Que les coses canvien no és una tonteria, i quan ja es comença a tindre una certa edat, i tiram la vista enrere, enseguida mos fica’m a comparar com són les coses d’ara i com eren a la nostra joventut. Un dels canvis importants que hi va haver al segle XX, van ser les perruqueres, perquè des de principis dels anys 40, en què es va establir la primera, se van propiciar canvis importants en los pentinats de les dones. Però per saber com s’ho feen les dones sense perruqueres, li pregunto a la meua mare, Alícia (1934), que me diu que antigament, les dones, lo monyo no se’l tallaven i se l’arreplegaven fent-se un “cocotero”. Aquí, ja se me obre la finestra de la memòria, i veig a la meua iaia Encarnación (1906- 1998) de molt velleta, com la meua mare li feia lo “cocotero”. Lo primer era lligar-li una veta arran de cap per fer la coga, després l’enroscava, i a continuació la voltava fent un redot, al mateix temps que la pitjava en “horquilles”, quedant fet lo “cocotero”. Durant la nostra conversa, recorde una anècdota familiar, que en la seua opinió situa el temps i circumstàncies que propicien el canvi, i algunes noies joves, influenciades per les modes de les ciutats comencen a tallar-se el pèl: “Seria als anys 20 del segle passat, quan la meua mare, Joaquina (1907) i sa germana Maria (1903), estaven servint, de mosses, a Barcelona, i les dos portaven “cocotero”. Un bon dia, Maria se va presentar a la casa que la mare estava servint, per ensenyar-li lo monyo com li havia quedat després de tallar-se’l. La mare a quant la va veure del disgust que va tindre li va tancar la porta, al mateix temps que li deia: Que has fet de tallar-te lo monyo? I després, al cap de quinze dies, també se’l va tallar ella.” Continuant amb la conversa dels monyos, me diu que quan ella era petita, quasi totes les xiquetes portaven trenes, i m’explica com les hi feia la seua mare: “Lo primer que feia la mare, era llavar-me lo monyo, i per fer-ho me cabussava lo cap dins d’un balde, me l’ensabonava en sabó moll i després com al costat tenia una “galleta” en aigua calenta me l’esbandia. A la darrera esbandida al pot de l’aigua li barrejava una mica de vinagre, que feia que lo monyo quedés més fi. De trenes la mare sempre me’n feia, ja que així anava més ben pentinada. A voltes me’n feia dos; altres voltes en feia quatre, dos de baixes i unes altres dos que les començava a fer ven altes i les anava baixant, hasta que les ajuntava en les de baix, com si sol foren una sola trena. També a quant me’n feia quatre, a voltes les de dalt les crusave en les de baix. Foren com foren les trenes, al partir lo monyo per fer les trenes, al mig del cap havia de quedar la ratlla del pèl ben recta.” Conclou dient-me que antiguament, una volta ja es feien grans les xiquetes, es relegaven lo monyo fent-se un “cocotero”. I me recorda que quan jo era petit, i vivíem al carrer Sòl de vila, en portaven la tia Rosario “la Corterola”, la tia Agustina “la Calistra”, la tia Vicenta “la Petra”, la tia Rosa “de Borràs”, la tia Ramona i la meua iaia Encarnación. Si als anys 20 del segle passat, algunes noies joves es tallen el monyo influenciades per les modes de les ciutats, als anys 30, si mira’m fotografies, ja en podem veure a moltes més. Això farà que se tingo la necessitat de perruqueres, i és a partir dels anys 40 quan s’inicia este ofici al nostre poble. MANUELA GINER TURLAN (1917) És filla de Manuel Giner Orero, i germana d’Ángel Giner Turlán, pare i fill, barbers amb establiment al carrer de la Mardedéu. Cap allà l’any 1942-43, se’n va a Madrid a la casa d’uns familiars, on està quatre mesos per aprendre l’ofici de perruquera. Quan torna al poble, aurís la primera perruqueria de Nonasp al carrer Eres Baixes, on viu. La seua filla Angelines, diu que lo mobiliari de la perruqueria era una palangana per llavar el pèl, espill, tauleta i “silla”. Los primers pentinats són monyos a la Marcel, que ere la ratlla i tot d’ones. Més tard arriba la permanent, que és tota una odissea, ja que costa molt de eixugar lo pèl, motiu pel qual les dones se la fan més a l’estiu. Quan los pares d’ella es fan grans, es traslladen a viure al carrer de la Mardedéu, on continuarà fent de perruquera hasta l’any 1954-55 en què lo seu home, Elias García, se’n va a treballar a la mina. PACA ROC ESTANY (1924) Es posa després de Manuela Giner i té la perruqueria al carrer Minyons, fent de perruquera hasta el setembre de 1952, en què se casa amb Juan Manuel Vallés Labanda, de La Canyada de Beric, i deixa el poble. MARIA TERESA LLOP NAVARRO (1933) Entrevista feta a l’estiu del 2016: “Jo anava al “corte” i la verdat ere que per tallar la roba me feia por, perquè pensava que si m’errava ja no hi havia remei, en canvi, en lo monyo no me feia res, perquè devia pensar que si lo tallava mal, pos ja tornària a créixer. I com m’agradava molt, allí al “corte”, a totes les que hi anàvem ja los tallava lo monyo. A la mare li dient, en ve d’ensenyar-li lo “corte”, hauria d’aprendre de perruquera. Per mig d’unes amistats, va ser que vaig anar a aprendre a Faió. Allí hi havia una noia que li dient Carmeta i en sabia molt, tenia la perruqueria a una fonda que era dels seus pares, per los perxis, cap dalt al barranc. A Faió i vaig anar a “ratos”, i me va ensenyar a fer “permanents”. En canvi, lo de tallar lo monyo no me’n va ensenyar ningú, vaig ser jo, que me vaig donar la manya per tallar-lo. Quan vaig començar a fer de perruquera tindria uns 18 anys, seria l’any 1950 aproximadament. La perruqueria la vaig posar a casa meua, és dir, la casa dels meus pares, al carrer del Fossar. S’entrava a la casa, travesaves l’entrada, pujaves unes tres escales i allí estava lo habitació on feia de perruquera. En aquells anys, encara no hi havia aigua correnta per les cases i l’aigua per llavar lo cap la tenia a una tenalla que hi havia darrere de la porta del carrer. I com no ere lo cas de traure l’aigua de la cisterna per llavar los caps, allà vora migdia, que era quan tenia més poca feina, anava en un càntir al riu, baixant per la costa vella de Matarranya, l’omplia, me’l posava al cap i despresa cap a casa, lo buidava a la tenalla i així hasta que l’omplia. No me costava ni cinc minuts d’anar-hi. Sempre tenia una olla al foc en aigua calenta, i la mare estava al “tanto”. Al moment de llavar lo cap, anava a buscar l’aigua calenta, la templava i a llavar lo cap. Lo que feia més era llavar, tallar, marcar i permanents. Això de les permanents de primer eren de saquets, que tenien dins una espècie de carburo que bullia, per eixugar lo líquid que s’havia posat al monyo per fer la permanent. Per los saquets, tenia una palangana en aigua i se banyaven. Després en una grapa s’agarraven, ja que traïen foc. S’havia d’anar molt en compte, perquè si tocava a la pell cremava i eixia una bòfia. Més avant ja van eixir uns altres líquids o productes que no eren tan forts. Se feien també bastants monyos, arreplegats, etc. A les comunions tenia molta feina, a quasi totes se les feien tirabuixons. La major part de les xiquetes portaven trenes i les podia fer tirabuixons. A les bodes la major part de les novies se feien la permanent. Me dient: “Fes-me la permanent i així ja portaré lo pèl arreglat uns quants dies”. Per Sant Portomeu, lo ball no el veia cap any, per què me passava tot lo dia treballant. Quan me vaig casar vaig continuar fent de perruquera uns pocs mesos, però m’ho vaig deixar a principis de 1962, estant embarassada del meu fill.” CONCHITA LLOP CATALAN (1934) Comença de jove treballant a la perruqueria de sa tia Paca Roc on aprèn l’ofici. Quan es casa Paca, al setembre de 1952, aurís la perruqueria a casa seua, al carrer Eres Baixes, on fa de perruquera fins el setembre de 1956, en que se casa amb Cèsar Llop Vallespí.