La conca minera de Mequinensa, està formada per una dotzena de poblacions, amb una superfície de 500 km2. Les més importants són Mequinensa i Faió, a la província de Saragossa, i Granja d’Escarp, Seròs i Almatret, a la de Lleida. I entre les menys importants, lo nostre poble: Nonasp. Lo carbó de lignit, de la conca minera de Mequinensa, per la seua composició és poc adequat per l’ús a les cases, per culpa de la formació de fum i gasos tòxics per l’elevat contingut en sofre, però, encara que és de baixa qualitat comparat en altres carbons, sí que s’ha empleat molt per a usos industrials. Al segle XIX, l’extracció del lignit, es destina principalment a petites indústries locals, que hi ha a Mequinensa, Granja d’Escarp o Serós. És l’arribada del ferrocarril a Faió al gener de 1892, lo que possibilitarà lo transport a la indústria de les principals ciutats de Catalunya, per tant, que creixo la demanda de carbó, s’auriscon noves mines, se multiplico la producció i la necessitat de mà d’obra. Al terme de Nonasp, es coneix l’existència d’algunes mines, i per saber d’elles, hem hagut que sol•licitar a l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa, los expedients de concessions mineres que allí es conserven. Cal dixar clar que les sol•licituds de concessions, es van fer en moments en què la conjuntura econòmica feia que los preus del lignit fossen molt elevats. Les prospeccions es van fer i a dia d’avui, es poden veure lo forats dels “canyos”, però en la major part dels casos no es va arribar a extraure carbó perquè les vetes eren molt pobres. La primera sol•licitud documentada és de l’any 1900, i la realitza Jacinta Casanova Paris, que és viuda del nonaspí Miguel Bernús Navarro, i també, germana de mossèn Domingo Casanova Paris, que va exercir a Nonasp entre 1861 i 1904 en que va morir. La sol•licitud es fa per mig d’una carta dirigida al Governador Civil de Saragossa, lo 7 de maig de 1900, en la que demana per extraure mineral de lignit, una superfície de 10.000 m2, al paratge de la Vall de Batea, partida del Racó, en lo nom de “Pilar”. La concessió és aprovada i serà vàlida fins lo 31 de març de 1906, en què a través d’una providència de l’enginyer de mines, s’acorda: “Caduque el expediente de la mina de mineral lignito “Pilar”, cuyo propietario es Doña Jacinta Casanova, por no haber satisfecho el pago del canon de superficie durante cuatro trimestres consecutivos…” Aquesta mina, al mapa “Patrimoni de Nonasp” fet pels Amics de Nonasp, la podeu localitzar com a mina de León, ja que segons testimonis orals, durant la 1ª Guerra Mundial, un home de parlar castellà, i que era conegut per León, també va fer l’intent de posar-la en funcionament. Aquesta mina a dia d’avui, es pot veure un canyo, d’escassament vint metres i una veta de carbó d’a penes uns pocs centímetres, per lo que es pot afirmar, que no es va arribar a extraure carbó, tant, durant la concessió de Jacinta Casanova, com uns anys més tard, per aquell home anomenat León. Dins del context de la 1ª Guerra Mundial, la demanda s’incrementa per lo creixement industrial i la necessitat d’utilitzar carbó local per substituir lo que no pot arribar per mar a Catalunya. Això fa que lo registre de concessions, la producció i los preus es disparen. L’any 1916, Joaquin Albiac Salvador, fa dos sol•licituds, una com mina Carmen i l’altra com mina San Joaquín, al paratge del Pla d’en bataller. Pot ser, degut al poc carbó que hi troba, pocs dies després, decideix cancel•lar la tramitació de l’expedient. Del mateix any, hi ha dos sol•licituds de Miguel Vilella Roc. La primera d’11 de novembre de 1916, en què vol obrir una mina en lo nom de Pilar, al Sòl de l’Horta. Però al cap de pocs dies, el 4 de desembre, renuncia a continuar en lo registre, en una carta que dirigeix al Governador. La segona, és del 26 de novembre de 1916, en què demana una concessió en lo nom de Mina Dos Aguas, al paratge Pena del Pla d’en bataller. Ara sí que finalitza la tramitació, i al BOPZ del 15 d’octubre de 1917, se publica que pot passar per la “Jefatura” de Mines per arreplegar lo títol de propietat. A la Pena del Pla d’en bataller, avui en dia, encara és visible el punt on es va fer la boca de la mina, i que es coneix com a “mina de Roc”. Degut als anys que han passat, no podem saber si només es va fer la prospecció per saber si hi havia molt carbó, o bé, es va extraure carbó. Lo propietari M. Vilella conservaria la concessió fins a l’any 1919, ja que al BOPZ de 18 de febrer 1920, se publica que la concessió està caducada per deure lo cànon de superfície. Del període de la 1a Guerra Mundial, l’any 1918, hi ha una sol•licitud de Manuel Solé Vila, de Faió, per una concessió en lo nom de mina Maria, a la mateixa desembocadura de la Vall de Batea, al riu Matarranya. Però a principis de 1919, renuncia a continuar tramitant la concessió, al•legant que no convé als seus interessos. La renúncia es produeix després de fer la prospecció, ja que l’any 1940, lo nonaspí Joaquin Albiac Salvador, sol•licita al mateix punt, una concessió en lo nom de Mina Carmen, al paratge serra de Ribers, i es diu: “Se tomará como punto de partida el centro de una galería antigua a la orilla del río Matarraña...” Per la falta de més documents a l’expedient, no podem saber si va acabar la tramitació o va renunciar. L’acabament de la Guerra Civil Espanyola, va propiciar que los productes bàsics escassegessen i lo carbó per la indústria no fos una excepció, a més, hi havia falta d’importació per culpa de la Segona Guerra Mundial. Això va fer que los preus fossen molt elevats i aprofitant la conjuntura de preus, los germans Barberán, obrissen dos noves mines. La primera d’elles i sense cap dubte, la més important que hi ha hagut al terme de Nonasp, és la mina que es coneix com de Barberán i que la van obrir aprofitant una antiga explotació. Aquesta mina és l’única del terme de Nonasp, que apareix a les estadístiques mineres espanyoles dels anys 40. Per conèixer una mica la seua història, començaren llegint lo llibre “Fayón, imágenes y palabras” de Francisco Carlos Solé Llop, on parla dels orígens d’aquesta mina i diu: “A la derecha del Matarraña y frente a l’Horta del Molí, pueden verse todavía algunas paredes que corresponden a la conocida mina de l’Horta, que fue abierta por un hombre de Fayón apellidado Solé, permaneciendo en activo desde 1914 a 1921, aproximadamente”. Acabada la Guerra Civil Espanyola, Agustín Barberán Borraz, presenta una sol•licitud al Governador Civil, datada lo 29 de febrer de 1940, i dirigida al “Distrito minero de Zaragoza”, demanant vint pertinences mineres de carbó (20.000 m2), en lo nom de “Angelita”, al paratge de la serra de Les Tellerates, a prop del riu Matarranya. Al BOPZ de 29 de setembre de 1940, es publica l’aprovació de l’expedient i lo 28 de maig de 1941, se li concedeix lo títol de concessió minera. Per saber més coses d’aquesta mina, ho farem a través del programa de la TV de Nonasp, d’agost de 1995, en què Daniel Maza entrevista a Manuel Melic Vallespí “Farfall” i Germán Mestre Barberán “Sapo”. Los dos hi van treballar de picadors i durant l’entrevista van explicar com ho recordaven: “Lo dilluns mos carregàvem lo fato al coll, i a peu pel castellet de Faió i aquells barrancs fèiem cap al de Murillo, després riu avall i arribàvem a la mina. Mos preníem pa tota la setmana. Lo que podíem... patates, algun conillet, però de carn poca i pa lo justet, perquè tot just era en acabar la guerra i la cosa estave magra. La garrafa del vi no mos faltave, en hi havie en sobres. Cada dia mos fèiem lo topinet: En fesols, arròs, una mica de fideus... Pa cenar, un plateret d’arròs, una mica de conill, bròcul... Pa esmorzar, una sardina... no hi havia altra cosa. Per dormir alguns ho feien en grallofes i altres damunt de fulla de pi, perquè de palla no en hi havie. Ere una mina pobra i al ser pobra traíem poca cosa, però aproximadament, tirant per damunt, de dos mil a dos mil cinc-cents quilos. Lo carbó lo traiem a fora de la mina en carretons i lo tiravem per un tub de formigó a baix on hi havia uns carregadors. Allí enculaven los carros i després alçaven una portella i lo carbó queia dins del carro i no feia falta carregar a pala. Lo carbó se baixave a Faió en dos carros. A un carro hi estaven Joaquín “lo Canyardo” i Joaquín “lo Sustanciero”, que formaven la parella, en un animal de cada casa. I l’altra parella pal carro la feien lo cavall de ca “Ponset” en lo fill, i una mula de cal “Mutxarro”. De carregar, lo carros no podien carregar gaire, perquè per anar a Faió, havien de passar lo riu, i la força dels animals era poca, perquè los faltave l’aliment, als pobres, i clar, los faltave la mitat de la carn pa fer força. Pos carregar, que te diré, set o vuit-cents quilos, i encara en prou feines per passar lo riu. De guanyar, se guanyave poc, perquè com los avances no mos donaven, perquè tot ere pedra en ve de carbó, van ficar un jornal de nou pessetes, i nou pessetes ere poc, perquè hi havia altres mines que es guanyave més. Vam saber que a la mina del “Tubo” que està al terme de Faió llogaven gent, i donaven divuit pessetes cada dia. Com que li vam dir a l’oncle Joaquín, naltros aquí no hi tenim la vida, i valtros de fer lo forat tampoc. Casi tots los que treballàvem a la mina de Barberán, vam anar a treballar a la mina de “Tubo”, l’oncle Rosendo, Mauset, Andrés, lo Rosendo... Vam passar de guanyar nou pessetes a divuit...” Un altre nonaspí que hi va treballar, va ser José Giner Andreu, que segons un certificat expedit per Agustín Barberán, va enganxar l’u de març de 1940, que si fem cas a la data de sol•licitud de concessió, va ser l’inici d’activitat minera. I va plegar lo trenta de setembre de 1941, pot ser, coincidint en la marxa dels miners. Un detall important dels entrevistats, és que quan decideixen plegar li diuen a “l’oncle Joaquin”, quan la mina “Angelita” era la propietat de son germà Agustín. En este sentit, un altre detall important mo’l dona Daniel Maza, a la revista “Eixam” nº 12, d’abril de 2006, on diu que lo nom de “Angelita”, se li posa perquè així s’anomenava la filla petita de Joaquín Barberán. Aquestos detalls, mos poden portar a pensar que los germans Barberán explotaven les mines conjuntament. La mina no sabem quant de temps va continuar oberta, l’única pista mos la dona l’expedient, on podem llegir que l’any 1943 ja no es va pagar lo cànon de superfície anual de 135,60 pessetes, i com a conseqüència, al BOPZ de 17 de febrer de 1944 s’anul•la la concessió. La falta de carbó, i per tant, de rendibilitat de la mina “Angelita”, va fer que los germans Barberán fessen noves prospeccions. Per obrir una segona mina, ara serà Joaquín Barberán Borraz, lo qui sol•licita lo 9 de març de 1942, una concessió de 24 pertinences mineres (24.000 m2), en lo nom de “Paquita”, al paratge “Pas de les Agarces”, a un kilòmetre riu amunt de l’anterior. Dos mesos més tard, lo 19 de maig de 1942, son germà Juan Ramon Barberán Borraz, demana una ampliació de la mina “Paquita”, de 53 pertinences mineres (53.000 m2). D’aquesta sol•licitud, no s’acabarà la tramitació, ja que en una carta datada a 23 de setembre de 1943, és Agustín Barberán qui renúncia, al•legant que: “no tenemos intención de hacer más gastos de manera que no nos interesa la ampliación.” De la mina “Paquita” també sabem poca cosa, l’única informació mos la dona los documents que hi ha a l’expedient. Al BOPZ de 16 d’octubre de 1943, se diu que lo Governador Civil ha aprovat l’expedient de la mina i ordena expedir lo títol de propietat. Un altre BOPZ de 19 de febrer de 1945, diu que és dona per caducada la concessió, per falta de pagament de 162,72 pessetes, import del cànon de superfície anual de 1944. De mines ja no se’n obris cap més al terme de Nonasp. Però los homes de Nonasp, i sobretot los més joves, durant molts anys treballaran a les diferents mines de Mequinensa. Este fet, als Amics de Nonasp, mos ha permès arreplegar un bon grapat de fotos, que es podran veure molt prompte al nou espai que hem creat, dedicat als miners del nostre poble, les mines del nostre terme i a Dionisio Millán, empresari del carbó a la Barcelona de principis del segle XX.