Lo   passat   mes   de   juliol   em   vaig   reunir   una tarde   amb   Laura   Redondo   Taberner,   Juan   Daniel   Redondo Freixa   i   Alejandro   Galdón   Redondo,   que   em   van   contar   les interessants   i   sorprenents   aventures   i   desventures   de   la seua família: los Freixa. Daniel   Freixa   Roc,   va   nàixer   a   Nonasp   lo   14 de    febrer    de    1888,    ere    fill    d’Antonio    Freixa    Llop,    de Corbera   d’Ebre   (Tarragona)   i   de   Josefa   Roc   Alcorisa,   de Nonasp. De   la   seua   infància no   sabem   res   però   imaginem   que va   deure   de   ser   pareguda   a   la   dels   altres   xiquets.   Segur   que   va   transcórrer entre   els   jocs   pel   carrer   amb   los   seus   amics,   anant   a   estudi...   i   més   tard fent de rabadà. Ja   de   jove,   va   marxar   dos   o   tres   anys   amb   un   vaixell   a   fer   la volta   al   món.   No   anave   sol,   l’acompanyave   un   altre   noi   d’aquí   del   poble però   quan   van   arribar   al   port   de   Barcelona   se’n   va   fer   enrere   i   sol   va   marxar Daniel.   Durant   la   Primera   Guerra   Mundial   (1914-1918)   un   torpede   va   afonar lo   vaixell,   però   Daniel   se   va   salvar   perquè   ere   un   gran   nedador   i   va   poder arribar a terra. Acabada   la   Primera   Guerra   Mundial,   va   anar   a   treballar   de miner   a   Le   Martinet   (França).      La   necessitat   de   mà   d’obra   per   les   mines   de carbó   de   Le   Martinet   creixie   per   moments,   per   lo   que   les   companyies   van   recórrer   als   treballadors espanyols i africans, eren un 61% del total de la plantilla. A    partir    dels    12    anys    ja    es    podie començar   a   treballar   a   la   mina,   i   fins   los   18   anys   les retribucions   eren   menors   que   les   dels   treballadors adults.     Després     de     reiterades     vagues,     al     1905 s’aconseguís   una   jornada   laboral   de   8   hores,   al   1909 que    se’ls    pago    per    hora    treballada,    al    1914    se reconeix   lo   dret   a   la   jubilació   i   al   1919   se   produís   un augment de salaris. La   vida   dels   miners   ere   dura,   ja   que   lo 65%,   morien   abans   dels   55   anys   i   un   20%   abans   dels 35,    debut    principalment    a    accidents,    silicosi    o pneumònia   per   inhalació   de   pols   del   mineral   que conté diòxid de silici.  A   Le   Martinet,   Daniel   va   conèixer   a   la   que   seria   la   seua   dona:   Maria   Planas   Pascual,   que ere de Sant Joan de les Abadesses (Girona). Van tindre dos fills: Jeanette (1921) i Daniel (1923). Allí,   la   família   vivie   en   uns   pisos,   cedits   per   l’empresa. Estes   casetes   formaven   una   ciutat   obrera   creada   tota   a   l’hora.   Les cases    eren    d’una    sola    planta    amb    dos    habitacions.    Los    criteris d’atribució   depenien   del   valor   de   l’obrer,   fent   d’aquestes   cases   una recompensa social. A   més   d’això,   lo   poble   té   uns   estudis,   una   l’església   de Saint   Barbe,   una   cooperativa,   una   cantina,   una   sala   de   festes,   un complex esportiu, centre mèdic, farmàcia, etc. Sent         los fills   molt   petits,   a   Daniel   lo   van   traslladar   per   fer   de capatàs   a   Khouribga   (Marroc).   Pocs   anys   enrere,   s’havien descobert   les   mines   de   fosfat   i   després   de   la   creació   de   la “Office   chérifien   des   phosphates”   se   comence   l’explotació de les mines a l’any 1921. La   ciutat   de   Khouribga,   va   ser   creada   per   les autoritats     del     protectorat     francès     paral•lelament     al descobriment   de   les   mines   de   fosfat.   Estave   dividida   en tres   parts,   disposave   d’una   vila   europea,   on   vivien   los treballadors   europeus   i   també   de   caràcter   comercial;   la vila   àrab,   disposada   en   una   quadricula   amb   cases   baixes   típiques   de   les   medines   antigues   àrabs;   i finalment, la zona industrial. Me   diuen   los   descendents   de   Daniel,   que   la   família   vivie   a   la vila    europea    que    havie    construït    l’empresa,    igual    que    els    altres treballadors,   i   en   una   ocasió,   “un   moro   va   intentar   entrar   a   casa,   i després,   a   la   mina,   va   intentar   matar   a   Daniel   en   un   pic.   Pel   motiu   que fos,   no   hi   havie   massa   bona   relació   entre   els   colonos   de   la   ciutat   de Khouribga   i   els   marroquins”   També   recorden   que   dient:   “Mira   quin   negre més   negre   del   Senegal”,   en   referència   a   que   els   cridave   l’atenció   com pujaven com a nòmades en camells per comerciar a la ciutat. Mentrestant,    Jeanette    i    Daniel    anaven    a    estudi    com    los altres   xiquets.   Sempre   contaven   que   un   guàrdia   los   passave   a   buscar   a tots per casa i els portave a estudi, per a que ningú els pogués prendre.   Lo   5   de   maig   de   1932,   Jeanette   va   fer   la   comunió   a   la catedral   de   Khouribga.   Com   podem   observar   a   les   fotos,   van   ser   molts   los xiquets   i   xiquetes   colons   que   la   van   fer   aquell   mateix   dia.   En   acabar,   van fer   lo   convit,   sense   estar-se   de   res,   a   una   sala   de   festes   que   disposave   la ciutat.   Tots   els   espanyols   residents   a   Khouribga   eren   com   una   família. Jeanette sempre recordave quan anave amb la família a banyar-se al mar, a Casablanca. A    l’estiu,    quan    Daniel    tenie    festa    a    la mina,   anaven   tota   la   família   a   passar   les   vacances   a França.   En   un   transatlàntic   feien   cap   a   Marsella,   i   d’allí a   Le   Martinet.   Jeanette   recorde   que,   tot   i   que   li   feie   por baixar   la   passarel•la   del   vaixell,   s’ho   passave   molt   bé, sobretot   a   un   esplai   que   tenie   lo   vicari   a   l'església,   amb pilotes i altres jocs. Lo   temps   anave   passant,   i   la   il•lusió   de Daniel   Freixa   Roc,   ere   tornar   al   seu   poble:   Nonasp.   La seua   família   s’estimave   més   anar   a   Sant   Joan   de   les Abadesses   perquè   ere   lo   poble   de   Maria,   la   seua   dona,   i hi     havie     més     indústria,     i     per     tant,     moltes     més possibilitats de tornar a trobar un bon treball. Daniel   no   va   voler   anar-hi   perquè   “hi   havie   massa   convents”.   La   família,   finalment,   va cedir.   Daniel   va   plegar   de   la   mina   i   van   emprendre   lo   viatge.   A   Nonasp,   uns   anys   abans   de   vindre   a viure   definitivament,   havien   comprat   la   casa   del   carrer   Nou   numero   1,   a   una descendent   de   mossèn   Domingo   Casanova,   tal   com   explique   Gabriel   Albiac   a Lo   Portal   nº105. A   més,   també   van   adquirir   un   corral   al   carrer   Maella,   algunes finques i un ramat de bestiar. A   l’arribada   a   Nonasp,   Jeanette,   que   tenie   12   anys,   va   passar   a dir-se   Juanita.   Vindre   a   viure   al   poble,   per   ella,   va   representar   un   gran retrocés   però   sobretot,   un   trauma   que   possiblement   mai   va   superar.   Contave que   ho   va   passar   molt   malament   perquè   no   sabie   parlar   en   castellà,   ja   que tant a Le Martinet com a Khouribga, parlave francès amb la seua família. Los   xiquets   se’n   rient   d’ella   perquè   estave   acostumada   a   viure   a la   urbanització,   a   anar   amb   sabates   de   xarol,   a   menjar   pa   amb   melmelada, xocolata   ...   aquí   lo   que   va   trobar   va   ser   molt   diferent:   carrers   de   terra, espardenyes,   i   com   a   molt,   pa   amb   vi   i   sucre.   Lo   que   si   que   va   conservar privilegiadament   van   ser   les   seues   joguines.   Entre   ells   una   casa   de   nines   i   una nina    “negra”    portada    de    Khouribga,    inimaginable    entre    les    xiquetes    de Nonasp. També    un    llibre    que    portave    per    títol “Office   chérifien   des   phosphates”   on   unes   espectaculars fotografies   il•lustren   les   mines   i   la   ciutat   de   Khouribga. Jeanette,   com   a   record   d’este   regal   que   li   havie   fet   son pare   va   escriure   al   llibre:   “Souvenir   de   mon   chérie   papa qui   travaille   à   cette   mine   de   Khouribga   ”   (Record   del   meu estimat pare que treballe en aquesta mina de Khouribga) Aquí   al   poble   li   va   dir   a   son   pare   que   no tornarie   a   anar   a   missa   fins   que   no   tornessin   a   França perquè   no   entenie   al   vicari   i   tots   la   miraven.   Així   ho   va fer,   sol   va   anar-hi   pel   seu   casament   i   algun   dia   important. No obstant, totes les nits resave en francès. A   més,   al   poc   de   vindre   la   família   al   poble,   sa   mare   es   va   ficar   malalta.      Es   trobave   mal i   quan   anave   lo   doctor   a   casa   li   ficave   unes   injeccions   pel   cor   que   eren molt   fortes.   Va   resultar   que   no   era   del   cor   de   lo   que   patia,   sinó   que   estava embarassada.    De    l’efecte    tant    fort    que    provocaven    al    cos    aquestes injeccions,   va   morir   lo   fill,   però   com   no   sabien   que   estava   en   estat,   se   li va gangrenar i finalment va morir ella també. Daniel   Freixa   i   los   seus   fills:   Juanita   i   Daniel,   se   van   quedar a   càrrec   de   sa   iaia   materna.   L’any   1937,   quan   los   soldats   nacionals   estaven a   punt   d’entrar   a   Nonasp,   la   família   Freixa   van   marxar   del   poble.   Van   anar amb    un    cavall    fins    Móra    la    Nova    i    d’allí    van    agafar    un    tren    cap    a Barcelona.   Volien   passar   cap   a   França   però   no   van   poder.   Daniel   Freixa   Roc se   va   ficar   malalt   dels   pulmons   per   l’efecte   del   carbó   i   fosfat   de   les mines, i va morir a Barcelona. Després   de   la   desgràcia,   i   ja   que   no   podrien   fer   res,   la   iaia   i los   dos   néts,   van   tornar   a   Nonasp.   Quan   van   arribar   es   van   trobar   tota   la casa   desvalisada   i   a   més,   ocupada   pels   soldats   nacionals,   per   fer   la   funció d’hospital. Daniel   Maza,   a   Lo   Portal   nº134,   diu:   “Instalaron   un   pequeño   hospital,   para   atender   a   los soldados   heridos   que   eran   trasladados   a   Nonaspe   desde   el   frente.   En   la   planta   baja   de   la   casa   estaban instaladas   las   calderas   que   servían   para   desinfectar   la   ropa   de   los   soldados,   sucia   y   llena   de   piojos   en la   mayoría   de   los   casos.   Para   ayudar   en   las   tareas   propias   del   hospital, cada   día   acudían   un   grupo   de   jóvenes   nonaspinas,   que   bajo   las   ordenes de   un   capitán   médico,   hacían   las   primeras   curas   a   los   heridos,   siendo los   más   graves   trasladados   al   hospital   de   Caspe,   mucho   mejor   dotado   de personal médico y material” Lo   dia   22   de   juny   de   1941,   Juanita   Freixa   Planas   se   va casar   a   Nonasp   en   Eliseo   Redondo   de   Frutos,   que   ere   de   Segovia   i   havie vingut   al   poble   a   fer   de   “burrero”   per   les   obres   de   la   carretera   de Batea.   Van   tindre   dos   fills:   Isabel   (1943)   i   Juan   Daniel   (1949).   Sa   iaia   de Juanita, Francisca Pascual Lapiedra, va morir lo 17 de febrer de 1953. Per    acabar,    Juan    Daniel,    Laura    i   Alejandro    me    conten unànimement          que Juanita      sempre      va voler      tornar      a      Le Martinet            perquè, segons    ella,    aquí    no pintave         res.         Li agradave    molt    tindre noticies     de     França.    Alguns     nonaspins     que     van marxar-hi    després    de    la    Guerra    Civil,    com    los “Soquetes”,    quan    venien    al    poble    li    portaven revistes   i   novel•les   en   francès   que   ella   agraïe   molt. Jeanette    o    Juanita,    va    morir    a    Nonasp    lo    3    de setembre de 2008 i la van enterrar en la bandera tricolor, perquè ella sempre es va sentir francesa.