Ja   fa   uns   quants   anys,   potser   vuit   o   deu,   los   Amics de    Nonasp    van    fer    vindre    al    picapedrer    de    Vilalba    dels   Arcs, Francesc   Xavier   Solé   i   Borràs,   per   fer   uns   petits   treballs   a   la portalada   d'entrada   al   Museu.   Mentre   feia   lo   treball   encomanat, va   observar   que   a   la   fatxada   de   la   casa   a   on   està   lo   Museu,   hi havia   unes   pedres   que   havien   set   picades   per   rebaixar-les   de manera    molt    tosca,    i    que    en    la    seua    opinió    i    experiència, delataven   l’arrancada   de   lo   que   en   lo   seu   dia   havia   set   una   arcada que creuava lo carrer Soldevila. Continuant   en   lo   picapedrer   de   Vilalba,   recordo   que va   treballar   a   les   obres   de   restauració   del   Castell,   i   que   per aquells   dies,   li   vaig   demanar   que   fes   un   article   per   la   revista   Lo Portal.   Així   ho   va   fer,   i   al   número   42,   de   juliol   de   1987,   se publicava   amb   lo   títol   de   “Lo   Castell   de   la   Vila   de   Nonasp”.      A més   de   parlar   del   Castell,   també   parlava   de   com   era   antigament lo nostre poble i deia: "El   Castillo,   más   que   una   función   de   fortaleza   debía cumplir   una   función   de   casa-palacio   del   señor   que   en   su   momento gobernaba   la   Villa. Al   dar   esta   opinión   me   baso   en   la   construcción de   las   calles   y   edificios   y   en   el   concepto   que   hubo   de   la   defensa   de   nuestras   comarcas.   Los   pueblos en   aquel   tiempo   no   siempre   eran   defendidos   por   una   fortaleza   que   estaba   elevada   para   hacer   difícil su   conquista   (como   en   Mequinenza).   Estos   pueblos   se   autodefendían   por   lo   que   podríamos   llamar   un sistema   de   anillos.   Consistía   en   cerrar   el   pueblo   con   una   muralla   que muchas   veces   hacían   las   mismas   casas   y   se   abrían   al   exterior   con puertas   o   “portals”   que   daban   a   los   principales   caminos.   En   el   interior las   calles   estaban   cruzadas   por   arcos   o   “perxis”   de   forma   que   se   iba cerrando   el   anillo   hasta   llegar   al   centro   o   a   la   parte   más   elevada.   De esta   forma   el   pueblo   era   una   fortaleza   en   su   conjunto   pero   que siempre    estaba    presidido    por    la    casa-palacio    del    señor    o    del comendador." De   la   descripció   que   fa   lo   picapedrer   de   com   era   la nostra   Vila,   vull   destacar   la   part   en   la   que   diu   estava   tancada   per   una muralla   que   feien   les   mateixes   cases   i   per   entrar   i   eixir   havia   quatre portals que donaven als principals camins: N’hi   havia   un   al   carrer   Huche   i   que   d’eixida   donava   a   la Costa   de   Matarranya   i   en   lo   cas   d'entrar   per   ell,   lo   principal   edifici que   se   trobaria   un   visitant   seria   lo   Castell,   per   tant,   lo   podríem anomenar com lo Portal del Castell. Lo    segon    estava    situat    al cap   del   carrer   Nou,   i   era   conegut   com   lo Portal   Nou   i   donava   al   camí   que   anava   en   direcció   Casp.   Fora   de   la muralla   i   just   davant   d’este   portal   hi   havia   una   creu,   coneguda   com   la Creu   de   San   Joan.      Possiblement   esta   creu   simbolitzava   la   pertinença   de la   Vila   als   Hospitalaris.   José   Pallisa,   en   diferents   textos   diu   de   Nonasp, que    executat    el    Gran    Maestre    de    la    Ordre    del    Temple,    a    Aragó    i Catalunya    los    bens    passen    a    la    propietat    de    la    Ordre    de    San    Joan, depenent   Nonasp   de   la   Castellania   d'Amposta,   hasta   que   l’any   1376   lo Gran   Maestre   J.   Fernàndez   Herèdia   lo   incorpora   al   Convent   Hospitalari de   Casp.   La   actual   plaça   de   “San   Juan”,   los   més   vells   del   poble   la identifiquen   com   la   plaça   de   la   “Creu”,   per   tant,   lo   nom   hauria   de   ser “Plaça de la Creu de Sant Joan”. Lo   tercer   seria   lo   Portal   de   Sant   Portomeu.   Estava   al   sòl del   carrer   Major   i   donava   al   camí   de   Batea   (actual   Avinguda   Millán).   En front    d’este    Portal    i    fora    del    perímetre murallat     hi     estava     la     ermita     de     Sant Sebastià.     Hi     ha     textos     escrits,     que expliquen    que    damunt    d’este    Portal,    hi    estava    la    imatge    de    San Portomeu   i   que   al   desaparèixer   la   van   traslladar   la   imatge   a   la   casa   del costat,   es   dir,   a   la   casa   que   los   vells   dient   de   “l’oncle   Remundet”.   Per tant   esta   plaça   que   se   formaria   al   créixer   lo   poble,   passaria   a   ser   lo “Portal de Sant Portomeu”.  Lo   quart   Portal,   mos   dona   la ubicació      exacta      la      observació      del picapedrer,   per   tant,   estava   a   la   part   alta del   carrer   Soldevila,   just   on   esta   lo   nostre Museu.    L’actual    plaça    de    Santa    Llúcia eren    bancals.    Si    fem    un    paral•lelisme entre   lo   Portal   de   Sant   Portomeu,   que   ja hem    dit    que    hi    estava    lo    Sant    damunt d’ell   i   al   desaparèixer   lo   van   traslladar   a la    casa    del    costat,    donant-li    nom    a    la nova   plaça.   En   lo   cas   d’este   Portal,   es possible   que   hi   estes   la   imatge   del   Santa   Llúcia   i   que   al   créixer   lo   poble i      desaparèixer   este   Portal,   la   imatge   se   trasllades   a   una   casa   de l’actual   plaça   de   Santa   Llúcia,      i   que   los   vells   coneixen   com   de   la   tia “Fugueta”,    en    la    que    se    conserva    a    la    frontera    d’esta    casa    una “hornacina”   (fornícula),   que   delata   que   en   lo   seu   dia   albergava   una imatge.   Per   lo   que   si   la   hipòtesis   es   correcta,   esta   plaça   seria   la   del Portal de Santa Llúcia.