Segons   diferents   fons   orals,   a principis   del   segle   XX,   a   Nonasp   hi   havie tres   forns   que   se   dedicaven   a   coure   los   pans i   les   pastes   de   la   gent   que   pastave   a   casa seua.    L’activitat    principal    de    los    que    hi treballaven    era    fer    de    forners,    ja    que enfornaven    los    pans    per    coure’ls,    però    a diferència   d’avui   en   dia,      no   pastaven   amb la    finalitat    de    vendre    pans    i    pastes,    per tant, no eren pastissers.                Lo   forn   més   antiu   era   lo   del carrer   del   Forn.   Este   a   l’any   1605,   amb   una visita   del   “Castellan”   d’Amposta   a   Nonasp, ja   se   diu   que   és   de   propietat   del   convent   de Sant   Joan   de   Casp. Al   segle   XIX   es   va   desamortitzar   i   després   de   passar   per   diferents   mans,   l’any   1929 es   va   comprar   pels   socis   del   “Centro   Republicà”,   que   formen   una   societat   que   se   diu   “La   Cofianza”, arrendant-lo   a   Francisco   Sentís   “Lusiano”   que   fa   de   forner   i   a   Miguel   Ràfales   “Nadal”   que   fa   de “ramer”, és dir, fa la rama (llenya) pel forn.                Un   altre   forn   és   lo   que   se   coneix   com   de   “Sinyoreta”.   Se   construeix   per   una   societat   de veïns   lo   darrer   quart   del   segle   XIX,   aprofitant   l’edifici   que   ocupa   l’antic   molí   d’oli   de   l’orde   de l’Hospital.   Este   forn   ocuparà   l’edifici   fins   l’any   1920   aproximadament,   ja   que   l’11   de   febrer   de   1919, Matías   Latogeta   “   l’Apotecari”   com   a   president   del   Sindicat Agrícola,   firma   un   document   amb   el   que se   compromet   a   construir   un   forn   nou,   al   carrer   Eres,   per   Mariano   Ráfales   Llop   “Sinyoreta”.   A   canvi passarà   a   propietat   del   Sindicat   lo   forn   de   la   plaça   del   Portal,   amb   la   finalitat   de   construir   el   local social del Sindicat Agrícola Catòlic.                Lo   tercer   forn   a   que   fan   referència   les   fons   orals   és   lo de   Felipe   Ràfales   Ràfales   “Rogeta”,   pare   de   Maria   José   Ràfales Puértolas.    Ella    és    una    bona    col•laboradora    i    amb    los    seus testimonis   haig   escrit   “Lo   doctor   Macipe”   i   “Fer   cagar   lo   tronc de   Nadal”,   així   que,   qui   millor   que   ella   per   explicar-me   tot   lo referent al forn del seu pare. Estos són los seus records:                 “Lo   meu   pare   ere   fill   del   Domingo   Ràfales   Moreno   i Manuela   Ràfales   Roc,   casats   lo   28   de   novembre   de   1903.   Estos   al casar-se   se   fiquen   a   viure   en   los   pares   de   Manuela,   que   se   dient Felipe   Ràfales   Rius   i   Manuela   Roc   Moreno.   Lo   6   de   setembre   de 1904,   naix   Felipe,   lo   meu   pare,   i   lo   28   de   desembre   de   1911, naix   sa   germana   Sofia.   Un   parell   d’anys   més   tard,   lo   9   d’abril   de 1913,   mort   sa   mare   i   lo   7   de   juny   de   1913   sa   iaia.   Per   tant,   van quedar viudos lo pare del meu pare i lo iaio de la meua mare.                  A   quan   mon   pare   se   va   començar   a   fer   gran,   son   iaio Felipe   Ràfales   Rius,   va   pensar   de   fer-li   un   forn   de   pa,   perquè tingues   un   ofici   i   es   pogués   guanyar   un   jornal.   Per   poder-lo construir   va   comprar   un   solar   a   uns   freginals   de   Casildo   Altés “Mensiana”   a   l’actual   carrer   del   Trinquet,   per   la   quantitat   de 500 pessetes, firmant l’acord lo 5 de març de 1923”.                            María   José   me   diu   no   pot   precisar   quan   se   va   fer   lo   forn,   ni   quan   son   pare   va   començar   a fer   de   forner,   si   va   ser   abans   d’anar   a   la   mili   o   en   tornar.      Lo   seu   pare   era   quinto   de   1925,   i   segons   lo llibre   de   quintes   que   se   conserva   a   l’arxiu   municipal,   se   va   incorporar   a   files   lo   15   de   març   de   1926. La   mili   la   va   fer   a   Melilla,   on   durant   dos   anys   va   estar   a   un   “cuartel”   de      “Ingenieros,   zapadores, minadores”.                   Al   poc   temps   de   tornar   de   la   mili,   l’11   d’octubre   de   1928,   se   casa   en   Mariana   Puértolas Soler,   ficant-se   a   viure   a   cal   “Garrut”.      Aquí   Maria   José   me   diu   que   son   pare   al   casar-se   ja   feia   de forner.   Li   va   ensenyar   l’ofici   l’oncle   “forner”   Agustín   Borraz   Andreu,   que   treballava   al   forn   de Sinyoreta.                         Del   forn   de   son   pare   m’explica:   “L’olla   del   forn estava   feta   per   dins   en   llosses.   Lo   foc   se   feia   a   dins   de   l’olla,   al costat   esquerre.   Fora   a   la   dreta   hi   havia   una   pila   de   pedra   de cala   en   aigua,   per   si   s’havien   de   banyar   les   pales   al   enfornar. Al costat   del   forn   teníem   una   mica   de   corral   per   posar   la   llenya. Lo   pago   d’enfornar   se   feia   en   pa,   un   exemple   podria   ser   que   de cada   deu   pans,   un   era   pal   forner.   Lo   pare   estos   pans   després se’ls venia.”                Maria   José   va   nàixer   lo   7   de   gener   de   1935,   a   la   plaça de   la   Muela   nº   8   i   és   precisament   aquest   any,   quan   son   pare deixa   el   forn   i   se   posa   a   treballar   la   terra.   “Quan   va   començar   a fer   de   forner,   se   va   buscar   per   treballar   les   seues   terres   a l’oncle   Marco,   José   Alfonso   Mestre,   que   li   va   fer   de   mitger hasta   que   se   va   deixar   lo   forn.   Per   treballar   les   terres   lo   pare   se va   comprar   dos   mules,   una   d’elles   al   Marronxonero,   que   ere   de Mas de les Mates, però vivia a Casp.                   A   principis   de   1937   lo   forn   va   ser   requisat   per   la Col•lectivitat,   que   lo   tindrà   fins   mitjans   d’agost,   en   que   les noves     autoritats     obliguen     a     tornar     totes     les     propietats col•lectivitzades als seus propietaris.                   Maria   José   continua   amb   lo   seu   testimoni:   “Lo   pare   l’any   1937   va   tindre   que   anar voluntari-forçós   a   la   guerra.   Estant   pel   Pirineu   lo   van   ferir   d’un   tir   que   li   va   creuar   la   cama.   Quan   li va   passar   això,   del   poble   estaven   en   ell   l’oncle   Xupeno   (José   Albiac   Andreu),   l’oncle   Julio   (Julio   Roc Andreu) i altres.               A   principis   de   1938,   antes   d’entrar   los   nacionals   a   Nonasp,   la   mare   i   jo,   mon   vam   anar   en   lo tren   a   Barcelona,   perquè   ja   sabíem   que   lo   pare   estave   ferit   i   lo   tenien   a   un   hospital   a   la   vora   de Colón.   Allí    vam    estar    un    mesos    i    a    principis    de    1939,    després    d’entrar    les    tropes    nacionals    a Barcelona,   ja   vam   tornar   los   tres   cap   al   poble,   gràcies   a   que   son   pare   de   Jaume   Xirinachs,   que   estava de   menescal   al   Prat   i   era   dels   més   rics   d’este   poble,   va   donar   al   meus   pares   deu   duros   perquè poguéssim tornar a Nonasp.                A   l’arribar   al   poble   mos   vam   trobar   que   a casa   no   teníem   animals   per   treballar   la   terra,   ja   que al    poc    de    marxar    a    la    guerra,    a    la    mare    li    van requisar   les   dos   mules   que   teníem.   Més   avant,   la mula   que   era   mes   petita,   no   se   com   però   la   vam recuperar.   Una   volta   acabada   la   guerra,   al   pare   li   van donar   un   matxo   de   los   que   portaven   los   soldats,   que lo   va   tindre   que   anar   a   buscar   a   Saragossa.   Este animal   treballant   a   casa   se   va   fer   coixo   i   lo   pare   se va   vendre   este   matxo   i   la   mula   petita   que   tenia,   i   se va comprar una mula negra molt maja.               Acabada   la   guerra   lo   local   del   forn   se   lloga a    Agustín    Barberán    Borraz    “Bruixa”,    on    fabrica gasoses.   I   cap   allà   l’any   1946   lo   pare   li   va   vendre   la seua part a sa germana Sofia.”                     Ja    acabant    la    entrevista,    Maria    José insisteix   que   lo   seu   pare   només   era   forner   i   que   lo seu   treball   era   coure   lo   pa,   però   que   ella   recorda molt   bé   de   quan   era   petita   i   jove,   com   aidava   a   la seua   mare   quan   pastava   i   després   anava   a   coure   lo pa   al   forn,   així   es   que   li   demano   que   continuo   amb   lo seu testimoni:                “A   quan   jo   era   petita,   lo   pare   sembrava   blat,   perquè   del   gra   se   feia   la   farina   per   elaborar lo   pa. A   l’hora   de   moldre   com   hi   estava   lo   racionament,   lo   pare   en   lo   carro   anava   a   Favara,   perquè   hi havia   un   molí   on   mos   podien   donar   la   farina   de   racionament   que   mos   tocava.   Però   si   en   aixie   més   de la   que   tenien   assignada   al   racionament,   se   la   quedava   l’Estat   i   mos   la   pagaven   al   preu   establert,   per lo   que   sols   portàvem   lo   blat   just   a   moldre.   A   este   molí   mos   donaven   per   separat   la   farina   i   lo   segó, que era la pell del gra de blat.                Lo   blat   que   mos   sobrava   lo   anàvem   a   moldre   d’estraperlo   a   Riba-roja,   on   havia   un   molí   que lo   portava   lo   pare   de   l’Alcalde   d’este   poble,   que   era   un   home   gran.   Allí   hi   anava   jo   en   12   anys. Marxava   en   lo   tren   de   les   12   del   migdia,   i   si   tenia   sort   i   era   la   primera   de   moldre,   al   correu   de   les   5 de   la   tarde   ja   tornava   en   la   farina.   Si   no   havia   de   deixar   lo   blat   i   l’un   demà   havia   de   anar   a   buscar   la farina.                A   Nonasp,   també   se   podia   moldre   d’estraperlo   que se   deia,   al   molí   de   farina   del   Cap   de   l’Horta   i   a   la   Fàbrica   de farina     de     Roc.     S’havia     de     moldre     per     la     nit     al     ser d’estraperlo.   Lo   perill   no   era   la   gent   del   poble,   ja   que   tots   ho sabien.   Eren   los   de   la   fiscalia   de   Tasses,   que   a   voltes   venien. A   estos   molins   te   donaven   la   farina   del   blat   barrejada   en   lo segó.               A   totes   les   cases   les   dones   eren   les   que   pastaven,   i a   casa   nostra,   pos   era   la   mare   la   que   ho   feia.   Teníem   un quarto   obscur   que   li   diem   lo   “Pastador”,      on   estava   la   pastera i per tant, era on se pastava.                La   farina   naltros   la   teníem   a   una   taleca   blanca.   La mare   quan   havíem   de   pastar   en   un   plat   de   porcellana,   posava la   farina   que   necessitava   a   un   cabàs   fariner   de   uns   quatre dobles   de   capacitat,   que   prèviament   li   havia   posat   un   drap   al cul.                La   pastera,   una   volta   aixecada   la   tapa,   se   posava la      cernedora   damunt,   i   lo   sedàs   s’omplia   de   farina   de   blat   i se   començava   a   cendre   movent   lo   sedàs   a   dreta   i   esquerra per   damunt   de   la   cernedora.   La   farina   del   blat   queia   dins   de la pastera i lo segó quedava dins del sedàs.                 Este   mateix   dia   que   havíem   de   pastar,   pel   matí   quan   les   dones   anaven   al   forn   a   coure   lo pa,   naltros   havíem   de   anar   i   a   una   d’elles   li   demanàvem   la   pasta   d’un   pa      de   “lleutó”.   I   l’un   demà,   al coure los nostres pans, li tornàvem un de cuit.               A   l’arribar   a   casa   lo   llautó   lo   posàvem   dins   d’un   olla   de   terra   d’asou   i   ésta   a   la   vora   del   foc, tapant-la    en    una    capçana    blanca.    L’olla    l’anàvem    voltant,    hasta    que    se    calentava    i    la    pasta fermentava, es dir, se tornava agra i pujava lo lleutó.                De   nit,   antes   de   “cenar”,   fèiem   lo   lleutó.   A   un   voreta   de   la   pastera,   en   la   farina   se   feia com   un   clotet   i   ficàvem   lo   lleutó   i   en   aigua   una   mica   calenta   s’anava   desfent   hasta   que   se   tornava   a fer   pasta.      Acabada   esta   operació   ho   tapàvem   en   farina   i   ho   deixàvem   a   la   pastera   hasta   l’hora   de pastar. Durant este període de temps la pasta tornava a augmentar.               A   mitja   nit   mos   aixecàvem   i   antes   de   començar   a   pastar   la   mare   sempre   deia:   “Sobretot   les mans   ven   llimples”.   Primer   apartàvem   la   farina   del   lleutó,   després      fèiem   un   clot   a   la   farina   i   en   lo lleutó   i   l’aigua   calenta   (mos   havíem   deixat   de   banda   de   nit   un   topí   al   foc   en   l’aigua)   anàvem   pastant tota   la   farina   que   ja   teníem   preparada   a   la   pastera,   al   mateix   temps   que   hi   ficàvem   una   mica   de   sal perquè lo pa no sigues dols.                 Acabat   de   pastar,      al   cul   de   la   canastra   ficàvem   un   drap   cendrer   en   un   mica   de   farina,   i damunt   d’ell   se   posava   tota   la   pasta.   Mentre   tant,   ja   comença   a   clarejar   lo   dia,   i   en   la   canastra   al cap   i   a   la   mà   la   pastereta   en   farina   a   un   costat   i   a   l’altre   la   pinta   i   la   granereta,   anàvem   al   forn   de Pere o al de la Societat (La Confiança).               Al   forn   deixàvem   la   canastra   a   una   voreta   i   a   quan   mos   die   lo   forner   que   la   pasta   ja   venia bona,   pos   en   la   pinta   tallàvem   la   pasta   i   fèiem   los   pans,   que   desprès   los   posàvem   al   cendrer,   al   que   ja hi   havíem   posat   una   mica   de   farina   de   la   que   portàvem   a   la   pastereta   perquè   no   s’ha   pegués   la   pasta. Fèiem   rastres   entrebesades   en   los   pans,   i   entre   cada   una   d’elles   un   plec   al   cendrer   perquè   los   pans no se toquessen. Una volta tots fets se tapaven en un altre cendrer.                Com   al   forn   a   voltes   mos   trobàvem   una   quantes   dones,   lo   forner   perquè   cada   dona   pugués conèixer   los   seus   pans,   mos   deia:   “Tu   fes   un   pessic,   tu   dos,   tres...” Així   sabíem   quins   eren   los   nostres pans.   A   quan   la   pasta   dels   pans   que   teníem   al   cendrer   venia   bona,   se   posaven   de   tres   en   tres   al tallador   i   d’este   se   passaven   a   la   pala   del   forner,   al   mateix   temps   que   este   feia   lo   tall   característic   de cada pa.                Quan   los   pans   estaven   cuits,   lo   forner   los   anava   traient,   al   mateix   temps   que   deia:   Un pessic,   dos,   tres...   I   a   voltes   hi   havia   bones   renyines,   que   si   este   pa   és   lo   meu,   que   si   este   és   lo   teu... Los   pans   eren   posats   dins   de   la   canastra   i   cap   a   casa.   Naltros   los   esteníem   a   l’algorfa,   damunt   d’un canyís i allí s’anaven secant, però molt minjàvem tot.                 Lo   pare   sempre   deia   que   de   cada   100   Kg   de   farina,   eixia   133   Kg   de   pa.      La   mare   si   tenia prou   farina   feia   uns   30   pans,   és   dir,   deu   palades.   Jo   a   la   mare,   a   voltes   l’acompanyava   al   forn   i sempre la vaig veure pagar lo coure en pa.”                      Ja    per    acabar    l’entrevista    li pregunto   que   si   me   pot   dir   alguna   recepta per   fer   pastes,   de   les   que   dèiem   de   tota   la vida.     Així   que   me   ensenya   una   llibreta   de   sa mare,   on   hi   estan   les   receptes   de   les   pastes tradicionals   del   nostre   poble.   De   totes   en triem      quatre:      “Les      coques      de      Sant Portomeu”   que   com   lo   nom   indica   les   feien per    la    festa    del    Patró    del    nostre    poble; “Bollos   per   anar   a   segar”   dels   que   me   diu que    a    casa    seua,    los    segadors    a    quan s’aixecaven    (al    mas),    a    punta    de    dia,    se menjaven   un   bollo   i   bevien   una   copa   d’anís, més   tard,   a   mig   matí   era   quan   s’esmorzava; los “Mantecados” i les “Madalenes”.      COQUES DE SANT PORTOMEU - 1 litre d’oli - 2 litre de llet – Quan era petita era d’ una cabra de casa nostra - 1 quilo de sucre  - 1 dotzena d’ous - 1 kg de llevat  (pa de llautó) - Anisets bollits i amb lo caldo resultant se escalda l’oli. - Farina la necessària. En tot això se pastava i després al forn.   BOLLOS PER ANAR A SEGAR - 2 ous - ¼ llet - ¼ sucre - ¼ aigua - ¼ oli - 1 pesseta de pastilla de llevat. - Farina la necessària MANTECAOS - 1Kg. De mantega - 12 dotzena d’ous. 4 sencers i 8 sol lo rovell - 1 Kg. Sucre - Farina MADALENES - ¼ litre d’oli - 1 litre llet - 1 Kg. Sucre - 1 dotzena ous. Les clares a punt de neu. - Farina - 6 gasoses de paperet. Se posen a mig pastar.