Ja   arriben   les   festes   de   Nadal,   i   durant   estos   dies,   al   nostre   poble,   tenim   petites   tradicions, que   durant   generacions   s’han   transmès   de   pares   a   fills.   Fa   dos   anys   us   vaig   parlar   de   l’home   dels nassos, l’any passat de plegar cap d’any i enguany us vull parlar de “medir el pam”. Per   començar   a   investigar   he   buscat   per   internet,   i   he   de   dir,   que   no   he   trobat   cap   referència a   esta   tradició,   a   diferència   d’altres   que   compartim   amb   pobles   i   comarques   veïnes   i   que   si   que   estan documentades. Lo    segon    pas,    ha    set    anar    a    parlar    en    tres    persones    octogenàries,    les    tres    bones col•laboradores   meues:   Angeles   Marches   Llop,   Alícia   Albiac   Albiac   i   la   meua   mare,   Alícia   Roc   Tomás. Amb   elles   si   que   he   tingut   sort   i   m’han   explicat   algunes   aspectes   que   desconeixia,   perquè   jo,   la tradició   l’associava   sols   a   la   nit   de   Nadal,   que   després   d’acabar   la   celebració   de   la   missa   del   Gall,   les colles   anaven   a   “medir   el   pam”.   Però   les   tres   coincideixen      en   contar-ho   com   ho   vivien   a   casa   de petites. Per   començar   m’expliquen   que   al   novembre,   una   volta   passat   Tots   Sants,   a   les   cases   ja   se començava   a   matar   los   gorrinos   i   un   dels   embotits   que   se   feien   eren   les   llonganisses,   amb   carn   del gorrino   trinxada,   sal   i   pebre.   Les   llonganisses   una   volta   fetes,   se   posaven   a   eixugar,   penjades   al solonar   o   un   quarto   amb   bona   ventilació.   Si   feia   cerç   s’eixugaven   apressa,   però   si   feia   boira,   al   ser humida ja costava més. A   quan   ja   començaven   a   estar   seques, se’n   deixava   dos   o   tres   per   menjar   i   les   altres se   posaven   en   adob   a   una   parreta,   perquè   la llonganissa   a   quan   començava   a   fer   calor,   se tornava rància. L’adob    se    guardava    per    la    sega    i    la trilla,   perquè   eren   feines   dures.   La   jornada començava   al   clarejar   lo   dia,   i   cap   allà   les nou   del   matí   s’esmorzava.   Se   feia   una   mica de   foc   a   dins   del   mas,   i   a   una   paella,   se posava     un     xorret     d’aigua,     un     tros     de llonganissa,   un   ou   esclafat   i   se   sofregia   tot una   mica.   Una   volta   fet,   al   plat   o   també   a mateixa    paella,    aquells    homes    i    dones,    hi muntaven   un   bon   tros   de   pa,   i   a   continuar   la feina, que lo dia era molt llarg. Però   les   llonganisses   que   a   naltros   mos   interessen,   són   les   que   se   deixaven   per   menjar.   Alícia Albiac,   diu   que   a   quan   los   seus   pares   mataven   lo   gorrino,   en   feien   una   de   ben   llarga,   i   ja   deien:   Per “medir   el   pam”   la   nit   de   Nadal.   Aquesta   nit   del   24   de   desembre,   la   seua   iaia   i   mare,   antes   de començar   a   cenar,   posaven   damunt   la   taula   la   llonganissa   que   havien guardat,   i   a   ella   i   los   seus   germans,   un   per   un,   los   feien   medir   lo   pam a   la   llonganissa,   i   segons   com   era   lo   pam   de   cada   crio,   tallaven   lo   tros i   los   feien   a   la   brasa.   Mentre   se   coïa,   se   menjaven   de   primer   plat bròquil,    d’una    pinya    que    l’oncle   Tabola    los    havia    guardat    per    la ocasió. Angeles   Marches,   me   diu   que   de   petita   vivia   al   carrer Amades   i que   eren   cinc   germans:   Joaquina,   Angeles,   Hermenegildo,   Antonio   i José.   M’explica   que   al   matar   lo   gorrino   se   guardava   tres   o   quatre llonganisses,   i   les   demés   se   posaven   en   adob.   Lo   dia   de   Nadal,   per esmorzar,   la   seua   mare   los   feia   medir   lo   pam   de   llonganissa   a   tots   los germans,   i   diu   que   antes   de   este   dia   no   se’n   menjava.   La   seua   mare per   esmorzar   los   feia   un   plat   de   sopes   escaldades,   acompanyades   de la    llonganissa,    menjant-se-la    cada    un    dels    germans,    com    mes    li agradava:   a   la   brasa,   barrejada   al   plat   de   sopes,   o   crua,   és   dir, cullerada de sopes i mos de llonganissa. Lo   darrer   testimoni,   és   lo   de la   meua   mare,   Alicia   Roc,   que   m’ho conte   així:   “Lo   de   medir   lo   pam,   jo crec   que   la   iaia   i   la   rebes-iaia   jo   ho   feien. A   mon   germà   Benicio   i   jo, la   mare,   lo   dia   de   Nadal   pel   matí,   a   quan   mos   despertàvem,   per esmorzar      mos   die:   venga   que   medirem   lo   pam.   I   baixava   una llonganissa   del   solonar,   a   on   les   teníem   a   eixugar,   i   mos   feia   medir un pam. En   aquells   temps,   a   l’hivern   ere   molt   de   costum   fer   per esmorzar   un   plat   de   sopes   escaldades,   per   calentar   lo   cos,   i   aquell dia   s’acompanyaven   de   la   llonganissa.   Altres   dies   s’acompanyaven     un ou esclafat, una sardina salada, o lo que fora. A   mi   lo   que   m’agradava   molt   era   un   plat   de   sopes   amb   una torrà   escaldà.   La   mare   pel   matí,   a   quan   se   aixecava,   lo   primer   que feia   era   encendre   lo   foc,   ja   que   a   més   de   calentar   la   casa,   servia per   fer   lo   menjar.   Així   que   quan   me   feia   este   esmorz,   tallava   una rodanxa   de   pa   i   la   posava   a   la   vora   de   foc   per   fer   la   torrà. Al   mateix temps   posava   un   topi   amb   aigua   i   un   pessic   de   sal,   per   fer-la   bullir. A   continuació   amb   lo   pa   feia   les   sopes   i   les   posava   directament   al plat, posant-les un xorret d’oli. Una   volta   feta   la   torrà,   la   posava   al   plat,   damunt   les   sopes. A   quan l’aigua   del   topi   ja   havia   arrencat   lo   bull,   la   feia   serví   per   escaldar   les sopes   i   la   torrà.   Després   la   mare   traïa   la   torrà   amb   “cuidado”   del   plat   de les   sopes   i   me   la   posava   a   un   altre   plat,   i   per   damunt   amb   lo   setrill   la posava ben oliada.  Tot   preparat,   primer   me   menjava   lo   plat   de   les   sopes,   perquè   no   se refredés   l’aigua   i   a   continuació   me   menjava   la   torrà   escalda,   i   tot   això acompanyat de tant en tant, d’un bon mos de llonganissa”. Per   poder   il•lustrar   esta   petita historia,   vaig   parlar   amb   lo   meu   veí   i amic   Javi   Roc,   i   vam   recrear   amb   les seues   filles   lo   “medir   lo   pam”.   La   filla petita,     Eva,     volia     tallar     ella     la llonganissa   i   Javi   tenia   que   aguantar-li lo   ganivet   no   sigues   que   se   talles   de l’emoció.    I    la    filla    gran,    Irene,    se    va    pintar    les    mans    amb rotulador per fer la broma que s’havia tallat fent lo pam. Esta   petita   tradició   penso   que   ja   sol   se   conserva   en   alguna colla   de   gent,   que   al   menys   sigue   de   mitjana   edat   o   més,   i   que   ho celebro   la   nit   de   Nadal,   després   de   la   Missa   del   Gall.   En   quan   a medir   los   xiquets   lo   pam   de   llonganissa   per   esmorzar   lo   dia   de Nadal,   és   una   costum   que   segur   que   ja   ha   desaparegut   de   les famílies   des   de   fa   bastants   anys.   Amb   lo   pas   del   temps,   han canviat   les   costums,   la   manera   de   viure,   lo   menjar   dels   grans   i dels   xiquets,   i   s’ha   deixat   de   matar   lo   gorrino,   de   fer   llonganisses   a   casa,   de   esmorzar   sopes   i   de medir lo pam los xiquets lo dia de Nadal.