Lo   primer   record   que   tinc   d’haver   sentit   parlar   de   Dionisio   Millán, probablement   és   de   l’any   2010.   Recordo   haver   acompanyat   a   mon   pare   a   fer una   foto   de   la   façana   de   ca   Mensiana   per   il•lustrar   la   biografia   que   va publicar   a   la   revista   Lo   Portal   nº172,   173   i   174,   a   partir   de   la   informació extreta   gràcies   a   la   digitalització   de   la   hemeroteca   de   La   Vanguardia   i   la informació oral aportada per Angelines Gimeno Altés. Per   aquells   dies   tenia   12   anys   i,   evidentment,   molt   poc   sabia   del   tema, però   fa   tres   estius   vaig   començar   a   interessar-me.   Per   tot   això,   a   principis d’este   any   2018,      se’m   va   presentar   l’oportunitat   de   quedar   a   Barcelona   amb Maria   Teresa   Altés   Navarro   per   aprofundir   en   el   tema,   així   que   no   la   vaig deixar caure en sac foradat. Per    començar,    vam    anar    a    l’edifici    Colom, situat   a   l’Avinguda   de   les   Drassanes   amb   Portal   de Santa   Madrona,   propietat   de   la   família   Millán.   Anàvem   buscant   a   Josep   Maria Torres   Millán   (net   de   Dionisio),   però   mos   van   dir,   amb   tant   mala   sort,   que   feia just   un   any   que   s’havia   mort,   per   lo   que   Maria Teresa   va   contactar   amb   lo   seu fill: Josep Maria Torres Pladellorens. Ella   li   va   regalar   un   exemplar   del   llibre   "1893...   i   el   tren   va   arribar   a Nonasp",   i   ell,   molt   amablement,   li   va   correspondre   fent-li   arribar   el   llibre Fotos   de   família,   del   que   és   autor.   Gràcies   a   això,   hem   pogut   tindre   accés   a material   inèdit   fins   ara   i   completar   una   mica   més   la   fascinant   història   del nonaspí Dionisio Millán Albiac. Per    situar-nos    i    entendre    qui    va    ser,    farem    un    repàs    pels    seus avantpassats   i   la   seva   vida.   Si   buscam   el   rastre   de   la   seva   família,   lo   primer que   trobam   documentat   a   Nonasp   és   Manuel Albiac   Centol,   d’ofici   notari   i   fill de Manuel i Joaquina, ambdós de Casp. Aquest   es   va   casar   amb   la   nonaspina   Francisca Albiac   l’any   1827,   i   van tenir   cinc   fills,   dels   quals   la   tercera   filla:   Maria   Rosa Albiac Albiac,   l’any   1858 es   va   casar   en   Ramon   Millán   Franc,   fill   de   Benito,   de   Favara   i   de   Maria Teresa, de    Nonasp.    Del    matrimoni,    va    nàixer    al    1864    Dionisio    Millán    Albiac, protagonista d’esta història. De   la   seua   infància,   poc   se   sap.   De   molt   petit   se   va   quedar   sense   pares i   lo   va   arreplegar   una   de   les   germanes   de   sa   mare:   Raimunda   Albiac   Albiac, casada   amb   Casildo   Altés   Albiac   “Mensiana”,   amb   los   qui   va   créixer juntament amb los fills del matrimoni. En   una   entrevista   feta   a   Manuel Altés   Latorre,   (renét   de   Casildo Altés   Albiac),   per   Mario   Rius,   l’any   1984,   per   a   la   revista   Lo   Portal   nº 07,   contava   de   la   joventut   de   Dionisio:   “Va   començar   a   treballar   a   una tintoreria   de   Casp,   però   al   cap   d’un   temps   va   decidir   plegar   per   anar cap   a   Barcelona.   Allí,   al   principi,   va   treballar   de   dependent   a   una tintoreria i cada dissabte anava a Reus a vendre roba” Seguint   el   relat   que   fa   Josep   Maria   Torres   al   ja   nomenat   llibre Fotos    de    família,    diu    que    després    Dionisio    va    trobar    feina    com    a descarregador   de   sacs   de   carbó   als   molls   del   port   de   Barcelona   i   per estalviar,   durant   els   primers   temps,   dormia   al   costat   del   carbó   als magatzems   de   càrrega,   on   a   més   es   guanyava   un   sobresou   fent-se càrrec dels cavalls i les mules que transportaven la matèria prima. Al   cap   d’un   temps   lo   van   nomenar   encarregat   dels   molls   de   carbó   i   després   encarregat   general de   la   companyia   de   carbons   en   la   que   treballava.   El   fet   de   convertir-se en   la   mà   dreta   del   propietari,   li   va   permetre   casar-se   amb   Cristina Massana   i   Badia,   que   “no   tenia   res   a   veure   amb   el   món   del   carbó,   però que, d’alguna manera, va refinar el qui seria un gran emprenedor” En   el   transcurs   d’estos   anys   van   nàixer   los   seus   fills:   Enrique (1886)    i    Mercedes    (1891),    i    va    comprar    dos    blocs    de    pisos    recent construïts   a   la   Rambla   de   Catalunya   nº97   i   99. Aprofitant   la   trobada   amb Maria   Teresa,   també   mos   vam   desplaçar   fins   aquí.   Al   pis   principal   del numero   99   és   on   Dionisio   va   instal•lar   la   seua casa    per    viure,    i    es    pot    veure    a    la    porta d’entrada   la   lletra   M   (de   Millán)   gravada   en forja i pintada en color daurat. L’entrada    és    de    palau    i    era    per    on entrava   el   carruatge   i   es   desenganxava,   de   fet, al   replà   que   està   tocant   de   la   porta   encara   es   pot   veure   la   empremta   de   les roderes   del   carruatge.   El   model   de   construcció   de   la   planta   carrer,   és similar   al   d’altres   cases   modernistes   de   l’època   com   ara   la   casa Ametller. A l’interior es conserva tota la decoració original. Tornant   al   fil   de   la   historia,   l’ascensió   econòmica   i   social   de   Dionisio pareixia   no   tenir   fi.   Estant   al   capdavant   de l’empresa        carbonera,        va        ampliar-se notablement     i     la     va     nomenar     “Carbones Minerales   Dionisio   Millán”,   amb   magatzems   i   grues   pròpies   al   port   de Barcelona.   Paral•lelament   a   això,   va   comprar   una   mina   a Astúries,   però va   resultar   que   les   antracites   que   s’extreien   eren   de   baixa   qualitat,   lo que lo va portar a establir una companyia a Gran Bretanya. Per   portar-ho   a   terme   se   va   associar   en   Gueret   &   Leving,   Co., establint   el   seu   despatx   a   la   ciutat   de   Cardiff,   on   comprava   carbons d’alta   qualitat   que   barrejava   amb   los   asturians   per   obtenir   un   major poder   calorífic.   Com   que   el   transport   resultava   molt   costós,   va   adquirir la   majoria   de   les   accions   de   la   naviliera   Vizcaya,   podent   arrodonir   el negoci   ja   que   exportava   d’Espanya   i   de   tornada   portava   mercaderies   a Gran    Bretanya,    França    i    Holanda.   Amb este     nou     creixement     del     negoci,     va traslladar     les     oficines     a     l’Avinguda Marquès   de   l’Argentera,   nº4,   al   costat   de l’estació de França. Mentre   això   anava   succeint,   l’any   1907   va   obtenir   l’acta   de diputat    provincial    per        Barcelona.    Es    va    presentar    dins    de    la candidatura   de   Solidaritat   Catalana   representant   a   la   Unió   Republicana, fundada l’any 1903 per Nicolas Salmeron i Alejandro Lerroux. Com   a   curiositat,   alguns   autors   com   Gabriel   Albiac,   al   llibre Nonaspe.   La   vileta   regalada,   o   el   Grupo   Cultural   Caspolino,   a   Prensa Católica,   senyalen   que   lo   Centro   Republicà   de   Nonasp   es   va   fundar l’any   1904   i   va   ser   lo   primer   amb   idees   lerrouxistes   de   tot   Aragó. Creiem   que   això   va   ser   degut   a   la   important   influència   que   va   tenir   Dionisio   Millán   en   los   republicans nonaspins, ja que en los viatges que va fer al poble va portar los seus ideals polítics. En   aquestes   visites,   es   creava   una   gran   expectació   entre   la   gent   del   poble,   ja   que   lo   cotxe   de Dionisio,   molt   probablement   va   ser   lo   primer   que   va   pisar   Nonasp.   Conta   Manuel   Altés   a   Lo   Portal nº07,   que   “solia   donar   un   pessetó   als   més   necessitats.   Un   d’ells,   en   un   dels   viatges   que   va   fer   Dionisio no   lo   va   poder   veure,   per   lo   que   no   va   rebre   lo   pessetó,   però   al   viatge   següent,   al   Portal,   Dionisio   li va donar dos pessetons i el veí li va dir: Justa és la cuenta, Sr. Dionisio” Celebrant    que    tot    va    “vent    en    popa”,    Dionisio    encarrega    construir    la    torre    de    Piera    a l’arquitecte   Enric   Sagnier,   autor   d’edificis   tant emblemàtics   com   el   de   la   duana   del   port   de Barcelona,   el   Palau   de   la   Justícia   o   el   temple del     Sagrat     Cor     del     Tibidabo.     La     torre modernista   de   la   que   parlam   va   ser   un   palauet fet    a    la    mida    i    al    gust    de    Dionisio:    “vidres bisellats,   lavabos   de   granit   i   l’enorme   i   lluent cuina” Los   anys   van   passant   però   los   negocis   de Dionisio   no   s’acaben   aquí.   L’any   1912   va   fundar una   companyia   industrial   anomenada   La   Alcoholera   Española,   a   l’Avinguda   Icària   de   Barcelona, obtenint   durant   la   Primera   Guerra   Mundial   uns   beneficis   extraordinaris. Aquesta   nova   fundació,   la   va portar   a   terme   amb   lo   seu   fill   Enrique,   que   havia   estudiat   advocacia,   i   al   qual   va   enviar   a Anglaterra a aprendre anglès, ja que era lo que li havia faltat a ell pels seus negocis a l’estranger. Amb   l’inici   de   la   Primera   Guerra   Mundial   lo   28   de   juliol   de   1914,   lo   Govern   Espanyol   manté   la neutralitat   durant   tot   el   conflicte,   tot   i   que   acaba   simpatitzant   amb   los   aliats   degut   als   enfonsaments que causen los submarins alemanys als mercants espanyols que transporten provisions als aliats. És   per   això   que   “Dionisio   té      varis   vaixells   amb     los   que   importa   carbó   d’altres   països,   i   en   vista   que durant   tot   el   conflicte   los   submarins   alemanys   no   li   han enfonsat    cap    d’ells,    l’any    1919,    en    acció    de    gràcies decideix   portar   a   terme   algunes   reformes   a   la   Ermita   de la   Mare   de   Déu   de   les   Dos Aigües,   com   ara   la   substitució de   les   lloses   d’arena   que   hi   ha   al   terra   com   a   mosaic,   la compra   de   bancs   per   que   puguin   seure   els   fidels,   un púlpit   i   tres   ‘lampares’   per   il•luminar   el   temple”,   diu Angelines Gimeno a l’entrevista de Lo Portal nº173. Lo   futur   prometedor   d’Enrique   Millán,   prompte es   va   veure   trencat   al   morir   prematurament   l’any   1917.   Este   fet   va   fer   que   Dionisio   no   ho   pogués resistir   i   abandones   els   negocis,   deixant-los   en   mans   del   seu   gendre   Josep   Maria   Torres   Vaxeras,   un jove advocat que uns anys enrere s’havia casat en la seua filla, Mercedes Millán Massana. Dionisio   va   morir   lo   6   de   juliol   de   1920   a   Barcelona,   als   57   anys,   al   seu   domicili   de   Rambla   de Catalunya.   L’enterrament   es   va   celebrar   al   dia   següent, a   les   15:30h,   a   l’església   parroquial   de   Betlem   (situada al carrer del Carme cantonada en la Rambla). Per    tancar    la    “ruta    Dionisio    Millán”,    com    no podia   ser   d’altra   manera,   vam   anar   al   cementiri   de Montjuic   a   visitar   el   panteó   familiar.   Es   tracta   d’una construcció   d’uns   6   o   7   metres   d’alçada   coronada   per una   creu   llatina.   La   planta   es   quadrada   i   a   l’interior, trobem los enterraments situats als laterals. Al    centre    del    panteó,    hi    un    altar    on    em    va explicar   Maria   Teresa   que   antigament   lo   presidia   una talla   de   1,20m   de   la   Mare   de   Déu   de   les   Dos   Aigües.   Per   desgracia,   fa   uns   anys   la   van   robar,   i   a   la porta   pot   llegir-se   un   cartell   que   diu   “Este   panteón   ya   ha   sido   profanado.   Actualmente   no   contiene ningún   objeto   de   valor.   Se   ruega   respeten   el   descanso   de   nuestros difuntos”   Actualment,   com   a   substitució,   hi   ha   una   "estampeta" que    li    va    donar    a    Josep    Maria    Torres    Millán,    l’any    2002,    a l’enterrament    de    la    seua    dona,    i    que    va    fer    ampliar    i    la    va col•locar en substitució de l’altra imatge. Després   de   la   mort   de   Dionisio,   l’ajuntament   presidit   per Casildo Altés   Vallés,   va   decidir   nomenar-lo   fill   predilecte   de   la   Vila i   canviar   el   nom   del   carrer   Batea   pel   de   “Avenida   de   Millán   (D. Dionisio)”,   que   encara perdura avui. Aquesta   va   ser   una   forma   de   reconèixer   i   agrair-li les   seves   contribucions   al   poble,   ja   que   encara   que   estem parlant   de   que   va   arribar   a   ser   una   de   les   persones   en més   poder   econòmic   i   mes   influència   en   la   Barcelona   de principis   del   segle   XX,   i   va   construir   tot   un   imperi,   no   es va   oblidar   de   la   seva   gent,   dels   seus   orígens   i   del   seu poble:   Nonasp.   Perquè,   com   canta   Raimon,   “qui   perd   els orígens perd la identitat”. Estela Rius Ferrer Nonasp, juliol 2018