Nonasp   de   sempre   ha   set   un   poble   petit   on   los   treballs   no   han   abundat,   lo   que   ha   portat   a que   molta   gent   al   llarg   dels   anys   haigo   tingut   que   marxar   a   buscar- se la vida, guanyar-se les garrofes, o com se vulgui dir.                Però   de   tant   en   tant,   hem   tingut   moments   en   que   la població   ha   repuntat,   sigo   per   treballs   al   nostre   poble   o   als   pobles veïns.   Dels   darrers   anys,   podem   recordar   a   gent   que   va   treballar   al pantà de Mequinensa, les mines, la nuclear d’Ascó...                Un   altre   exemple   d’avui   en   dia   és   la   gent   que   treballa   a les   finques   agrícoles   que   se   reguen   de   les   aigües   de   l’Ebre.   La   gran demanda   de   mà   d’obra,   ha   fet   que   los   darrers   anys   hagin   vingut   a viure   a   Nonasp   moltes   famílies,   algunes   d’elles   espanyoles,   però   la major part de diferents nacionalitats.                Cal   puntualitzar   que   los   treballs   agrícoles,   encara   que són   lo   principal   motiu   de   la   vinguda   d’estrangers   a   Nonasp,   també hi ha que han fet cap al nostre poble per altres raons.                Segons   lo   padró   d’habitants,   a   dia   d’avui   (novembre   de 2019),   a   Nonasp,   hi   viuen   215   persones   de   diferents   nacions:   65   de Pakistan,   1   de   Portugal,   85   de   Romania,   4   del   Regne   Unit,   2   de   la República   Dominicana,   4   de   Polònia,   11   del   Marroc,   1   d'Índia,   2      de França, 1 d'EEUU, 39 de Bulgària.                Però   sense   cap   mena   de   dubte,   lo   moment   més   important   de   vinguda   de   treballadors   a Nonasp,   va   ser   als   anys   1891-93,   en   que   se   va   construir   la   línia   ferroviària   al   nostre   poble.      En   van arribar    a    milers,    per    posar    los    rails,    fer    los    ponts,    túnels,    caselles    i    totes    les    infrastructures necessàries.                En   este   context   de   les   obres   del   ferrocarril   va   arribar   a Nonasp   lo   protagonista   de   l'història   d’avui,   i   que   com   altres,   una   volta acabades    les    obres    de    construcció,    va    passar    a    formar    part    de    les brigades   encarregades   de   la   conservació   de   la   infrastructura   ferroviària, al   mateix   temps   que   se   queda   a   viure,   es   va   casar   i   té   fills   a   la   nostra vila, convertint-se en un nonaspí més.               APOLINAR AYALA   LAMATA      La   partida   de   naixement   mos   diu   que va   nàixer   al   poble   de   Cordovin   (La   Rioja),   lo   22   de   juliol   de   1848,   entre les   sis   i   set   del   matí. Als   dos   dies   es   batejat   a   l’església   de   Sta.   Maria   de la   citada   vila.   Són   los   pares   Juan   Ayala,   natural   de   Azofra   (La   Rioja)   i Petra    Lamata,    natural    de    Hontoria    del    Pinar    (Burgos),    residents    a Cordovin on ell té l’ofici de ferrer.                De   la   infància   i   joventut      d’Apolinar   no   en   sabem   res.   Per   continuar   amb   la   seua   història   de vida,   ho   farem   per   mig   del   seu   expedient   militar,   on   mos   diu   que   va   començar   a   fer   lo   servei   militar als 20 anys, 3 mesos i 11 dies, es a dir, l'1 de novembre de 1868.                Se’l   descriu   de   religió   Catòlica,   Apostòlica   y   Romana,   d’estatura   1,70   metres   i   les   seus senyals   són:   pel   castany,   ulls   marrons,   celles   al   pel,   color   bo,   nas   regular,   barba   poblada,   boca regular i senyes particulars cap.                L’any   1871,   una   volta   acabat   lo   servei   militar   obligatori,   s’allista voluntari   al   “Banderín   de   Ultramar   de   Logroño”   per   anar   a   servir   amb l’exercit   a   l'Illa   de   Cuba   pel   temps   de   quatre   anys.   Lo   4   de   novembre   de 1871,   a   la   ciutat   de   Logronyo,   se   li   paguen   100   pessetes,   segons   l'ordre   del Ministre   de   la   Guerra   on   se   regula   l’enganxament   del   servei   militar. A   més, se   li   llegeixen   les   lleis   penals   i   per   donar   la   conformitat   de   que   queda sabedor, firma fent la senyal de la Creu, ja que no sap escriure.                Lo   15   de   desembre   de   1871   embarca   a   Cadis,   donant-lo   d’alta este   mateix   dia   al   “Regimiento   de   Artillería   de   Montaña   y   6ª   Compañía   de la Isla de Cuba”, per servir quatre anys des del citat dia.                Desembarca   a   La   Havana   lo   10   de   gener   de   1872.   És   reconegut per   lo   facultatiu   del   regiment   que   lo   dona   per   útil   i   és   tallat   resultant   la estatura   de   1,684   metres.   A   continuació   jura   fidelitat   a   la   Constitució   de 1869 i al monarca Amadeo I.                Per   l’expedient   militar,   de   l’any   1872   sabem   que   és   lo   soldat   encarregat   de   portar   lo   guió   o banderí del seu Regiment, a més, de fer altres serveis propis de la seua condició de soldat.                De   l’any   1873   se   destaca   que   lo   8   de   març,   marxa   d’operacions   amb   la   seua   companyia fent   d’assistent   a   un   alferes,   fins   lo   10   de   maig   que   torna   a   La   Havana.   Continua   de   guió   de   la   plaça tot l’any.                L’any   1874   continua   de   guió   i   fent   los   serveis   propis   de   la   seua condició de soldat.             L’any   1875      se   li   dóna   de   baixa   a   la   7ª   Companyia   i   lo   24 d’octubre   d’alta   a   la   2ª   Havana.   Lo   14   de   desembre,   compleix   los   quatre anys   de   soldat   voluntari,   però   com   l'Illa   de   Cuba   se   troba   en   estat   de guerra   (Guerra   dels   Deu Anys   (1868-1878),   continua   servint   fins   nova   ordre amb opció a una gratificació de 250 pessetes anuals.                     Lo    25    de    març    de    1876    se    li    concedeix    la    Medalla commemorativa   de   Plata   per   la   campanya   a   l'Illa   de   Cuba,   tenint   dret   a fer   servir   un   passador   de   plata   per   cada   any   que   estigui   en   operacions. Acaba   l’any   a   Santiago   de   Cuba   y   Caney   prestant   serveis   de   soldat   i   amb operacions de campanya.                L’any   1877   continua   tot   l'any   a   Santiago   de   Cuba   y   Caney   amb   serveis   de   soldat   i   operacions de   campanya.   Cal   destacar,   que   lo   15   d’abril   de   1877,   se   li   concedeix   la   Creu   Roja   del   Mèrit   Militar, per operacions de campanya fetes d’agost a desembre de l’any 1875.                Lo   10   de   febrer   de   1878,   se   firma   el   “Pacto   de   Zanjón”   entre   dirigents   polítics   i   militars cubans   i   Espanya,      posant   fi   a   la   Guerra   dels   Deu   Anys   (1868-1878).   Una de   les   conseqüències   del   pacte   és   l'ordre   de   19   de   juny   de   la   Capitania General,   en   que   se   disposa   lo   llicenciament   de   tots   los   soldats   que   hagin complit amb lo temps reglamentari.                 En   lo   cas   de Apolinar Ayala,   se   li   expedeix   la   llicència   absoluta lo    12    de    juliol    de    1878,    firmant-la    el    comandant    José    Sánchez    del Castillo,    del    Regiment    d’Artilleria    de    Muntanya    de    l'Illa    de    Cuba.   A l’expedient   militar   diu   que   hi   ha   estat   a   l'Illa   de   Cuba   7   anys,   6   mesos   y   2 dies,   observant   sempre   bona   conducta   i   que   ha   manifestat   que   vol   fitxar la residència a Logronyo.                Del   viatge   de   tornada   no   sabem   res,   però   si   és   com   lo   de anada,   després   d'uns   vint-i-cinc   dies   de   travessia   en   vaixell   per   arribar   a Cadis, d’aquí farà cap a Logronyo.                A   esta   ciutat,   potser   que   la   primera   cosa   que   fa   és   buscar-se núvia,   ja   que   en   poques   setmanes   se   casa.   Lo   16   de   novembre   de   1878,   a la   “Iglesia   Imperial   de   Sta.   María   de   Palacio”,   de   la   ciutat   de   Logronyo, se    casa    Apolinar    Ayala    Lamata,    de    trenta    anys,    amb    Nicolasa    Muro    Bazo,    natural    de    Viguera (Logronyo) i resident a esta ciutat, soltera, de vint i cinc anys.                Lo   12   d’agost   de   1879,   deixa   la   vida   civil   i   torna   a   la   vida   militar   per   un   període   de   quatre anys    al    incorporar-se    com    "Carabiner    d’Infanteria    a    la    Comandància    de    Navarra".        Lo    cos    de Carrabiners   va   ser   creat   l’any   1828   i   a   l’article   1º   s’estableix   que   serà   destinat:   “Para   la   seguridad   y vigilancia   de   las   costas   y   fronteras,   hacer   la   guerra   al   contrabando,   prevenir   sus   invasiones   y   reprimir a   los   contrabandistas,   y   para   afianzar   con   respetable   fuerza   a   favor   de   la   industria   y   comercio nacionales, la protección y fomento que procuran las leyes de Aduanas”.                L’expedient   militar   no   mos   diu   on   va   ser   destinat,   però   dins   d’ell,   esta   incorporada   la partida   de   defunció   de   la   seua   dona,   que   lògicament   mos   situa   a   la   població   on   Apolinar   està destinat.   Nicolasa   Muro,   mor   lo   24   d’octubre   de   1879,   a   la   població   de   Orbaizeta   (Navarra),   a   l'edat de 26 anys, i al dia següent després de celebrar lo funeral és enterrada al cementiri de la parròquia.                A   esta   població,   en   aquells   anys   hi   estava   la   "Real   Fábrica   de   Armas   y   Municiones   de Orbaizeta"   (1784-1884),   lo   que   mos   fa   pensar   que Apolinar Ayala   des   de   la   seua   incorporació   al   cos   de carrabiners fos destinat a la vigilància d’esta important fàbrica d’armament.               Al   complir   lo   període   de   quatre   anys   de   carrabiner   sol•licita   la   baixa   del   cos,   per   lo   que   la Comandància   de   Navarra,   lo   31   d’agost   de   1883,   li   concedeix   la   llicència   absoluta,   fent   constar   que sempre ha observat bona conducta.                Incorporat   de   nou   a   la   vida   civil,   hi   ha   un   període   d'uns   pocs   anys   en   que   li   perdem   lo rastre,   fins   que   a   finals   de   1888   fa   cap   a   l’Argentera   (Tarragona),   on   per   aquells   anys   centenars   de treballadors   estant   empleats   en   lo   túnel   del   ferrocarril   d’esta   població,   que   s’inaugura   al   1890   i   que durant molts anys serà lo més llarg de la península ibèrica.             Lo   pas   d'Apolinar   per   l’Argentera   ho   testifica   un   certificat   de   bona   conducta   expedit   lo   15 de   maig   de   1891   per   l’alcalde   d’esta   població,   on   se   certifica   que   està   casat   i   durant   dos   anys   i   mig   a estat treballant a les obres del ferrocarril, observant una bona conducta, tant política com moral.                La   data   del   certificat,   potser   senyala   lo   moment   en   que deixa   l’Argentera   una   volta   acabades   les   obres   del   ferrocarril   i   busca un   nou   treball   al   tram   del   ferrocarril   Móra   la   Nova-Faió,   que   entrarà en   funcionament   l'1   de   gener   de   1892,   ja   que   les   primeres   notícies que tenim d’ell a Nonasp són de l’any 1893.                   Un   altra   informació   que   mos   ha   donat   lo   certificat   de   15 de   maig   de   1891,   és   que   Apolinar   Ayala   està   casat.   Per   saber   més, rastrejo   los   llibres   del   registre   civil   i   eclesiàstic   de   Nonasp,   on   trobo que   el   3   d’octubre   de   1893,   mor   a   Nonasp   Lúcia   Bondía   Jorc,   natural de    Vilanova    d’Escornalbou    (Tarragona),    de    26    anys,    casada    amb Apolinar Ayala, deixant un fill de sis mesos que li diuen José.                 Lo   15   de   desembre   de   1893,   una   volta   acabades   les   obres del   ferrocarril   a   Nonasp,   s’obre   al   tràfic   ferroviari   la   secció   de   Faió   a Casp.   Apolinar   Ayala   entra   a   treballar   a   la   brigada   de   conservació, segons   un   certificat   de   bona      conducta,   de   16   de   juny   1896,   expedit pel   secretari   de   l’ajuntament   de   Nonasp   i   firmat   per   l’alcalde   D. Miguel   Franc,   on   se   diu   que   Apolinar   és:   “empleado   en   la   brigada   de conserva   nº   24,   sección   4ª,   y   residente   en   esta   villa   hace   tres   años, ha   observado   una   irreprensible   conducta   por   todos   conceptos,   mereciendo   por   tal   motivo   el   aprecio de los moradores de esta expresada villa y la consideración de las autoridades…”                La   complicada   situació   personal   d'Apolinar   després   de   quedar-se   viudo,   amb   un   fill   de   pocs anys   i   vivint   a   un   poble   on   no   té   família,   mos   fa   pensar   que   lo   motiva   per   casar-se   de   nou.   Esta   volta ho    farà    amb   Antònia    Marco    Puértolas,    viuda,    i    com    ell,    amb    xiquets    petits.   Aquest    tipus    de matrimonis   si   anem   enrere   algunes   dècades   era   molt   freqüent,   ja   que   la   dona   es   feia   càrrec   dels xiquets de les dos parts i l’home aportava lo jornal per tirar endavant amb la casa.                Antònia   Marco   Puértolas,   s’havia   casat per   primera   volta   l’any   1875   amb   Ramón   Adriola Turlán,   quedant-se   viuda   l’any   1893.   Lo   matrimoni té   set   fills,   dels   que   sobreviuen:   Innocència   (1885), Matilde (1887) i Rosa (1891).                Lo   matrimoni   d'Apolinar   Ayala   i   Antònia Marco,   no   apareix   al   registres   civils   i   eclesiàstics locals,   això   vol   dir   que   no   se   van   casar   a   Nonasp. Però   penso   que   podria   ser   la   boda   l’any   1897,   ja que   a   l’any   següent   va   nàixer   Emilio   (1898)   i   més tard Enriqueta (1901).                La   nova   situació   no   duraria   molt   de temps,   ja   que   com   se   sol   dir,   la   vida   no   para   de   donar   voltes.   Lo   15   de   juliol   de   1902,   va   morir Apolinar Ayala   Lamata   a   la   vila   de   Nonasp,   a   l'edat   de   52      anys,   deixant   amb   fills   del   segon   matrimoni amb   Lucia   Bondía,   a   José,   de   deu   anys   d'edat,   i   del   tercer   amb   Antonia   Marco,   a   Emilio,   de   quatre anys i Enriqueta de set mesos.                   Per   Antònia   Marco   la   vida   seguiria   donant   voltes,   i   encara   se   tornarà   casar,   esta   volta   a l'església   parroquial   de   Sant   Portomeu   de   Nonasp,   amb   José   Sentís   Suñer,   de   53   anys,   viudo   de Concepción Menic Gibert, morta lo 9 d’agost de 1900, a Sant Boi de Llobregat.                Al   mes   d’agost   passat,   quan   vaig   decidir   escriure   esta   història,      vaig   pensar      d’acabar-la parlant   dels   germans   Mercedes   i   Miguel   Llop   Ayala,   nets   d’Apolinar   Ayala,   i   los   únics   descendents nonaspins   que   portaven   el   cognom   Ayala.      Però   desgraciadament,   la   germana   gran,   Mercedes   mos   va deixar lo passat 17 de novembre (EPD), per tant, ja només mos quede amb naltros l’oncle Miguel.                   Però   el   cognom Ayala,   encara   que   se   perd,   als   dos   fills   de   l’oncle   Miguel,   Miquel   i   Enrique, des   de   ven   petits,   a   més   de   cridar-los   pel   seu   nom,   també   los   hem   cridat   o   mos   hem   referit   a   ells com   “Ayala”,   per   tant,   ha   passat   a   ser   lo   mot   per   saber   de   que   casa   i   la   família.   Són   los   descendents d’Apolinar Ayala.