Si   ens   fitxem   en   los   topònims,   podem traure   conclusions   del   per   què   del   nom   que   se   li   ha donat   a   cada   partida   del   nostre   terme:   la   Vall   de   Batea, la   Punta   Redona,   la   Creu   de   Sant   Marc,   lo   Racó,   la Mont-falla,   etc.   A   més   de   les   partides,   també   hi   ha llocs,   que   han   conservat   lo   topònim   hasta   los   nostres dies,   com   és   lo   cas   de   “LES   FORQUES”,   que   situa   lo   punt exacte on antigament se ajusticiava als presos.                La   forca,   com   a   forma   de   mort   violenta, encara   que   és   molt   antiga,   al   nostre   país   possiblement és   d’època   medieval.   La   pena   de   morir   a   la   forca,   ha set   tradicionalment   una   pena   capital   infamant,   és   a   dir, suposava   la   denigració   moral   per   l’ajusticiat,   i   per   tant,   per   la   seua   família.   La   forca,   junt   amb   la decapitació   i   la   foguera   han   set   les   penes   capitals   més   corrents   en   la   Edat   Moderna.   I   d’   elles,   ha   set la forca la forma d’execució més freqüent durant los segles XVI i XVII i hasta finals del XVIII.                      Nonasp   des   de   la   primera   meitat   del   segle   XV   pertanyia   al convent    de    Sant    Joan    de    Jerusalem    de    Casp,    i        són    estos    los    que anomenen   a   les   persones   que   administren   la   justícia,   i   per   tant,   se encarreguen    de    jutjar    i    dictar    les    sentències.    En    una    visita    del “Castellán”   a   Nonasp,   l’any   1605,   diu:      “Es   del   Convento   de   Caspe   la jurisdicción   civil,   y   criminal   alta,   y   baja   mero,   y   mixto   imperio   conforme afuero,    y    nombran    justicia    y    lugarteniente,    toman    el    juramento    a justicia y guardas del justicia”.                També   estos   segles   són   temps   de   guerres,   saquejos,   soldats   a la   vila,   presoners,   desertors,   etc.   Lo   castell,   a   més   de   casa-palau,   fa   de caserna   de   tropes,   hospital   per   ferits   i alberga    la    presó.    Per    tant,    en    este context,    a    més    de    les    condemnes civils,    també    hem    de    pensar    que    hi estan    les    condemnes    dels    militars,    i segon     diferents     fonts,     era     costum executar   a   la   forca   als   desertors   dels exercits.                L’any   1696,   a   la   plaça   de   l’església,   se   construeix   l’edifici de   Ca   la   Vila,   i   com   se   tracta   d’un   edifici   de   petites   dimensions,   se busca   un   local   pròxim   per   habilitar-lo   com   a   presó   pública   de   la localitat.   Esta   presó   consta   de   dos   espais   clarament   diferenciats. Al creuar   la   porta   del   carrer,   entrem   a   un   espai   que   mos   condueix   per mig     d’una     escala     a     un     pis     elevat,     amb     unes     condicions d'habitabilitat   acceptables,   ja   que   hi   ha   una   gran   finestra   protegida per    una    reixa,    que    deixa    entrar    la    llum    del    dia    i    permet    la ventilació.      Lo   segon   espai,   és   un   calabós   subterrani,   de   petites dimensions,   on   no   entra   la   llum   del   dia   i   durant   molts   mesos   de l’any    hi    ha    aigües    subterrànies.    És    aquí    on    posarien    als    presos acusats   de   delictes   més   greus,   i   que,   alguns   d’ells,   pot   ser,   serien condemnats a la forca.                A   Nonasp   “Les   Forques”   estan   situades   prop   del   poble,   a la   carretera   de   Favara.   Se   tracta   d’una   zona      elevada,   que   comença   on   està   lo   dipòsit   d’aigua   rodo   i se   prolonga   un   centenar   de   metres,   en   direcció   a   Favara   i   paral•lel   a   las   carretera.   Este   topònim també lo trobem documentat a altres pobles com Favara i Alcanyís.                Lo   topònim   “Les   Forques”,   és   en   plural,   per   tant,   mos   diu que   en   alguna   ocasió   en   va   haver   més   d’una   execució.   Les   forques se   posaven   a   un   punt   prop   del   poble,   en   lo   nostre   cas   a   l’antic   camí de   Favara,   procurant   que   fossem   visibles   des   de   la   població,      ja   que la   execució   a   més   de   ser   pública,   havia   de   ser   exemplaritat.   Lo Còdic    Penal    de    1822,    a    l’article    40    explica    de    manera    clara    i detallada com han de ser les execucions:                “Artículo   40:   La   ejecución   será   siempre   pública,   entre   las once   y   doce   de   la   mañana,   y   no   podrá   verificarse   nunca   en   domingo ni   en   día   feriado,   ni   en   fiesta   nacional,   ni   en   el   día   de   regocijo   de todo el pueblo.                La   pena   se   ejecutará   sobre   un   cadalso   de   madera   o   de mampostería   pintado   de   negro,   sin   adorno   ni   colgadura   alguna   en ningún    caso,    y    colocado    fuera    de    la    población,    pero    en    sitio inmediato a ella y proporcionado para muchos espectadores”.             Los   condemnats   podien   ser   traslladats   des   de   la   presó   a   la forca   a   cavall   d’un   animal   de   llaurança,   lligats   i   amb   una   caputxa posada   al   cap;   o   bé,   eren   arrastrats   des   de   la   presó   hasta   la   forca. L’executor   havia   de   posar   la   soga   a   la   forca   i   després   al   condemnat, executant   la   sentència.   Este,   a   més   de   cobrar   per   la   execució,   se quedava amb la roba del executat.                La   pena   de   morir   a   la   forca,   és   abolida   lo   30   de   juliol   de   1832,   per   Fernando   VII   i   se substitueix   per   la   pena   de   garrot.   Lo   decret   d’abolició   incideix   en   la   necessitat   de   penes   humanes   i decents,   ja   que   a   la   forca   lo   condemnat   pot   tardar   varies   hores   a   morir   o   se   pot   atemptar   contra   la dignitat de la persona que pateix lo suplici d’una mort indecorosa.                Les   execucions   eren   públiques   i   tenien   una   gran   afluència   de   gent,   ja   que   constituïen   tot un   espectacle.   D’aquell   temps,   mos   queden   algunes   frases   fetes   com:   “A   la   força   los   penjent”   o “Venten a la quinta forca”. BIBLIOGRAFIA: - AMADEO   BARCELÓ   –   “La   Orden   de   San   Juan   de   Jerusalén   en   Caspe   y   Comarca   durante   la   Edad Media”. - JOSÉ MARÍA PUYOL MONTERO “La abolición de la pena de horca en España”