Lo   mes   de   març   del   2018,   entre   altres   coses,   lo   vaig   dedicar   a   preparar      la   història “Floridablanca   nº1:   una   porteria   nonaspina   des   de   fa   55   anys”.   Una   de les   protagonistes   ere   la   meua   estimada   tia   Estebenia. Aquells   dies,   a   més de   la   porteria,   vam   parlar   de   moltes   coses   i   una   d’elles   em   va   cridar especialment l’atenció. Durant   la   dècada   de   1940   va   estar   servint   a   Barcelona,   a   una   casa del   carrer   Poeta   Cabanyes,   al   Poble   Sec,   molt   prop   del Teatre   Còmic.   Em va   explicar   que   alguns   caps   de   setmana   anava   a   veure   la   funció   amb   els senyors   de   la   casa,   i   em   va   destacar   que   la   dona   del   propietari,   Vicenta, era de Nonasp. De   quant   en   quant,   ella   i   altres   noies   del   poble   que   estaven servint,   l’anaven   a   veure   a   casa   seua   ja   que   abans   era   molta   costum   fer- ho.   La   tia   Vicenta,   que   era   així   com   la   cridaven,   los   regalava   entrades per a que anessin totes juntes al Còmic a veure “la revista”. Quan   vaig   arribar   al   poble,   li   vaig   demanar   a   la   iaia   Alícia   que m’expliqués   qui   era   aquesta   tal   Vicenta.   Ella   em   va   situar   una   mica   en   la seua   vida   i   en   qui   era   la   seua   família,   i   em   va   animar   a   que,   si   volia   saber més, parles amb la seua neboda Rosita. Lo   que   va   començar   sent   simplement   una   curiositat,   ha   acabat sent   la   història   que   teniu   avui   entre   les   mans.   Algunes   tardes   del   mes d’agost   i   setembre   del   2018,   he   estat   parlant   amb   Rosa   Comas   Llop,   que molt   amablement   ha   atès   totes   les   meues   preguntes   i   peticions,   i   entre les dos hem intentat donar-li forma a esta interessant història. Vicenta   Llop   Llop   va   nàixer   lo   6   de   febrer   de   1896,   sent   filla   de Sebastià   Llop   Andreu   i   Antonia   Llop   Pérez.   Va   ser   la   segona   de   tres   fills, naixent entre Isidro (1894) i Florentina (1898). Uns   anys   més   tard   la   seua   mare   mor,   i   son   pare   torna   a   contraure matrimoni   amb   Maria   Navarro   Juncar,   del   que   naixen   quatre   fills:   Maria (1902), Sebastian (1906), José (1910) i Paquita (1913). Al   igual   que   a   tantes   famílies   nonaspines   i   d’arreu,   algunes   noies, quan   tenien   l’edat   de   treballar   anaven   a   Barcelona   a   guanyar-se   la   vida   servint   a   cases   acomodades ja que possiblement los salaris eren més elevats que al poble, o en tot cas, eren nets. Lo   cas   de   Vicenta   no   va   ser   una   excepció.   En   13   o   14   anys   va   fer   cap   a   casa   de   la   Marieta   de Sants,   on   va   estar   uns   quants   mesos   i   la   va   ajudar   a   buscar   treball.   Com   era   tant   jove,   un   dels   factors decisius per poder entrar a treballar a la casa dels seus futurs sogres va ser falsejar l’edat. Allí   servia   als   senyors   de   la   casa:   Francesc   Roca,   Magdalena   Martorell   i   al   seu   fill,   Joan   Roca Martorell. Vicenta feia de cuinera i se’n encarregava de la neteja. Joan,    quan    als    14    anys    va    sortir    dels    Escolapis    de    Sant Antoni,   va   passar   a   ser   el   “lazarillo”   del   seu   pare   que   havia   quedat cec   per   una   lesió   en   el   nervi   òptic,   i   va   ser   d’aquesta   manera   com va aprendre l’ofici de la revenda d’entrades al Còmic. Gràcies   a   la   revenda,   poc   a   poc   va   anar   entrant   al   mon   dels negocis,   fins   al   punt   de   que   va   passar   de   ser   un   simple   treballador a ser el propietari del Teatre Còmic. El    terreny    sobre    el    que    estava    construït    pertanyia    als germans   Magda,   que   eren   alemanys.   Tres   socis:   Ramon   de   Cabo, Aniceto    Nomen    i    Juan    Roca    van    comprar    l’edifici    assumint l’hipoteca i els riscos que això comportava. A   part   del   Còmic,   amb   el   senyor   Nomen   i   el   senyor   Rosset, tenia   un   magatzem   de   linòleums   i   aprests   de   carrosseries.   Al   cap del   temps,   Juan   va   cedir   los   drets   del   magatzem   i   va   concentrar-se en una societat dual al Còmic. Ramon   de   Cabo   dipositava   tota   la   seva   confiança   en   ell,   de   manera   que   les   decisions   i l’administració   anaven   a   càrrec   de   Juan. Al   morir,   va   fer-lo   hereu   de   la   seva   part   del   Còmic,   passant   a ser l’únic propietari del teatre. Mentrestant   això   anava   succeint,   Vicenta   Llop   Llop   i   Joan   Roca   Martorell   van   ser   pares   de Joan,   al   1925.   L’any   següent,   lo   29   de   setembre   de 1926,   no   sense   vicissituds,   es   van   casar   a   la   parròquia de   Sant   Josep   de   Gràcia   de   Barcelona.   Del   matrimoni van   nàixer   Magda   (1928),   Mercedes   (1931)   i   Ramon (1933). Amb   motiu   de   la   celebració   del   casament   de Vicenta,   Sebastià,   son   pare,   va   anar   a   Barcelona. Portava     una     maleta     molt     voluminosa     que     va despertar seriosament la curiositat entre la família. Lo    seu    gendre    no    va    poder    resistir    mÉs,    i aprofitant   que   es   trobava   a   soles   amb   la   maleta   la   va obrir   pressentint   que   trobaria   mig   armari   nonaspí   o qui   sap   el   que.   Lo   que   va   aparèixer,   davant   de   la seua sorpresa, va ser un solitari parell de sabates. Amb   la   nova   situació   de   Vicenta,   qui   la   va   substituir   en   les   feines   domèstiques,   va   ser   la   seua germana   Paquita,   a   la   que   els   seus   nebots   es   referien   com   “la   tia   petita”,   ja   que   era   la   última   d’una llarga llista de germans i germanes. Igual   que   sa   germana   Vicenta,   va   anar   a   servir   molt   jove   i   va   estar-hi   fins   que   es   va   casar.   A ella   la   van   seguir   una   bona   llista   de   germanes   i   nebodes   que   també   van   emigrar   del   poble   a   la   capital per servir a Vicenta. Durant   la   Guerra   Civil   la   família   es   va   repartir.   Magda   va   anar   a   Nonasp,   mentre   que   Mercedes i   Ramon   van   anar   a   Roda   de   Barà,   d’on   era   la família   paterna.   Allí   també   van   fer   cap   sons   iaios materns,   Sebastià   i   Maria,   que   van   fer   lo   paper   de masovers   del   xalet,   que   era   l’únic   en   tot   el   poble, i   que   los   va   portar   a   guanyar-se   lo   sobrenom   de “els del xalet”. Joan   i   Vicenta   es   van   quedar   a   Barcelona, ja   que   lo   Teatre   Còmic   va   ser   col•lectivitzat,   de manera   que   los   treballadors   passaven   a   ser   també los   amos.   Juan   mantenia   una   bona   relació   amb ells,   i   el   van   avisar   per   a   que   marxes   ja   que   li anaven   a   fer   un   registre   a   casa.   Com   a   mostra d’agraïment   perquè   li   havien   salvat   la   vida,   passat lo   conflicte   i   tornat   a   la   seva   posició   d’amo,   va tornar a contractar-los a tots. Hi   ha   una   anècdota   que   diu   que   quan   va   començar   la   Guerra,   al   menjador   de   la   casa   de Vicenta   i   Joan   hi   havia   un   quadre   on   estaven   en   foto   les   seues   filles   Magda   i   Mercedes,   vestides   de comunió.   Com   Barcelona   era   lo   que   podríem   dir   la   capital   de   l’anarquisme,   Joan,   sense   pensar-s’ho dos   voltes   i   sent   previsor,   va   folrar   el   quadre   amb   una   trentena   de   fotos   que   li   havien   dedicat   algunes artistes que havien passat pel Còmic. Per   parlar   del   record   del   Teatre   Còmic,   dels   espectacles,   del   funcionament...   ho   faig   amb   una de les poques persones en vida que lo va viure i conèixer de primera mà. Gràcies   a   la   generositat   de Rosa,   aconsegueix   que   Ramon,   lo fill   petit   de   Joan   i   Vicenta,   vingui a   Nonasp   per   parlar   del   tema,   i també   molt   atentament   m’aporta tota   la   informació   necessària   per completar la història. El     Teatre     Còmic     va     ser inaugurat    lo    dia    21    de    juny    de 1905,     sent     obra     de     Joaquim Raspall,    arquitecte    representant del       moviment       modernista       i noucentista   català.   Estava   situat   a l’Avinguda      del      Paral•lel,      als números 85 i 87, ocupant tota la mançana que va entre els carrers Tapioles i Poeta Cabanyes.  Tenia   un   aforament   per   600   persones   segudes,   repartides   en   dos   pisos   entre   les   butaques   i   les “silles”   dels   “palcos”.   M’explica   Ramon   que   ells   tenien   en   propietat   el   “palco”   numero   6,   i   per extensió   també   el   4,   ja   que   era   del   soci   del   seu   pare   i   padrí   seu,   Ramon   de   Cabo,   a   més   de   tres butaques a la primera fila. Durant   la   conversa,   em   crida   l’atenció   el   fet   de   regalar   entrades,   ja   que   me’n   adono   pels diferents   testimonis   que   he   tingut   que   era   una   pràctica   bastant   habitual.   Ramon   em   diu   que   son   pare disposava   d’una   espècie   de   cartell   on   posava   “cede   el   palco   a...”   i   servia   per   apuntar   el   nom   de   la persona a qui havia convidat. Ells   disposaven   d’unes   15   localitats,   que   en   ocasions   podien   convertir-se   en   19.   Tot   i   que   hi anessin   tota   la   família,   no   les   omplien   totes,   de   manera   que   hi   havia   lloc   de   sobres   pels   convidats, que independentment de qui fossin, els situaven amb ells al “palco”. Referent   a   això,   Rosa   m’explica   que recorda     haver-hi     anat     amb     la     família moltes    voltes    i    veure    la    funció    des    del famós   “palco”,   des   del   qual   es   tenia   una visió    privilegiada.    Com    a    anècdota    em conta    que    a    ella    li    agradava    molt    el cantant   Luis   Mariano,   i   son   oncle   sempre   li deia   “Quan   vingui   al   Còmic   et   guardaré   una entrada”,   en   tant   mala   sort   que   lo   dia   que hi   va   anar,   Rosa   estava   treballant   i   no   li   van donar festa. Hi   havia   funcions   cada   dia   a   la   tarda i   a   la   nit,   excepte   el   dilluns,   tot   i   que   també   depenia   de   l’espectacle   que   es   representava. També   em conta   Rosa   que   una   volta   van   portar   a   son   iaio   Sebastià   al   Còmic   i   li   van   presentar   a   una   de   les artistes, ¡Es va posar més ample que llarg! En   los   57   anys   que   va   estar   en   funcionament   el   teatre,   van   passar-hi   infinitat   d’artistes   i espectacles,   però   no   obstant,   la   revista   va   ser   realment   el   que   va   portar   al   Còmic   als   seus   anys   de més popularitat i esplendor. Es per això que se’l coneixia com “El Palacio de la Revista”. Ramon   recorda   de   la   seva   infància   espectacles   i   personatges   que   van   actuar-hi:   “L’amor impossible   cap   a   Trudy   Boris,   la   jove   ballarina   Mercedes   Mozart,   Carmen de Lirio, Celia Gámez... Vaig   veure   dirigir   l’orquestra   al   “maestro   Alonso”,   compositor   de la   Celestra,   al   “maestro   Guerrero”,   a   Conchita   Leonardo,   una   vedette ros    platí    que    sortia    a    la    passarel•la    on    Alady    i    Mary    Sampere improvisaven un vis a vis amb el públic a vegades divertidíssim. Pel   Còmic   va   desfilar   Totó,   que   era   un   caricato   italià.   Unus,   del circ   Barnum,   que   elegantment   vestit   amb   frac   i   barret   de   copa   incitava un   numero   únic   que   consistia   en   aguantar-se   les   cames   al   aire   damunt del   dit   índex   de   la   mà.   També   Gutavo   Re,   Raquel   Meller   en   el   seu declivi...”  Però    els    que    van    deixar    mes    impacte    van    ser    Els    Vienesos, companyia    que    va    emigrar    de    l’Àustria    post-nazi    i    que    va    muntar revistes    amb    ressonància    nacional,    destacant    pel    seu    bon    gust    i desplegament de mitjans. “Luces    de    Viena”,    “Melodía    del    Danubio”,    “Taxi    al    Cómico”, “Escuela   de   vampiresas”,   “Esta   noche   no   me   acuesto”...   representacions   on   es   barrejava   l’elegància i   el   bon   humor.   Destacat   protagonista   de   molts   d’estos   èxits   va   ser   Franz   Joham,   que   junt   al   promotor Arthur Kaps van consolidar una oferta teatral que va marcar una època.    Ramon   solia   anar-hi   els   diumenges   a   la   tarda   després   d’acompanyar   a   son   pare   als   toros. Recorda   el   Còmic   més   com   un   espai   de   joc   que   com   un   teatre,   en   cert   sentit.   Quan   era   petit   es passava   gran   part   de   la   funció   corrent   pels   diferents   “palcos”   del   teatre,   i   l’acomodador   es   limitava   a dir-li: “vagi amb compte, nen” fent bastant la vista grossa perquè era el fill de l’amo. També   recorda   haver   jugat   a   amagar-se   pel   teatre   en   algun   amic   quan   no   hi   havia   funció,   però sobretot,   un   dels   últims   records   em   diu   que   es   quan   portava   als   companys   del   batxillerat   al   Còmic,   a veure “les immenses cames de les vedettes” Com   tot   en   aquesta   vida,   al   Teatre   Còmic   també li     va     arribar     el     final.     La     prescripció     del     temps d’arrendament    s’anava    arrimant,    i    els    Srs.    Magda    no tenien intenció de renovar el contracte. Ramon   m’explica   que   “El   Còmic   va   ser   l’operació comercial   més   fructífera   del   meu   pare.   Els   que   més   el vam   “disfrutar”   vam   ser   los   fills   i   la   mare   (Vicenta),   i mantenir   la   propietat   significava   invertir   diners,   degut   a les   precàries   condicions   en   que   es   trobava   l’immoble. Ningú   de   la   família   anava   a   continuar   amb   el   negoci,   per lo que la venda va facilitar l’economia dels seus hereus” La   Caixa   havia   posat   l’ull   sobre   la   gran   mançana que   ocupava   el   Teatre   Còmic.   L’empresa   d’enderrocs,   el   16   de   maig   de   1962   va   fer   trossets   el   teatre en   un   obrir   i   tancar   d’ulls,   tot   just   el   dia   que   la   família   creuava   el   Paral•lel   per   portar   a   enterrar   a Joan Roca Martorell. Ramon   confessa   que   quan   passa   pel   davant   li   costa   imaginar   que   aquell   conglomerat   d’edificis i botigues va ser el Teatre Còmic, i que el seu pare difícilment reconeixeria aquest lloc. Lluny   queda   aquell   Paral•lel   ociós   i   sempre   festiu.   Aquell   Paral•lel      d’espectacles,   de   music- halls,   cafès,   sales   de   ball,   teatres   com   l’Arnau,   l’Espanyol,   l’Olímpia,   l’Apol•lo,   el   Talía...   o   el   propi Còmic.  Malauradament, en aquest aspecte, pot dir-se que Joan va morir en el moment oportú.