A   principis   del   2013   vaig   tindre   la   sort   de conèixer   a   Amadeo   Barceló,   caspolí   d’ofici   carnisser, però   sobretot,   un   apassionat   per   la   història   de   Casp   i comarca.   Per   aquells   dies   estava   buscant   informació dels    maquis    a    la    nostra    comarca    per    un    llibre    que preparava   i   a   través   de   David   Franc,   vam   quedar   a Nonasp   una   tarde   del   mes   de   febrer   del   2013.   Vam   fer unes   quantes   entrevistes   i      després   vam   anar   als   ponts del   tren   i   al   mas   d’Artemio,   per   fer   les   localitzacions de les diferents històries que mos havien contat.                         Durant    los    següents    mesos    vam    anar intercanviant   informacions   de   Nonasp,   i   per   fi,   al   2015, Amadeo   ja   tenia   lo   llibre   acabat,   al   que   li   va   posar   lo nom   de   “¡Viva   el   maquis!”.   A   més   de   fer   la   presentació   a   Casp,   també   va   fer-la   als   pobles   de   la comarca, i en lo cas de Nonasp vaig tindre la sort d’acompanyar-lo.                Al   llibre   explica   moltes   històries   d’estos   homes   que   van   lluitar   al   costat   de   la   República   i després   a   la   França   ocupada   pels   alemanys.   Són   “maquisards”   espanyols   que   lluiten   a   la   Resistència francesa   i   una   volta   acabada   la   segona   guerra   mundial,   decideixen   creuar   la   frontera   espanyola   per continuar   la   lluita   antifeixista.   També   parla   de   les   accions   dels   guerrillers   a   la   nostra   comarca,   la gent que col•labora amb ells i de les forces de repressió.                Després   de   col•laborar   amb   Amadeo   i amb    lo    pas    del    temps,    m’han    entrat    ganes    de aprofundir   en   l’estudi   del   tema   a   Nonasp.   D’inici he    rellegit    lo    llibre    d’Amadeo,    l’informe    de    la Guàrdia   Civil   que   me   va   passar,   les   entrevistes   que vam   fer   junts,   testimonis   dels   fets   posteriors   al   seu llibre    i    també    amb    JM    “lo    Gravat”    hem    fet    la localització    sobre    el    terreny    dels    sabotatges    al ferrocarril,    que    tot    sumat    mos    poden    aidar    a entendre millor aquell temps passat.                La   dècada   dels   anys   40   van   ser   anys   de misèria,    racionament    i    estraperlo.    Però    per    la major   part   de   la   gent,   hem   de   pensar   que   van   ser anys   molt   amargs,   ja   que   la   guerra   va   deixar   un numero    important    de    víctimes,    afectant    d’una manera   u   altra   a   totes   les   famílies.   A   més,   per   los   perdedors   va   vindre   l’exili,   la   presó   per   moltes desenes de nonaspins i en alguns casos la pèrdua de la vida.                Les   activitats   dels   maquis   a   Nonasp   estan   molt   relacionades   amb   lo   ferrocarril.   Durant l’any   1944   comencen   les   obres   de   reforma   dels   quatre   ponts   del   ferrocarril   que   hi   ha   al   terme   de Nonasp:   Vall   de   Batea,   Sòl   de   l’Horta,   Llentic   i   Montfalla.   Segons   lo testimoni   de   Benicio   Roc   Tomàs,   que   hi   va   treballar,   les   obres   les   va   fer la   empresa   “Entrecanales   i Távora”   i   a   més   de   treballar   gent   del   poble,     van vindre més de mil persones de tota Espanya.                   Amb   les   obres   es   de   suposar   que   arriba   la   Guàrdia   Civil   a Nonasp.   Seguint   amb   lo   testimoni   de   Benicio,   me   diu   que   a   la   “casilla” del   Llentic,   des   de   lo   primer   dia,   hi   va   haver   un   destacament   de   la Guàrdia   Civil.   Al   costat   d’esta   “casilla”,   se   van   construir   la   “ranxeria” per   fer   lo   menjar   i   barracons   en   lliteres   per   los   treballadors   dels   ponts de Llentic i Montfalla vinguts de fora.                Dins   de   la   població   també   s’instal•la   un   destacament   de   la Guàrdia    Civil.    La    primera    notícia    que    tenim    és    a    la    sessió    de l’Ajuntament   de   3   de   març   de   1945,      on   se   informa   que   al   local   que estan   no   hi   ha   electricitat,   per   lo   que   s’acorda   “empalmar   la   llum   de l’enllumenat   públic”. A   la   sessió   de   29   de   setembre   de   1945,   se   diu   que des   del   mes   de   juliol   lo   destacament   ocupa   una   part   de   la   casa   de Portomeu   Meseguer.   Un   personatge   destacat   durant   estos   anys   i   que esta   al   front   del   destacament   és   Julian   Encabo,   Jefe   de   línia   de   la Guàrdia Civil.                És   en   lo   context   de   les   obres   del   ferrocarril   que   los   guerrillers   de   l’Agrupació   Guerrillera   de Llevant   i   Aragó   (AGLA)   que   estan   per   les   immediacions   de   Maella,   preparen   algunes   accions   de sabotatge   i   propaganda,   ficant   explosius   al   tram   de   via de   la   costa   de   Vernola,   veient-se   afectats   los   trens   que van   en   direcció   al   pont   de   la   Montfalla,   lo   més   gran   del terme   de   Nonasp,   en   330   metres   de   llarg   i   29   d’alçada màxima, i per tant, és al que treballa més gent.                      Lo   primer   dels   sabotatges   lo   fan   lo   13   de març   de   1947,   col•locant   un   petard   a   la   via,   al   km. 475,033.     Lo     tren     de     mercaderies     número     8.842, compost   per   30   unitats   y   carregat   en   450   tones,   baixa per   la   costa   de   Vernola   i   antes   d’entrar   a   la   corba   que dona   al   pont   de   la   Montfalla,   pisa   l’explosiu   que   han posat   los   maquis   del   4ª   Batalló   de   l’AGLA,   produint-se una   petita   avaria   a   la   màquina   y   no   registrant-se   desgràcies   personals.   La   via   és   interceptada   durant 72   hores   i   al   voltant   se   troba   propaganda   revolucionaria,   amb   la   finalitat   que   se   conegui   l’autoria dels fets.                   Una   conseqüència   immediata   després   del   sabotatge,   va   ser   l’arribada   a   Nonasp   de   soldats. Al   periòdic   “Lluita”   de   19-11-1947,   òrgan   del   PSUC   i   editat   a   París,   parlen   d’este   sabotatge   i   diuen que:    “lo    govern    franquista    ha    enviat    a    aquella    zona    un    tren    carregat    fins    a    les    plataformes d’importants   forces   de   la   guàrdia   civil   amb   un   no   menys   important carregament de material”.                      En   la   entrevista   que   Amadeo   i   jo   vam   fer   a   Gabriel Albiac,   mos   explica   que   los   reforços   que   van   arribar   eren   unes desenes   de   soldats   de   cavalleria,   que   van   ser   allotjats   al   Centro Republicà   que   havia   set   clausurat   l’any   1938   i   que   hasta   lo   6 d’octubre   de   1946,   s’havia   utilitzat   per   fer   la   missa.   En   quant   als oficials   i   suboficials   los   van   repartir   per   cases   particulars   del   poble. Per   los   cavalls   se   van   fer   servir   de   quadres   un   local   del   molí   d’oli de   la   Plana.      Gabriel   acaba   dient   que   este   destacament   hi   va   estar durant un any i se’n van anar sense practicar cap detenció.                Lo   segon   sabotatge   al   terme   de   Nonasp   és   lo   17   de   juliol de   1947.   Lo   tren   de   mercaderies   número   7.828,   compost   de   39 unitats,   una   d’elles   de   passatgers,   després   de   eixir   de   l’Estació   de Favara,    comença    a    baixar    per    la    vall    de    Vernola.    Al    punt quilomètric   473,   uns   dos-cents   metres   antes   d’arribar   a   la   “casilla” de   Vernola,   pisa   un   petard,   produint-se   la   corresponent   explosió   i resultant     trencat     lo     carril     on     està     col•locat.     Sol     pateix desperfectes   la   màquina,   però   descarrila   lo   tènder   (vagó   després de    la    màquina    a    on    hi    porta    l’aigua    i    carbó    per    lo    seu funcionament) i cinc vagons que continuen. No se produeixen desgràcies personals.                 Lo   tercer   sabotatge   és   lo   13   de   novembre   de   1947.   La   Vanguardia   i   l’ABC   donen   la   notícia de   que   ha   descarrilat   lo   Ràpid   Madrid-Barcelona,   entre   les   sis   i   mitja   i   les   set   de   la   tarde.   Mentre   que a   l’informe   que   fa   la   Guàrdia   Civil,   diu   que   lo   tren   Ràpid   número   802,   baixa   per   Vernola   i   quan   arriba a   la   corba   que   hi   ha   antes   de   entrar   al   pont   de   la   Montfalla   explota   un   petard,   fent   que   descarrilo   la màquina i los set vagons del tren Ràpid, sense que s’hagin de lamentar desgracies personals.                   Referent   a   este   sabotatge,   lo   periòdic   “Lluita”   de   28-01-1948,   diu   que   guerrillers   “del Tercer   Batalló   han   col•locat   una   potent   mina   de   radiatom   en   un   pont   de   la   via   fèrria   entre   les estacions    de    Nonasp    i    Favara    (Saragossa),    per    tal    de volar   un   tren   de   mercaderies.   S’ignora   per   quina   raó,   en lloc    de    aquest    tren    va    passar    l’exprés    Barcelona- Saragossa,   el   qual   va   fer   esclatar   la   carrega.   La   maquina i tot el tren es va precipitar d’una altura de sis metres.”                A   l’agost   del   2015,   parlant   amb   mon   padrí Benicio,   li   vaig   preguntar   si   recordava   los   fets,   ja   que treballava    a    les    obres    de    reforma    del    pont    de    la Montfalla,   i   vaig   tindre   sort,   ja   que   me   va   contar   molts detalls    interessants,    fent-me    un    relat    més    d’acord    a l’informe   de   la   Guàrdia   Civil   que   a   la   versió   del   periòdic Lluita:                “Los   maquis   van   posar   una   bomba   a   la   via   del   tren   per   la   costa   de   Vernola,   prop   del   pont de   la   Montfalla.   Van   fer   descarrilar   lo   Ràpid   que   passava   per   la   tarda   i   anava   en   direcció   a   Barcelona, quedant tombat a la trinxera.                A   la   gent   que   viatjava   al   tren   no   li   va   passar   res,   ja   que   havia   reduït   la   marxa   perquè   al pont   de   la   Montfalla   havia   de   fer   precaució   per   les obres.   Los   trens   creuaven   lo   pont   a   pas   d’home,   ja que    davant    anava    un    operari    caminant    amb    un banderí    de    color    verd    hasta    creuar    lo    pont. Recordo   que   quan   acabava   de   creuar   lo   tren   lo pont,   lo   maquinista   tenia   una   canya   llarga   i   a   la punta   hi   posava   un   paperet   i   li   allargava   al   operari que   anava   amb   lo   banderí.   Lo   paperet   devia   de   ser un    justificant    emès    pel    maquinista,    de    com l’operari   havia   fet   la   precaució   al   creuar   lo   tren   lo pont.   La   precaució   se   feia   a   tots   los   ponts   durant les obres.                Per   evacuar   la   gent   va   vindre   un   tren   al cap    d’unes    poques    hores.    En    canvi    lo        tren descarrilat   van   tardar   dos   o   tres   dies   a   traure’l,   ja que   va   vindre   una   grua   molt   gran   que   estava   a   Bilbao.   Va   tindre   que   anar   per   Saragossa   a   Lleida, després a Reus i pujar cap a Nonasp.                Quan   va   arribar   lo   tren   grua   a   Vernola,   van   partir   la   màquina   descarrilada   per   la   carbonera (tènder),   traient   primer   la   màquina   i   portant-la   a   l’Estació   de   Nonasp   i   després   fent   lo   mateix   amb   la carbonera.   Mentrestant   un   altra   grua   més   petita   per   la   part   de   dalt,   anava   traient   lo   vagons   i   los portava a l’Estació de Favara.”                Lo   quart   i   darrer   sabotatge   al   terme   de Nonasp,   se   produeix   lo   24   de   març   de   1948,   en   que descarrila   lo   tren   de   mercaderies   numero   7.823,   al km   474   de   la   costa   de   Vernola,   aproximadament uns    800    metres    després    de    passar    la    casella    de Vernola,      anant      en      direcció      a      Nonasp.      A conseqüència   de   l’explosió,   resulta   trencat   lo   rall   i descarrila   un   vagó   del   tren,   no   havent   desgràcies personals.                Avui   en   dia   ja   no   queda   gent   que   mos pugui   donar   testimonis   de   primera   mà,   sols   queda gent   que   conta   històries   que   a   ells   los   van   contar,   o en   tot   cas,   testimonis   que   jo   vaig   roplegar   ja   fa temps.   Un   d’ells   és   de   l’any   1993,   en   que   José Albiac   Andreu   “l’oncle   Xupeno”,   me   va   explicar   que   per   estos   anys,   uns   vuit   o   deu   nonaspins,   antics afiliats   a   la   CNT,      van   fer   reunions   clandestines.   Van   durar   hasta   que   van   ser   descoberts   per   l’agutzil de   l’Ajuntament,   Manuel   Ràfales   Andreu   “Coso”,   que   los   va   demanar   que   no   fessin   més   reunions   per lo   perilloses   que   eren,   a   més   de   comprometre   a   ell,   si   la   guàrdia   civil   los   descobria.   Li   van   fer   cas,   i ja se van acabar les reunios.                Un   altre   testimoni   me   parla   d’un   familiar   seu,   dient-me   que   portava   menjar   als   maquis,   i afirma,   que   en   una   de   les   ocasions   que   hi   va   anar,   se   van   trobar   damunt   de   la   serra   de   l’Estació   del ferrocarril   i   sentien   com   tocava   la   música   a   les   festes   d’agost.   Per   tant,   això   seria   per   Sant   Portomeu de l’any 1947.                  També   tinc   lo   testimoni   del   meu   pare, Agustín   Rius   Llop,   ell   va   ser   un   dels   entrevistats   per Amadeo.   Mos   va   explicar   que   a   primers   de   l’any   1946,   en   14   anys   recent   complits,   va   començar   a treballar   al   Mas   d’Artemio.   Este   home   era   d’Ascó   i   allí   tenia un   celler.   A   principis   del   segle   XX   va   vindre   a   Nonasp,   va comprar   terra   a   les   Planes,   en   front   de   la   Roca   del   Saladar,   la va   plantar   tota   de   vinya   i   va   construir   una   gran   masia,   per xafar tots los raïms seus i altres que comprava als llauradors.                Continuava   dient   que   cap   a   l’any   1947,   quan treballava   al   Mas   d’Artemio,   va   ser   quan   van   posar   los   Maquis les   bombes   als   trens.   La   Guàrdia   Civil   patrullava   pel   terme   i tots   los   dissabtes   una   parella   del   “puesto”   de   Favara   anava   al Mas   d’Artemio   i   se   quedaven   allí,   menjant   i   dormint   hasta   lo dilluns,   en   que   marxaven   a   uns   altres   dos   masos   la   resta   de dies de la setmana, estant dos o tres dies a cada un.                Durant   les   estàncies   dels   Guardes   Civils      al   Mas d’Artemio,   lo   meu   pare   diu   que   firmava   algun   “parte”   de   com se’ls   havia   trobat   de   ronda,   a   lo   millor   per   l’   Estació   del ferrocarril   o   algun   lloc   dels   que   se   suposava   que   havien   de patrullar,   encara   que   no   fos   cert.   Altres   setmanes   firmava l’encarregat   de   la   finca, Agustín   Ràfales   Vidal   “lo   Gravat”   o   lo seu   fill   Manuel   Ràfales   Ràfales.   A   voltes   los   Guàrdies   Civils estaven   dormint   al   paller   del   Mas   i   ja   els   tenien   avisats   de que   si   venia   lo   Brigada   preguntant   per   ells,   li   havien   de   dir que havien eixit de ronda.                Continuava   explicant-nos   lo   meu   pare   que   l’amo   del   Mas,   l’oncle Artemio   Margalef,   era   un home   molt   bo   i   molt   religiós,   i   si   volíem   que   se’n   anés   sol   teníem   que   dir   que   havíem   sentit   dir   que   hi havia   Maquis   rondant   prop   del   Mas.   Al   dia   següent   de   bon   de   matí,   Vicent   Muner   “Sopes”   en   la tartana,      lo   portava   cap   a   l’   Estació   del   ferrocarril,   agarrava   lo   tren   i   marxava   a Ascó   a   passar   allí   uns dies.                   Lo   darrer   testimoni   que   vull   aportar   és   lo   de   Marina   Gimeno   i   Miquel   Navarro   “lo   Corberà”, dos   persones   que   també   ja   mos   han   deixat.   Los   vaig   entrevistar   a   principis   del   2016,   per   fer   un treball   de   Remundo   Navarro   Ràfales.   Entre   los   dos   me   van   explicar   que   Remundo   va   anar   a   la   guerra com   a   voluntari,   lluitant   en   la   43   Divisió   republicana   i   los   darrers   mesos   de   guerra   va   ser   Comissari Polític del PCE.                Com   molts   soldats   republicans   passa   a   França   i   durant   la   Segona   Guerra   Mundial      lluita   a   la Resistència   francesa,   fent-lo   presoner   los   alemanys   i   sent   posat   a   un   Camp   de   Concentració,   del   que en   molta   sort   aconsegueix   escapar.   Acabada   la   guerra   se   va   posar   a   treballar   i   ja   no   va   tornar   més   a Espanya.                Però   la   tia   Marina   m’explica   uns   fets   que   van   passar:      “Després   de   que   los   Maquis   posessin un   explosiu   al   pont   de   la   Montfalla,   era   per   la   nit   i   a   l’Estació   del   ferrocarril   si   trobaven   uns   soldats patrullant   i   van   veure   a   una   de   les   cases   del   poble   que   donen   al   Matarranya,   una   llum   que   se   movia com si fes senyals.                Van   preguntar   de   qui   era   la   casa   i   va   resultar   ser   a   “Ca   lo   Corberà”,   los   pares   de   Remundo, que   vivien   al   carrer   del   Fossar.   A   la   part   de   darrera   hi   havia   corral,   i   damunt   lo   corral   tenien   la comuna,   i   per   anar-hi   havia   un   “pasillo”   amb   una   “bombilla”   que   penjava   del   seu   fil   i   que   com aquella   nit   feia   aire,   pos   se   movia,   donant   peu   al   mal   entès   o   al   menys   això   va   ser   lo   que   van   pensar en aquell moment.                 Los   soldats   van   anar   a   registrar   la   casa,   pensant   que   Remundo   hi   estava   amagat.   Higinia, que   era   sa   mare,   los   va   plantar   cara,   però   ells,   pistola   en   mà,   van   regirar   tota   la   casa. A   Remundo   no lo van trobar, ja que com mos va dir, no va tornar mai a Espanya.”                      Per   entendre   los   fets,   la   tia   Marina   me   die   que   en   una   visita   que   li   van   fer   l’any   1961   a França,   los   va   dir   que   un   amic   seu   de   Casp,   en   documentació   al   seu   nom,   va   passar   a   Espanya formant   part   d’un   grup   de   Maquis,   i   clar,   podria   ser   que   lo   registre   lo   fessin   pensant   que   havia   anat   a veure als seus pares i allí estava amagat.                La   Guàrdia   Civil   i   los   soldats   de   cavalleria   continuen   patrullant   pel   nostre   terme,   però   si mos   atenem   al   testimoni   de   Gabriel Albiac,   en   la   segona   meitat   de   l’any   1948,   los   soldats   ja   se’n   van del poble. En quan a la Guàrdia Civil, estarà a Nonasp hasta los primers anys de la dècada dels 50. És   de   destacar   l’acord   de   la   sessió   de   l’Ajuntament   del   13   de   novembre   de   1948,   en   que l’Alcalde   José   Llop   Llop   informa   que   se   tenen   notícies   que   al   Cap   de   línia   de   la   Guàrdia   Civil,   lo Brigada   D.   Julian   Encabo   Ferrero,   havia   set   proposat   per   la   Medalla   del   Mèrit   Militar,   proposant   i acordant   que   la   medalla   fos   pagada   per   l’Ajuntament   de   Nonasp,   argumentant   del   Brigada   que   les seues activitats i mèrits los havia tingut principalment a Nonasp.                Com   diu Amadeo   Barcelo   al   seu   llibre   “Viva   el   maquis”,   per   la   gent   dels   nostres   pobles,   la possible   trobada   amb   los   Maquis,   va   ser   un   motiu   de   por   més   que   justificat,   ja   que   col•locava   a   la gent   en   un   complicada   tessitura,   perquè   denunciar-los   significava   enfrontar-se   a   les   seues   amenaces i, no fer-ho, era incomplir la llei. I transgredir la llei, en aquella Espanya, podia pagar-se amb la vida.