Fa   unes   poques   setmanes   vaig   conèixer   una historia   de   superació   extraordinària,   es   tractava   de   un xiquet   nascut   sord   i   mut   a   meitat   del   segle   XIX   a   Nonasp,   i si   això   encara   no   era   prou,   se   queda   cec   a   la   edat   de   cinc anys.   Lo   descobriment   lo   faig   a   traves   del   facebook   de   la favarola   Lola   Bielsa.   Immediatament   me   poso   a   buscar per   internet   tot   lo   que   havia   d’ell   i   per   altra   banda, rastrejo   a   l’arxiu   parroquial   de   Nonasp,   qui   havia   set   la seua família. Os   diré   que   als   seus   pares   los   va   casar   mossèn Ramón   Vallés,   a   l’església   parroquial   de   Nonasp,   lo   24   de juliol   de   1858.   Se   deien   Francisco   Juncar   Moreno,   solter, de   29   anys   i   Antònia   Reyes,   soltera,   de   20   anys.   Lo   4   de setembre     de     1859     naix     Juliana,     primera     filla     del matrimoni,    però        mor    lo    16    d’agost    de    1860.   Al    any següent,   lo   28   de   desembre   de   1861,   naix   lo   protagonista de   aquesta   historia,   al   que   li   posen   per   nom   lo   sant   del dia,   INOCENCIO   JUNCAR   REYES.   Al   dia   següent   es   batejat a   l’església   parroquial   de   Nonasp   per   mossèn   Domingo Casanova.   He   de   dir   que   aquí   s’acaba   lo   rastre   d’esta família   a   l’arxiu   parroquial,   per   lo   que   hem   de   pensar   que marxen de Nonasp i van a viure a un altra població. Per   continuar   coneixent   la   vida   de   Inocencio,   ho   farem   per   mig   d’un   treball   fet   per   Edelmira Domènech   Llaberia,   membre   de   la   Reial   Acadèmia   de   Medicina   de   Catalunya,   que   se   titula:   “Nota sobre   la   Instrucció   d’Inocencio   Juncar   Reyes   (1861-1920),   sord   mut   i   cec   de   la   Casa   de   Caritat   de Barcelona”.  Resumint   lo   treball   de   Edelmira,   diré   que   lo   pare   de Inocencio   mor   quan   ell   te   tres   anys.   Com   la   seua   mare   es vídua,   te   dificultats   per   cuidar-lo.   Lo   cas   es   que   l’ingressen a   la   Casa   de   la   Caritat   de   Barcelona,   lo   2   de   març   de   1865, en   tres   anys   i   mig   i   s’hi   va   estar   tota   la   vida.   Quan   te   cinc anys   d’una   infecció   als   ulls,   se   queda   cec.   En   aquell   temps los     xiquets     en     deficiències     sensorials     podien     tindre ensenyament   a   l’Escola   Municipal   de   cecs   i   sord-muts   de Barcelona   i   quan   ell   va   començar   a   anar   a   esta   escola   no tenia   cap   instrucció.   Lo   primer   mestre   que   va   tindre   era Antoni   Rispa   (1836-1869),   que   mor   al   poc   temps.   Lo   segon mestre   va   ser   Francesc   d’Asís   Valls   i   Ronquillo,   que   va   fer en ell una feina docent extraordinària. Quan   Inocencio   te   14   anys,   en   vistes   del   important grau   d’instrucció   adquirit,   gràcies   a   la   exitosa   e   intel•ligent direcció   del   professor   Valls   i   Ronquillo,   l’Ajuntament   de Barcelona   acorda   retratar-lo   i   fer   cent   copies,   per   repartir- les   als   Srs.      “Concejals”,   a   tots   los   col•legits   de   cecs   i   sord- muts   d’Espanya   i   alguns   de   l’estranger,   com   també   a   les Acadèmies   de   Medicina.   Un   exemplar   d’esta   fotografia   se   conserva   a   la   Reial   Acadèmia   de   Medicina de Catalunya. Rastrejant   per   internet   he   trobat   diferents   referències   a   publicacions   de   la   època.   La   primera es   a   la   revista   “Los   Niños”   (Madrid)   10-11-1875,   en   la   que   dediquen   quatre   pàgines   a   Inocencio,   al que    presenten    com    alumne    de    la    Escola    de    Sord-Muts    i    Cecs    de    Barcelona,    sostinguda    per l’Ajuntament   i   albergat   a   la   Casa   Provincial   de   la   Caritat.      A   l’article   que   firma   “A.   Urgellés   de Tovar”,   explica   que   atrets   per   la   curiositat   van   assistir   a   un   acte   d’examen   dels   alumnes   de   la   citada Escola,   presidit   per   autoritats   principals   de   Barcelona   i   representants   de   la   Corporació   a   mes   de   una nombrosa   concurrència.   Destaca   la   important   labor   en   l’ensenyament   feta   per   lo   professor   Valls   i Ronquillo   i   destaca   que   li   ha   transmès   coneixements   de:   Lectura,   en   relleu;   Escriptura,   per   mig   del aparat   Llorens;   Mímica,   en   la   que   descriu   multitud   d’objectes   de   la   naturalesa;   Dactilologia,   descriu objectes   de   us   mes   comú,   com   les   part   del   cos,   roba,   mobles   fruites,   animals,   etc.;   també   se destaquen    los    coneixements    de    Aritmètica,    Geografia,    Religió    i    Moral,    Geometria,    Higiene    i Urbanitat. Al   diari   de   Barcelona   “La   Dinastia”   de   22   juny   1890   diu:   “El   sordo-mudo   y   ciego   Inocencio Juncar   y   Reyes   demostró,   a   pesar   de   estar   poco   menos   que   incomunicado   con   los   demás   hombres,   por faltarle    los    sentidos    de    relación,    que    conoce    perfectamente    la    geografía,    aritmética,    historia, escritura y las demás asignaturas que completan la primera enseñanza”. A   “La   Vanguardia”   del   dia   20   de   juny   de   1893   llegim:   “En   la   mañana   de   ayer   el   Gobernador civil   visitó   la   escuela   municipal   de   Sordo-mudos   y   ciegos,   presidiendo   los   exámenes   que   en   la   misma se   verificaron   (…) A   uno   de   los   alumnos   que   más   se   distinguieron,   llamado   Inocencio   Juncar   Reyes,   le regaló el Gobernador civil un traje completo”. També   Edelmira   Domenech,   cita   La   Vanguardia,   per   explicar   la   repercussió   que   va   tenir   en   les persones   a   qui   era   ensenyat,   com   a   alumne   brillant,   fossin   la   Reina   regent   o   el   governador   de   la província.   En   el   primer   cas,   la   Reina   regent,   Maria   Cristina,   li   va   atorgar   una   pensió   vitalícia   per   estar a la Casa de Caritat. Al   diari   de   Barcelona   “La   Dinastia”   de   3   juliol   1894   diu:   “Si   os   fijáis   en   la   vasta   instrucción   que tiene   Inocencio   Juncar   y   Reyes,   ese   desgraciado   que   ni   ve,   ni   habla,   ni   oye,   podréis   conocer   al maestro    práctico    unido    al    pedagogo    erudito.    Valls    y    Ronquillo    os    explicará    los    procedimientos empleados   en   la   educación   de   ese   desgraciado   que   forma   el   decimocuarto   de   los   educados   en   todo   el mundo”. De   la   repercussió   a   l’exterior,   Edelmira   diu   que   ha   trobat   un   escrit   publicat   als   “American Annals   of   The   Deaf”,   de   l’any   1893,   que   es   publicaven   a   Washington,   en   que   se   citen   el   cas   d’Hellen Keller, que va tenir una gran repercussió mundial, i després el d’Inocenci Juncar. Per   conèixer   com   era   Juncar,   Edelmina   Domènech,   fa   referència   a   un   relat   que   va   publicar l’any   1921   Jaume   Pastor,   a   la   revista   “La   Paraula”,   a   on   explica   que   la   conversa,   que   no   era evidentment   verbal,   està   plena   d’infinitius,   em   comptes   de   formes   conjugades,   i   els   adjectius   se solen utilitzar de manera senzilla: Juncar   explica   que   el   seu   primer   mestre   va   ser   el   Sr.   Rispa:   "Mi   primer   maestro   ser   Rispa,   yo querer mucho, enseñar bien, paciencia mucha". "Tiempo poco, morir pronto, tísico". Després   la   plaça   de   mestre   va   anar   a   oposició;   hi   havia   dos   candidats,   els   senyors   Puertas   i Valls.   Diu   Juncar:   "ganar   Valls   y   enseñarme   Valls.... Yo   aprender   primero   la   dactilología... Yo   aprender mucho   sistema   ciegos   Llorens,   después   Braille.   Yo   conocer   todos   sistemas   ciegos.   Yo   contento,   yo estudiar mucho siempre sí; gandul no; yo querer saber mucho". Diu   que   s'estimava   tant   als   cecs   com   als   sord-muts,   però   preferia   anar   amb   aquests,   perquè "estos ver cosas y decirme como ver y coger brazo..." "yo caminar seguro con sordomudos". De   tant   en   tant   anava   sol   per   Barcelona,   en   lo   seu   bastó,   coneixia   els   carrers,   i   no   es   perdia. Diu Pastor: "surt sol de la Casa de Caritat i va per carrers i places, sabent sempre on es troba..." Coneixia   a   les   persones   pel   tacte,   i   els   reconeixia   després   de   temps   de   no   trobar-s'hi   ni   tocar- los.   Els   colors   no   els   recordava.   Es   declara   no   religiós,   i   no   acceptava   que   hagués   hagut   de   tenir   la desgràcia de no poder utilitzar els sentits. Pel   que   explica   a   Jaume   Pastor   no   es   va   casar   però   pareix   que   va   tenir   un   fill:   "Si   yo   querer mujer   mucho;   ella   querer   casar   no;   tener   hijo   sí,   nacer,   llevar   maternidad;   estar   años   seis;   madre sacar,   retratar   si,   mandar   a   mí   retrato   uno   sí,   escribir   palabras   amor   mucho,   marchar   los   dos,   saber dónde marchar no, saber nada más no." Continuant   en   Edelmira   Domenech,   mos   diu   que   dels   darrers   anys   de   Inocencio   Juncar   hi   ha poques   noticies.   I   mos   compta   que   va   morir   a   la   Casa   de   la   Caritat   lo   dia   29   de   desembre   de   1920,   lo dia   després   d’haver   fet   59   anys.      La   causa   de   la   mort   va   ser   una   tuberculosi   pulmonar   que   va   ser certificada pel Dr. A. Noguera. Com   a   conclusió,   Edelmira   diu   que   lo   cas   d’Inocencio   Juncar   és   lo   primer   que   se   coneix   a Catalunya   d’educació   d’un   cec   i   sordmut   en   èxit,   i   que   este   cas,   va   ser   important   al   seu   temps. Destaca   la   intel•ligència   de   d’Inocencio   per   progressar   en   el   coneixement   en   circumstàncies   molt adverses i los importants resultats docents aconseguits per los seus professors.   També   destaca   que   hi   ha   una   etapa   de   difusió   d’estos   resultats,   i   potser   una   mica   d’exhibició de   Juncar,   davant   d’algunes   autoritats   i   de   divulgació   en   els   medis   de   comunicació,   quedant   los darrers   anys   en   l’oblit.   Per   acabar,   diu   que   l’ensenyament,   a   la   dècada   de   1870,   es   tractava   d’un   fet extraordinari, i pareix que estava entre els primers vint cecs i sordmuts que van tenir instrucció.