La   segona   mitat   de   la   dècada   de   1970,   és   un   període   de temps   que   se   coneix   com   de   la   Transició   Democràtica,   que   arranca   al final del franquisme i acaba als inicis de la dècada del 1980.       Són   anys   de   reivindicacions   i   protestes.   L’any   1976   se   fan les    primeres    manifestacions    multitudinàries    contra    el    “transvase”    de l’Ebre.   També   cal   destacar   que   el   4   de   juliol   de   1976,   a   Casp,   se   fa   una concentració   per   commemorar   el   40   aniversari   de   l’Estatut   d’Autonomia del 1936.      Un   altre   motiu   de   protestes   va   ser   contra   els   plans   de construir   tres   centrals   nuclears   als   municipis   aragonesos   de   Chalamera, Sàstago   i   Escatró.   Se   va   originar   una   gran   preocupació   per   la   idea   de   que l’Ebre   podria   convertir-se   en   un   riu   nuclear   i   els   perjudicis   de   cara   a futurs regadius agrícoles.      A   Nonasp,   dins   del   sector   agrari,   hem   de   recordar   lo   que   se va   conèixer   com   “la   guerra   dels   tractors”,   al   febrer-març   del   1977,   i   com   durant   aquells   dies   al nostre   poble,   los   llauradors,   en   senyal   de   protesta,   van   ficar   los   seus   tractors   al   tram   de   carretera que   va   des   del   pont   de   Matarranya   a   l’estació   del   ferrocarril.   Al   mes   d’abril   d’este   mateix   any,   se constitueix a Nonasp lo sindicat agrari UAGA.      Les   reivindicacions   de   l’Autonomia,   del   Canfranc,   polítiques   agràries,   lluita   antinuclear, lo   “transvase”   de   l’Ebre   i   la   preocupació   per   l’emigració   de   la   gent   del   pobles   a   les   ciutats,   van   estar presents   a   les   lletres   de   la   cançó   protesta,   i   gent   com   José   Antonio   Labordeta,   La   Bullonera,   Boira, Joaquin   Carbonell, Tomás   Bosque...   van   fer   d’agitadors,   fent   créixer   la   consciència   autonomista   entre la gent d’Aragó.      Dels      pobles      veïns      he      de destacar   al   favarol   Àngel   Villalba,   cantautor vinculat   a   moviments   socials   i   polítics.   Amic de   Florencio   Roc,   los   dos   junts   van   estar   a   la Barcelona   dels   anys   60,   freqüentant   los   punts de   trobada   comuns   en   la   gent   interessada   en la Nova Cançó      A    Maella,    tenim    el    duo    “Los Maellans”,    format    per    José    Maria    Puyol (cantant     i     guitarrista)     i     Miguel     Estaña (acordió,   bandúrria,      llaüt   i   harmònica).   Este grup   naix   l’any   1976   al   caliu   de   les   lluites socials   i   polítiques   de   la   transició. A   les   seues lletres   reclamaven   unes   millors   condicions   per   la   gent   que   vivia   de   la   terra   i   una   democratització   de la societat rural.      A    Nonasp,    al    juliol    de    1978,    los    joves    que    formaven    la    Comissió    de    Festes,    van organitzar   la   festa   anomenada   “Dia   de   la   Joventut   nonaspina”.   L’activitat   principal   va   ser   un   concert de música protesta que se va fer al Cine Freixa. Isabel    Moncada,    que    en    aquell    temps    era    de    la Comissió   de   Festes,   m’explique   que   tot   va   començar   quan ella   i   un   grup   d’amics   van   anar   a   veure   una   actuació   de   La Bullonera   al   cine   de   Mequinensa.   En   acabar,   va   esperar   que lo   públic   marxés   i   va   anar   a   parlar   amb   los   components   del grup,   per   informar-se   de   les   condicions   econòmiques,   amb la finalitat de portar-los a Nonasp.      Després    de    salvar    algunes    reticències,    van aconseguir   la   conformitat   i   se   va   contractar   a   la   Bullonera. Isabel   recorda   que   se   van   fer   cartells,   i   se   van   repartir   per tots   los   pobles   del   voltant.   Ella   hi   va   anar   ambCelso   i   Pere,   i me   diu   que   van   anar   per   la   Fatarella,   La   Pobla   de   Massaluca,   Vilalba   dels Arcs...   Isabel,   com   a   record d’aquell temps, guarda un LP de La Bullonera firmat i dedicat a ella.      A   més   de   contractar   a   La   Bullonera,   tots   los   joves   que   formaven   la   Comissió   de   Festes, se   van   mobilitzar   per   contactar   amb   gent   dels   pobles   del   voltant   que   cantaven   cançó   protesta.   Pere Suñer,   me   diu   que   va   portar   a   Lluís,   un   amic   de   la   Fatarella   que   estudiava   amb   ell   a   Tarragona,   i   que va   cantar   cançons   de   Lluís   Llach.   També   van   vindre   Los   Maellans,   i   així   fins   quatre   o   cinc   participants dels pobles veïns, cantant cada un d’ells un parell de cançons i tots ho van fer sense cobrar res. Los   encarregats   de   fer   la   presentació   dels   grups   que   van   participar   van   ser   Angelita   Andreu Llop   i   Pere   Suñer   Marches.      Lo   concert   va   ser   tot   un   èxit.   A   més   de   les   butaques,   los   passadissos   del voltant   i   los   accessos   al   saló   del   cine   estaven   plens   de   gent   dreta,   quedant   gent   al   carrer   sense   poder entrar,   per   lo   que   Pere   afirma   que   va   ser   un   èxit   de   caixa. A   continuació,   me   diu   que   van   llogar   a   La Bullonera   per   20.000   pessetes,   després   que   s’avinguessin   a   rebaixar   el   preu,   ja   que   se’ls   va   regatejar al    tindre    por    de    no    fer    prou    perres    per    pagar-los. Finalment,   vist   l’èxit   de   caixa   se’ls   va   donar   les   25.000 pessetes, quantitat que inicialment havien demanat. Este   dia   del   concert   és   quan   Florencio   Roc,   se retroba   en   Javier   Maestre,   un   dels   components   de   La Bullonera.    Havien    fet    la    mili    junts    a    Saragossa,    al “cuartel”   d’aviació   de   San   Lamberto.   Florencio   recorda que   sempre   tocaven   junts   assentats   a   les   lliteres,   i   Javier Maestre   li   die   “cuando   te   licencies,   si   subes   a   Zaragoza formaremos   un   grupo”.   Al      retrobar-se   diu:   “Vam   tindre los   dos   molta   alegria,   i   lo   vaig   fer   vindre   a   casa   a   fer   un trago”,   tal   com   mos   explique   Estela   Rius   a   la   història “Florencio Roc i Manolo Giner: passió per la música” La   Bullonera   torna   a   Nonasp   als   pocs   mesos,   esta   volta   contractat   per   los   Quintos.   L’any   1979, a   la   festa   que   se   celebra   al   juliol   “Dia   de   la   joventut”,   se   contracte   al   grup   de   canta   autors   “Boira”   i per   les   festes   d’este   mateix   any,   lo   dia   25   actua   “Puturrú   de   Fuá”,   un   grup   que   la   Gran   Enciclopèdia Aragonesa   diu   d’ells:   “componían   canciones   y   sketches   paródicos   en   los   que   mezclaba   la   ironía baturra   y   el   sarcasmo   surrealista,   dando   divertidos   repasos   a   los   personajes   y   situaciones   de   la   vida política, social y cultural del momento”. Un    dels    joves    que    viu    en    intensitat    tots    estos concerts,    és    Agustín    Llop    Llop    “Pallasso”.    Ell    és    un apassionat   per   la   música   i   prompte   comença   a   sentir   la necessitat   de   fer   alguna   cosa,   però   ha   d’anar   a   fer   la mili,   marxant   l’any   1980   i   acabant-la   l’any   1981.     A   partir de   la   tornada   a   Nonasp,   és   quan   comença   a   reunir-se   en un   grup   d’amics   i   comencen   a   fer   los   assajos   de   cançons de canta autors aragonesos. Les   veus   són   les   de   José   Miguel   Llop   Tena   “Ayala” que    no    havia    tingut    cap    formació    musical    i    Santiago Andreu   Llop   “Santiaguet”,   que   havia   assistit   a   Saragossa   a   classes   de   cant   amb   María   Pilar   Lasheras.     A   la   part   instrumental   hi   estan   Agustín   Llop   Llop   “Pallasso”   (guitarra),   José   Miguel   Tena   Monte   “Sec” (guitarra   i   percussió),   Pedro Andreu   Moreno   “lo   Manso”   (llaüt),   José Angel   Roc   de   Gràcia   (llaüt),   José Miguel   Ferrer Andreu   “Magre”   (llaüt).   Tots   ells,   estaven   aprenent   música   amb   Juan   Manuel   Llop,   dins de la rondalla nonaspina. En   un   principi   sol   se   tracte   de   passar   un   bon   rato,   però Agustín   ho   planteja   com   una   cosa   més seria.   Los   assajos   los   fan   als   baixos   del   cal   “Sec”   i   al   corral   del   “Magre”,   al   carrer   Maella,   i   poc   a   poc, se comencen a plantejar l’idea de fer una actuació en públic. Busquen   un   nom   que   ficar-se,   i   després   de   considerar   diferents   alternatives,   lo   que   més   els agrada   és   ERIAL,   que   vol   dir   “terra   erma   i   sense   treballar”.   És   un   nom   que   consideren   representatiu de   les   reivindicacions   que   se   fan   a   les   lletres   de   les   cançons   que   volen   interpretar. A   més,   mols   d’ells estan vinculats a la terra, ja que son fills de famílies de llauradors. Un   altre   pas   que   cal   fer,   és   la   compra   d’un   equip   de   so. Amb   un   R-6   (Renault)   que   té   lo   “Sec”, acompanyat   de   “Pallasso”   i   lo   “Magre”   van   a   Saragossa,   on   compren   un   equip   de   so   de   segona   mà, compost   de   dos   bafles,   amplificador   i   micròfons.   Aquí   lo   “Sec”   me   diu   que   creu   recordar   que   els   va costar 50.000 pessetes. Amb   tot   a   punt,   decideixen   fer   lo   debut   com   a   grup   per   la   festa   de   Sant   Jordi,   patró   d’Aragó. Lo   repertori   lo   selecciona   “Pallasso”,   a   més,   ha   compost   una   jota   al   cop   d'estat   de   Tejero,   del   23   de febrer de 1981, a partir de l’estil de la jota “Quisiera volverme hiedra”. JOTA DEL GOLPE DE ESTADO Y que es, y que es, y que es un golpe de Estado Pregunté, pregunté, pregunté yo a mi padre Me dijo, me dijo, me dijo casi llorando Es mandar, es mandar, quien siempre nos ha mandado. Lo   23   d’abril   de   1982,   al   saló   del   ball   del   Sindicat,   se   fa   lo   primer   concert   de   “Erial”.   Esta actuació   és   enregistrada   amb   una   cinta   de   casete   per   Natacha   Llop,   que   dona   peu   al   inici   del   concert dient:   “Toca   la   guitarra   Agustín,   toca   la   guitarra”.      Gràcies   a   este   enregistrament   sabem   que   lo repertori va ser: 01 - Instrumental 02 - Ver para creer – La Bullonera 03 - Coplas del tión – Labordeta 04 - Bolero de Larrés – La Bullonera-1 05 - Jota 06 - La Beata – Joaquín Carbonell 07 - Me dicen que no quieres – La Bullonera 08 - Canción del olivo – Joaquín Carbonell 09 - Canto a la libertad – Labordeta 10 - Jota del golpe de Estado – Agustín Llop 11 - En la plaza de mi pueblo. 12 - Jotas de ronda: La mujer, la coyuntura económica, la despedida – La Bullonera 13 - Jota del perro del hortelano – La Bullonera 14 - Jota: La hermosura de la jota 15 - Ver para creer Lo   saló   del   ball   lo   van   omplir,   i   prova   de   l’èxit   és que   l’Ajuntament   los   lloga   per   fer   un   segon   concert   dins dels   actes   culturals   de   la   “Setmana   de   la   Joventut”,   que se   celebra   la   primera   setmana   del   mes   de   juliol.   Les fotografies     que     va     fer     l’oncle    Andrés     Llop,     mos il•lustren bé de com van ser los preparatius. Per   fer   l’escenari,   se   li   va   demanar   lo   remolc   a José   Albiac   “lo   Xupeno”,   ja   que   a   més   de   gran,   era   de quatre   rodes,   és   dir,   era   amb   dos   eixos,   un   davant   i l’altre   darrere,   lo   que   li   donava   estabilitat   a   l’hora   de moure’s per damunt d’ell. Al   frontal   d’este   improvisat   escenari,   se   va   ficar   la   bandera   d’Aragó   amb   lo   nom   del   grup “Erial”,   i   darrere,   penjada   d’uns   balcons,   una   pancarta   on   se   podia   llegir   “Semana   Juventud   – Nonaspe”. Si   del   primer   concert   tenim   l’àudio,   d’este   mos   han   quedat   los   records   d’una   plaça   plena   de gent   i   les   fotografies.   D’elles   un   altre   detall   que   vull   destacar   és   com   mentre   anaven   cantant,   Pedro Díez   Juncar   “Periquet”   (EPD)   anava   preparant   un   calmant, ja   que   ell   sempre   estava   a   punt   per   participar   allí   on   hi havia gresca. Dels   diferents   testimonis,   també   tinc   lo   del   “Magre” que   entre   altres   coses   m’explica   que   per   pagar   l’equip   de so,   al   tractar-se   d’una   quantitat   de   diners   importants,   van acordar    amb    l’Ajuntament    que    a    més    de    fer    lo    darrer concert,     pintarien     les     parets     del     cementeri,     del “matadero”   i   del   dipòsit   rodo   d’aigua   que   a   finals   d’aquell any   se   va   fer   a   “les   Forques”.   Ho   van   pintar   amb   calç   i   ho van fer amb la màquina d’ensulfatar i el seu tractor. Agustín   “Pallasso”   me   diu   que   sol   van   fer   estos   dos   concerts,   perquè   ell   l’any   1983   se’n   va anar   a   Saragossa.   Reconeix   que   durant   l’any   1982,   este   projecte   musical   va   ser   lo   que   lo   va   retindré al poble, ja que per ell la música era una cosa molt important.   Este   concert   d’Erial   va   tancar   una   etapa   de   música   protesta   a   Nonasp,   perquè   los   temps anaven   canviant,   la   “Transició”   anava   quedant   enrere,   així   com   moltes   de   les   reivindicacions   i   per tant, les inquietuds de la gent també anaven canviant.