Barcarès   on   hi   estan   uns   altres   quatre   mesos. Després, estaran dos mesos a Saint Cyprien i uns altres dos mesos al campament de Bram. Finalment,   Jacinto   i   són   pare   fan   cap   al   departament   (província)   de   Loir-et-Cher,   instal•lant- se   a   Fougères-sur-Bièvre,   prop   de   Blois.   En   un   context   de   reagrupació   familiar,   se   torna   a   reunir   tota la família. Lo   10   de   maig   de   1940,   la   Wehrmacht   ataca   lo   territori   francès,   capitulant   lo   govern   lo   25   de juny de 1940, i consolidant-se la ocupació de dos terceres parts de França per l’exercit alemany.  A   la   vista   d’estos   fets,      José   i   Plàcido   volen   tornar   a   Espanya   i   després   de   parlar   los   tres germans   grans,   decideixen   que   Jacinto   se   quedo   a   França   amb   los   pares   i   los   germans   petits   per aidar-los.   Tot   parlat,   José   i   Plàcido   emprenen   lo   viatge,   però   quan   estan   prop   de   la   frontera,   són arrestats   per   los   alemanys   i   enviats   a   un   camp   de   concentració.   Durant   lo   trasllat,   se   troben   amb   un grup   de   dones   i   xiquets   que   esperen   al   tren   per   ser   repatriats   a   Espanya.   José   i   Plàcido   s’amaguen   al mig   del   grup,   posant-se   una   manta   damunt   lo   cap,   al   mateix   temps   que   són   voltats   per   les   dones   per amagar-los   dels   soldats   alemanys.   Superat   este   incident,   reprenen   lo   camí   hasta   Nonasp,   on   són acollits per la família.  Com   ja   he   dit,   la   família   Suñer-Borraz   des   de   primers   d’any   de   1940   viu   a   Fougères-sur-Bièvre, prop   de   Blois,   a   una   petita   casa   de   camp,   que   los   ha   deixat   lo   Sr.   Gaston   David,   propietari      d’una explotació agrícola. Ell los dona treball per podar la vinya i en les diferents feines agrícoles. Per   fer   la   sega   i   la   trilla,   és   costum   entre   los   agricultors   ajudar-se   uns   als   altres,   per   lo   que   lo Sr.   Gaston   David,   posa   a   Jacinto   i   són   pare   a   disposició   del   Sr.   Armand   Nivard,   president   de   la cooperativa   de   la   trilla,   perquè   li   ajudon   amb   los   treballs   a   les   seues   finques.   Aquí   Jacinto   coneix   a Jean,   lo   fill   del   Sr.   Nivard,   i   prompte   fan   molt   bona   amistat.   Jean   li   fa   moltes   preguntes   de   la   guerra espanyola i Jacinto aprofita la oportunitat per aprendre francès. Mentrestant,   les   tropes   alemanyes,   al   juny   de   1940,   havien   arribat   a   Loir-et-Cher,   marcant l’inici   de   la   ocupació.   Se   instal•len   al   castell   de   La   Boulas,   a   300m   de   la   granja   Nivard   i   al   castell   de Boissay,   a   la   població   de   Feings,   construint una   línia   telefònica   entre   estos   dos   punts. Esta   línia   serà   sabotejada   per   Jean   Nivard, sent    aquesta    la    seua    primera    acció    de resistència.   Jacinto   se   uneix   als   maquis   de   Saint- Lomer   (prop   de   Montrichard).   Unes   voltes retransmet   los   missatges   de   la   Resistència   i en   altres   ocasions   participa   en   emboscades als soldats alemanys.   La    casa    de    Fougères-sur-Bièvre,    on viu    Jacinto,    estava    dins    de    l’explotació agrícola   del   Sr.   Gaston   David.   D’esta   casa   sempre   contava   que   estava   voltada   de   arbres   fruiters   i   que un   dia   va   veure   arribar   a   una   patrulla   alemanya,   parant-se   los   soldats   al   camí   d’accés   a   la   casa,   i   com tenia   una   metralladora   amagada   dins   d’un   munt   de   llenya,   lo   primer   que   va   pensar   era   que   l’anaven a   buscar,   però   va   resultar   que   los   soldats   sol   van   collir   alguns   dels   fruits   i   després   ja   van   marxar,   això si, deixant a Jacinto tremolant de por. A   la   primavera   de   1942,   los   joves   de   Fougères-sur-Bièvre   s’organitzen   en   la   resistència,   i   Jean Nivard   s’uneix   als   Franc Tiradors   i   Partisans   Francesos   (FTPF).   D’altra   banda,   Jacinto   assisteix   a   voltes a   les   reunions   que   fan   los   maquis   de   Saint   Lomer,   encara   que   no   pren   part   de   les   discussions.   Lo   24   o 25   de   maig,   se   llancen   armes   en   paracaigudes,   i   lo   6   de   juny   de   1942,   la   resistència   de   Saint   Lomer   se uneix a les Forces Franceses de l’Interior (FFI). Jean   Nivard,   en   una   llarga   carta   escrita   lo   2018   a   Henri   Thoureau,   li   explica   que   hi   va   haver una   col•lisió   molt   violenta   a   la   localitat   de   Favras,   comuna   de   Feings,   entre   FFI   i   un   cotxe   d’un   oficial alemany.   Un   col•laborador   que   acompanyava   als   alemanys,   va   intentar   maltractar   a   Jacinto,   pegant- li   un   cop   de   puny,   que   ràpidament   va   ser   esquivat,   al   mateix   temps   que   li   deia:   “No   t’apartos bastard”.   Jean   Nivard   va   tindre   que   disparar,   i   li   diu   a   Henri:   “Si   este   any   2018   t’escric   és   perquè   este dia vaig disparar jo primer”. A   finals   d’agost   de   1944,   lo   Govern   Provisional   de   la   República   del   general   De   Gaulle,   a Anglaterra,   designa   al   Sr.   Robert   Vivier   com   Prefecte   (representant   del   govern)   de   Indre-et-Loire (provincia).   Este   havia   set   inspector   de Acadèmies   de   Indre-et-Loire,   però   amb   la   ocupació   alemanya havia   set   destituït   i   estava   buscat. Ara   vivia a   Le   Pondy,   al   Departament   de   Cher,   baix   lo pseudònim de “cosí Paul”. Se    li    encomana    a    Jean    Nivard    la missió   d’anar-lo   a   buscar   i   comunicar-li   lo nomenament.     Este     tria     a     Jacinto     per acompanyar-lo,    ja    que    lo    considera    un camarada   experimentat,   perquè   se   tracta de   una   missió   molt   perillosa,   al   estar   per   la zona la divisió “Das Reich”. La   missió   se   completa   en   tres   dies, després    de    fer    300    km    en    bicicleta.    Al viatge   de   tornada   s’han   d’amagar   dins   d’un camió   cisterna,   per   passar   per   la   línia   de   demarcació   on   estaven   los   alemanys.   Continuen   en   canoa per   anar   a   Cande,   després   a   Rilly,   per   fer   cap   a   Limeray,   on   són   acollits   i   amagats   per   l’Alcalde. Aquí són rebuts per les FFI, que portaran al Sr. Robert Vivier fins la prefectura de Indre-et-Loire.  Jean   Nivard   continuarà   lluitant   a   la   resistència   francesa,   però   Jacinto   decideix   tornar   a   la   casa familiar   de   Fougères-sur-Bièvre,   on   treballa   amb   les   feines   agrícoles.   En   este   context   coneix   a Solange,   una   noia   veïna   que   viu   amb   los   seus   pares   a   la   casa   de   camp,   on   tenen   vinyes,   vaques, cavalls i altres animals. A   més   de   la   relació   de   veïnat,   se   troben   als   balls   clandestins   on   van   tots   los   joves.   Prompte s’estableix   una   relació   sentimental,   que   los   portarà   a   casar-se   en   un   cerimònia   civil   lo   18   d’agost   de 1945. Jacinto i Solange tindran quatre fills: Josiane (1945), Liliane (1947), Annie (1954) i Alain (1956). Tornant   a   Nonasp,   allí   hi   estan   los   germans   Plàcido   i   José,   que   treballen   a   les   mines,   però   quan tornen   al   poble   los   dissabtes   i   diumenges   són   portats   al   “cuartelillo”   de   la   guardià   civil   per   ser interrogats,   en   un   intent   de   relacionar-los   amb   los   maquis,   encara   que   no   ho   poden   aconseguir,   ja que   no   van   col•laborar   mai   amb   ells.   Esta   persecució   augmentarà   los   anys   1947   i   48,   en   que   los maquis   posen   explosius   en   quatre      ocasions   a   la   costa   de   Bernola,      per   fer   sabotatges   a   la   via   del ferrocarril.  Cansats      de      tanta      injustícia, decideixen   tornar   a   França. Amb   l’ajuda que   Jacinto   los   presta,   Plàcido,   José   i   la seua   dona   Gloria,   amb   la   que   s’havia casat    al    juny    de    1948    i    en    aquells moments    estava    embarassada    de    cinc mesos,      passen      clandestinament      la frontera   a   l’abril   de   1949,   en   una   barca de   pescadors,   partint   de   Pasajes   fins   lo port   francès   de   Ciboure,   on   los   esperava Jacinto,   que   los   porta   a   Blois,   ciutat   on residiran al estar allí tota la família. José   es   contractat   per   treballar   a una    gran    fàbrica    i    als    quatre    mesos d’haver   arribat   naix   la   seua   filla   Helena.   Són   pare,   Isidro,   treballa   fent   llenya   per   Aigües   i   Boscos.     Jacinto   també   treballa   per Aigües   i   Boscos,   sent   ajudant   del   xofer   en   la   entrega   de   la   llenya,   a   més, treballa per un comerciant de vins. L’any   1948,   Jacinto   demana   treball   a   la   fabrica   Air   Équipement,   dedicada   a   la   fabricació   de peces   d’avions.   Com   se   tracta   d’un   bon   treball,   hi   ha   molta   gent   que   presenta   la   sol•licitud.   Però   a ell,   lo   senyor   que   arreplega   los   papers,   lo   reconeix   com   a   jugador   del   equip   de   futbol   del   Blois,   i   li diu   que   si   vol   lo   treball,   ha   de   jugar   a   l’equip   de   la   fàbrica.   Ell   accepta,   i   a   partir   d’aquell   moment juga als dos equips, ja que l’equip de la fàbrica sol juga partits amistosos. A   l’equip   de   futbol   de   Blois   hi   van   jugar   Plàcido,   Jacinto   “Suñer   I”   i   José   “Suñer   II”.   José   l’any 1951,   per   raons   de   treball,   trasllada   la   seua   residència   a   Paris,   però   compleix   lo   contracte   que   tenia amb   lo   Blois,   fent   lo   trajecte   Paris-Blois   durant   tota   la   temporada. A   París   jugarà   uns   quants   anys   en F.   C.   Hispania,   equip   format   íntegrament   per   espanyols,   i   que   l’any   1958   guanyen   la   “Coupe   de France FSGT Auguste Delaune”. Al   diari   francès   “La   Nouvelle   République”   del   2   de   febrer   de   2017,   A.   Charlot,   diu   de   Jacinto que   era   una   barreja   de   lo   que   avui   seria   un   mig   i   un   davanter.   “Ho   tenia   tot.   Era   un   jugador   molt agut.   Se’l   veia   moure   per   tot   lo   camp.   També   era   molt   eficaç”.      La   seua   filla,   Annie,   me   diu   que   va jugar fins los 32 anys, ocupant la posició de central i distribuint lo joc. Continua   explicant-me Annie,   que Jacinto   sempre   va   estar   vinculat   al   club. És   dirigent   i   més   tard,   a   la   dècada   de 1970,   entrenador   dels   jugadors   reserves del     primer     equip.     També     jugarà     a l’equip    de    veterans,    disputant    alguns partits a l’edat de 70 anys.  Annie,   destaca   que   quan   tenia   15 anys,   al   1969   aproximadament,   com   li agradava   molt   de   jugar   al   futbol,   li   va insistir   a   són   pare   per   fer   un   equip   de futbol   de   noies.   Una   volta   creat,   Jacinto farà   d’entrenador. Al   prompte,   a   la   regió on    viuen    sol    hi    ha    un    altre    equip    de noies,   per   lo   que   fan   un   torneig   d’hivern i un altre d’estiu. Més endavant se formen altres equips i ja se fa un torneig regional. Los   darrers   anys   de   futbolista   d’Annie,   l’equip   del   Blois   juga   al   futbol   a   la   lliga   nacional.   Dins de   l’equip,   ocupa   la   posició   de   defensa   esquerra.   Los   partits   se   juguen   los   diumenges   pel   mati,   i   ella compagina lo futbol amb lo seu treball d’infermera. Li   pregunto   com   era   són   pare   com   entrenador,   a   lo   que   me   contesta:   “Era   molt   actiu,   durant los   partits   sempre   s’estava   movent   i   animant-nos.   Exigia   sempre   joc   “llimplo”.   Quan   algo   eixie   mal, amb   los   braços   aixecats   deia:   (en   francès)   ¡No   és   possible!”.   L’any   1983   Annie   deixa   de   jugar   al futbol, però són pare encara continua com entrenador de les noies.  Henri   i   Annie,   m’expliquen   que   en   paral•lel   a   l’activitat   futbolística,   als   anys   50,   Jacinto   va ser    boxejador,    fent    nou    combats    com amateur     i     aconseguint     vuit     victòries, proclamant-se      campió      comarcal.      Ell considerava     este     esport     com     la     seua segona   passió.   De   l’any   1974   al   1985,   va fer    de    cronometrador    oficial    a    tots    los combats que se van celebrar a Blois. Continuo   la   conversa   preguntant-li a    Annie    quan    van    vindre    a    Nonasp    per primera   volta,   i   després   de   fer   los   seus càlculs,   me   diu   que   va   ser   a   l’agost   de 1958,    després    de    que    Franco    obris    les fronteres.     Van     vindre     los     seus     pares, Jacinto   i   Solange,   amb   ella   i   són   germà Alain.   Lo   viatge   lo   van   fer   en   un   cotxe Renault   de   quatre   cavalls,   amb   lo   motor darrere.   Me   diu   que   té   lo   record   de   que   feia   molta   calor   i   que   hi   havia   molt   pols   durant   lo   viatge.   Lo trajecte lo van fer en tres dies, fent una nit a França i un altra a Barcelona, a la casa d’uns parents.   A partir d’este any, ja van vindre tots los anys al mes d’agost, estant a Nonasp durant totes les festes. Jacinto des de lo primer moment, se va involucrar en lo futbol a Nonasp, de primer com a jugador, després com àrbitre. Cal destacar que l’any 1971, va portar a l’equip del Blois per jugar a les festes majors. (Veure: “Un partit de futbol internacional” http://amicsdenonasp.org/temes1/internacional.htm) A   les   fotos   que   me   deixa Annie,   en   hi   ha   una   de   l’equip   de   noies   del   Blois,   del   que   ella   forma part.    Lo    patrocinador    és    un    diari    de butxaca   “Tele   Poche”. Ara   soc   jo,   qui   li explica   que   tinc   una   foto   d’un   equip   de nois   juvenil,   amb   la   mateixa   camiseta, feta     l’any     1979     a     la     Pobla     de Massaluca,    en    un    partit    jugat    a    les festes   d’este   poble   veí.      Per   lo   vist, Jacinto,   va   fer   arribar   una   equipació del    Blois,    al    seu    nebot    Pere    Suñer Marches,   que   per   aquells   anys,   estava involucrat    en    l’equip    de    futbol    de Nonasp. A     la     mort     de     Solange,     al novembre   de   2014,   a   l'edat   de   88   anys, Jacinto   se   retira   a   la   residència   de   la tercera    edat    de    Saint-Dyé-sur-Loire. Annie   i   Henri   m’expliquen   una   història que   van   sentir   contar   a   un   cuidador:   "Quan   feia   bon   temps,   fèiem   jugar   als   residents   al   parc   amb   una pilota.   Molts   tenien   problemes   per   agarrar-la   amb   les   mans.   Quan   va   arribar   Jacinto,   ell   la   controlava amb   los   seus   peus,   i   feia   malabars   amb   lo   cap,   lo   pit,   los   genolls   ...   No   podíem   creure-ho!" Acabem   la conversa dient-me: “Així va ser com va viure Jacinto Suñer “Chinto”.