De   tant   en   tant   mos   venen visites   al   Museu,   i   naltros   los   ensenya'm tots   los   objectes   que   tenim   exposats,   i   a més,    intenta'm    donar    explicacions    del seu     funcionament.          Explicar     alguns objectes   pot   ser   fàcil,   però   d’altres   una mica   més   complicat,   ja   que   encara   que la   vista   de   l’objecte   mos   pugo   resultar familiar,   són   d’un   temps   diferent   al   que a naltros mos ha tocat viure. Per         conèixer         estos objectes    i    les    feines    de    la    gent    del nostre   poble,   la   millor   escola   que   hi   ha és   la   de   la   gent   gran.   Parlar   amb   ells, preguntar-los    i    escoltar-los.    Amb    les seues    explicacions,    poc    a    poc    anem entenen   i   mos   anem   preparant   per   transmetre   estos   coneixements   a   la   gent   que   comparteix   les nostres   inquietuds.   Ja   siguo   visitant   lo   Museu,   llegint   estes   històries,   o   bé,   veient   los   vídeos   de   JM   “lo Gravat”. Hasta   que   va   arribar   la   mecanització   dels   treballs   del   camp,   los   homes   i   dones   passaven llargues   temporades   als   masos.   Si   era   l’oliva,   les   dones   a   genollons   plegaven   les   caigudes   a   terra,   i   si se   collia   amb   borrasses,   los   homes   amb   lo   ganxo   feien   caure   les   de   l'arbre   i   les   dones   plegaven   les foranes.      Si   se   tractava   de   l’ametlla,   a   més   d'aidar   a   estendre   la   roba   per   collir,   també   plegaven   les caigudes   a   terra.   A   la   vinya,   si   l’home   podava,   elles   plegaven   los   sarments,   després   anaven   a   birbar, esperonar   i   veremar. A   la   sega   de   l'ordi   i   blat,   les   dones   amb   lo   rasclet   feien   les   gavelles. Així   podríem continuar amb moltes més feines de lo que era la vida a una casa de llauradors. Quan   tornaven   lo   dissabte   a   casa,   després   d’haver   estat   una   setmana   o   més   dies   als masos,   l’home   després   de   deixar   l’animal   a   l’estable,   anava   al   barber   per   afaitar-se   i   després   a   la taverna o cafè, a jugar a les cartes, o bé, a xarrar amb los amics. Mentre   que   la   dona,   a   més   dels   treballs   de   la   terra,   a   casa   tenia   una   llarga   llista   de feines   per   fer:   Cuidar   del   crios,   fer   lo   menjar,   fregar,   fer   lo   llit,   cuidar   dels   bitxos   del   corral,   pastar   a casa i després anar a coure lo pa al forn, llavar la roba al riu, etc. De   llavar   al   riu,   l’any   2014,   li   vaig   demanar   a   la   meua mare,   Alícia,   que   m’expliqués   esta   feina   que   feien   les   dones,   i   que des   de   la   distància   que   mos   dona   lo   temps,   la   veig   de   molta   duresa, tant   per   la   manera   de   portar   la   roba   i   eines   de   llavar   hasta   lo   riu, com   per   lo   contacte   amb   l’aigua,   especialment   los   mesos   d’hivern. Este   és   lo   seu   testimoni,   on   barreja   los   records   d’ella   amb   los   de   la seua mare: “Los   mesos   de   bon   temps,   les   dones   amatinaven   i anaven   a   llavar   la   roba   al   riu   Matarranya,   però   només   ho   podien   fer del   pont   per   avall,   ja   que   l’Ajuntament   tenia   prohibit   llavar   la   roba del   pont   cap   dalt,   per   la   raó   de   que   hasta   que   va   arribar   l’aigua   a les   cases,   la   gent   havia   d’anar   amb   càntirs   a   buscar   l’aigua   al   riu. Ho   feien   baixant      pel   camí   vell   de   la   costa   de   Matarranya,   fent   cap a unes roques que donaven a un petit toll, damunt del pont. Al   riu Algars   les   dones   hi   anaven   més   a   l’hivern,   és   dir quan   feia   més   fred   i   per   tant,   l’aigua   estava   més   gelada.   Anaven sempre   al   mig   dia   o   després   de   dinar,   perquè   este   riu   quedava   més arrecerat   del   cerç   i   era   més   carasolat. A   l’Algars   no   hi   havia   cap   prohibició,   ja   que   la   gent   que   anava a   buscar   aigua   per   beure,   a   l’estiu   omplien   los   càntirs   a   la   cisterna   de   la   Plana   (Dionisio   Millán)   i   a l’hivern ho feien a la sèquia d’Algars, al costat de la Plana d’Altés. A   llavar   s’anava   al   menys   un   dia   a   la   setmana,   sinó   eren   dos.   Generalment   eren   los dilluns   i   com   molt   tard   los   dimarts,   ja   que   los   homes   havien   vingut   del mas   o   de   la   mina   portant   la   roba   bruta,   a   més,   lo   cap   de   setmana,   era també   lo   moment   de   canvi   de   roba   per   la   resta   de   membres   de   la família. Lo   dia   senyalat   per   llavar   la   roba,   a   un   balde   de   zinc,   se posava   la   roba   bruta,   una   pastilla   de   sabó   de   taula   i   una   ampolla   ben tapada   amb   un   mica   de   lleixiu.   La   marca   més   bona   era   “Conejo”,   i   la portaven   en   ampolles   de   vidre   amb   tap   de   suro.   Quan   s’acabava   i anaves    a    comprar-ne    un    altra,    havies    de    portar    l’ampolla    buida, perquè si no te la cobraven. A   més,   prenia   una   mica   de   sabó   moll.   Si   era   a   l’hivern   lo calentava   una   mica   perquè   estes   més   líquid,   però   a   l’estiu   no   feia falta.   Una   volta   ja   estava   apunt,   lo   posava   dins   d’una   galleda   de   zinc petita que tenia. Amb    tot    preparat,    la    següent    operació    era    “fer    la capçana”.   En   una   peça   de   roba   o   amb   lo   mateix   davantal   que   al   llavar mos   posàvem   per   no   embrutir-nos,   fèiem   la   capçana,   que   era   la   base per   aguantar   lo   balde   al   cap.   Això   consistia   en   doblar   la   peça   de   roba,   fent   plecs   de   uns   tres   dits   i començant   per   un   cantó,   com   si   d’una   figura   romboide   se   tractés.   Desprès   a   la   mà   se   enrotllava,   fent una   espècie   de   redot.   La   punta   que   mos   quedava   a   fora,   s’havia   d’amargar   dins   del   redot   i   quan   este es posava al cap, havia de quedar davall.  Feta   la   capçana,   me   la   posava   al   cap   i   lo   balde   damunt.   La   llosa   de   llavar   davall   lo   braç esquerre,   i   a   la   mà   del   mateix   braç,   la   galleda   de   zinc   amb   lo   sabó   moll.   Lo   braç   dret   quedava   lliure per si convenia agarrar lo balde en algun moment. Al   riu   me   posava   al   raig   de   l’aigua,   es   dir,   que   correguera   l’aigua.   La   major   part   de   les dones   portaven   una   taula   de   fusta   per   bregar   la   roba   que   havien   de   llavar,   però   també   se   donava   lo cas   d’alguna   que   no   en   devia   de   tindre,   i   ja   tenia   per   allí   alguna   llosa   de   pedra,   que   feia   lo   mateix servei que la taula de fusta. Començava   llavant   la   roba   blanca.   Amb   la   mà agarrava   una   mica   de   sabó   moll,   lo   restregava   a   la   roba   i   una volta   estava   ven   ensabonada   la   bregava   a   la   llosa,   esbandint- la   a   continuació.   Després   feia   una   segona   ensabonada   amb   la pastilla   del   sabó   de   taula,   posant   la   roba   plana   damunt   la   llosa i     restregant-la     amb     lo     sabó     hasta     que     quedava     ben ensabonada,   després   bregava   la   roba   a   la   llosa   i   tot   seguit   la esbandia   al   raig   de   l’aigua.   Seguidament   posava   la   roba   blanca dins   del   balde   de   zinc,   la   cobria   amb   aigua   i   li   afegia   una   mica de lleixiu. A   continuació   llavava   la   roba   de   color,   fent   lo mateix   procés   que   al   llavar   la   roba   blanca.   També   hi   havia algunes   dones   que   portaven   un   “cepillo”   per   rascar   i   una   pala de    fusta    per    picar    la    roba    més    dobla,    com    pantalons    o jaquetes de pana. Acabada    esta,    la    roba    blanca    que    tenia    en lleixiu,   la   esbandia   bé   i   al   mateix   balde   posava   un   cul   d’aigua   amb   una   mica   de   blavet,   remullant cada   una   de   les   peces   de   roba   blanca   i   sense   esbandir-les,   escorria   bé   l’aigua   de   la   roba,   posant-les   a continuació dins de balde per anar ja cap a casa. Lo   camí   de   tornar   a   casa   era   més   dur   que   lo   de   anar   al   riu.   Lo   balde   amb   la   roba banyada   pesava   molt   més,   encara   que   les   dones   escorrien   la   roba   tot   lo   que   podien.   A   voltes   havien de   demanar   ajut   a   alguna   altra   dona   que   estava   llavant   per   posar-se   lo   balde   a   cap.     Amb   lo   balde   ple de   roba   banyada,   la   taula   i   la   galleda   del   sabó   moll,   emprenien   la   costa   amunt,   per   fer   lo   camí   de tornada. Per   eixugar   la   roba,   aprofitant   les   hores   de   sol,   alguna   dona   los   llençols   los   posava plans   damunt   la   glera   i   les   peces   més   petites   damunt   los   joncs   o   plantes   del   riu.   Però   la   major   part de les dones la estenien al balcó, a una galeria o al solonar de casa seua. Eixuta   la   roba,   ja   sol   quedava   planxar-la.   Recordo   que   de   jove   encara   no   hi   havia planxes   elèctriques,   la   gent   en   tenia   unes   de   ferro   colat   que   per   calentar-les   se   posava   brases   del   foc dins   la   planxa.   També   en   hi   havia   unes   altres   que   eren   massisses   i   se   posaven   a   calentar   al   foc.      A l’hora   de   planxar   se   tirava   gotes   d’aigua   a   la   roba   per   no   recremar-la   i   si   hi   havia   arrugues   se   traient millor. La   meua   mare,   Joaquina,   va   ser   de   les   primeres   en   comprar   una   planxa   elèctrica,   jo tindria   catorze   o   quinze   anys,   es   dir,   seria   1948-49.   En   van   portar   a   la   tenda   de   roba   de   Castañer   i com naltros li portàvem l’aigua a casa, la mare li va voler comprar una planxa elèctrica”. “LA   BUGÀ”.   Arribats   a   este   punt   de   la   conversa,   li   demano   a   la   meua   mare   que   me explico   lo   procés   de   fer   la   bugà,   i   encara   que   me   diu   que   no   lo   va   fer   mai,   tira   de   records   i   me   parla de la seua mare, Joaquina Tomàs Moreno (1907-1957), de la que me diu: “La   bugà   li   vaig   veure   fer   a   la   meua   mare quan   jo   era   jove.   Ella   ho   feia   perquè   ho   va   aprendre   de   la meua   iaia,   Leonor   Moreno   Andreu   (1880-1944).   Ho   feia   de tant    en    tant,    ja    que    este    procés    de    blanquejar    i desinfectar   la   roba   va   anar   desapareixent   poc   a   poc   a principis   del   segle   XX,   a   l’arribar   a   les   cases   lo   lleixiu líquid. Lo   primer   que   s’havia   de   fer   era   cremar   los closcos   de   les   armelles   i   replegar   la   cendra. Això   se   feia   al bancal,   es   dir,   al   aire   lliure,   ja   que   lo   closco   no   fa   flama, se   consumeix   molt   poc   a   poc   i   fa   molt   fum.   La   gent   deia que lo closco d'ametlla portava molt lleixiu” Quan   vaig   fer   la   entrevista,   l’any   2014,   estava   present   lo   meu   pare,   Agustín   Rius   Llop (1932-2015),   i   ell   me   va   dir   parlant-me   de   la   família   dels   seus   pares:   “Naltros   al   Mas   de   la   Cova,   des- closcàvem   totes   les   ametlles   que   collíem   i   los   closcos   los   cremàvem   tots   a   un   forat   que   hi   havia   a   una roca   al   costat   del   mas.   La   cendra   que   mos   pareixia   la   guardàvem   per   fer   la   bugà   i   la   demés   la   tiràvem als arbres”. Continuo   amb   lo   testimoni   de   la   meua   mare:   “Recordo   que   la   meua   mare,   Joaquina,     posava   lo   calder   de   coure   les   botifarres   al   foc   ple   d’aigua. A   la   vora   del   foc   i   damunt   d’un   piló   posava lo   cossi   i   dins   la   roba   blanca   que   ja   havia   llavat   al   riu.   Després   una   tela   de   roba   que   se   die   “lo cendrer”,   la   posava   damunt   de   cossi,   tapant   tota   la   roba   i   sobreeixint   per   tot   lo   voltant.   Damunt   del cendrer posava la cendra dels closcos d’ametlla.  Una   volta   tot   preparat,   amb   un   pot   amb   ansa   anava   traient   l’aigua   bullint   del   calder   i la   tirava   poc   a   poc   damunt   les   cendres   del   cossi.   L’aigua   al   barrejar-se   amb   les   cendres   es   converteix en   lleixiu,   i   poc   a   poc   l’aigua   anava   baixant,   banyant      tota   la   roba   i   a   l’arribar   al   cul   de   cossi   eixint per   un   petit   forat   que   té,   fen   cap   a   una   galleda   de   zinc,   que   la   mare   havia   posat   per   arreplegar-la   i tornar-la a tirar al calder per calentar-la i després tornar-la a tirar al cossi i així successivament. Acabat   este   procés,   se   deixava   la   roba   al   cossi,   que   lo   lleixiu   actues   tota   la   nit   i   l’un demà   posava   tota   la   roba   al   balde   de   zinc   i   anava   al   riu   a   fer-li   una   ensabonada,   quedant   la   roba “llimpla” i blanca” SABÓ   DE   TAULA   Per   acabar   li   demano   que   me   explico   com   fa   los   sabons.   Lo   primer   que me parla és del sabó de taula,  dient-me los ingredients i explicant-me com lo fa ella:  1 - Oli,  6 litres. De baixos del molí o de fregir 2 - Aigua, 7 litres 3 - Sosa, 1 kg. 4 - Pega grega, 500 grams 5 - Farina, 2 almostes. Ajuda a espessir lo sabó. “Les   receptes   per   fer   sabó   les   tinc   de   la   meua   mare.   Lo   sabó   jo   sempre   lo   he   fet   a   un grivell.   Los   ingredients   los   tiro   amb   l’ordre   escrit   i   durant   una   hora   ho   regiro   sense   parar   amb   lo mànec de fusta d’una granera vella, hasta que lo sabó ja se veu que s’ha lligat. Després   a   una   caixa   vella   de   fusta   que   tinc,   li   poso   un   full   de   diari   al   cul   i   les   vores.   A continuació   tiro   lo   sabó   a   dins   posant-li   un   tres   dits   o   la   doblaria   que   m’apareix   per   fer   les   pastilles de   sabó.   Passats   uns   dies,   a   quan   lo   sabó   ja   esta   totalment   solidificat,   lo   trec   de   la   caixa   tombant-la de cul per amunt i lo tallo amb un ganivet, fent les pastilles de la mida que vull.” SABÓ MOLL: 1- Oli, 3 litres 2 - Aigua, un càntir (12 litres) 3 - Sosa, 500 grams 4 - Pega grega, 250 grams “Lo   faig   també   a   un   grivell.   Una   volta   posats   los   ingredients,   ho   regiro   de   tant   en   tant, i pot tardar a lligar de vuit a deu dies. Això depèn del temps, a l’hivern li costa meé.” Lo   llavar   al   riu,   durant   segles   va   ser   una   feina   de   dones,      que   amb   lo   balde   al   cap havien   de   fer   camí   per   anar   al   Matarranya   o   l’Algars,   i   una   volta   acabada   la   feina,   amb   més   pes   al cap, desfer lo camí per tornar cap a casa. Però   com   tot   a   esta   vida,   arriba   un   moment   que   s’acaba.   Això   va   passar   a   principis   de 1962,   en   que   va   arribar   l’aigua   corrent   a   les   cases,   canviant   per   millor   la   vida   de   les   dones.   Amb l’aigua   corrent   se   podien   llavar   los   plats   i   no   feia   falta   anar-la   a   buscar   al   riu   amb   càntirs;   se   van ficar   los   vàters   i   ja   no   feia   falta   anar   a   cagar   a   la   comuna,   al   corral   o   a   les   costes;   se   van   instal•lar safareigs   i   les   dones   ja   podien   llavar   a   casa,   i   encara   que   va   costar,   poc   a   poc,   se   va   deixar   d’anar   al riu. De   canvis   encara   n’havien   de   arribar   més.   A   principis   dels   anys   70   van   arribar   les primeres    llavadores    “xocolateres”    a    Nonasp    i    uns    anys    més    tard    arribarien    les    llavadores automàtiques.   Per   les   dones   que   van   anar   a   llavar   al   riu   i   saben   de   la   duresa   d’esta   feina,   tenen   clar que   lo   millor   que   hi   ha   avui   en   dia   a   una   casa,   és   la   llavadora. Afortunadament,   ara,   la   feina   de   ficar la llavadora ha deixat de ser una cosa exclusivament femenina.