Ja   fa   un   temps,   buscant   per   arxius   de   premsa digitalitzats,   em   vaig   trobar   amb   una   bona   sorpresa. Era   al   diari   “Mundo   Deportivo”   en   la   seua   edició   del   5 de    novembre    de    1967.    Hi    havia    una    entrevista    al boxejador   Benito   Gallardo   Bernús   “Yanklo   II”,   campió d’Espanya     dels     “pesos     ligeros”.     A     l’entrevista     li preguntaven   com   era   que   un   sevillà   parlés   en   català   i deia:   “Yo   nací   rayando   a   Cataluña,   y   en   mi   casa   no   se habla    otra    cosa,    aunque    nuestra    residencia    esté    en Sevilla   (…)   Mi   padre   es   sevillano   y   mi   madre   aragonesa. Yo   nací   en   Nonaspe,   en   la   provincia   de   Zaragoza,   y   en este    pueblo    aragonés,    lindante    con    la    provincia    de Tarragona,    se    habla    catalán.    Esta    fue    mi    primera lengua.   Luego   nos   trasladamos   a   Sevilla   por   ser   mi   padre   jefe   de   equipo   de   obras   y   construcciones,   y claro, al hacerme boxeador, todos creen que soy sevillano”. Al   mateix   periòdic   esportiu,   explica   Benito   que   lo   pseudònim   lo   va adoptar   de   son   germà,   que   se   diu Juan     Claudio.     “Él     nació     en Francia,   en   Sète,   y   la   fonética   de su   nombre,   que   en   francés   suena “Jan-Cló”,       la       convirtió       en “Yanklo”    para    boxear.    Como    él era    el    primero,    yo    fui,    “Yanklo II”. Per    entendre    la    història d’estos   nonaspins,   hem   de   anar uns    anys    enrere    i    explicar    una mica    de    la    història    de    la    seua família.   Començaré   dient   que   lo seu    iaio,    Benito    Bernús    Roc,    al març   de   1937   va   ser   anomenat   2º vocal   del   Consell   Municipal,   però a   principis   de   1938,   degut   a   la dimissió       dels       membres       de l’Ajuntament   se   converteix   en   la   primera   autoritat.   A   finals   de   març   de   1938,   quan   les   tropes   del exercit    nacional    estan    a    punt    de    entrar    a Nonasp,   se   fa   càrrec   dels   fondos   i   documents municipals,   i   amb   la   seua   família   se’n   van   a Reus    on    se    queden    a    viure    un    temps    com    a refugiats.    Estan    a    Reus,    la    seua    filla    Carmen Bernús     coneix     a     un     sergent     de     l’exercit republicà. Davant   l’avanç   de   l’exercit   nacional,   los refugiats   se   van   replegant   cap   a   la   frontera   i   per les   circumstancies   del   moment,   Carmen   Bernús perd   lo   contacte   amb   la   seua   família   i   creuà   la frontera   de   França.   Mentre   tant,   los   seus   pares que   se   troben   refugiats   a   Barcelona,   després   de la   entrada   de   les   tropes   de   l’exercit   nacional   a esta   ciutat,   decideixen   tornar   a   Nonasp.   Benito Bernús,   al   arribar,   és   detingut   i   traslladat   a   la   presó   de   Casp,   després   a   la   de   Torrero   a   Saragossa,   on està empresonat 29 mesos. Com     tots     los     republicans     que s’exilien    a    França,    Carmen    Bernús    passa moltes     adversitats.     Però     poc     a     poc, aconsegueix    algun    treball    que    li    permet sobreviure   i   se   posa   en   contacte   en   altres exiliats   espanyols,   entre   ells   lo   sergent   que havia     conegut     a     Reus,     José     Gallardo Olivero, amb el qui fa una bona amistat. Carmen   Bernús   se   troba   treballant   a un    hotel    quan    se    presenta    la    policia francesa.    Li    diuen    que    com    és    menor d’edat,   i   no   està   a   càrrec   de   cap   familiar, se’n   ha   de   anar   cap   Espanya. Aquell   mateix dia   li   escriu   a   Gallardo   que   està   mobilitzat per   l’exercit   francès   treballant   de   boter   a la   població   de   Sète   (al   districte   de   Montpellier)   i   li   explica   la   situació.      Gallardo   li   contesta   dient-li que si no vol tornar a Espanya, que se caso amb ell. Al   cap   de   uns   dies   Carmen   accepta   la   proposta,   i   com   Gallardo   està   mobilitzat   per   l’exercit francès,   és   ella   la   que   se   desplaça   hasta   Sète,   on   arriba   a   les   tres   de   la   tarde   i   l’un   demà   al   matí   se casa   a   una   església   protestant.   Diu   que   lo   festeig   va   ser   molt   ràpid,   de   les   tres   de   la   tarde   a   les   nou del matí. Al   poc   temps,   Carmen   queda   embarassada   i   ha   de   deixar   lo treball.   Mentre   que   Gallardo,   vint   dies   abans   de   nàixer   lo   seu   fill, és   detingut   i   tancat   a   un   camp   de   concentració   junt   amb   altres espanyols.   Als   pocs   dies   s’escapa   i   torna   a   casa,   però   ha   d’estar amagat,   sense   possibilitats   de   tindre   un   treball,   ja   que   és   buscat   i no   disposa   de   documentació.   En   estes   difícils   condicions   naix   lo primer   fill   del   matrimoni,   Juan-Claudio-José,   lo   20   de   gener   de 1941, a la maternitat de la Vila de Sète. A   principis   de   1942,   Carmen   torna   estar   embarassada,   i   les dificultats   per   treballar,   i   per   tant,   per   menjar,   continuen.   En   un registre    de    la    policia    francesa,    Gallardo    és    detingut    i    Carmen decideix   que   és   hora   de   tornar   a   Espanya,   però   per   poder   fer-ho dos   persones   l’han   d’avalar.   Escriu   a   son   pare   i   este   ho   gestiona, firmant-li   los   avals   José   Puértolas,   José   Ráfales   i   l’alcalde   Julian Llop, tots sense posar cap impediment. Creuen    la    frontera,    i    Gallardo    és    detingut    a    Figueres. Carmen   i   lo   seu   fill   continuen   lo   viatge   hasta   Barcelona,   on   la esperen   los   pares,   i   d’allí   a   Nonasp,   on   arriben   lo   29   de   juny. Gallardo   esta   empresonat   19   dies,   i   una   volta   alliberat   viatja   hasta   Nonasp   per   reunir-se   amb   la família. Lo   11   de   juliol   naix   a   la   casa   familiar   del   carrer   Sòl   de   vila   lo   segon   fill,   al   que   li   posen   lo   nom de   Benito,   igual   que   son   iaio.   Es   batejat   lo   9   d’agost   de   1942,   a   l’església   parroquial   de   Nonasp,   per mossèn     Alejandro     Burillo,     fent     de padrins    Miguel    Tena    Bernús    i    Teresa Suñer. Al      poc      temps      d’arribar      a Nonasp,   Carmen   i   José   s’han   de   tornar a   casar,   i   ho   fan   lo   14   de   desembre   de 1942.   Quatre   anys   més   tard,   lo   10   de febrer   de   1946,   naix   lo   tercer   fill   del matrimoni,   al   que   li   posen   lo   nom   de Antonio,    per    sa    iaia    Antonia    Suñer Andrés. José    Gallardo    treballa    a    Flix, Riba-roja,   La   Fatarella   i   Ascó.   Després torna   a   Nonasp,   i   a   la   casa   del   carrer Sòl   de   vila   posa   una   tenda,   on   venen un   mica   de   tot:   peix,   roba,   fa   bocois, treballa   lo   vímet,   lloses   per   llavar   al riu i tot lo que la gent li demana. També fa de representant dels segurs “Ocaso”. En   conversa   telefònica   amb   Juan   Claudio   (al   que   tots   coneixen   com   Pepe),   li   pregunto   pels seus   records   a   Nonasp   i      me   conte   que   un   dels   primers   és   del   dia   de   Corpus,   potser   de   l’any   1943,   ja que   van   posar   un   altar   al   seu   carrer,   i   a   ell   lo   van   vestir   de   “niño   Jesus”,   amb   un   edredó   roig,   posant- lo   en   les   cames   creuades.      Diu   que   no   se   va   moure   hasta   que   va   passar   la   processó   i   lo   va   anar   a buscar   sa   mare.   Comenta   que   no   eren   gent   de   missa,   però   com   feia   poc   que   havien   arribat   de   França, pos tenien por. També   parlo   amb   Benito,   i   recorde   que   quan   tenie   9   anys,   se   va   enverinar   al   veure   un   líquid que   era   per   “llimplar”   lo   traje   de   son   pare,   diu: “Estava   acostumat   a   veure   los   culs   dels   biberons de   mon   germà Antonio,   quatre   anys   més   petit,   que se   deixava   quan   no   se’ls   podia   acabar”.   Ho   va   fer   a les   dos   de   la   tarde   i   no   va   reaccionar   hasta   les quatre   del   matí.   Conte   que   lo   tenien   per   mort,   i tots   los   de   casa   i   del   carrer   l’estaven   vetllant, inclòs   havien   buscat   a   quatre   xiquets   per   portar   la caixa a l’enterro l’un demà.  Los    dos    germans    coincideixen    al    recordar com   veïns   i   amics   inseparables   a   Pepito   “Roquet” (José     Andreu     Suñer)     i     “Peixet”     (Angel     Roc Taberner).   Recorden   que   quan   tenien   la   tenda,   son pare   los   va   fer   com   un   carret   i   anaven   als   partits de    futbol    a    vendre    pipes,    cacauets    i    dolços, sempre acompanyats dels seus amics. També   recorden   unes   coves   que   hi   havia   on està    lo    “matadero”    (eren    refugis    de    quan    la guerra).   Allí   dins   feien   foc,   i   quan   ja   no   podien respirar,   eixien   per   una   altra   boca   que   havia,   sense pensar amb lo perill de lo que estaven fent. Me   conten   que   ells   dos,   “Roquet”   i   “Peixet”,   vivien   entre   los   carrer   Sòl   de   vila   i   Forn,   i   per Tots   Sants   van   agarrar   una   carbassa   allargada,   la   van   partir   per   la   meitat   i   la   van   buidar   de   dins   per fer   una   calavera.   Després,   amb   una   vela   encesa   la   van   posar   a   dalt   de   la   paret   del   Castell,   de   manera que   se   podia   veure   des   de   tot   lo   carrer   del   Forn   i   part   del   carrer   Sòl   de   vila,   amb   la   finalitat d’espantar   a   tota   la   gent   que   passava   per aquells carrers. Juan     Claudio     recorda     en     molta nostàlgia   l’enterro   de   la   sardina   a   la   Mare de    Déu,    i    que    després    anaven    tots    los xiquets   hasta   lo   Castellet   de   Faió.   Diu   que això   li   encantava.   Continua   dient-me   que d’aquells    temps,    un    record    que    sempre conta,   i   que   amb   lo   pas   dels   anys   més   lo   fa riure es: “Amb   mon   germà   Benito   i   los   amics vam   anar   a   banyar-nos   a   un   toll   que   hi   havia a    la    Múria,    i    resulta    que    hi    havia    una maçanera   carregada   i   que   les   seues   rames donaven   al   camí,   així   que   sense   pensar-ho me   vaig   posar   a   collir-ne,   trencant   algunes rames.      En   estes,   va   aparèixer   un   guarda municipal   i   naltros   mos   vam   posar   a   córrer,   creuant   lo   riu   en   direcció   al   poble.   Va   resultar   que   mon germà   Benito,   va   caure   i   se   va   fer   sang,   com   que   jo   me   vaig   parar   per   aidar-li,   i   clar,   lo   guarda   me   va agarrar. A   mon   germà   no   li   va   dir   res,   segurament   per   què   amb   la   caiguda   ja   n’havia   tingut   prou,   però a   mi,   me   va   lligar   a   la   maçanera   amb   los   cordons   de   la   sabata.   Jo,   a   tots   los   que   passaven,   los   deia que   avisessin   a   casa,   lo   cas   és   que   al   cap   d’un   rato   se   va   presentar   ma   iaia   Antonia,   i   vaja   discussió que va tindre amb lo guarda, se van dir de tot”. A   principis   dels   anys   50,   per   raons   de   treball,   Carmen   i Gallardo   decideixen   anar   a   viure   a   Alcalá   de   Guadaíra   (Sevilla), d’on   és   natural   Gallardo.   L’oncle   Pere   (Pedro   Suñer)   me   diu   que quan   ell   se   va   casar   (lo   28   de   juny   de   1952),   ja   no   estaven   al poble.   Me   diu   que   al   poc   temps   los   pares   de   Carmen:   Benito   i Antonia,   també   se’n   van   anar   a   viure   amb   ells,   després   de   vendre les   terres   i   la   casa   del   Sòl   de   Vila.   A   esta   població   sevillana,   va nàixer Pilar, lo 12 d’octubre de 1956, quan sa mare tenia 42 anys. Continuant   en   la   conversa   amb   Juan   Claudio,   li   pregunto que    com    va    ser    això    de    fer-se boxejador      i      m’explica:      “Era bastant     jove     i     vaig     anar     a treballar   a   Algeciras.   Allí,   veient combats,    me    vaig    aficionar.    A l’acabar-se    este    treball    i    tornar cap   a   casa,   vaig   anar   a   Sevilla   i me     vaig     comprar     uns     guants. Anava   pel   carrer   amb   los   guants penjats   al   muscle   i   vaig   passar   per davant    la    presó,    i    des    de    una garita   un   vigilant   me   va   preguntar si   era   boxejador,   a   lo   que   li   vaig   dir   que   no   ho   era.   Ell   me   va   dir,   que si   volia   boxejar,   per   aquell   carrer   una   mica   més   avall,   hi   havia   un gimnàs,   donant-me   lo   nom   d’un   preparador.   Li   vaig   fer   cas   i   així   va ser   com   vaig   començar.   També   mon   germà   Benito   se   va   aficionar molt,   ja   que   estava   molt   prim,   i   va   començar   a   vindre   per   veure   si   se posava mes fort”. Continua    explicant-me    que    los    dos    germans    prompte    van començar    a    fer    combats    amateurs    per    Sevilla    i    com    sempre guanyaven,       los van    dir    del    Real Betis    Balompié,    que    si    fitxaven    amb    ells,    los donarien   tot   l’equipament   que   los   fes   falta,   i   així va    ser.    Juan    Claudio    continua    en    les    seves explicacions,     dient-me     que     va     ser     campió amateur   del   “Campeonato   del   Sur”   (Andalusia   i Extremadura),   en   la   categoria   de   “super   ligero”, durant  set o vuit anys. A   l’any   1966   se   va   passar   a   professional   i sempre   va   continuar   en   la   categoria   de   “super ligero”.    L’ABC    Sevilla,    del    27-03-1966,    diu:    A Piscines   de   Sevilla,   se   celebra   lo   combat   entre Yanklo   I   –   Gutiérrez,   sent   lo   darrer   combat   de amateur   de   Juan   Claudio,   i   continua   dient:   Bon final,   ja   que   ha   guanyat   per   K.O.   al   primer   assalt.   Lo mateix   diari,   en   la   edició   del   12-06-1966   fa   la   crònica d’un   altre   combat,   celebrat   a   Piscines   de   Sevilla,   entre Yanklo   I   –   Aznar,   del   que   diu   que   és   lo   primer   combat com   a   professional   i   que   ha   guanyat   per   inferioritat   del contrincant. Juan   Claudio   continua   boxejant   hasta   l’any   1972. Me   diu   que   ell   treballava   a   Sevilla,   a   una   fàbrica   que feien   la   carrosseria   dels   autobusos,   i   estava   molt   bé,   i clar,   tampoc   se   podia   permetre   perdre   molts   dies   de treball,   encara   que   mai   li   van   dir   res.   A   més   d’això, s’anava   fent   gran   per   continuar   boxejant.   Me   diu   que sempre   ho   va   fer   per   afició,   i   recorda   que   lo   darrer combat   va   ser   a   Lisboa,   amb   un   que   era   campió   d’una   de les   categories.   Lo   va   guanyar   per   K.O.   al   quart   assalt. Acaba   dient-me   que   li   van   donar   8.000   pessetes,   a   les que   tenia   que   restar   lo   que   li   descomptaven   del   treball pels   dies   perduts,   per   lo   que   a   voltes   tenia   que   posar perres de la butxaca. Benito   “Yanklo   II”   després   d’explicar-me   los   seus inicis   de   boxejador,   junt   amb   són   germà,   me   diu   que   ell sempre   ha   competit   en   la   categoria   de   “ligeros”   i   que durant    vuit    anys    seguits    va    ser    campió    amateur    del “Campeonato del Sur”. Ja    de    professional,    lo    4    d’agost    de    1967,    se proclama   campió   d’Espanya   dels   Ligeros,   al   guanyar   als punts    a    Tomás    Castuera,    en    un    combat    celebrat    a Sevilla.   És   campió   d’Espanya,   hasta   lo   23   de   desembre de    1967,    en    que    perd    lo    títol    davant    de    Miguel Velázquez, en combat celebrat a Santa Cruz de Tenerife. Benito   me   diu   que   se   va   casar   lo   15   d’agost   de 1967,     onze     dies     després     de     proclamar-se     campió d’Espanya,   i   en   lo   viatge   de   novios,   van   vindre   a   Nonasp uns   dies.   Van   estar   a   ca   Pere,   al   carrer   de   la   Mare   de   Déu,   i   van   anar   a   visitar   a   tota   la   família.   Com anècdota,   me   conte   que   seua   família   tenia   molta   amistat   en   l’oncle   Fillola   (Emilio   Ráfales   Fillola), que   tenia   una   barberia   al   cap   del   carrer   Major,   i   va   anar   a   veure’l   i   a   tallar-se   lo   monyó,   i   li   va   regalar una   foto-pòster   d’ell,   de   campió   d’Espanya,   que   l’oncle   Fillola,   tot   content,   la   va   penjar   a   la barberia. D’aquella   època   se   pot   destacar   lo   combat   que   va   fer   amb   Pedro   Carrasco,   lo   8   d’abril   de 1967,   en   que   Carrasco   era   aspirant   al   títol   europeu   dels   pesos   “ligeros”   i   Benito   aspirant   al   títol espanyol. Un   altre   combat   destacat   va   ser   al   Price   de Barcelona,   lo   9   de   novembre   de   1967,   davant   de José   Legrá,   que   era   aspirant   al   títol   mundial   de   la categoria.   L’oncle   Pere   conte:   “Quan   anave   Benito a   boxejar   en   Legrá,   va   fer   nit   a   Nonasp,   a   casa nostra.   I   jo   li   deia:   Te   fotrá   calent.   I   ell   me   va contestar:   A    quan    torna    cap    a    casa    aniré    amb 35.000    pessetes    a    la    butxaca.    Que    en    aquells temps eren moltes perres”. També   va   fer   quatre   combats   a   Saragossa,   i m’explica   que   se   quedava   a   dormir   a   casa   de   José Suñer   Borraz   “lo   Ros   de   Soqueta”.   D’està   època   hi ha   un   altra   anècdota,   que   me   conte   Benito,   però que   també   Mariano   “lo   Barberillo”,   (germà   de   “Peixet”).   Diuen   que   lo   diari   “Zaragoza   Deportiva”,   va fer   una   crònica   d’un   combat,   i   deien   que   Benito   era   de   Sevilla.   Quan   ho   va   llegir Angel   Roc   “Peixet”, va   escriure   a   la   redacció   del   diari,   i   los   va   explicar   que   Benito   vivia   a   Alcalá   de   Guadaíra   i   era   de   la Federació Andalusa,   però   que   era   aragonès,   nascut   a   Nonasp.   La   redacció   de   “Zaragoza   Deportiva”   se va ressò de la carta envida per “Peixet”, publicant la rectificació. Benito   “Yanklo   II”,   com   a   professional   va   disputar   43   combats.   Lo   primer   va   ser   lo   2   de   maig de   1964,   a   la   plaça   de   toros   de   Málaga,   guanyant   a   Pedro Tari,   i   lo   darrer   és   a   Saragossa,   lo   6   de   març de   1971,   perdent-lo   davant   de Juan   Peña.   En   total   en   guanyà 26, empatà 2 i en perd 15. Per   acabar,   he   de   dir   que a   pesar   de   la   distancia   i   los   anys que   han   passat,   los   dos   germans guarden   un   molt   bon   record   del poble.    En    totes    les    converses telefòniques     que     tenim     me parlen   amb   nostàlgia   dels   amics, de   les   aventures   de   la   infància, s’acorden   molt   del   riu,   de   quan anaven   al   mas,   de   les   terres... Nonasp segueix al seu cor.