A   principis   del   passat   mes   d’agost,   lo   diari   “La   Comarca” mos   feia   arribar   la   noticia   del   tancament   de   Distribuciones   Albiac   S.L., una   empresa   caspolina   dedicada   a   la   distribució   de   begudes   i   aliments, que estava a punt de complir los cent anys d’activitat.                   A   Nonasp   és   sabut   per   tothom,   que   esta   empresa   va   ser fundada    al    nostre    poble    per    l’oncle    Miguelet    i    que    amb    la    finalitat d'ampliar   lo   negoci   per   tota   la   comarca,   junt   amb   la   família   se'n   va   anar a   viure   a   Casp   l’any   1922.   Amb   lo   pas   dels   anys,   del   negoci   es   van   fer càrrec les filles i més tard lo seu net Miguel Caballú Albiac.                Miguel   Caballú,   a   més   de   la   seua   activitat   professional,   sempre ha   estat   vinculat   a   qualsevol   iniciativa   cultural   de   la   nostra   comarca   i quan   s’ha   tractat   de   Nonasp,   ha   aprofitat   l’ocasió   per   parlar   dels   seus orígens nonaspins.                   Cal   destacar   a   l’any   1992,   lo   pròleg   que   va   escriure   al   llibre “La   vileta   regalada”   de   Gabriel Albiac   Sebastián,   i   quatre   anys   més   tard, amb   motiu   del   75   aniversari   de   “Distribuciones   Albiac”,   a   la   revista   “Lo Portal”, publicava l’article dedicat al seu iaio titulat “Un nonaspino aunque viviese en Caspe”.                Lo   protagonista   d’aquesta   historia,   Miguel Albiac   Salvador,   va   nàixer   lo   7   de   juny   de   1886,   a les   onze   de   la   nit,   era   fill   de   Romaldos   i   Maria   Cinta.   Al   dia   següent   es   batejat   a   l'església   de   Sant Portomeu per mossèn Domingo Casanova, los seus padrins van ser Agustín Gimeno i Paula Salvador.                        Lo   pare   de   Miguel   és   Romaldos Albiac   Roc   (1848-1923),   domiciliat   al   carrer   de   la   Mare   de Déu   nº   1,   d’ofici   cafeter   o   taverner,   al   menys   a   partir   de 1886,   en   que   així   figura   al   llibre   de   naixements,   al   fer   de testimoni   a   diferents   inscripcions   de   nascuts.   Caballú   diu d’ell:   “tenían   un   Café,   precisamente   en   Lo   Portal.      Era   el primer    piso    de    la    casa    sita    en    la    esquina    frente    al Sindicato   y   frente   a   la   otra   esquina   donde   se   colocó   la primera bombilla de alumbrado público en Nonaspe.”                A   més,   té   gran   passió   per   la   música   i   durant uns   quants   anys   dirigeix   la   Banda   Municipal   de   Nonasp. Segons   un   article   publicat   per   Manolo   Freixa   al   programa de   festes   de   2003,   la   Banda   Municipal   de   Nonasp,   que dirigeix   Romaldos   Albiac,   és   contractada   per   l’Ajuntament   des   de   l’any   1899   al   1911,   per   tocar   a   les festes majors de Sant Portomeu.                 Caballú   també   parla   de   l'afició   per   la   música:   “El   oncle   Romualdo   era   también   y   sobre   todo músico,   director   de   la   Banda   y   de   la   Rondalla,   donde   tocaban   sus   cuatro   hijos:   Joaquín   que   era labrador,   Ángel   el   ebanista   creador   de   un   taller   de   fama   nacional,   Luis   que   llevaba   la   herrería   y Miguel   el   comerciante.   El   año   1923,   dos   días   antes   de   morir,   le   llevaron   la   Rondalla   a   su   puerta.   A l'oncle   Romualdo   lo   sacaron   moribundo   al   balcón,   un   poco   para   animarlo   y   otro   poco   para   despedirle con   música   jotera   nonaspina   y   aragonesa.   Llamó   a   sus   hijos   y   dijo   sus   últimas   palabras…   “El   requinto desafina y las dos bandurrias un desastre.”                     La    mare    de    Miguel    és    Maria    Cinta Salvador   Serra   (1860-1908).   Se   casa   amb   Romaldos Albiac   lo   dia   9   de   novembre   de   1883,   a   l'església de   Sant   Portomeu   de   Nonasp,   oficiant   la   cerimònia mossèn   Domingo   Casanova.   Lo   matrimoni   té   set fills,   dels   que   sobreviuen:   Joaquin   (1884),   Miguel (1886), Angel (1888), Carmen (1894) i Luis (1895).                En   aquells   anys   de   finals   del   segle   XIX, l'assistència      als   estudis   era   molt   baixa,   i   per   tant, la   taxa   d’analfabetisme   era   al   menys   del   50%   o superior.      Però   Miguel   i   los   seus   germans   són   dels xiquets   que   van   als   estudis,   que   en   aquells   temps estant situats a la plaça del Portal.               Al   complir   los   sis   anys,   inicia   l’etapa   escolar. Això   és   l’any   1892,   per   tant,   lo   primer   mestre és   D.   Bernardo   Ezquer   Giménez   (1891-1897).   Continua   fins   complir   los   catorze   anys   amb   lo   mestre   D. Enrique Soria Hernán (1897-1904).                Son   germà   Ángel   Albiac   Salvador,   dos   anys   més   petit,   a   les   seues   memòries   recorda   al mestre   D.   Bernardo   Ezquer:      “Tenía   ocho   años   y   era   un   mocito   en   miniatura,   en   la   escuela   me comportaba   bien   con   todos,   especialmente   con   el   señor   maestro,   hombre   severo   a   quien   miraba   con mucho   temor,   como   todos   los   niños   de   la   escuela   a   quienes   trataba   con   crueldad,   castigándoles continuamente,   golpeándoles   con   palos   y   también   con   un   cuadradillo   de   hierro   con   el   que   en   distintas ocasiones    producía    heridas    de    las    que    manaba    abundante    sangre,    su    presencia    en    la    escuela sembraba   el   terror   entre   los   niños.               Los   niños   hubieran   deseado   que   en   vez   de   don   Bernardo   se hubiera   llamado   Pedro.   Le   hubieran   bautizado   con el    nombre    de    don    “Pedro    el    Cruel”,    bien    lo merecía, por el maltrato que daba a los niños.                Caballú   conte   que   son   iaio   Miguel,   una volta   complits   los   catorze   anys,   i   per   tant,   acabada la    etapa    escolar    a    Nonasp,    va    a    estudiar    a Saragossa   i   a   més,   practica   en   comerç   de   teixits   a Barcelona.                Lo   4   de   juny   de   1910,   a   l'església   de   Sant Portomeu,   mossèn   Anselmo   Claver,   casa   a   Miguel amb   Josefa   Ráfales   Andreu,   nascuda   lo   27   d’abril 1891.   D’ella   diu   Caballú:   “De   casa   Serolet,   hija   de Felipe   y   Vicenta   que   procedía   de   Molins   de   Rei.      Josefa,   mi   abuela   fue   una   excepcional   mujer, trabajadora   incansable,   amante   de   su   familia,   fiel   y   responsable   y   con   elevadísimas   dotes   de   sentido común  y sentido práctico de la vida.                 Miguel   y   Josefa   pusieron   tienda   de   tejidos   en   la   Plaza   de   la   Iglesia,   entre   el   café   de Gimeno   y   el   Ayuntamiento.      Después   una   fabriquita   de   gaseosas   en   su   casa   de   Serolet   en   la   calle Huche,   el   espíritu   negociante   y   polifacético   que   había   adquirido   en   Zaragoza   y   Barcelona,   le   hizo decidir en 1921 ampliar su radio de acción a la comarca.”                Durant   la   dècada   dels   anys   deu,   participa   activament   en   la   política   local.   En   aquells   temps, l’Ajuntament   d’acord   a   la   vigent   llei   municipal,   se   renova   cada   dos   anys,   constituint-se   les   noves corporacions lo primer dia de l’any de cada bienni.                Lo   bienni   1912-1913   és   alcalde   Narciso   Castañer   Gasca   i   Miguel Albiac   Salvador   ocupa   lo   càrrec   de   Regidor   2º;   lo   bienni   1914-1915   és   alcalde Miguel   Franc   Sasot   i   Miguel   continua   amb   el   càrrec   de   Regidor   2º;   lo   bienni 1918-1919   és   alcalde   Mariano   Ràfales   Llop   i   Miguel   és   Regidor;   lo   bienni   1920- 1921   és   l’alcalde   Casildo   Altés   Vallés   i   Miguel   ocupa   lo   càrrec   de   2º   Tinent Alcalde,   però   no   compleix   los   dos   anys   del   mandat,   ja   que   dimiteix   en   sessió de 24 de juliol de 1921.                 Uns   anys   més   tard,   quan   ja   viu   a   Casp,   en   una   renovació   de l’Ajuntament    de    Nonasp    és    nomenat    Regidor.    La    nova    Corporació    se constitueix   en   sessió   extraordinària   lo   26   de   febrer   de   1930,   presidint-la Mariano   Ráfales   Llop.   Segons   consta   en   acta   Miguel   Albiac   no   assisteix   sense que   hi   hagi   exposat   los   motius,   però   en   tot   i   això,   és   nomenat   Regidor   4º. Esta Corporació actuarà fins les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.             Lo   càrrec   de   regidor   lo   compagina   amb   lo   de   Secretari   del   Jutjat. Al llibre   de   naixements   lo   primer   apunt   que   trobem   fet   per   Miguel Albiac   és   del 10   d’octubre   de   1912.   Lo   29   novembre   1912   s'anomena   Jutge   municipal   a Miguel   Navarro   Casanova   i   Miguel   és   Secretari;   L'1   gener   1914   s'anomena Jutge   a   Narciso   Castañer   Gasta   i   Miguel   continua   de   Secretari;   l'1   gener   1918   s'anomena   Jutge   a Miguel   Navarro   Casanova   i   Miguel   és   lo   Secretari;      l'1   de   gener   1921   continua   de   Jutge   Miguel   Navarro Casanova   i   Miguel   també   continua   de   secretari,   però   no   compleix   l’any   ja   que   a   la   renovació   d'1   de gener 1922 hi ha un nou Secretari del Jutjat.                 De   la   seva   activitat   política,   també   cal   destacar   la   participació   en   la   fundació   del   Sindicat. La   primera   junta   del   “Sindicato   Agrícola   de   la   Villa   de   Nonaspe”,   segons   consta   en   la   aprovació   dels estatuts   pel   Governador   D.   Juan   Zabía,   lo   27   de   setembre   de   1916,   està   presidida   per   D.   Matías Latogeta Lacostena, ocupant lo càrrec de Secretari Miguel Albiac Salvador.                Una   de   les   seues   passions   és   la   música   i   a   més   de tocar   la   guitarra   a   la   rondalla,   conte   Caballú:   “Tocaba   en Nonaspe   el   armonio   en   misa   i   el   propio   párroco   D.   Lucino decía   que   se   llenaba   más   la   iglesia   cuando   tocaba   “Miguelet” (…)   Pero   se   enfadó   con   el   mosén   (…)   Le   gustaba   contarme cuando     sorprendió     a     todos,     en     el     momento     de     la Consagración,   con   la   marcha   de   Riego…   “Si   supieran   los   curas y frailes la paliza que van a llevar…”                Lo   matrimoni   format   per   Miguel   i   Josefa   té   dos filles:   Benigna   que   naix   lo   tres   de   juliol   de   1911   i   Mercedes   lo deu   de   desembre   de   1914.   Caballú   conte   que   quan   van   a     viure   a   Casp   l’any   1922,   les   xiquetes   dient:   “Que   mala   suerte que nuestros padres hayan marchado de Nonaspe…”                Miguel   Albiac   s’inicia   en   lo   negoci   instal•lant   un   petita   fàbrica   de   gasoses   a   casa   seua   del Serolet,   al   carrer   Huche.   Però   l’any   1921   decideix   ampliar   lo   negoci   a   la   comarca,   pujant   i   baixant   a Casp cada dia amb lo tren “Ligero”.                Caballú   a   l’article   que   publica   l’any   1996   a   “Lo   Portal”   amb   motiu   del   75   aniversari   de “Distribuciones Albiac”, recorda així al seu iaio:                   “Primero   fue   un   kilómetro   para   el   ferrocarril   y   durante   dos   años   estuvo   subiendo   y bajando   a   Caspe.      Allí   comenzó   distribuyendo   la   cerveza   MORITZ,   en   una zona   que   llegó   a   comprender   treinta   pueblos,   desde   Alcorisa,   Calanda   y Albalate    del    Arzobispo,    hasta    Mequinenza,    desde    La    Almolda    hasta Mazaleón.      Su   carácter   nonaspino   le   abrió   todas   las   puertas.      Era   alegre, simpático,   juerguista   y   sobre   todo   muy   amigo   de   sus   amigos.      Tuvo   uno   de los   primeros   coches   de   la   comarca,   un   Renault   que   se   empleaba   para   ir   por los pueblos a colocar espadines para tirar cerveza de barril.                Una   de   sus   pasiones   fue   la   música.      En   Caspe   tocaba   el   bajo   en la   Orquestina   Repollés.      Los   jueves   y   domingos   en   la   Plaza   Ramón   y   Cajal en   el   Bar   Mompel   y   con   la   rondalla   prácticamente   todos   los   días   en   el   Bar Cañares.      Allí   enseñó   su   obra   “Madre   Cordera”   a   Pedro   Freja   y   otros   que todavía   la   recuerdan   al   interpretarla   en   las   actuales   rondallas.      También formó   una   coral   participando   con   el   Juez   Lledó   en   los   Juegos   Florales   de Caspe.                Otra   de   sus   pasiones   en   sus   años   nonaspinos   fue   la   política.      Fue fundador    del    Sindicato    de    San    Miguel,    y    era    ferviente    admirador    de Ossorio.      Participó   con   Ossorio   en   la   inauguración   del   puente   sobre   el   Guadalope   en   Caspe.     Al   tener divergencias   con   el   cura   párroco   y   marchar   a   vivir   a   Caspe,   se   unió   a   los   Fillola,   Pellicer,   Marco, Alejandro   Miguel, Agustín   Cortés,   inclinándose   por   el   republicanismo.      Con   los   horrores   de   la   guerra      y viendo lo que vio se dejó de todo, y la política sólo fue un triste recuerdo a lo largo de su vida.                Una   o   dos   veces   a   la   semana   iba   a   Nonaspe.      Estaba   obsesionado   con   su   pueblo.      Con   su primo   Joaquín   Ráfales   “El   botigué”   y   Santos   Morales,   hijo   del   Jefe   de   Estación,   hacían   un   trío   de amigos   inseparables.      Hacían   funciones   en   el   Café,   tocaban   la   guitarra,   hacían   tertulia,   juergas, lifaras...   Era   muy   cazador   y   sobre   todo   hombre   de   paz.      Limaba   asperezas   y   ponía   paz   en   cuanto podía.      Me   cuentan   que   le   recordaban   descargando   una   a   una   las   escopetas,   cuando   se   acababa   la cacería y se pasaba a la hora de la pitanza y las jotas”.                Lo   passat   mes   d’agost,   Caballú   mos   va   visitar   amb   motiu   de   la   inauguració   de   la   escultura de   Santiago   Gimeno   a   la   presó.   Com   ja   me   rondava   pel   cap   escriure   de   son   iaio,   vaig   aprofitar   per parlar   amb   ell,   i   molt   amablement   me   va   donar   un   llibret   publicat   amb   motiu   del   75   aniversari   de “Distribuciones   Albiac”    i    titulat    “Setenta    y    cinco años    haciendo    amigos    (1921-1996)”.    D’este    llibre faig un extracte:                “Miguel   y   Josefa   deciden   establecerse   en Caspe.   Empiezan   a   distribuir   cerveza   Moritz   y   luego Damm.   Llegan   hasta Albalate   del Arzobispo, Alcorisa, Fuentes   de   Ebro,   Mequinenza…   Montan   una   fábrica de     gaseosas     y     sifones     en     Caspe,     y     pequeñas fabriquitas   en   distintas   poblaciones.   La   Guerra   Civil destruye todo y hay que empezar de nuevo.                      En   los      años   treinta   y   cuarenta   la   fábrica estaba   en   la   Bajada   de   la   Estación.   Se   fabricaba   una zarzaparrilla   de   cola,   un   refresco   de   frutas   llamado   Sinalco,   y   el   célebre   SOLDADO.   Era   café   con gaseosa y gozaba de fama en toda la comarca.                En   los   años   cincuenta   la   fábrica   se   pasa   a   la   calle   Guadalhorce,   con   edificio   nuevo.   Se continuó   envasando   cerveza.   Empezó   la   moda   de   la   gaseosa   de   litro   y   aquí   fabricamos   muchos   años   la SANITEX. En refrescos hacíamos el DUX, naranja y limón…                El   transporte   lo   hicimos   al   principio   por   Renfe   a   los   pueblos   que   se   podía:   Fayón,   Nonaspe, Samper   de   Calanda…   hasta   a   Valdepilas   que   facturábamos   a   una   cantina   que   había   en   la   Estación. Desde   Bujaraloz   y   La Almolda   venían   a   buscar   las   bebidas   con   carros   que   llegaban   cargados   de   paja. A Maella   y   Mazaleón   iban   las   cajas   por   el   coche   de   línea   de Chaumet.                Luego   empezaron   transportistas   como   Pardo   de Maella,   Millán   de   Fabara,   Mingo   de   Nonaspe,   Costan   y Anay   de Caspe… y los camiones de las propias marcas”.                Miguel   Albiac   Salvador,   després   de   viure   més   de quaranta   anys   a   Casp,      mor   a   esta   ciutat   lo   22   de   desembre   de 1964.    Però    segons    lo    seu    net    sempre    va    tindre    present    a Nonasp   i   deia:   “yo   trabajo   y   me   gano   la   vida   en   Caspe,   pero vivir,   lo   que   se   dice   vivir,   donde   vivo   es   en   Nonaspe,   cuando voy con los amigos”.                Del   negoci   se   fan   càrrec   les   filles   Benigna   i   Mercedes   i l’any   1973   passa   la   propietat   al   seu   net   Miguel   Caballú   Albiac. L’any   1982   s’incorpora   com   a   soci Alberto   Martín   Martín,   i   al   1987 Manuel Cirac Caballú.                L'1   de   maig   de   1985,   mor   Josefa   Ràfales Andreu,   la   iaia de    Caballú,    a    la    que    descriu    així:    “Mi    abuela    Josefa    Ráfales Andreu:    Seria,    sensata    y    racional,    trabajadora    por    encima    de todo.   Brusca   pero   de   corazón   de   oro.   Casó   a   los   19   años   pero   vivió hasta   los   94   sin   parar   a   descansar,   apenas.   Su   casa   en   Caspe, siempre   abierta   a   los   nonaspinos,   era   un   desfile,   siempre   se   habló en catalán nonaspino, en ella”.                Per   acabar   ho   faré   en   unes   línies   que   Miguel   Caballú Albiac   va   escriure   al   pròleg   del   llibre   “La   vileta   regalada”   de Gabriel   Albiac   Sebastian,   dedicades   a   la   seua   família   materna,   i que    mos    ensenyen    com    sempre    van    tindre    presents    los    seus orígens     nonaspins:     “Aquí     nací     yo     (Caspe),     pero     siempre escuchando   historietas   de   Osorio,   del   Centro   Republicano   y   del Sindicato, de la Montfalla y los freginals, de l’horta y lo Portal”.