Lo   segle   XIX   va   estar   sacsejat   per   diferents   guerres,   que   van   tindre   com   a   conseqüència l’augment   de   la   misèria   al   territori   i   a   la   població.   Fent   un repàs     ràpid,     se     podria     destacar     la     Guerra     de     la Independència   (1808-1814);   després   vindrien   les   Guerres Carlines   (1833-1876);   i   s’acabaria   lo   segle   amb   la   pèrdua de    les    darreres    colònies:    Cuba,    Puerto    Rico    i    Filipines (1898).                Però   si   fem   un   repàs   a   la   premsa   del   segle   XIX,   a partir   de   la   segona   meitat,   trobem   notícies   relacionades amb   iniciatives   per   crear   infraestructures,   que   permetin   el desenvolupament   econòmic   del   territori   i   de   la   població que l’ocupa.                 Al   diari   “La   España”   del   17/01/1866,   ja   se   parla   de   una   línia   ferroviària   que   passaria   per Nonasp:   “...aproximándose   también   a   Chiprana;   después   cruza   el   Guadalope,   y   sigue   a   pasar   la divisoria   entre   este   y   el   Matarraña,   descendiendo   al   último   frente   a   Fabara,   cortando   la   otra   divisoria con   el   Algás,   y   llegando   a   la   unión   de   estos   dos   en   Nonaspe,   pasando   de   una   a   otra   orilla   del Matarraña,   que   forma   recodos   muy   violentos,   hasta   la   confluencia   de   ambos   con   el   Ebro,   inmediata   a Fayón…”                La   construcció   de   noves   carreteres,   és   un   altre   exemple   que   trobem   a      “La   Gaceta   de Madrid”,   del   14/06/1885,   en   que   se   publica:   “Se   incluye   en   el   plan   general   de   carreteras   (…)   una   que partiendo   de   Maella   (…)   y   pasando   por   Fabara,   Nonaspe,   Fayón   y   Mequinenza,   termine   en   Fraga   en   la carretera de primer orden de Madrid a Francia”.                Un   altra   necessitat   vital   per   les   nostres   terres,   era   la   de   regar   les   hortes   a   l’estiu,   ja   que   la falta   de   caudals   als   rius   i   les   fortes   calors   de   l’agost,   feia   que   los   fruits   s’agostejasen   i   les   hortalisses se   asequessen.   Això   fa   que   naixcon   diferents   iniciatives   per   fer   obres   hidràuliques,   encaminades   a solucionar la falta d’aigua.                 La   primera   notícia   que   he   pogut   documentar,   la   trobem   al   diari   “La   España”   del 30/05/1867,   en   que   se   informa   de   la   sessió   del   Senat   del   dia   29   de   maig:   “Pasó   también   a   la   comisión de    peticiones    una    exposición    de    los   Ayuntamientos    de    las    villas    de    Fabara,    Maella,    Nonaspe    y Chiprana,   pidiendo   al   Senado   se   sirva   mandar   instruir   una   información   pericial   acerca   de   si   debe   ser Caspe   o   Escatrón   el   punto   de   partida   para   la   canalización   del   Ebro,   o   autorizar   al   gobierno   de   S   M para que establezca el Puerto que crea preferible”.                La   segona   notícia,   és   del   diari   d’Alacant   “El Constitucional   “del   21/10/1876,   en   el   que   en   un   extens article   titulat   “Canal   de   Riego   del   Ebro”,   informa   de   lo que    a    dia    d’avui    diríem    que    és    un    transvasament d’aigües:   “Tomando   las   aguas   del   Ebro,   ha   de   recorrer las   provincias   de   Zaragoza,   Teruel,   Tarragona,   Castellón, Valencia   y   Alicante   (…)   Partiendo   desde   el   punto   de   la presa   por   arriba   de   Sástago,   y   cerca   de   Castelnou   y Jatiel   cruzará   el   río   Martín,   por   entre   este   último   pueblo y    Samper    de    Calanda:    desde    aquí    irá    a    pasar    el    río Guadalope,    por    más    debajo    de    Alcañiz,    y    los    ríos Matarraña   y   Algás,   por   entre   los   pueblos   de   Maella   y Nonaspe…   La   zona   de   terreno   regable   que   determina   la línea descrita puede apreciarse en 493.600 hectáreas…”                La   primera   notícia   relacionada   amb   un   pantà   al   Matarranya,   l’he   trobat   al   diari   de   Terol “La   Província”   del   05/09/1879,   en   que   informa   de   que   la   gent   de   Maella   ha   invitat   a   tots   los   pobles del   Matarranya,   a   una   reunió   a   celebrar   lo   dia   cinc   de   setembre,   per   tractar   de   la   construcció   de   un gran pantà.                No   tinc   constància   del   recorregut   d’esta   iniciativa,   ja   que   hauran   de   passar   uns   quants anys,   perquè   “La   Gaceta   de   Madrid”   del   27/04/1902,   publico   el   “Plan   de   Obras   Hidráulicas”   i   entre les   dues-centes   zinc   que   lo   composen,   hi   trobéssim   lo   pantans   de   Pena   i   Beceit:   “46   –   Pantanos   de Pena    y    Beceite    –    Para    regar    8.000    hectáreas    en    términos    de    Valderrobres,    Torre    del    Compte, Valdeltormo,   Fresneda,   Calaceite,   Mazaleón,   Maella,   Fabara,   Nonaspe   y   Fayón   (...)   el   primero   sobre el   rio   Pena,   en   el   estrecho   de   San   Miguel,   y   el   segundo   sobre   el   río   Matarraña   (...)   tres   kilómetros aguas arriba del pueblo de Beceite”.                Potser   que   la   inclusió   del   pantà   al   pla   d’obres   hidràuliques,   se   tractes   sol   d’un   gest   de bones   intencions,   ja   que   el   diari   madrileny   “El   Globo”   del   27/12/1905,   felicita   a   la   gent   dels   pobles del    Matarranya    i    los    fique    d’exemple    pel    seu    determini:        “En    Nonaspe    se    han    reunido    varias Comisiones   correspondientes   a   los   pueblos   interesados   en   la   construcción   del   pantano   de   Pena,   para acordar   el   modo   de   concertarse   los   vecinos   de   aquellos,   y   realizar   la   referida   obra   por   iniciativa propia y a sus expensas, prescindiendo del apoyo oficial.”                Està   clar   que   la   gent   estava   cabrejada   per   la   lentitud   de   l’administració,   i   sigui   per   això   o perquè   ja   tocava,   a   “La   Gaceta   de   Madrid”   del   12/05/1906,   lo   Ministeri   de   Foment,   publica   un   Real Decret on s’aprova el projecte del pantà de Pena.                Unes   setmanes   mes   tard,   a   “La   Gaceta   de   Madrid”   del   04/07/1906,   s’anuncia   l’exposició pública    del    projecte    per    trenta    dies,    perquè    los    que    se    consideron    perjudicats    puguin    fer reclamacions.      Se   diu   que   lo   pantà   tindrà   una   capacitat   de   19.487,064   metres   cúbics   d’aigua;   la pressa   serà   d’una   altura   de   37   metres;   se   regaran   6.000   hectàrees;   i   lo   pressupost   d’execució   per administració és de 952.848,98 pessetes.                A   conseqüència   dels   decrets   publicats   a   “La   Gaceta”,   lo   29   d’agost   de   1906,   se   celebra   a Maella   una   assemblea   de   tots   los   pobles   del   Matarranya.   Dels   acords,   cal   destacar   la   creació   d’un Sindicat   per   encarregar-se   de   tot   lo   relacionat   amb   lo   pantà de   Pena   i   contribuir   a   les   obres   amb   lo   10%   del   pressupost   o cost real.                Hauria   de   passar   poc   més   d’un   any   perquè   los acords   de   Maella,   seguessin   ratificats   a   Nonasp   en   Junta General   del   11/11/1907,   segons   l’acta   que   firmen   Romaldo Albiac   Roc   i   Florencio   Mora   Bosque,   president   i   secretari   del Sindicat   de   Recs   de   l’horta   de   Matarranya.   Un   total   de   153 terratinents,   firmen   donant   lo   seu   suport:   “convencidos   de la   grande   utilidad,   que   ha   de   reportarles   tan   importante obra…”                Lo   26   de   novembre   de   1907,   en   presencia   de   D.   Fernando   Linés   y   Villarejo,   notari   de Maella,   i   en   virtut   dels   acords   de   la   Junta   General   del   11/11/1907,   D.   Matías   Latogeta   firma   la: “Escritura   del   Compromiso   y   ofrecimientos   al   Estado   Español   y   su   Gobierno,   para   la   construcción   del Pantano   de   Pena,   otorgada   por   D.   Sebastián   Montserrat   y   entre   varios   D.   Matías   Latogeta   Lacostena como Síndico nombrado por el pueblo de Nonaspe de la ribera del Matarraña”                Una   volta   ficades   d’acord   les   comunitats   de   regants   i   la   administració   i   tot   firmat   i   ben lligat,   se   publica   a   “La   Gaceta   de   Madrid”   del   14/12/1907,   l’autorització   perquè   lo   Ministeri   de Foment    pugui    fer    l’obra    per    administració,    en    quatre    anys,    d’acord    al    projecte    i    pressupostos aprovats al Real decret de 12 de maig de 1906.                Per   conèixer   la   marxa   de   les   obres   ho   farem   per   mig   del   llibre   “Los   riegos   de Aragón”,   de Juan   Antonio   Bolea   Foradada,   que   diu:   “En   diciembre   de   1907   se   autorizó   la   ejecución   de   las   obras por   el   sistema   de   administración,   dando   comienzo   al   siguiente   año   en   el   que   la   División   Hidráulica   del Ebro   llevó   a   cabo   las   labores   preliminares.   En   1909   se   constituyó   la   Junta   de   Obras   del   pantano   que, con bastante parsimonia, continuó su construcción.”                La   primer   repartiment   fet   als   regants   per   contribuir   a   pagar   el      10%   del   cost   de   les   obres   va ser   l’any   1910.   Lo   segon,   se   tractaria   a   la   Junta   de   regants   del   12/10/1912,   celebrada   al   saló   del Castell,   amb   assistència   de   les   sèquies   de   Matarranya, Llentic i Sot, Montfalla, Vilars y Pla Embatallé.             Oberta   la   reunió,   se   li   dona   la   paraula   a   D. Miguel   Franc,   que   informa   de   la   reunió   celebrada   a Maella   lo   dia   anterior,   on   s’havia   explicat   la   marxa   de les   obres   i   a   més,   s’havia   acordat   posar   al   cobro   lo   2º repartiment   per   contribuir   a   pagar   el   10%.   Continua raonant   que   degut   a   la   situació   en   que   se   troben   los llauradors,   per   la   pèrdua   de   les   collites,   proposa   i s’aprova,   fer   un   emprèstit   per   la   quantitat   que   s’ha d’entregar,   avançant   los   diners   propietaris   de   la   vila com    D.    Matías    Latogeta,    D.    Narciso    Castañer,    D. Mariano   Ráfales   i   ell   mateix,   amb   la   condició   que   los regants paguin lo que los correspongui quan l’emprèstit s’hagi de fer efectiu.                Continuo   llegint   lo   llibre   de   J. A.   Bolea   Foradada,   en   que   diu   que   les   obres   anaven   molt   poc a   poc:   “Hasta   finales   de   1917   en   que   las   obras   fueron   paralizadas,   se   había   ejecutado   lo   siguiente: Casa-oficina   y   alojamiento,   almacenes,   camino   de   transporte   de   cinco   kilómetros   y   medio   hasta Valderrobres,   canal   de   conducción   y   galería   exterior   a   la   presa   para   desviar   el   río   y   cimentar   la   presa, macizo   de   cimientos   hasta   su   enrase   y   aliviadero   de   superficie.   La   Dirección   General   de   Obras Públicas   encargó   algunas   reformas   al   proyecto   originario   del   pantano,   redactadas   por   el   ingeniero   D. Enrique   Meléndez   que   se   hizo   cargo   de   la   dirección   de   las   obras.   Continuando   los   trabajos   a   ritmo cansino…”                L’escàs   ritme   de   les   obres,   fa   que   vaigo   creixent   la   indignació   entre   els   regants   i   poc   a   poc, se   començon   a   organitzar.   Al   llibre   d’actes   de   la   sèquia   de   Matarranya,   trobem   que   a   la   sessió   del 08/10/1921,   se   anomenen   a   Isidro   Llop   Andreu   i   Mariano   Puértolas   Ràfales   comissionats   per   Nonasp, perquè junt als de Favara, Maella i Vall- de-roures, vaigon a inspeccionar les obres del pantà.                Als   pocs   dies   se   torna   a   reunir   la   Junta   de   la   sèquia   de   Matarranya,   en   sessió   del 26/10/1921,   informant   los   comissionats   de   la   visita feta   al   pantà:   “Las   obras   están   bastante   paralizadas por    el    escaso    número    de    obreros    que    en    ellas trabajan    y    que    de    no    activarlas,    hay    obras    para años...”   A   la   mateixa   reunió,   se   anomenen   a   Casildo Altés   Valles   i   Mariano   Ráfales   Llop,   per   assistir   a   una reunió a Favara lo pròxim 6 de novembre.                Per   conèixer   de   que   va   tractar   la   reunió   a Favara,   ho   farem   a   través   del   diari   “La   Provincia”   del 13/11/1921:   “En   Fabara   se   celebró   el   domingo   una importante   asamblea   de   regantes   interesados   en   la pronta    terminación    del    pantano    de    Pena.    A    la asamblea    asistieron    nutridas    representaciones    de Valderrobres,   Nonaspe,   Maella   y   el   pueblo   en   masa   de   Fabara.   Hicieron   uso   de   la   palabra   varios asambleístas,   coincidiendo   todos   en   que   es   escandaloso   que   unas   obras   que   tenían   que   durar   cuatro años,   después   de   catorce,   no   se   sabe   cuándo   acabarán.   Como   resultado   de   la   asamblea   se   nombró una Junta investigadora.”                La   Junta   de   la   sèquia   de   Matarranya   se   reunís   lo   01-01-1922   i   acorda   nomenar   a   Mariano Ràfales   Llop,   comissionat   per   anar   a   Saragossa,   i   junt   als   dels   altres   pobles,   entrevistar-se   en   lo President i l’Enginyer de les obres del pantà de Pena, per veure com se poden agilitzar les obres.                Les   conseqüències   del   malestar,   manifestat   a   les   assemblees   i   gestions   que   los   regants havien   fet   los   darrers   mesos,   van   obtenir   los   seus   fruits.   “La   Gaceta   de   Madrid”   del   17/01/1922,   va publicar   una   Real   Orden   :   “La   disolución   temporal   de   la   Junta   de   obras   de   dicho   pantano   y   que   se continúen   los   trabajos   por   la   División   hidráulica   del   Ebro,   en   tanto   se   dispone   lo   conveniente   para   la reorganización de la Junta.”               Tornat   de   nou   al   llibre   de   J. A.   Bolea,   mos   diu:   “En   la   segunda   etapa   de   esta   larga   historia, se   encargó   de   ejecutar   directamente   las   obras   la   División   Hidráulica   del   Ebro   y   en   este   periodo   se instalaron   los   medios   auxiliares   de   construcción   y   se   levantó   parte   del   macizo   de   presa   hasta   una altura de doce metros sobre cimientos.             Avançant   en   la   lectura   del   llibre   d’actes   de   la   sèquia   de   Matarranya,   trobo   que   los   regants continuaven   interessant-se   per   la   marxa   de   les   obres.   A   la   sessió   del   30/12/1923   se   comissiona   a Mariano   Ràfales   Llop   per   visitar   les   obres   del   pantà;   a   la   sessió   del   02/02/1924   és   Miguel   Vilella   qui informa   del   viatge   que   havia   fet   a   Saragossa   per   assumptes   del   pantà;   i   en   la   sessió   del   28/09/1924 s’autoritza   al   president   de   la   sèquia   de   Matarranya,   Isidro   Llop,   per   anar   a   veure   les   obres   del   pantà de Pena.               Al   llibre   “Los   riegos   de Aragón”   de   J. A.   Bolea,   continuo   llegint:   “En   noviembre   de   1926,   la recién   creada   Confederación   Sindical   Hidrográfica   del   Ebro   se   hizo   cargo   de   las   obras   y,   decidida   a concluirlas, les imprimió un mayor ritmo.”                   Continuo      buscant      notícies relacionades   en   Nonasp,   i   al   diari   “La   Voz   de Aragón”   del   26/07/1929,   trobo   una   magnifica crònica    del    mestre    D.    Enrique    Muñoz,    d’un viatge   de   gent   de   Nonasp   al   pantà   de   Pena,   en la   que   a   més   fer   una   explicació   molt   detallada del     viatge,     mos     descriu     les     expectatives creades    amb    la    construcció    del    pantà    i    en l’estat en que se troben les obres:                “Aragón,   tierra   atormentada   por   la falta     de     agua     para     sus     campos     siempre sedientos,    ama    el    agua.    Precisamente    por carecer   de   ella   sabe   su   valor,   y   anhela   que llegue     a     sus     campos     para     asegurar     sus cosechas,   que   es   asegurar   su   vida   (…)   Es   el   pantano   una   obra   que   honra   a   la   Confederación.   Una   obra a   la   europea,   que   es   lo   mismo   que   sumar   a   la   utilidad   belleza,   gracia   de   línea   y   de   detalles.   Se   halla construida   hasta   su   máxima   altura,   faltando   solamente   construir   los   arcos   de   la   coronación.   Trabajan unos 130 hombres muy aptos, dirigidos por personal técnico competentísimo.”                L’any   1929   tal   i   com   s’anaven   avançant   les   obres,   se   va   tindre   que   constituir   lo   Sindicat Central   i   aprovar   lo   Reglament   per   regular   us   del   pantà.   Reunides   les   sèquies   lo   19/05/1929,   se nomena   a   Mariano   Ràfales   Llop   i   Mariano   Puértolas   Ràfales,   per   anar   a   Saragossa   per   assistir   a   la constitució del Sindicat Central.                Durant   lo   mes   d’agost   de   1929   les   sèquies   examinen   lo   projecte   de   Reglament,   aproven   les al•legacions   i   en   nom   del   poble   de   Nonasp   les   envien   a   la   Confederació.   En   Junta   de   les   sèquies   del 01/01/1930   se   anomenen   dos   comissionats   per   assistir   a   l’acte   d’aprovació   definitiva   del   Reglament, que   se   celebrarà   a   Saragossa   lo   dia   13   de   gener.   Los   representants   són   D.   Mariano   Ráfales   Llop “Sinyoreta”,   president   de   la   sèquia   de   Matarranya   i   Vilars;   i   a   D.   Agustín   Altés   Pallás,   que   a   més   de ser propietari i regant, és magistrat i president de la Audiència Provincial de Tarragona.                L’expectació   era   màxima,   davant   l’imminent   acabament   de   les   obres.   José Albiac   Barberán “Salmerón”,   va   fer   una   de   les   seues   celebres   cançons,   esta   volta   dedicada   al   pantà   de   Pena,   que   se cantava amb la tonada del cuplet “Soc filla de Sants”.                “Un   pantano   harán,   lo   construirán,   en breve   tiempo,   el   agua   soltarán,   para   poder   regar, todo   el   pueblo,   regando   muy   bien,   se   podrá   coger, buen   recado,   aquel   que   no   esté   contento,   es   porque no    ha    regado.    En    el    pueblo    de    Fabara,    regando están, y muy pronto en Nonaspe, hemos de regar…”                Després   de   molts   anys   d’espera,   per   fi   va arribar   lo   dia   21/06/1930,   en   que   se   va   inaugurar   lo pantà   de   Pena.   Lo   diari   “La   Voz   de   Teruel”   diu:   Al acto     asistieron     el     director     general     de     Obras públicas,   señor   Martínez   Acacio;   el   ingeniero   jefe de    la    Confederación    Hidrográfica    del    Ebro    señor Hué;   el   ingeniero   director   de   la   obra   señor   Meléndez;   el   gobernador   civil   don   José   García   Guerrero;   el presidente   de   la   Diputación   D.   Jesús   Marina   y   otras   autoridades   de   Zaragoza   y   Teruel   (…)   En   la actualidad hay almacenados, para emplear este verano, unos 6.000.000 de metros cúbicos de agua…”             Aquell   estiu   les   aigües   del   pantà   ja   van   arribar   a   Nonasp   i   la   junta   de   la   sèquia   de Matarranya,   se   reunís   lo   09/08/1930,   per   parlar   de   la   distribució   de   les   aigües,   que   s’havien   soltat   lo dia   7   a   les   12   del   migdia.   Diu   que   ja   arriben   a   la   sèquia   de   tres   a   quatre   braçals,   per   lo   que   s’acorda posar l’aigua a lo verd,  fila per davant fila.               Amb   l’arribada   de   les   aigües   del   pantà,   la   nostra   vila   va   deixar   de   ser   motiu   de   burla   amb la   llegenda   popular   dels   pobles   veïns   que   deien   “Nonasp   és   una   vileta   molt   regalada,   perquè   està   en mig de dos rius, l’Algars i el Matarranya”, i afegien “que no pot veure aigua”.                    A   esta   dita   maliciosa,   hi   va   fer   referencia   l’any   1907   Santiago   Vidiella,   a   un   article   que parlava   de   la   història   del   nostre   poble   i   que   va   publicar   al   Boletín   de   Historia   y   Geografía   del   Bajo Aragón:                “Nonaspe,   la   “regalada   vileta”   que   no   puede   beber   agua,   según   la   variante   burlesca   de   un cantar   muy   conocido   en   el   país;   dicho   que   puede   referirse   a   la   elevación   del   pueblo   sobre   sus   vecinos ríos,   pero   más   seguro   el   apocamiento   de   éstos   en   sus   durísimos   estiajes,   tan   fatales   a   las   extensas huertas    nonaspinas.    Cuando    sea    un    hecho    el    proyectado    pantano    del    río    Pena    (…)    cesarán    las calamitosas   arideces   veraniegas   de   sus   riberas   y   pasará   a   la   historia   la   verdad   del   malicioso   cantar; porque   entonces   Nonaspe   beberá   con   abundancia   en   todo   tiempo   las   regaladas   aguas   de   nuestros puertos disciplinadas por el progreso de la industria humana.”                Les   aigües   del   pantà   van   resoldre   la   falta   de   caudals   al   riu   Matarranya   a   l’estiu.   Però   a   les soltes   d’aigua   del   pantà,      los   diferents   punts   de   vista   en   la   distribució   i   la   falta   de   respecte   de   les tandes   del   rec,   encara   que   sempre   haigo   set   per   una   minoria,   han   fet   bona   la   dita   popular   que   diu: “L’aigua fa parlar més que el vi”.