Des de fa molts anys, he anat replegant remeis per malalts, que s’han transmès de forma oral, de generació en generació, i són les dones les que tradicionalment s’han encarregat de preparar-los, ja que elles han set les encarregades de vetllar per la salut dels membres de la família. Aquestos mètodes de curació mos podem remuntar a segles d’antiguitat. S’ha de considerar que la gent pobra no tenia diners per pagar los remeis de doctors i apotecaris, i això se suplia amb herbes medicinals que es trobaven al terme, ungüents fets casolans i amulets per curar, donar sort i altres supersticions. Però durant lo passat segle XX, en la medicina es produeixen avanços importants, i a més, lo ferrocarril contribueix per acabar amb l’aïllament de pobles com Nonasp. A poc a poc, alguns nonaspins comencen a viatjar per trobar remeis als seus malts a poblacions més grans, on hi ha doctors especialitzats. Al diari La Voz de Aragón del 6 de juny de 1929, lo corresponsal D. Enrique Muñoz, deia: “Ha causado gran revuelo entre el vecindario la noticia de la curación, por el procedimiento del doctor Asuero, llevada a cabo por el médico titular, don José Macipe (…) se trata del joven Miguel Maza Albiac, de 24 años de edad, que hace poco llamó nuestra atención por no conocer ninguno en la villa que anduviese auxiliado de muletas. Según parece, tras una afección gripal quedóle un fuerte reumatismo coxofemoral, que además le imposibilitaba para todo trabajo desde hace un mes y medio. Ha sido operado por el procedimiento centroterápico, regresando a su casa sin las muletas, erguido y sin el dolor que le agobiaba…” Un altre cas que vaig documentar va ser lo que em va contar Maria José Ráfales Puértolas. Los pares, Felipe Ráfales i Mariana Puértolas, se van casar l’11 d’octubre de 1928. Los set primers fills que van tindre se van morir sols nàixer. Lo doctor de Nonasp, José Macipe, va enviar a Mariana a Saragossa, on la va visitar un doctor que la va tractar i al següent embaràs ja va nàixer María José (1935) sense cap problema. També la meua mare Alicia Roc, me va contar un cas: “Quan tenia vuit mesos (1935), lo meu pare va perdre la vista. Quan s’ho va notar, en la mare van anar a visitar-lo a Casp, al doctor Morales, que ere de la vista i ere molt bon doctor, ja que havia estudiat en lo doctor Barraquer. Morales després de mirar-lo, li va dir que no hi havia res a fer, que lo nervi de l’ull se li havia mort. Però encara, van anar a visitar-lo a Barcelona, al doctor Barraquer. I van anar en una carta de recomanació que los va fer D. Agustín Altés Pallàs, que treballava a Barcelona de Jutge. Lo doctor Barraquer los va dir lo mateix, que no anessen a cap puesto més, que no es gastessen més diners, ja que no hi havia remei.” Durant la segona mitat del segle XX, los nonaspins continuen viatjant, i jo sóc un bon exemple, ja que sempre m’han contat, que amb quatre anys (1966), me va traure les angines un doctor particular de Reus que li dient Garcia Vicens. També durant estos anys són molts los nonaspins que paguen iguales a la clínica Borràs de Mora d’Ebre. Al poble també es paguen iguales al doctor i practicant a canvi dels seus serveis. Estos pagaments desapareixeran als anys 80, amb l’arribada de la sanitat publica universal. Tot los avanços que hi ha hagut a la medicina al segle XX, han fet que los remeis casolans a poc a poc hagen perdut importància, si bé, continuen estant presents a l’imaginari col•lectiu de la gent més gran. A continuació exposaré cinc remeis, o més ben dit, cinc amulets per curar, que jo penso que no tenen cap base científica, però que segur aidarien psicològicament a la cura, o bé, a portar millor la malaltia. Lo primer testimoni és de José Miguel Tena Monte “Sec”, que me contava ja fa uns anys, que la seua iaia Francisca Bernús Roc “Seca” (1891-1981) tenia fístules i per curar-les va manar als seus fills que li cacessen una sargantalla. Quan la va tindre, la va posar dins d’un canut de canya i se’l va penjar del coll, i així com se va anar semant la sargantalla, es van semar les fístules. Encara que sempre die que no li van marxar del tot, i ho atribuïa a què la sargantalla li faltava un tros, ja que als seus nois a l’agarrar-la se’ls havia escogat. Un altre testimoni és lo de Gabriel Gimeno Vicente “Sisto” (1923- 2003), que em va explicar un remei que feia servir lo seu pare. Quan als xiquets petits los eixien les dents, si aquestes les feien malt, agarrava una serp per l’horta i sense matar-la li traïa la llengua. Després la ficava dins d’un saquet fet de roba i en una veta lo penjava al coll del xiquet. Del malt de queixals, tothom que te una certa edat, segur que hi ha patit. Recordo que al collir los armelles de la varietat “esmai roig”, a voltes hi trobàvem dos armelles ajuntades (que havien crescut apegades), i lo meu pare Agustín Rius Llop (1932-2015) sempre me die, que si se posaven a la butxaca i es portaven seguit al damunt, eren bones per posar-li remei al malt de queixals. Un altre remei per curar lo malt de queixals, lo vaig replegar d’Emilio Ráfales Viñas “Sinyoreta” (1913-2001). A n’ell li va dir l’oncle Portomeu “lo Ferrer”, que per lo malt de queixals havie de collir tres boles de xiprer i posar-se-les a la butxaca i portar-les seguit al damunt, i quan aquestes s’assequessen havie de collir-ne unes altres i llançar les seques. Me va dir que ho va provar i li va anar bé. Per explicar com es curen les berrugues, us contaré un cas que es va donar a un familiar. Es tracta del Francesc Oliver, al que li van eixir quatre o cinc berrugues a les mans, i com ell treballava a una òptica i tractava en molts clients, va decidir-se per traure-se-les operant-se, encara que lo doctor ja lo va avisar de què segur que li tornarien a eixir doblades, i així va ser. Lo mateix doctor li va dir que tots los remeis naturals que li recomanessen que los provés. Un home li va dir que poses les mans dins de la pila d’aigua que tenen los ferrers per templar los ferros roents. Com a Barcelona no en coneixia cap, va pensar en Jala, però este ja s’havia jubilat. Una de les moltes voltes que venia a Nonasp, la iaia de la meua dona, Josepa Miró, li va recomanar collir tantes boles de ginebre com berrugues tingués i anar a deixar-les a un lloc que ja no hagués de passar mai més, i d’esta manera, tal com s’anessen secant les boles de ginebre, se li semarien les berrugues. Va pensar que per provar-ho no tenia res a perdre, i acompanyat de Manuel Ferrer “lo Faverol”, va collir tantes boles de ginebre com berrugues tenia i van anar al barranc de Sopicot, on les va posar davall d’una pedra grossa. Al cap d’un temps li van desaparèixer. Aquestos mètodes curatius basats en una saviesa ancestral, i que s’aplicaven en forma d’amulets, s’han d’entendre com una medina alternativa, per pobres, en uns ingredients sense cost, encara que fossen de dubtosa efectivitat. Recollir estos mètodes de curació i conservar la seua memòria, és conservar una part el nostre patrimoni cultural immaterial.