Florencio Roc i Manolo Giner.
Passió per la música.
Hi
ha
amistats
que
comencen
quan
un
és
ben
petit
i
a
pesar
de
totes
les
voltes
que
dona
la
vida,
duren
per
sempre.
Este
és
lo
cas
de
Florencio
i
Manolo:
amics,
companys,
quintos
i
grans
aficionats
a
la
guitarra i al cant.
Florencio
Roc
Marches
va
nàixer
a
Nonasp
lo
23
de
maig
de
1948,
sent
fill
de
Florencio
Roc
Llop
i
Teresa
Marches
Tena.
Per
una
altra
part,
Manolo
Giner
Meseguer
també
va
nàixer
a
Nonasp,
lo
4
de
juny
de
1948,
sent
fill
de
Manolo
Giner
Rius
i
Pepeta
Meseguer Andrés.
La
primera
pregunta
i
pot
ser
la
més
inevitable,
és
com
va
nàixer
l'afició
per
la
música.
Los
dos
me
diuen
que
no
tenien
a
ningú
pròxim
que
fora
aficionat
i
un
dels
primers
contactes
que
van
tindre
amb
la
música
va
ser
al
Trinquet:
“Allí
tocaven
los
grans:
l’oncle
Tabola,
Romaldos
“l’esquilador”,
Andrés
Moncada,
Remundo
“lo
Comerciant”,
Juan
Manuel,
“Patxero”...
Uns
25
instruments entre guitarres, bandúrries i llaüts. Naltros que érem crios anàvem a mirar.
Los
que
tocaven
no
s’hi
mataven
per
ensenyar-nos.
Vam
començar
a
tocar
per
oïda
i
espavilant-nos
perquè
teníem
interès,
i
quan
ja
en
vam
saber
una
mica,
mos
van
deixar
tocar
alguna
peça amb ells”
Florencio
va
començar
a
tocar
amb
un
llaüt
que
li
va
encarregar
a
la
“recadera”,
i
després
amb
una
guitarra
espartana
però
“jo
era
massa
gran
per
aquella
guitarra
tant
petita”
diu
entre
rialles,
així
que
la
va
canviar.
La
de
Manolo
ere
la
clàssica
guitarra
espanyola
i
va
ser
un
regal
de
sa
mare
quan
va
fer
los
11
anys.
Als
14
anys
van
eixir
d’estudi
i
Manolo
se’n
va
anar
a
Castelldefels.
Dormia
a
ca
la
tia
Maximiliana
“la
Faverola”
i
durant
lo
dia
treballava
de
ferrer
al
taller
d’un
germà
de
l’oncle
Rata.
Més
tard,
Florencio
va
fer
cap
a
l'Hospitalet
de
Llobregat,
allotjant-se
a
ca
Emilia
“la
Rúbia”
i
treballant
també
de
ferrer
a
una ferreria de la Travessera de les Corts.
En
los
viatges
Nonasp-Barcelona
i
Barcelona-Nonasp,
sempre
anaven
amb
“los
ferraments”
(que
és
com
ells
li
diuen
a
les
guitarres).
En
un
d’estos
viatges,
van
sentir
unes
guitarres
de
fons,
així
que
Manolo,
tot
decidit,
va
anar
a
ver
d’on
venien:
“Diuen
que
són
de
Favara.
Per
lo
que
ja
vam
anar
cap allí a tocar tots junts”
Una
d’ells
ere
Àngel
Villalba,
favarol
que
també
treballava
a
l'Hospitalet.
A
partir
d’este
moment
va
nàixer
una
bona
amistat,
especialment amb Florencio.
M’expliquen
que
al
poble
sol
s’hi
anaven
unes
tres
voltes
a
l’any
(Nadal,
Pasqua
i
Festes
de
Sant
Portomeu),
però
sempre
intentaven
quedar
per
anar-hi
tots
junts.
Al
tren
tocaven
per
amenitzar
lo
viatge,
que
no
era
precisament
curt,
i
los
viatgers
sempre s’alegraven i també acabaven participant.
“Lo
viatge
sempre
ere
una
aventura
perquè
no
portàvem
ni
un
duro.
Quan
veiem
vindre
al
revisor
corríem
a
amagar-nos
al
wàter,
que
de
lo
petit
que
ere
casi
no
cabíem.
Segons
lo
animats
que
estàvem
seguíem
tocant
a
dins
del
wàter,
i
jo
(Florencio)
li
deia
a
Àngel:
‘Si
seguim
tocant
sabran
que
estam
aquí’.
Ell
me
contestava: ‘És igual, de totes formes no hem de pagar’.
Manolo
diu
que
sempre
es
ficaven
al
primer
vagó
perquè
no
arribava
tant
lo
fum
del
tren.
Quan
arribaven
a
Móra
la
Nova,
canviaven
la
màquina
i
el
tren
parava
30
o
45
minuts.
Allí
anaven
a
la
cantina, tocaven unes quantes cançons per fer parròquia i la propietària los convidava a beure.
En
una
de
les
estances
a
Nonasp,
concretament
per
les
Festes
d’agost
de
l’any
1966,
va
ser
quan
Florencio
i
Manolo
es
van
estrenar
damunt
d’un
escenari
aquí al poble.
Manolo
va
pujar
per
les
escales
del
darrere
de
l’escenari
i
va
demanar
parlar
en
lo
“jefe”
de
la
orquestra
Tony
Rivers:
“Mos
agradaria
pujar
a
tocar
una
peça”, “Sou d’aquí del poble?”, li va preguntar.
Davant
de
la
seva
resposta
afirmativa,
los
van
acceptar
la
proposta,
i
abans
de
la
mitja
part,
ferraments
en
mà,
van
pujar
a
interpretar
‘La
Casa
del
Sol
Naciente’.
Ells
dos
amb
les
guitarres
i
lo
vocalista
la
va cantar.
“Quan
es
va
acabar
lo
ball,
vam
convidar
al
vocalista
a
que
vingués
amb
naltros.
Ere
un
noi
jove,
tindria
uns
18
o
20
anys,
igual
que
naltros.
Vam
anar
a
voltar
bodegues
(perquè
abans
no
hi
havia
cap
de
penya).
A
les
7
del
matí,
no
recordem
molt
bé
com,
però
vam
acabar
tots
al
Toll
dels
Àngels
banyant-nos
amb
calçotets.
Los
altres
components
de
la
orquestra
quan
es
va fer l’hora van marxar i com este noi no va aparèixer pel Portal lo van deixar.
Vam
dinar
junts
i
a
la
tarda
lo
vam
acompanyar
a
l’estació
a
agarar
lo
Correu
direcció
Saragossa.
Mos
vam
ajuntar
8
o
9
de
la
colla
i
vam
anar
tot
lo
camí
del
poble
hasta
la
estació
tocant
per
acomiadar-lo.
Quan
va
parar
lo
tren,
tota
la
gent
aguaitava
per
les
finestres,
i
naltros
seguíem
tocant. No hi ha res com les Festes quan un és jove”
Tornant
a
Barcelona,
los
caps
de
setmana
que
no
venien
al
poble
hi
havia
dos
opcions:
anar
de
tasca
o
de
viatge.
Si
triaven
la
primera,
recorrien
principalment
les
tasques
del
Barri
Gòtic.
En
aquella època hi havia moltes i quasi tot lo públic ere gent jove.
Com
hi
anaven
sovint
ja
coneixien
a
varies
persones,
demanaven
una
garra
de
vi,
treien
los
ferraments,
començàvem
a
tocar
i
cantar
i
la
diversió
estava
assegurada.
Era
un
ambient
molt
familiar, destaquen los dos.
De
tant
en
tant,
per
variar
una
mica,
aixíem
del
Gòtic
i
anaven
a
escoltar
música.
Diu
Manolo
que
una
volta
van
anar
a
la
Bodega
Bohèmia,
que
estava
al
carrer
Conde
del
Asalto
(actualment
Nou
de
la
Rambla)
on
actuaven
artistes
“vinguts
a
menys”,
però
a
ell
no
li
va
agradar
lo
tracte
que
se’ls
donava
i
ja
no
hi van tornar més.
Confessa
Florencio
que,
a
diferència
del
tren,
per
agarrar
lo
metro
“si
que
en
teníem
de
perres”
i
per
això
alguna
volta
també
anaven
per
la
part
alta
de
la
ciutat,
concretament
al
carrer
Tuset
(tant
de
moda
aquells
anys),
on
estava
la
Cova
del
Drac.
Allí
recorda
que
alguna
volta
van
veure
a
Marina
Rossell
i
Maria
del
Mar
Bonet,
però
encara
no
eren
gaire
conegudes.
La
segona
opció
per
aixir
era
“anar
de
viatge”.
Manolo
conta
que
moltes
voltes
anaven
a
Sitges,
o
a
Castelldefels,
a
un
bar
que
es
deia
“El
Centro
Aragonès”,
i
el
portava
un
tal
Jose,
de
Saidí
(Osca).
Hi
anaven
pel
mati
i
es
ficaven
a
tocar,
al
poc
lo
bar
es
ficava
ple
de
gent,
especialment
estrangers,
i
l’amo
feia
bones.
A
l’hora
de
dinar
los
convidava
per
a
que
no
marxessin,
perquè
si
no
s’acabava lo negoci.
Florencio
recorda
una
altra
sortida.
Àngel
tenia
una
tia
a
Riudecols
i
van
anar
a
fer
nit
allí
perquè
en
l'un
demà
estaven
convidats
a
tocar
a
una
taverna
de
Reus.
Al
dia
següent,
van
emprendre
caminant
lo
trajecte
fins
a
Reus,
però
quan
estaven
a
meitat
es
va
ficar
a
ploure,
i
no
portaven
paraigües.
Afortunadament,
un
home
amb
un
2CV
va
parar
i
los
va portar allà on anaven.
“Àngel
portava
un
tímple
canari
que
se
va
comprar
quan
va
fer
la
mili.
A
voltes,
estàvem
a
qualsevol
puesto,
lo
treia,
feia
dos
tocs
i
com
ere
petit,
se’l
amagava
dins
la
jaqueta.
La
gent
venga
a
mirar
i
no
sabien
d’on
havia
eixit
aquell
soroll.
Al
cap
dels anys me’l va regalar.
Àngel
tocava
la
guitarra,
però
a
més
cantava
(igual
que
Manolo).
Les
cançons
de
Raimon
abundaven
entre
lo
seu
repertori.
A
més
també
componia.
Jo,
en
canvi,
a
esta
època
sol
tocava
la
guitarra,
i
no
va
ser
hasta
anys
més
tard
quan
vaig
començar a cantar”
Tot
lo
bo
s’acaba
i
a
Florencio
i
Manolo,
l’any
1969
los
va
arribar
l’hora
d’anar
a
fer
la
mili.
Manolo,
per
circumstancies
familiars
es
va
lliurar
de
fer-la,
quedant-se
definitivament
a
Castelldefels,
mentre
que
Florencio
va
ser
destinat
a
Saragossa.
Per
a
Florencio
la
guitarra
no
es
va
acabar
aquí.
Durant
este
temps
va
conèixer
a
un
noi
que
també
era
molt
aficionat
i
recorda que sempre tocaven assentats a les lliteres.
“Sempre
me
die,
‘cuando
te
licencies,
si
subes
a
Zaragoza
formaremos
un
grupo”
Florencio
per
circumstancies
de
la
vida
ja
no
hi
va
anar.
Lo
grup
que
portava
per
les
mans
este
noi
anomenat
Javier
López
Maestre
ere
ni
més
ni
menys
que
La
Bullonera.
L’any
1980,
va
vindre
a
actuar
a
Nonasp
i
es van retrobar: “Vam tindre los dos molta alegria, fins i tot van vindre a casa a fer un trago”
Los
anys
van
anar
passant,
i
amb
ell
les
conseqüències
de
la
vida:
parella,
fills,
treball...
a
pesar
d’això
cap
dels
dos
ha
deixat
tocar.
Manolo
ha
seguit
com
aficionat
amb
los
amics
quan
fan
“juerga”.
Florencio,
en
canvi,
a
més
de
seguir
tocant
en
los
amics,
ha
estat
a
diferents
rondalles
com
la de Nonasp, Vall-de-roures, Calaceit o Favara.
Amb
los
anys
es
va
animar
a
cantar
(molt
bé,
per
cert)
i
ha
guanyat
algun
que
altre
concurs
com lo de “Jota escrita Vila de Favara” o lo “II Certamen de Jota Tio Jorge de la Puebla de Híjar”.
També
ha
col•laborat
amb
les
últimes
actuacions
del
seu
amic
de
joventut:
Àngel
Villalba.
A
principis
de
la
dècada
dels
2000
van
fer
un
concert
al
Castell.
L’any
2012
va
participar
com
a
músic
al
segon
disc
d’Àngel,
Olivera
d’Aragó.
Va
ser
presentat
a
la
22a
Trobada
Cultural
del
Matarranya
a
Valljunquera,
amb
una
actuació
conjunta.
Un
temps
després
van
presentar-lo
al
Teatre
Municipal
de
Favara coincidint amb l’anunci de la retirada dels escenaris d’Àngel.
Lo
9
d’abril
del
2016,
van
actuar
conjuntament
a
Sabadell
amb
representació
de
l’Aragó
catalanoparlant
a
les
Jornades
de
la
Franja
i
l’Alguer.
Florencio
em
diu
que,
quan
actua
en
Àngel,
aquest
sempre
li
demana
que
sigo
ell
qui
canto
L’Havanera
del
riu
d’Algars,
una
de
les
cançons
d’Àngel
més
conegudes.
L’any
2011,
a
partir
del
15-M,
Florencio
es
va
solidaritzar
amb
lo
moviment
dels
indignats
i
com
ell
també
ho
estava,
va
compondre
la
“Jota
del
llaurador
indignat”,
a
partir
de
l’estil
de
la
jota
“Por
cantarte
yo
en
la
ronda”,
ja
que
permet
fer
estrofes més llargues.
JOTA DEL LLAURADOR INDIGNAT
Soc llaurador del meu poble,
en molt poquetes ganes
d’estar per la labor.
Jo no tinc “cosechadora”,
tampoc empacadora,
sol tinc un vell tractor.
Pos l’ofici de la terra,
“done” molts poquets quartos
passant fred i calor.
Si se gelen les cireres,
les “aulives” i armelles,
la vinya i los melons.
Vaja un any que se “m’espere”,
No tocaré ni un duro,
Me cago’n los collons.
En “l’asunto” de la terra,
haig pensat una cosa,
ho fotré tot de revés.
I me ficaré a polític,
A una bona cadira,
I cobraré molt més.
Este
estiu
de
l’any
2018,
va
sorgir
la
proposta
de
Florencio
i
Manolo
de
fer
una
petita
actuació
en forma d’homenatge cap a los sòcis/es i simpatitzants de l’Associació de Jubilats Baix Matarranya.
Lo
30
de
juny,
al
saló
del
segon
pis
del
bar
es
va
portar
a
terme
l’actuació,
amb
tant
d'èxit
que,
a
petició
popular,
lo
dia
21
d’agost
es
va
repetir.
En
esta
ocasió,
degut
a
la
gran
assistència,
es
va fer al carrer Major, davant del bar.
Lo
repertori
va
ser
variat:
cançons
de
cantautors
com
Desideri
Lombarte,
Àngel
Villalba,
Labordeta...
jotes,
ranxeres,
alguna
de
Peret,
un
fragment
del
concert
d’Aranjuez,
el
Duo
Dinámico...
tampoc
van
faltar
alguns
clàssics
entre
lo
repertori
de
Manolo:
“El
chofer”,
de
Luis
Lucena,
“Guitarra-tango”,
de
Shadows
i
“La
Casa
del
Sol
Naciente”,
d'
Animals
(per
fer
un
petit
homenatge a l’actuació de les Festes del 1966).
Però
les
cançons
que
es
van
fer
esperar
fins
al
final
ja
que
eren
los
“grans
èxits”
van
ser
“L’havanera
del
riu
d’Algars”
i
la
“Jota
del
llaurador
indignat”.
Va
ser
una
nit
fantàstica.
Donava
gust
veure a la gent disfrutar i participar de la música d’estos dos artistes nonaspins: Florencio i Manolo.
Per Estela Rius
© Amics de Nonasp. 2019