Quan   començo   a   escriure   este   article,   a   Nonasp   mos   trobam   dins   de   la   fase   tres   de   la “desescalada”   i   a   punt   de   entrar   en   el   que   se   diu   “la   nova   normalitat”.   Aquestos   mesos   de   la pandèmia   del   coronavirus   han   despertat   en   mi   l’interès   per   les   pandèmies   i   epidèmies   que   a   lo   llarg dels anys han afectat la nostra vila.                Iniciada   la   investigació,   a   través   dels   registres   civil   i   parroquial,   he   pogut   documentar   la incidència   que   alguna   d’elles   van   tindre   entre   la   nostra   gent.   Però   al   mateix   temps,   he   trobat històries   paral•leles   i   alguns   testimonis,   que   mos   porten   per   camins   amb   los   que   podem   conèixer   una mica més de la nostra història.                Començarem   parlant   de   la   pandèmia   de   1918   coneguda com   la   grip   espanyola   i   que   se   considera   la   més   devastadora   de   la història   de   la   humanitat.   Entre   la   gent   gran   està   lo   record   de haver-ho   sentit   contar   de   que   mentre   a   Nonasp   va   tindre   poca incidència a Favara va morir molta gent.                Després   d’examinar   lo   llibre   de   morts   de   l’Ajuntament, comprovo   que   al   mes   d’octubre   de   1918,   a   Nonasp,   van   morir   12 persones   de   grip,   que   podem   considerar   més   bé   joves,   ja   que d’elles   vuit   són   dones   entre   15   i   47   anys   i   quatre   són   homes   de   17 a 29 anys.                Per   entendre   la   comparació   entre   Nonasp   i   Favara   que hi   ha   al   record   de   la   gent   gran,   ho   faig   llegint   lo   llibre   “Fabara, memorias incompletas” de Victor Cervera, on explica a la pàgina 27:                “Después   de   acabarse   la   primera   guerra   mundial   se   presentó   la   epidemia   de   la   gripe   (…) murieron   108   personas,   solamente   en   el   mes   de   octubre   fueron   101   los   fallecidos   (…)   Tal   era   la cantidad   de   afectados   que,   para   que   el   médico   supiera   que   había   enfermos   en   la   casa,   la   familia colocaba una silla con una toalla en la puerta, así el médico al pasar, entraba a visitarlos.                   A   las   primeras   personas   que   murieron   se   les   hizo   entierro   y   funeral,   utilizando   el correspondiente    ataúd,    pero    al    aumentar    (…)    eran    envueltos    con    una    sábana    (…)    Era    tal    la aglomeración   de   cadáveres   en   el   cementerio,   que   hasta   la   Guardia   Civil   tuvo   que   intervenir   para abrir zanjas y poder sepultarlos…”                            De   la   pandèmia   de   1918,   J.   M.   Gravat,   m’aporta lo   testimoni   del   favarol   Jordan   Villalba,   que   en   una   conversa recent,      li   va      explicar   el   cas   que   li   va   passar   al   seu   pare,   en temps de la grip espanyola.                “Lo   meu   pare   es   deia   Mariano   Villalba   Carví   i   era ferrer   a   Favara.   Com   que   en   aquells   temps   el   material   que necessitaven   per   treballar   no   en   tenien   sempre   tot   el   que   els feia   falta,   entre   els   ferrers   dels   pobles   s’aidaven.   Lo   meu pare   va   anar   a   Nonasp,   com   altres   voltes   havia   fet,   a   buscar el   material   que   li   feia   falta   a   ca   l’oncle   Quico,   que   era   el ferrer   de   Nonasp   en   lo   que   tenia   més   tractes.      Va   arribar   a   la   Creueta,   a   l’entrada   del   poble   i   allí estava   l’agutzil   que   li   va   dir   que   no   deixaven   entrar   a   ningú   de   fora.   Com   que   ja   veus   al   meu   pare entornà se’n cap a Favara en les mans buides.”                El   còlera   és   una   altra   infermetat   epidèmica,   que   es   caracteritza   per   vòmits   i   diarrea,   i   que al   llarg   dels   anys   l’hem   patit   moltes   voltes.   Per   començar   recordarem   un   brot   de   colera,   que   hi   va haver a la província de Saragossa l’any 1971.                   Per   saber   que   va   passar,   ho   faig   llegint   un   article   penjat   a   internet   titulat   “La   epidemia   de cólera de 1971. Negar la realidad”, escrit per Miguel Carrasco Asenjo y Josefina Jimeno Maestro.                Explica   que   va   ser   un   brot   de   còlera   a   la   ribera   del   Jalón,   al   juliol   de   1971.   Los   casos   es   van produir   a   Épila,   de   3.997   habitants,   on   hi   va   haver   32   casos   sospitosos,   dels   que   cinc   van   ser confirmats; i a Rueda de Jalón, de 534 habitants, en 16 casos sospitosos, se’n van confirmar dos.             Ràpidament   les   autoritats   sanitàries,   van   recomanar   el compliment    de    normes    relacionades    amb    la    higiene    personal: depuració    d’aigües,    “llimplesa”    d’aliments,    depuració    d’aigües brutes   de   les   poblacions,   etc.   A   més,   a   finals   de   juliol   s’havia vacunat   a   607.381   persones   a   Saragossa   i   província,   per   el   que   lo brot de còlera no va anar a més.                D’este   brot   de   còlera,   hi   parlo   amb   J.   M.   Gravat,   que tant   ell   com   jo,   en   aquell   moment   teníem   nou   anys.   Ell   diu   que   té molt   present   el   record   del   dia   en   què   es   va   vacunar   tota   la   gent del   poble.   Recorda   una   plaça   del   Portal   plena   de   gent,   que   anava a l’antiu saló de ball de Sindicat (pis de dalt) a vacunar-se.                Per   accedir   al   pis   superior   o   sala   de   ball,   hi   havia   dos   escaleres.   Me   diu   que   la   gent   pujava per   les   de   l’esquerra   i   al   saló   hi   estaven   posant   les   vacunes   del   còlera   lo   doctor   D.   Alberto   Rupérez Ochoa,   lo   practicant   D.   Donato   Herrero   Ochoa   i   lo   manescal   D.   Andrés   Baillo   Escudero.      Una   volta vacunats, la gent marxava per les escaleres de la dreta.                Jo   per   la   meua   part,   no   tinc   lo   record   d’este   dia,   però   sí   que   tinc   present   d’escoltar   per   la ràdio,   (ara   ho   torno   a   llegir)   les   mesures   de   què   l’aigua   per   veure   s’havia   de   bullir   durant   vint   minuts i per cada litre s’havia d’afegir dos gotes de lleixiu.                Del   brot   de   còlera   de   1971   tan   sols   hi   va   haver   set   casos   confirmats   als   pobles   que   ja   he dit,   i   per   tant,   lo   seu   record   és   més   bé   anecdòtic.   Però   si   mos   remuntem   al   segle   XIX,   mos   trobem   en diferents   voltes   en   què   al   nostre   poble   hi   va   haver   una   quantitat   de   morts   important.      A   més,   el còlera morbo va ser decisiu per traure los fossars de dins de les poblacions.               A   l’article   penjat   a   la   web   Dialnet.unirioja.es   “El   cólera   y   los   cementerios   en   el   siglo   XIX” escrit   per   Diego   Peral   Pacheco,   diu:   “El   traslado   de   los   cementerios   fuera   de   las   poblaciones   estaba previsto   por   el   Estado   desde   finales   del   siglo   XVIII,   pero   no   se   hará   hasta   que   el   temor   del   cólera morbo se apoderó de la población española en 1833”.               Aquesta   epidèmia   de   còlera   va   arribar   a   Nonasp   l’any   1834   i   en   aquell   moment   la   població era   de   870   habitants,   segons   la   Gaceta   de   Madrid,   de   22   d’abril   de   1834.   La   primera   víctima   és   lo   3 de   setembre   i   la   darrera   lo   6   d’octubre,   morint   trenta-dos   persones.   Mossèn   Ramón   Vallés,   al   llibre de   morts   de   l’església   fa   constar   la   següent   nota:   “Septiembre   se   declaró   el   Cólera   Morbo   (…)   y   fue terribilísimo”                Los   enterraments   s’anaven   fent   al   fossar   que   estava   tocant   a   l’església   i   que   ocupava   allò que   avui   en   dia   és   la   casa   parroquial   i   lo   seu   jardí.   Però   per   part   de   les   famílies   més   importants, també es feien enterraments dins de l’església.                Los   cadàvers   en   descomposició   produïen   una   forta   pudor   i   per   tant   unes   dolentes condiciones   higièniques.   I   encara   que   es   volia   prohibir   estos   enterraments,   com   era   una   pràctica habitual,   la   fe   era   més   forta   que   la   pudor dels    cadàvers,    i    la    gent    seguia    entrant    a l’església per assistir als actes religiosos.                Este   tipus   d’enterrament   per   les autoritats       s’havia       convertit       en       una preocupació   prioritària   per   lo   manteniment de    la    salut    pública    i    per    solucionar-ho    es publica   una   Real   Ordre   de   2   de   juny   de   1833, per   la   construcció   de   nous   cementeris   fora de les poblacions.                Continuant   amb   l’article   de   Diego Peral,      explica:      “El      traslado      de      los cementerios    fuera    de    las    poblaciones,    no había   dado   los   resultados   apetecidos   que   buscaban   las   Reales   Ordenes   que   se   dieron   con   la   primera epidemia   de   cólera   (…)   La   práctica   de   hacer   los   enterramientos   dentro   de   las   poblaciones   hace   que   la Corona   vea   con   esto   amenazada   “la   salud”   de   su   pueblo.   Por   lo   que   se   publica   una   nueva   Real   Orden de   12   de   mayo   de   1849,   prohibiendo   que   tengan   lugar   los   enterramientos   dentro   de   las   poblaciones ya sea en las iglesias o cementerios que aún estén en el interior de los pueblos”.                Per   tenir   un   nou   cementeri   a   extramurs   de   la   població   encara   hauria   de   passar   un   temps   i un   nou   brot   de   còlera.   Si   mos   atenem   al   llibre   de   morts   de   l’església,   al   mes   d’agost   de   1855   van morir   de   còlera   morbo   Pablo   Llop   i   Domingo   Ràfales.   Però   segur   que   van   ser   més,   ja   que   lo   24   de   juny de 1856, lo diari La Iberia, publica la següent notícia:                   “Relación   de   las   familias   de   facultativos   fallecidos   en   la   asistencia   de   los   enfermos invadidos   del   cólera-morbo,   que   han   sido   agraciadas   por   S.   M.   con   el   socorro   de   1.000   rs.,   con   arreglo a   lo   dispuesto   en   Real   Orden   de   18   y   30   de   noviembre   último.      En   Nonaspe,   doña   Luisa Andreu,   viuda del médico José Buisán García”                Lo   nou   fossar   es   va   construir   al   final   de   l’actual   carrer   de   la   Mare   de   Déu   i   el   primer enterrament   lo   va   oficiar   mossèn   Ramon   Vallés,   lo   18   de   juny   de   1856,   del   xiquet   José Andreu Agustí, de nou mesos, fill de Miguel i Maria.                Continuant   en   la   revisió   del   llibre   de   morts   de   l’església,   trobo   un   nou   brot   de   còlera   l’any 1865.   En   aquesta   ocasió   les   víctimes   de   l’epidèmia   són   quatre   homes   i   una   dona.   Lo   primer   és   Ramón Anglés,   que   mort   lo   23   de   setembre   i   el   darrer   es Agustín   Mora   Monclús,   secretari   de   l’Ajuntament,   lo 23 d’octubre.                La   darrera   pandèmia   de   còlera   del   segle   XIX   va   ser   entre   los   anys   1881-1896   i   va   afectar   les poblacions   de   diferents   continents.   A   Nonasp,   segons   lo   registre   de   morts   de   l’Ajuntament   hi   va arribar   l’any   1885   en   27   víctimes.   La   primera   va   ser   lo   14   de   juliol   de   1885,   amb   la   mort   de   Josefa Roch, i la darrera lo 17 d’agost de 1885, amb la mort de Virgília Benaben.             Podem   tornar   a   comparar   la   incidència   del   còlera   entre   Nonasp      i   Favara,   a   través   del   llibre “Fabara,   memorias   incompletas”   de   Victor   Cervera,   on   diu   de   Favara:   “Una   epidemia   de   cólera   en   el mes de junio de 1885, afectando a todo el pueblo y que fallecieron 102 personas…”                   També   el   periòdic   setmanal   de   Casp   “La   opinión   del   País”,   en   l’edició   de   19   de   juliol   de 1885,   es   fa   ressò   de   la   situació   que   se   dona   a   Nonasp:   “Aun   cuando   no   se   asegura   que   en   Chiprana   y Sástago   ha   desaparecido   la   terrible   enfermedad   que   ha   invadido   a   muchos   pueblos   de   esta   provincia, tememos   que   la   situación   de   Nonaspe   es   algún   tanto   grave   a   ser   ciertas   las   versiones   que   entre   el vulgo corren.”                Com   he   dit   el   còlera   va   ser   decisiu   per   construir   lo   cementeri   a   extramurs   del   carrer   de   la Mare   de   Déu.   Pos   bé,   també   va   ser   decisiu   per   deixar   de   fer   allà   els   enterraments,   així   s’explica   a   la sessió de l’Ajuntament de 28 d’agost de 1910, presidida per Miguel Vilella Roc:                “La   Junta   Local   de   Sanidad   enterada   de   la   Circular   del   Excmo.   Sr.   Gobernador   Civil   de   la provincia   inserta   en   el   Boletín   Oficial   del   día   23   del   actual   por   la   que   se   ordena   se   tomen   sin   alarma ni   apresuramientos   las   medidas   preventivas   contra   la   invasión   colérica,   entre   estas   precauciones acordó   proponer   al Ayuntamiento   la   conveniencia   de   construir   un   nuevo   Cementerio   en   otro   punto   del que   está   establecido   por   la   corta   distancia   que   hay   entre   este   y   la   población   y   además   por   estar   mal situado   teniendo   en   cuenta   que   los   vientos   que   generalmente   reinan   no   solamente   sirven   de   vehículo para   atraer   las   miasmas   que   de   los   cadáveres   se   desprenden   sino   que   se   perciben   hasta   los   malos olores   producidos   por   la   descomposiciones   cadavéricas      redundando   solo   esto   en   perjuicio   de   la salubridad pública.”                Lo   2   d’octubre   de   1910,   l’Ajuntament   adjudica   les   obres   del   nou   fossar   al   contractista Tomás   Carabaca   y   Bueno,   que   aquell   mateix   hivern   lo   construeix,   i   en   sessió   de   3   de   maig   de   1911   es declara obert oficialment lo nou Cementeri Catòlic i Civil.                   Però   el   còlera   no   era   l’única   epidèmia   que   afectava   la   nostra   gent.   En   la   revisió   que   he   fet dels   llibres   de   morts,   he   trobat   altres   malalties   que   en   algun   moment   han   causat   un   número important de morts.                 Als   anys   1867-1868,   hi   va   haver   37 morts    de    la    pigota    negra.   Aquesta    malaltia infecciosa    es    caracteritza    per    febre    i    per l’erupció   de   pústules   a   la   pell   i   a   les   mucoses, que    en    esclatar-se    i    caure    la    crosteta    sols deixar petites cavitats.                La   primera   víctima   de   la   pigota negra   va   ser   Ramón   Monterde,   que   va   morir   lo 3   d’octubre   de   1867   i   la   darrera   Isabel   Altés,     lo    4    de    maig    de    1868.    Per    edats,    33    eren menors    de    cinc    anys    i    les    quatre    restants tenien 21, 25, 28 i 32 anys.                     Una    altra    epidèmia    va    ser    el xarampió,   que   és   una   malaltia   contagiosa   que   es   manifesta   en   símptomes   catarrals   seguits   de l’aparició   de   taques   roges.   Als   llibres   de   morts   de   l’Ajuntament   de   l’any   1884,   hi   ha   registrades   45 víctimes.                 La   primera   víctima   del   xarampió   va   ser   Enriqueta   Castañer,   lo   30   de   juny   i   la   darrera Domingo   Llop   lo   4   d’octubre.   Per   edats,   quaranta   eren   menors   de   cinc   anys,   dos   tenien   sis   anys,   dos de set anys i una de catorze anys.                A   partir   de   l’any   1944   del   segle   passat,   amb   la   “Ley   de   Bases   de   Sanidad”,   s’estableix l’obligatorietat   de   vacunar   als   xiquets   de   diftèria   i   pigota,   i   a   poc   a   poc,   es   fa   extensiva   aquesta necessitat   a   altres   infermetats,   implantant-se   l’any   1975,   lo   primer   calendari   de   vacunacions   per   los xiquets.               Arribats   a   este   punt,   torno   a   la   conversa   en   J.   M.   Gravat,   i   recordem   que   el   practicant   de la   nostra   infància   era   D.   Emiliano   Pallarès   García,   natural   de   Paniza.   Vivia   de   lloguer   a   una   casa   del carrer   Major,   tenint   a   la   mateixa   casa   un   quartet   on   donava   les   injeccions.   Pallarès   va   arribar   a Nonasp   a   principis   de   1940   i   va   fer   de   practicant   hasta   la   seua   jubilació,   va   ser   substituït   al   mes   de febrer de 1971, per D. Donato Herrero Ochoa.                Coincidim   en   recordar   la   por   que   mos   produïa   el   fet   de   posar-nos   alguna   de   les   vacunes. Les   nostres   mares   eren   les   encarregades   de   portar-nos,   ven   agarrats   de   mà   a   cal   practicant,   i   a   voltes entremig de plors.                   Una   volta   a   dins   del   quartet,   lo   practicant   començava   a   preparar-ho   tot.      A   una   petita llauna   metàl•lica   hi   posava   alcohol,   submergia   dins   l’agulla   i   la   xeringa,   i   a   continuació   encenia l’alcohol   amb   la   finalitat   d’esterilitzar-ho.   Acabat   lo   procés,   apagava   lo   foc,   posava   l’agulla   a   la xeringa i l’omplia amb la vacuna.                   Mentrestant,   les   mares   mos   tenien   agarrats   en   braços,   un   d’ells   passat   pels   muscles   i l’altre   a   l’altura   de   les   cames,   amb   bona   força   per   tenir-nos   immobilitzats.   I   lo   practicant   s’arrimava amb   la   xeringa,   armada   amb   l’agulla,   que   era   més   grossa   que   les   d’ara   (m’ho   confirma   Silvia   Suñer).   I com   tots   los   crios   en   aquells   anys   anàvem   amb   pantaló   curt,   ja   sol   quedava   posar   la   vacuna,   en   mig d’una bona plorera.             Encara   que   los   records   d’aquells   moments   en   què   mos   posaven   les   vacunes   no   són   massa bons,   aquestes   han   servit   per   salvar   moltes   vides,   fent   possible   lo   seu   control   i   en   algun   cas l’eradicació, com en lo cas de la pigota.                   Per   acabar   desitjo   que   este   article   serveixo   d’homenatge   a   tots   los   sanitaris,   los   que   han lluitat   en   aquesta   pandèmia   i   los   que   van   lluitar   en   altres   temps,   ja   que   a   més   del   bé   que   fan   entre   la població,   he   pogut   comprovar   que   en   moltes   ocasions   tant   ells   com   les   seues   famílies,   també   van   ser víctimes.