Plegar cap d’any
L’any
passat,
per
estos
dies,
parlava
del
home
dels
nassos,
que
com
tots
sabeu,
se
pot
veure
per
los
nostres
carrers
lo
darrer
dia
de
l’any.
Però
a
mes
d’este
home,
també
es
una
costum
molt
antiga
que
este
dia
los
xiquets
vaigon casa per casa a “Plegar cap d’any”.
Lo
darrer
dia
de
l’any,
quan
se
començe
a
fer
de
nit,
se
poden
veure
per
los
carrers
del
poble
grups
de
xiquets
i
xiquetes
en
bosses
de
plàstic
on
fiquen
lo
que
los
donen
per
les
cases,
a
les
que
després
de
picar
al
porter
automàtic,
una
de
les
persones
que
hi
viu
los
pregunte:
Qui és?
Ells
contesten:
“Venim
a
plegar
cap
d’any
i
si
no
mos donau res us pendrem la clau del pany”.
Generalment
es
la
dona
de
la
casa,
la
que
obre
la
porta
i
baixa
per
les
escaleres
en
alguna
cosa
pals
xiquets.
Així
es
com
se
conserva
esta
tradició,
ja
que
lògicament,
en lo pas del temps ha tingut canvis.
A
mitat
del
anys
80
vaig
tenir
la
ocasió
de
parlar
en
persones
que
eren
octogenaries,
i
me
van
explicar
com
ho
vivien
ells
quan
eren
petits,
a
principis
del
segle
XX.
Per
entendre
lo
sentit
de
la
primera
estrofa
de
la
cançoneta
que
fa
referència
a
la
“clau
del
pany”,
he
de
dir
que
per
aquells
anys,
les
portes
de
les
cases
eren
mes
grans
que
les
de
avui
en
dia,
i
per
elles,
a
més
de
les
persones,
havien
de
passar
los
animals
de
llaurança
per
deixar-los
al
estable,
ja
que
per
la
mateixa
porta
hi
passaven
animals
i
persones.
Estes
portes
se
obrien
per
mig
d’un
picaport
i
sol
tenien
una
clau,
feta
per
lo
ferrer
del
poble,
d’un
pam
de
llarg,
i
sempre
estava
posada
al
pany,
encara
que
fora
per
la
part
de
dins.
Se
podia
donar
lo
cas
de
que
si
la
dona
marxava
a
comprar,
al
corral
o
lo
que
fos,
tancava
la
porta
en
clau,
però
la
deixava
al
pany
o
l’amagava
posant
la
mà
dins
de
la
gatera,
i
al
travesser
de
fusta
que
hi
havia
a
la
part
de
darrere
de
la
porta,
allí
deixava
la
clau.
Això
ho
feien
perquè
si
mentre
tant
un
altre
membre
de
la
família
tornava
a
casa
pugues
trobar
la
clau, obrir la porta i entrar.
Explicada
la
importància
de
la
clau,
continuaré
dient
que
després,
igual
que
ara,
los
xiquets
quan
començava
a
fer-se
de
nit,
anaven
a
“plegar
cap
d’any”.
Primer
a
les
cases
on
tenien
mes
confiança,
algunes
d’elles
ja
los
havien
dit
que
hi
anessin,
es
dir,
familiars,
veïns
i
amics
dels
pares
o
dels
iaios.
Acabades
estes,
si
los
xiquets
eren
ven
decidits,
a
qualsevol
casa
provaven sort.
A
l’arribar
a
la
casa
elegida,
obrien
la
porta
per
mig
del
picaport,
i
al
peu
de
les
escaleres,
cridaven
vent
fort,
produint-se
lo
següent
diàleg
entre
lo
xiquet
i
la
dona
de
la casa:
- Tia!
- Qui és?
- Vinc a plegar cap d’any.
i si no me donau res us prendré la clau del pany.
La
dona
de
la
casa,
que
ja
tenia
alguna
cosa
preparada,
baixava
per
les
escaleres
i
quan
arribava
a
la
entrada
de
la
casa,
a
on
estaven
los
xiquets,
estos continuaven dient:
Aquí està lo Rei petit
que per una botifarra
ballarà tota la nit.
Aquí està lo Rei gran
que per una botifarra
ballarà tot l’any.
Acabada
la
cançoneta,
la
dona
los
donava
allò
que
ja
tenia
preparat
i
que
podia
ser
unes
monedes,
alguna
barreta
de
guirlatxe,
un
grapat
de
figues
seques,
un
pessic
d’armelles
mollanes,
un
codony,
etc.
Los
xiquets
ho
ficaen
dins
d’alguna
estelleta
que
portaven
i
després
de
donar
les
gràcies,
continuaven
en la plega de cap d’any.
Per Mario Rius
© Amics de Nonasp. 2019