Lo joc dels patacons forme part dels jocs del meu temps d’infància, però he de dir, que lo recordo més com espectador que mirave com jugaven los nois més grans, que com a joc que del que jo hi participés. Per això, l’any 2007, quan vaig replegar com se jugave, ho vaig fer amb l’ajuda del meu pare Agustín (1932) i la meua mare Alicia (1934), ja que ells lo recordaven com un dels jocs més populars a la seua infància. Los dos van coincidir que ere un joc tant de nois com de noies. Per jugar lo primer que s’havie de fer ere buscar cartes d’una baralla vella, cosa que me deien que no ere gaire difícil, perquè als cafès los homes jugaven a la botifarra i al guinyot. També entre les dones los jocs de cartes eren molt populars, i los dies festius, segons l’època de l’any, es podien veure jugant al siset i al guinyot a l’entrada d’una casa, a un raser, un carasol, o bé, entre los meus records estan les que jugaven a la Fonteta del carrer Maella. Quan ja se tenien les cartes velles, es feien quatre trossos de cada una, i després, amb cada tros, que havia quedat una mica allargat, se li doblegaven les puntes fent unes pestanyes, de manera que quedés quadrat. Per fer lo patacó, s’agarraven dos trossos i se posaven creuats, un damunt de l’altre, i aprofitant les parts doblegades s’aconseguie unir els dos trossos formant lo patacó. Per deixar-los més ben acabats, hi havie qui els posave dins o davall dels llibres d’estudi, en la finalitat que quedessen ben planxats, ja que dificultave la pèrdua durant el transcurs del joc. A més a més dels patacons, per jugar es necessitave una pedra plana, és a dir, una lloseta, com la mà d’un xiquet o una mica més petita. No valie una pedra de riu, perquè al ser de cantons rodons, al tirar-la, no traïa els patacons del quadrat. Cada xiquet tenia la seua pedra, i s’amagave d’un dia per l’altre, o bé la prenien cap a casa, perquè una bona pedra era la clau per guanyar. Quan tots los xiquets ja tenien los patacons a la butxaca i la pedra a la mà, als carrers de terra que en aquells temps hi havie al poble, s’havie de fer un quadrat d’un parell de pams aproximadament, i una ratlla a una distància de dos a tres metres des d’on se feien les tirades. L’ordre de tirades dels xiquets, es decidie fent una primera tirada, que consistie en tirar la pedra lo més pròxims del quadrat, i per l’ordre d’aproximació de la pedra es decidie l´ordre de tirar dels xiquets que jugaven als patacons. També es podia fer per determinar l’ordre de les tirades, que cada jugador tirés la seua pedra contra la paret d’una casa, fent-la rebotar, i al qui li quedave la pedra més a prop de la paret, ere qui començave el joc. Cada xiquet posave un patacó dins del quadrat i començave a tirar el primer, si el tocave i el traïa fora del quadrat, guanyave lo patacó i tornave a tirar, si fallave continuave el joc el següent xiquet. Quan ja no quedaven més patacons es tornave a començar la partida.