A través de documents que es conserven a diferents arxius podem conèixer la història de Nonasp, saber d’Alfonso I, les ordres del Temple i de l’Hospital. Pels topònims, arquitectura i arqueologia, saber del pas dels ibers, romans, visigots i àrabs. Gent amb diferents cultures i religions, que van viure en temps de guerres i de pau, amb necessitats comuns de caçar i treballar la terra, de vestir-se, de construir habitatges... Però una de les necessitats més importants i desconeguda al llarg del temps ha set la de curar les malalties. Encara que a Nonasp, en segles passats, no hi ha documentat cap curandero-a, sí que dins d’allò que seria la cultura popular, mos han arribat diferents remeis màgics, supersticions, ungüents i practiques religioses per la cura de les malalties. Lo passat desembre (2022), amb lo títol de Remeis Màgics, ja vaig recollir cinc maneres de curació a través d’amulets. Ara ho completaré exposant altres maneres que he anat recollint de la gent de Nonasp durant molts anys. Uns potser tenien base científica i los altres eren la necessitat de tenir esperança de curació, encara que fos, com se sol dir, agarrant-se a un ferro roent. L’Església de sempre ha acceptat la medicina convencional dels doctors i apotecaris, però al mateix temps ha predicat les facultats curatives del nom de Déu i la senyal de la creu. Avui en dia, encara és freqüent veure algunes persones que a l’inici d’un viatge es fan la senyal de la creu, o bé, al per a l’encetar-lo. Una de les històries que he sentit contar moltes voltes, és la de Mercedes Taberner Rams “Pilara”, que de jove va tindre una malaltia i va fer la promesa que si es curava es posaria a monja. Com es va curar, ella va complir la promesa i el 15 de desembre de 1947, al convent de la Caritat de Santa Ana de Saragossa, va fer la Professió temporal, i el 15 de desembre de 1952, al mateix convent, la Professió perpetua. La gent més gran, encara recorda al Portal la capella de Sant Sebastià, de la que hi ha constància documental des de l’inici del segle XVII. Com la finalitat d’este Sant era protegir a la població de la pesta, fent que no entrés dins de la vila, la capella quedava fora de l’antiu recinte murallat, just davant del Portal de Sant Portomeu, que era la principal porta d’entrada a la Vila. De la Mardedéu de les Dos Aigües, al llibre Aragón Reyno de Christo y dote de María Santísima, escrit l’any 1739 per Fray Alberto Faci, ja es destaquen los prodigis de la Mardedéu davant les necessitats d’aigua i malalties. També recordo a la meua mare anar a la Mardedéu, per resar alguna novena (un Padre Nuestro i nou Aves Maries) que es feia per algun malalt lo dia que l’operaven. Aquí me diu, que si podia ser hi havia d’haver-hi almenys nou persones o més. Entre les històries familiars, he replegat la del iaio de la meua dona, Emilio Ráfales Viñas “Sinyoreta” (1913-2001), quan va tindre d’anar a la guerra l’any 1937, i per estar protegit dels perills, la seua mare li va posar un trosset del “manto” de la Mardedéu de les Dos Aigües dins d’un saquet, amb la condició que sempre l’havia de portar al damunt. Les creences religioses, a voltes es barrejaven amb altres populars apartades de la religió. Un exemple me’l contava lo meu pare, a quant me parlava del seu iaio Josep Rius Ráfales (1870- 1954), del que me deia que quan ell tenia uns deu anys (1942) li va agarrar una embòlia, i al poc de tindre-la va anar a blanquejar a ca Catalan i parlant del que li havia passat, li van dir: “Si tu vols, d’esta no et moriràs, fes-te una novena en nou cullerades de cassalla (aiguardent) i una cullerada de sal ben plena.” Tal com li van dir, va fer, ho va posar tot dins d’una ampolla i ho va sacsar bé. S’ho va prendre los nou dies i sigo el remei o que no s’havia de morir, encara va viure uns quants anys més. Relacionat amb los xiquets-es he replegat lo que podem considerar com amulets per donar sort. Un bon exemple és lo de la meua rebisiaia, Leonor Moreno, que al nàixer lo seu fill Tomás Tomás Moreno (1905-1996), ho va fer embolicat amb un tel, i va decidir guardar-lo. Quan Tomás havia d’anar a fer lo servei militar, lo va posar dins d’un saquet i li va dir que no se’l toqués de damunt, ja que donava sort. Un altre testimoni molt dona Terenci Moix, fill de mare nonaspina i nascut l’any 1942 a Barcelona. Al seu llibre el Peso de la Paja, diu: “Tengo mi llegada por mágica porque nací “vestido”, circunstancia que caracteriza a los elegidos por la fortuna, según cuentan las comadres con dotes sibilinas”. Dins de l’univers dels xiquets he replegat un remei en un bona dosi de superstició. A Nonasp, és ben sabut, que per curar el mal d’orella d’un xiquet, s’ha de tirar un xorro de llet amb lo pit de la mare d’una xiqueta. I si lo mal d’orella és d’una xiqueta, lo xorro de llet ha de ser de la mare d’un xiquet. Continuant dins d’este món de xiquets, també he trobat creences que penso que són fantàstiques i sol existien en la imaginació col•lectiva. Al nostre poble, sempre s’ha dit, que en temps passats, quan la gent es quedava als masos, mentre les mares estaven dormint, les serps tetaven al pit de la mare i la coga la posaven a la boca del xiquet perquè hi xuclés i no plorés. Però de les serps, no totes les creences eren dolentes, ja que és sabut, que estes canvien la pell tota d’una peça, i era costum dels nostres avantpassats quan en trobaven alguna despullada guardar-la, i quan a n’algun xiquet li havien d’eixir les dents, com aquestes han de rebentar la carn, per prevenir que no los fessen malt, los feien un amulet, que consistia en enrotllar la despullada de la serp i ficar-la dins d’un saquet, que es penjava al coll del xiquet, o bé, amb una agulla imperdible, se li posava a la roba. Del meu temps d’infància, recordo que a voltes tenia sanglot, i quan li deia a la meua mare: Mare tinc sanglot! Ella me contestava donant-me lo remei: Pos envia-li a la padrina! Un altre record meu, lo situo a una tarde de diumenge a principis dels anys 90, en què vam anar a visitar a la tia Montserrat de ca Sinyoreta, i vam coincidir amb la tia Rosa Mestre Tomás, “l’Angerviva” (1911-1999). Durant la conversa, la tia Rosa, mos va explicar que lo seu fill Manolo Oset, quan tenia uns quinze anys, treballava a la fusteria amb son pare, i un dia, a l’arribar a casa a l’hora de dinar, l’estufa on cremaven el serrin no s’encenia, per lo que Manolo va anar a veure que passava. A l’obrir-la va eixir una fogonada de foc i el va afectar tota la part dels ulls, produint-li cremades. Lo doctor D. Alberto Rupérez, li va receptar una pomada, però la tia Rosa contava que li va preparar un ungüent amb los següents ingredients. - Una escudella (tassa de cafè) d’oli d’oliva. - Una escudella de vi ranci. - Un ou fresc. (clara i rovell) De primer va barrejar l’oli i el vi ranci i els va bullir hasta que sol va quedar l’oli. Després va agarrar un ou fresc i el va batre junt en l’oli bullit. El resultat va ser l’ungüent per a poder curar les cremades al seu fill. Del següent remei, l’informant és Montse Tena, i encara que en principi me va parèixer una pràctica poc estesa, he pogut comprovar, que és conegut per la gent més gran. Un xiquet a que li dient Joaquín Berdala, se va posar malalt (pense que ere lo que ara es coneix com una pneumònia) i ja li tenien als peus del llit la roba preparada per vestir-lo, ja que pensaven que es moriria. Com lo doctor D. Alberto Rupérez, los va dir que no podia fer res per ell, la iaia de Montse, Francisca Bernús Roc “Seca” (1891-1981), que era molt decidida, enseguida va dir que li faria un antiu remei per salvar-li la vida. Com que va agarrar un conill i lo va espelletar viu, i tot seguit, li van posar la pell, encara calenta, estesa a damunt del pit del xiquet. La pell es va posar tota negra, com si l’haguessen cuit, lo cas és que lo xiquet es va salvar. Lo segó torrat, era un remei utilitzat quant a més d’estar refredat, feia malt la gola i costava engullir, o bé, es tenia angines. Per preparar-ho, se torrava lo segó a una paella, posant-li un grapadet de sal perquè dient que aguantava més l’ardor. Una volta al foc, s’anava remenant perquè no s’agarrés al cul de la paella i quan se veia que ja estava torrat, se posava a un mocador, col•locat de forma romboide, perquè a l’embolicar-lo quedes més llarg i al posar-lo al coll, amb les puntes poder-lo lligar per darrere, quedant lo segó calent a la gola. Després de posar lo segó al coll, tocava anar al llit, dormir i covar lo refredat. Una pràctica molt estesa per combatre lo refredat eren les ventoses. Estes se feien en una tassa de vidre mitjana muntada per dins amb alcohol, que s’encenia i es posava a l’esquena del malalt. Com la tassa es posava de cap per avall, lo foc s’apagava i la tassa feia ventosa a la pell. Per traure-la s’havia d’estirar quedant la marca rodona de la tassa en la pell tota roja. Cagar o fer de cos, és una necessitat fisiològica bàsica, que a voltes quan es va dur i no és pot cagar, un bon remei es prendre una cullerada d’oli d’oliva en dejú. En cas contrari, lo meu pare me deie, que lo seu iaio quan tenia diarrea, es ficava una cullerada de farina de blat a una tassa d’aigua i després de regirar-la s’ho bevia tot. També, lo meu pare, sempre contava que quan treballava a la mina, si l’oncle Gregori tenia cucs al cul, se prenia sofre en dejú. Per curar un rodadits a l’ungla, s’ha d’agarrar un clafoll (fulla) de ceba, posar-lo a les brases en un xorret d’oli i coure´l, després se posa al dit embolicant-lo. La reïna del pi és bona per curar les ferides infectades i fer madurar los grans “llimplan” la ferida. Per extraure-la s’ha de fer una mossa a l’escorça del pi, i al cap de poc la reïna xorre, a continuació se replegue i se pose al gra o ferida embolicant-la amb un drap “llimplo”. Los que mos hem criat als pobles, una de les primeres coses que s’aprèn és a curar les picades de les vespes. S’ha d’agarrar un pessic de terra i barrejar-lo amb aigua, o bé, amb un poc de saliva, per fer un fanguet que ràpidament mol posarem a la picada a modo d’ungüent, notant ràpidament la millora. Lo remei també és bo per les picades d’abelles que son freqüents durant la verema, o bé, es pot fer la cura refregant un gra de raïm a la picada. Entre los meus records, hi està lo del meu pare quan fumava, i per fer lo cigarret portava la petaca amb lo tabac i lo llibret del paper de fumar. Este paper també lo feia servir per estrangular petites ferides, posant-lo pla damunt del tall. Si la ferida es feia a casa, també es podia ficar a la ferida un d’aquells tels de teraganya que hi havia a los estables de les cases. Entre les moltes històries que tinc replegades del meu pare, Agustín Rius Llop (1932- 2015), hi ha aquesta que parla de mals i misèria, i com se les apanyaven per cuidar als malalts: “Recordo d’haver-ho sentit contar a casa, que fa molts anys vam tindre algú malalt, i se’n van anar a respigolar espigues als sembrats que ja s’havien segat, espigues que a lo millor estaven pegades a la soca d’un arbre o per alguna vora, i s’havien quedat sense segar. Lo gra recollit va servir per comprar un “cap de carn mortina”, és dir, lo cap d’una cabra o corder que s’havia mort per lo seu natural, per donar-li a menjar al malalt.” Tot este recull de remeis per malalts que he exposat provenen d’altres temps, pot ser d’altres segles, en què la falta de diners, feien que la gent pobra no pogués anar al doctor i apotecari, i es confiava dels remeis casolans i dels curanderos-as, ja que com diu un antiu refrany local, “Les medecines són bones per vendre, però no per comprar”.