L'afició   per   les   coses   del   nostre   poble,   de   tant   en   tant,   me   porte   a   buscar   per   internet   retalls de   la   nostra   història. Així   va   ser   com   vaig   fer   cap   a una   pàgina   web   del   Govern   d’Aragó,   on   per   mig d’un    cercador,    se    pot    consultar    lo    Patrimoni Cultural d’Aragó.   De      Nonasp,      dins      de      l’apartat d'arqueologia   trobem   los   Gravats   de   les   Penetes.   I dins   de   l’apartat   d’immobles   hi   estan   lo   Castell,   la Creu   de   la   plaça   de   l'Església,   lo   Castellet   de   Faió, lo   Viacrucis   de   la   Mare   de   Déu   i   lo   Peiró   de   la   Mare de Déu.                Després   de   veure   lo   que   se   considera patrimoni   cultural   de   Nonasp   a   esta   pàgina   web del   Govern   d’Aragó,   he   de   dir   que   trobo   a   faltar com   a   mínim   l’Ermita   de   la   Mare   de   Déu   de   les   Dos Aigües,   que   data   al   menys   de   finals   del   segle   XVI   i l’Església   de   Sant   Portomeu,   una   de   les   més   antigues   de   la   comarca,   construïda   pels Templers   al   segle XIII, damunt d’una primitiva església romànica.                Per   altra   banda,   a   la   pàgina   web   se   fiquen   en   valor   alguns   del   petits   tresors   que   tenim,   i que   potser,   no   li   acabem   de   donar   la   importància   que   tenen   des   d’un   punt   de   vista   de   la   història   i   de les tradicions més antigues del nostre poble.                Us   parlo   de   lo   que   anomenen   com   “Peirón   de   la   Virgen   de   Dos   Aguas”.   Lo   “Peiró”   (esta paraula   a   Nonasp   no   he   trobat   ningú   que   la   conego)   al   que   fa   referència,   està   ficat   damunt   de   lo   que se   coneix   com   la   Cova   de   la   Mare   de   Déu,   situada   entre   el   riu Matarranya   i   el   caient   d’una   petita   muntanya,   just   damunt   de la sèquia de Matarranya, on comença lo Sòl de l’Horta.                Lo   peiró   és   una   pilastra   d’uns   dos   metres   d’alçada   i que   a   la   part   superior   té   esculpida   una   imatge   que   representa a   la   Mare   de   Déu,   ja   que   just   a   esta   Cova,   segons   la   tradició oral,   un   Primer   Dissabte   després   de   Pasqua   de   fa   uns   quants segles, se va aparèixer la Mare de Déu de les Dos Aigües.                Tot   això   m’ha   motivat   per   rebuscar   entre   los   meus records   d’infància   i   joventut,   en   un   intent   de   saber   en   què moment   vaig   conèixer   la   història   de   la   trobada   de   la   imatge   de   Mare   de   Deu   per   un   pastoret,   ja   que com   mana   la   tradició,   la   història   s’ha   anat   passant   de   generació   en   generació   per   transmissió   oral,   i clar, jo no vaig ser una excepció.                La   tradició   oral   diu   que   un   pastor   que   estava   pasturant   les   ovelles   se   va   trobar   la   imatge dins   d’una   Cova.   De   seguida   va   anar   al   poble   a   comunicar   la   bona   nova,   i   en   processo   la   van   anar   a buscar, traslladant-la a l'església, on la van col•locar a un altar per ser venerada.                   Però   va   resultar   que   no   volia   estar   a   l’església   i   se   va   desaparèixer   fent   cap   a   la   Cova.   Per tres   voltes   la   van   anar   a   buscar   i   se   va   desaparèixer,   fina   que   li   van   demanar   que   d’alguna   manera digués   on   volia   estar.   Així   va   ser   com   se   va   aparèixer   on   s’ajunten   los   rius   Matarranya   i   Algars,   i   per tant   pren   lo   nom   de   Dos   Aigües.   A   partir   d’este   moment,   la   gent   de   Nonasp,   va   començar   a   sumar esforços   per   construir   una   capella   que   poc   a   poc   ha   anat   creixent,   amb   la   mateixa   mida,   en      que   amb lo pas del anys ha crescut la devoció.                La   tradició   oral   coincideix   amb   lo   que   diu   Fray   Roque Alberto   Faci,   al   llibre   “Aragón,   Reyno de   Christo,   y   dote   de   Maria   Santísima”,   editat   l’any   1739.   La   història   al   P.   Faci,   li   compte   mossèn Gabriel   Altés,   vicari   a   Nonasp   de   1702   a   1754,   que   li   explica   que   de   la   aparició   no   hi   ha   constància documentada,   ja   que   totes   les   escriptures   de   la   Vila,   van   se   cremades   l’any   1648   per   les   tropes franceses, però que s’ha mantingut  lo coneixement per la transmissió oral.                 Mossèn   Gabriel Altés   li   compte   al   P.   Faci   que   la   imatge   de   la   Mare   de   Déu   de   les   Dos Aigües és   d’alabastre   molt   preciosa   i   té   una   altura   de   tres   pams.   Esta   imatge   que   es   descriu   l’any   1739,   hem de pensar que és la mateixa imatge que se va trobar lo pastor.                També   mossèn   Gabriel Altés,   compte   alguns   prodigis   i   diu   que   lo   primer   va   ser   al   1648,   en que   hi   va   haver   un   individu   que   va   fer   un   intent   de   robar   la   imatge   de   la   Mare   de   Déu,   i   a   l’arribar   al riu   Algars,   ell   i   tots   los   qui   l’acompanyaven   van   quedar   immobilitzats;   i   reconeixent   la   culpa,   van tornar la imatge, podent després crusar lo riu sense cap impediment.                Gabriel Albiac   Sebastián,   al   llibre   de Cuadernos     Caspolinos     X     “Nonaspe     y     sus habitantes   1643-1713”,   escriu   que   la   primera noticia   documentada   que   tenim   de   la   Mare   de Déu,   apareix   al   llibre   de   morts   de   la   església   lo 21   de   juliol   de   1631,   a   la   partida   de   defunció de   Catalina   Esteban,   que   deixa   1   quintar   de blat per la Mare de Déu.                De   les   peregrinacions   de   gents   dels pobles   veïns,   la   noticia   més   antigua   la   trobem al   “Boletín   de   Historia   y   Geografía   del   Bajo Aragón”    de    1909,    en    un    article    escrit    per Santiago   Vidiella   “Contribución   a   la   Historia   de Maella”,   on   se   diu   que   en   documents   d’esta església:   “La   feligresía   de   Maella   pasaba   en procesión a la Virgen de Dos Aguas de Nonaspe en 1652 y en 1661”.                En   quan   a   l'administració   de   l'Ermita   era   la   Vila   la   encarregada   de   vetllar   per   que   se   fes correctament,   així   ho   testifica   lo   “Llibre   de   comptes   de   la   Ermita   1791-1897”.   En   ell   hi   trobem   la figura   del   Majordom,   que   era   la   persona   encarregada   d'administrar   los   interessos   de   l'Ermita   i   una volta   a   l’any,   en   presencia   del   membres   de   l’Ajuntament   passaven   les   comptes   i   eren   aprovades, aixecant acta lo secretari municipal.                Un   exemple   és   l’acta   del   13   de   gener   de   1792   on   que   podem   llegir:   “Se   pasan   las   cuentas   a Miguel   Franc   Navarro,   Mayordomo   que   fue   del   año   1791   y   por   recibido   y   he   gastado   se   le   alcanza   en dinero   37   libras   y   7   dineros   (…)   las   cuentas   se   pasaron   en   presencia   de   los   señores   del Ayuntamiento. Miguel Roca, Secretario”.                Com   a   contrapunt   a   l'Ermita,   cal destacar   que   l'església   de   Sant   Portomeu   de Nonasp   perteneixie   al   Convent   de   Sant   Joan de   Jerusalem   de   Casp,   i   era   lo   seu   Prior   lo   que s’encarregava   de   proveir   de   mossèn   l'església   i dotar-la   econòmicament   amb   una   petita   part dels      diners      dels      arrendaments      de      les propietats   a   Nonasp   del   Convent,   com   també amb    alguns    productes    agrícoles    i    ramaders procedents   dels   delmes   a   que   tenia   dret   lo Convent.                Continuo   buscant,   ara   del   Primer Dissabte   després   de   Pasqua,   que   com   diu   la tradició   és   lo   dia   en   que   se   va   aparèixer   la Mare   de   Déu   per   primera   volta,   i   que   des   de   després   se   commemora   la   efemèrides.      Per   trobar noticies   he   tingut   que   fer   cap   als   llibres   d’actes   de   l’Ajuntament,   on   he   trobat   referències   a   esta festa los anys 1902, 1904, 1905, 1910 i 1912.                D’estos   acords   destaco   de   l’any   1904:   “acordaron   asistir   en   Corporación   a   las   funciones religiosas   y   que   toque   la   banda   municipal   en   cuantos   actos   tenga   necesidad   y   en   los   bailes   de   tarde   y noche   y   que   se   satisfagan   de   fondos   municipales   los   gastos   que   ocurran   en   el   sermón   del   segundo   día y   los   demás   que   en   si   llevan   consigo   las   fiestas   en   una   población”.   De   l’any   1905   “las   fiestas   que   esta población dedica a su patrona Ntra. Sra. de Dos Aguas son desde tiempo inmemorial”.                De   la   festa   del   Primer   Dissabte,   a   la   meua   mare,   Alicia,   li   he   sentit   parlar   sempre   molt   i bé.   Li   demano   que   me   torno   a   contar   los   seus   records   d’esta   festa,   que   los   hem   de   situar   a   la   primera mitat dels anys 50, del passat segle XX.                 “Lo   Primer   Dissabte   després   de   Pasqua,   és   quan   se   va   trobar   a   la   Mare   de   Déu.   Esta   festa era   la   segona   més   important   després   de   Sant   Portomeu.   L’organitzaven   los   joves   i   la   orquestra sempre ere més bona que la de les festes d’agost.                   Se   fee   ball   dissabte   i   diumenge,   en   sessions   de   tarde   i   nit.   La   orquestra   que   més   m’acordo ere   una   de   la   part   de   Girona   que   se   die   “Joaquin   Soms   i   sus   muchachos”   i   que   va   vindre   uns   quants anys. En aquells temps, al ball, les noies entraven de baldes i només pagaven los nois.                   Los   joves   que   organitzaven   la   festa, anaven    a    parlar    en    mossèn    Alejandro,    per quedar   d’acord   per   tocar   l’orquestra   a   missa   i a la processó, ja que era un dia molt senyalat.                Lo   Primer   Dissabte,      a   l’hora   de missa,   la   gent   fee   cap   a   missa   i   en   processó   se prenie    a    la    Purísima,    i    darrere    la    gent, membres   de   l’Ajuntament   i   orquestra   anaven a   la   Mare   de   Déu,   per   celebrar   la   missa   del Primer Dissabte.                Se   li   donave   tanta   importància   a esta    festa,    que    hi    havie    moltes    noies    que estrenaven    lo    vestit    de    Sant    Portomeu,    per que   dien   que   així   s’aprofitava   més,   per   que se’l    podien    ficar    tot    l’estiu,    ja    que    per    Sant    Portomeu,    s’acaba    l’estiu    i    prompte    comença    a refrescar.”                De   la   Cova   de   la   Mare   de   Déu,   cal   destacar   que   per   davall   passa   lo   ferrocarril,   per   lo   que hem   de   deduir   que   quan   se   va   construir   la   línia   fèrria      (1891-1893),   les   autoritats   locals,   segurament en   bon   criteri,   demanarien   que   se   fes   un   petit   túnel   d’uns   50   metres,   per   no   tenir   que   destruir   la Cova.                També   lo   peiró   o   pilastra   que   hi   ha   damunt   la   Cova,   ha   tingut   al   menys   un   incident desafortunat,   ja   que   al   inici   de   la   Guerra   Civil,   grups   d’anarquistes   van   destruir   tota   classe   de   símbols religiosos i la pilastra va ser tirada a terra.                Les   pedres   van   quedar   abandonades al   peu   de   Cova   durant   unes   quantes   dècades, fins     que     a     principis     de     1982,     va     ser reconstruïda    la    pilastra    per    iniciativa    del secretari   de   la   Germandat   de   la   Mare   de   Déu, Hipólito   Solé   Llop,   amb   l’ajuda   del   paleta   José Ráfales     Zurita     “Casquets”     i     de     Manuel Meseguer Alabart.                   La   pilastra   va   tornar   al   seu   estat original,   tornant   a   marcar   lo   punt   on   se   va aparèixer   la   Mare   de   Déu   al   pastor.   I   lo   més important,   van   recuperar   esta   petita   joia   del nostre patrimoni per les generacions vinents.                Resumen   del   llibre,   com   a   curiositat:      “Aragón,   Reyno   de   Christo,   y   dote   de   Maria Santísima”, editat l’any 1739. Autor: Fray Roque Alberto Faci.                N.   S.   DE   LAS   DOS AGUAS    La   milagrosa   aparición   de   esta   S.   Imagen   no   consta   que   año   fue, porque   todas   las   escrituras   de   ésta   Villa   perecieron   el   año   1648   cuando   fue   quemada   por   las   tropas francesas;   pero   consta   la   substancia   de   la Aparición   por   la   tradición   constante,   que   se   ha   conservado en   aquella   Villa,   como   consta   por   una   fe   jurada   de   ella,   que   recibo   del   Dr.   D.   Gabriel Altés,   Vicario   de dicha Villa, y sucedió de la forma siguiente:               A   distancia   de   un   cuarto   de   legua   de   la   Villa,   y   en   la   ribera   del   río   Matarraña,   opuesta   a   la Villa,   guardaba   sus   ganados   un   Pastorcillo   devoto   de   N.   Señora,   y   llegando   un   día   a   una   cueva,   allí vecina,   halló   en   ésta   la   S.   Imagen   de   N.   Sª   allí   los   Católicos   antiguos   debieron   esconderla   en   la pérdida   de   España.   Lleno   de   gozo   celestial,   dio   noticia de   tan   feliz   hallazgo   a   la   Villa,   que   luego   vino   a   la   S. Cueva   en   procesión,   donde   vieron   todos   la   hermosísima Imagen   de   N.   Sª   que   adoraron   devotos.   Trasladaronla     luego   con   solemnidad   a   su   Iglesia   Parroquial,   siendo universal   la   alegría   de   tener   tan   cerca   de   sus   casas   tan Divina    Patrona,    para    lograr    con    más    frecuencia    su veneración.   Colocada   la   S.   Imagen   en   un Altar   decente, se   retiraron   a   sus   casas.   Continuando   al   día   siguiente   su veneración,   ya   no   la   hallaron   en   la   Iglesia,   sino   en   el lugar   de   su   Aparición.   Segunda   vez   la   trasladaron   a   su Iglesia,    dejando    en    ésta    guardas    suficientes    para    su veneración   y   custodia,   pero   quedaron   éstos   dormidos (porque   el   Señor   lo   disponía   así)   y   se   les   ausentó   por segunda   vez   la   S.   Imagen,   que   hallaron   por   tercera   vez en   el   sagrado   sitio   de   su   Aparición.   Ordenada   de   nuevo Procesión   más   penitente   que   solemne,   vinieron   llenos de   lágrimas   a   la   Cueva   y   con   devoción   sencilla   pidieron a   N.   Sª   que   pues   no   se   dignaba   ser   venerada   en   la Iglesia   Parroquial,   al   menos   escogiese   su   piedad   el   sitio a   la   otra   parte   de   la   ribera   del   río,   cercana   a   la   Villa, para   que   los   fieles   pudieran   sin   impedirlo   el   río   con   sus frecuentes      avenidas,      venerarla      cada      día,      pues necesitaban   de   su   patrocinio   cada   instante.   Hecha   ésta oración   tan   sencilla   y   devota,   se   ausentó   la   S.   Imagen   de   la   Cueva,   y   se   apareció   entre   los   dos   ríos debajo   de   la   Villa,   en   la   misma   punta   que   forman   ambos   al   unirse.   Quedo   la   villa   muy   alegre   porque, N.   Sª   se   había   dignado   por   su   piedad   singular,   aparecer   en   el   sitio   tan   vecino   y   tierra   firme   con   sus casas.   Edificose   luego   aquí   una   devota   y   hermosa   Ermita,   formando   una   punta   de   diamante   contra   los ríos,   y   quedó   como   aislada   entre   las   aguas   de   los   dos   ríos,   de   quienes   tomó   el   nombre   de   las   Dos Aguas.               Aumentose   de   cada   día   la   devoción,   y   con   ella   los   prodigios,   por   lo   cual   se   edificó   después en   el   mismo   sitio   una   Iglesia   tan   grande,   y   tan   bien   adornada,   que   puede   servir   de   Parroquial   a   una población   crecida.   Es   la   S.   Imagen   de   alabastro   muy   precioso;   es   alta   tres   palmos;   su   rostro   se   muy hermoso    y    alegre;    cada    vez    que    se    mira,    (dicen)    se    nota diverso    el    semblante;    siendo    ya    cierto    por    las    repetidas experiencias,   que   se   muestra   alegre   al   que   está   en   gracia;   y triste,   y   grave   a   los   que   están   en   pecado   mortal.   Es   tanta   la Majestad   de   N.   Sª   de   las   dos   Aguas,   que   jamás   permite   que llegue   a   vestirla   sus   ricos   mantos,   sino   un   Sacerdote;   enséñalo la   experiencia;   porque   queriendo   una   devota   Señora   vestirla un   manto,   luego   quedó   ciega;   aunque   después   de   tres   meses, en      que      derramó      muchas      lágrimas,      e      hizo      muchas depreciaciones   a   su   Celestial   Patrona,   ofreció   un   Manto   a   N.   Sª y    luego    que    se    vistió    este    a    esta    Soberana    Reyna,    logró dichosa el beneficio tan singular de la vista. - PRODIGIOS –                El   primero   sucedió   en   el   año   1648   en   que   un   sujeto de    no    poca    autoridad    quiso,    movido    de    necia    devoción, llevarse   la   Santa   Imagen,   como   lo   ejecutó,   pero   llegando   al río    Algás,    con    los    que    le    acompañaron,    quedó    con    todos inmóvil;   y   reconociendo   su   culpa,   la   restituyó   a   sus   Aras   y pudo después repasar dicho río sin impedimento alguno.                El   segundo   caso   fue   en   el   año   1702   en   que   unos hombres   desalmados   robaron   tres   lámparas   de   N.   Sª   y   varias   presentallas   y   aun   los   coronas   de   N.   Sª   y de   su   Hijo   SS.   No   tardó   la   restitución   de   lámparas   y   presentallas,   porque   las   mandó   restituir   que   tenía celo   y   autoridad.   Pero   quedó   con   las   coronas   uno,   que   era   más atrevido   que   sus   compañeros.   ¿Y   qué   sucedió? Anduvo   tres   días   a su    parecer,    mucha    tierra;    pero    en    realidad,    como    él    mismo advirtió   después,   sólo   un   cuarto   de   legua   anduvo   en   esos   días, sin   dejarlo   N.   Señor   caminar   ni   alejarse   de   la   ermita,   más   que dicho   corto   espacio.   Conocida   por   el   sacrílego   la   mano   poderosa de    Dios,    dejó    las    coronas    y    pudo    seguir    su    camino.    Fueron halladas   después   por   un   pastor   y   restituidas   a   la   ermita   con mucha alegría.                Los   prodigios   que   experimenta   aquella   villa   en   las necesidades   de   agua   y   enfermedades   son   singulares.   Jamás   se llevó   a   la   villa   en   procesión   que   no   hallan   tenido   los   devotos   el consuelo.                Año   1640,   se   hizo   veneración   a   N.   Sª   los   nueve   días acostumbrados,   y   si   aquel   año   no   llovió,   crecieron   no   obstante los   panes,   granaron,   y   sólo   en   ésta   villa   hubo   cosecha.   No   hay memoria que en otra ocasión haya dejado de llover.                Año   1671,   padeció   dicha   villa   tantas   y   tan   molestas enfermedades   que   temieron   ser   peste;   pero   luego   que   llevaron en   procesión   la   S.   Imagen   por   todas   las   calles   de   la   villa,   notaron todos   el   alivio   y   todos   (en   que   había   cuatro   con   la   Santa   Unción)   lograron   la   salud   y   ninguno   enfermó en adelante.                En   ésta   S.   Iglesia   de   N.   Sª   hay   mucha   riqueza   de   plata,   cálices,   jocalias   y   otros   dones singulares   de   la   devoción   de   aquella   villa   y   su   comarca.   Mantos   ricos   tiene   Nuestra   Señora   y   tan preciosos,   que   se   advierte   a   los   devotos   que   si   han   de   emplear   algunas   limosnas   en   ellos,   las conmuten en otras alhajas. Feliz Santuario; ojalá todos los sean tanto.