MARGARITA RAFALES GIMENO (1937) Per aprendre l’ofici de perruquera, l’any 1956 se’n va a Móra la Nova, on treballarà durant un any a la perruqueria de Vicenta Grau. Després torne a Nonasp, i aurís la perruqueria a la casa familiar del carrer del Tello. A l’any següent, lo 2 d’agost de 1958, es case en Francisco Ayllón Gil. Ella continue treballant de perruquera i Paco treballa de maquinista de trens de vapor a Faió. A n’esta població als trens de mercaderies, se’ls ha de ficar una altra màquina, que li diuen “la doble”. Per culpa del perfil i traçat de la via costa amunt, és necessari donar doble tracció, sent uns dels punts més crítics la costa de Bernola. A l’arribar a l’estació de Favara aquestes màquines són desenganxades i se’n tornen de recules cap a Faió. Margarita fa de perruquera fins l’any 1964, ja que per raons de treball de Paco, tota la família se’n va a viure a Móra la Nova. Diu que totes les coses de treball i mobiliari de la perruqueria, se les va quedar Blanca Giner Llop. ROSA VIDAL ANDREU (1942) Als tretze anys, quan encara va a estudi, ja llave caps a la perruqueria de Margarita Ràfales. Amb lo temps, va ficar rul•los i lo que li dixaven fer, perquè com diu, la perruquera no ere ella. Als disset anys se’n va a Barcelona, a l’acadèmia de Henry Colomer, al passeig de Gràcia, on està tres mesos, lo temps que necessita per traure’s lo títol. Al tornar al poble, es fica de perruquera a la casa dels seus pares, al carrer de la Mardedéu. Ho fa fins als 21 anys en què se case i se’n va a viure a Saragossa. BLANCA GINER LLOP (1948) Com son pare té la ferreria a la part de davant de la casa, i aquesta també dona al carrer sant Josep, li posen la perruqueria a n’este carrer. Treballa poc temps de perruquera, ja que després es dedica a fer jerseis amb màquines de tricotar. La feina li porten de Tortosa i ella és l’encarregada de fer les mostres i repartir la feina entre les dones del poble que treballen a casa. ANGELITA GINER TABERNER (1949) Angelita forma part d’una família de barbers i perruqueres. Lo seu iaio, Manuel Giner Orero “lo Sevil”, va ser barber durant tota la seua vida. Los seus fills van continuar amb l’ofici: Manuela Giner, que era la padrina d’Angelita, va ser la primera perruquera a Nonasp, i son germà Àngel, pare d’Angelita, va fer de barber mentre va tindre salut. Angelita, ja de joveneta, als estius, li aide a son pare i també un estiu li aide a la perruquera Rosita Vidal, de la que diu que n’aprèn un mica. Quan eixís d’estudi amb 14 anys, se’n va a Madrid, a casa d’uns parents de la part de son pare, per dependre l’ofici de perruquera. Allí hi va estar dos o tres mesos, i diu que la tenien a “pan y cuchillo”. Va aprendre a una perruqueria que hi havia al carrer que vivia amb la seua tia, al barri de Rosales, i dos carrers més amunt tenia l’acadèmia. De l’acadèmia recorda que estava molt massificada, en canvi, a la perruqueria era un tracte més personalitzat, ja que estaven més per ella. Me diu: “Si me necessitaven a l’acadèmia, estava a l’acadèmia, si me necessitaven a la perruqueria, estava a la perruqueria. Vaig aprendre los pentinats d’aquella època, lo cardat, i sobretot los rul•los, que servien per ficar lo pel buit. I després los “secadors” i lo tallat. Quan vaig acabar, mon pare me va vindre a buscar a Madrid i vaig agarrar les coses que necessitaria més: Aigua oxigenà, tints i laca, que és allò que és portave”. Quan torne a Nonasp, a primers de 1964, encara no havia fet los 15 anys, i se posa de primer a casa seua, ja que sa mare li havia dit al paleta Vicente Tomás que li fes lo quartet, però esperant que s’acabessen les obres de la perruqueria a la plaça de Santa Llúcia, se va tindre que ficar al menjador de casa seua. Allí va improvisar la perruqueria, amb un espill, una tauleta i un “secador” que va portar de Madrid. Quan Vicente acaba les obres, trasllada la perruqueria a la plaça de Santa Llúcia. Així m’explica los seus records: “De mobiliari, de primer, tenia un banc de la barberia de mon pare, que ere estret i tapissat en escai. Després vaig traure això i vaig ficar silles. De secadors de peu en tenia tres i anaven en silla i los llava-caps també. Tenia un altre quarto en un tocador vell, per preparar los tints, calentar l’aigua en un fogonet de butano, les tovalloles... era com una mica de magatzem. A la perruqueria m’aidave ma mare, que preparave los tints i los ficave al cap de les dones. També quan tenia molta faena hi estave Clarisa, que l’anava a cridar, baixave i m’aidave. Per entretindre a la gent tenia la revista Hola, novel•les de Corin Tellado i una Tv Elve, perquè les dones, si no, no venien a la perruqueria hasta que s’havie acabat la novel•la... I a jo me feien fer més tard, la vaig comprar per guanyar temps. També tenia un Petromax, per si marxave la llum, perquè com la gent no marxave, jo anava llavant i marcant, i quan tornave la llum anava ficant les dones al secador i després les pentinava. Quan vaig començar treballava los domenges hasta les cinc de la tarde. Però lo dia que més treballava de l’any ere la vespra de les festes de Sant Portomeu, hi anava a la perruqueria a les cinc del matí i eren les dos de la nit quan plegava. Jo no vaig veure mai cap presentació, ni res, sempre treballant, com més festa, més faena. Un any, quan faltaven dos o tres dies per les festes, vaig contar que vaig fer tretze permanents. Cada una costava almenys una hora, entre enrotllar- les i després estar en la gorra de plàstic. Hi havia dones que los pujava més apressa i n’havia que los costave més, després llavar i marcar. La permanent era lo pentinat més habitual als pèls tiesos... També hi havia dones que sol volien llavar, marcar en los rul•los i tenyir. Del temps de perruquera tinc moltes anècdotes, una va ser en Miguela “la Curra”, que érem molt amigues, i una tarde de les que no hi havia molta faena, no mos se va passar pel cap altra cosa més que apartar tots los trastos als costats, tirar “polvos talcos” enterra, i esllissar-mos com si patinàssem a la neu. Una altra que recordo, va ser pa festes i tenia la perruqueria plena de gent. Aquell dia portaven vaquilles, i Adela la del practicant es va posar a defora de la porta... I jo li dic: “Mira que si m’entre la vaquilla a qui dins, jo us tancaré la porta i te quedaràs al carrer” I ella va continuar a la seua... La tia Sofia, sa iaia de Pachero, se va ficar a la barancana de santa Llúcia, allí en lo davantal, com si anés torejant a la vaquilla... Vaig tindre la perruqueria oberta hasta que la meua filla va fer los 17 anys (1990 aprox.) perquè me vaig esperar per si volia agarrar lo meu ofici. Com això no va passar, vam prendre la decisió de tancar-la, perquè Luis en lo negoci familiar d’elaboració i venda d’olis i vins tenie molta feina.”