Lo Mas de la Cova està situat al terme de Mequinensa, a la partida de Vallasserra, prop de la bassa Amplassa. Antiguament era conegut com lo mas de Borràs, ja que com deia lo meu pare, Agustín Rius Llop (1932-2015), havia set de la seua iaia, a la que li deien Josepa Mestre Borràs (1869-1942). De ella me contave que va festejar en l’oncle Blaset, i die que “ja tenien los cigrons a remulla”, (que estaven a punt de casar- se), i ell se la va deixar. Després se va casar en Antonio Navarro Moreno (1890) i un dia que estaven dormin al mas de la Cova, ell ja no es va despertar, se va morir a la pallissa (1892). Al cap de nou mesos (1893) se va casar en lo iaio Josep Rius Ráfales (1870-1954). La iaia Josepa, va morir quan lo meu pare tenia deu anys. La recordava com una dona en molt temperament i gairebé sempre assentada a la vora del foc. I me deia “si ma germana i jo estàvem per allí enredant i la marejàvem, com li costava caminar, agarrava l’espardenya, a la que die el “silencio” i mos la tirava. També en alguna ocasió mos va tirar la paleta o les tenasses del foc”. Lo meu pare, dels records del mas de la Cova en tenia de ben petit. Als sis anys, durant la Guerra Civil, es produeix la batalla de l’Ebre. Dins d’este context, l’exercit nacional, al camí que passa per davant lo Mas, i que puja per la vall on està lo mas de Satué, va fer una pista en matxaca, treballant-hi soldats presoners republicans. Ell m’ho contava així: “Als dos masos que teníem, a les nits, feien cap a dormir soldats nacionals que tenien “mando”. Sol mos van deixar lliure l’estable a on teníem los animals. Los soldats tenien la cuina a un portell que hi havia a un bancal de la finca de Satué. Hi havia una estesa de presoners treballant. Estos soldats presoners en naltros sempre se van portar bé. Durant los treballs, tots los dies anàvem a buscar per esmorzar lo cafè i per dinar lo ranxo. Del mas mos van prendre les tenalles per ficar aigua de veure a on treballaven. Les van posar colgades a terra, arran del coll, perquè l’aigua s’aguantés més fresca. Després, tal com anaven avançant, les anaven canviant per tindre-les prop del tall. Quan ja van acabar i va quedar la “pista” feta, mos van avisar i les vam anar a buscar, lo iaio, lo pare i jo, que los vaig acompanyar. Com no teníem carro les van portar carregades al coll i encara recordo que n’hi havia una de molt gran que es van veure en lo fang al coll per arribar al mas. També en vam arreplegar una de Calandina que no era nostra i que havia quedat allí.” Lo meu pare va deixar d’anar a estudi als deu anys, ja que al seu iaio Rius li va agarrar una embòlia, i a partir d’aquell dia lo va tindre que acompanyar allà on anés: A blanquejar per les cases, a l’horta, o al mas de la Cova, on s’hi quedaven tota la setmana. D’aquelles primeres voltes me die: “M’han recordo que les nits que passàvem al Mas de la Cova eren molt llargues i com era un crio, per entretindrem jugàvem a “Marro, pixo i cago”. En un tió, dibuixàvem al banc de pedra que envolta el foc la figura del joc i les fitxes les feien en qualsevol cosa que teníem a mà: pedretes, armelles, fesols, cigrons...” D’aquells primers anys, que eren de postguerra, racionament i estraperlo, també tenia molt present los records de com es feien l’oli al mas en una petita premsa, ja que als molins, si bé, es pagaven totes les olives, d’oli sols se donava l’assignat per la quota del racionament, i aquesta quantitat era molt inferior a les necessitats familiars. Així m’ho contava: “Los anys del racionament mos fèiem l’oli al mas. Al tard mos posàvem un remig d’olives al coll i lo portaven a una roca plana que hi ha prop del mas. Allí havíem portat lo roll de l’era i anàvem posant les olives damunt la roca i entre lo pare i jo les rotllàvem, a continuació arreplegàvem la pasta i la posaven dins d’una galleda de zinc i la portàvem cap al mas. A quan arribàvem, la mare ja havia fet foc. La galleda de zinc en la pasta de les olives, l’arrimava a la vora del foc (sense que hi toqués la flama) per “calentar” la pasta, i de tant en tant, la mare en la mà l’anava remenant perquè o fes de manera uniforme. En la pasta calenta, l’oli començava a surar i la mare decantava la galleda a la tenalla de l’oli per traure’l. Després sense deixar-la refredar, posàvem la pasta a una petita premsa casera, en uns cofins que eren del diàmetre d’una boina, per acabar d’extraure l’oli i que sol quedés la sansa. Això ho fèiem cada dia, ja que sols traiem com a molt dos litres d’oli diaris.” Un faena bàsica per poder fer vida al mas, era l’aprovisionament d’aigua. Per això es feien basses. Eren un clot excavat a terra, a través d’aigüeres recollien les aigües pluvials. Lo refranyer diu: “Si plou i fa bufetes, aigua a les bassetes”. Lo meu pare així ho recordava: “La bassa la teníem al costat del pi d’ombra i era més bé petita. Quan plovia i se posava aigua, omplíem les tres tenalles que teníem, cada una de deu cànters, per veure aigua nosaltres. L’aigua a la bassa sol durava dos setmanes, perquè encara que la bassa l’aguantava, també en venien a buscar altres veïns, com mon cosí Agustín Giner Rius “Bufit” i los del mas de “Flinflam”. Durant mols anys vam tindre dos animals de llaurança i si los anàvem a abeurar a la bassa Amplassa, només bevien una volta al dia. Hi anàvem al tard, després de plegar. Al mateix temps a un dels animals li posàvem los argadells i omplíem los quatre cànters d’aigua, que després la gastàvem per fregar i abeurar als animals l’un demà. Anys més tard, a quan jo treballava a la mina, vam fer la cisterna. Li vam dir per fer-la a l’oncle José (de Favara), lo germà de la mare, que no era paleta, però era molt manyós. Al costat del mas, aprofitant un forat que hi havia a la roca, van excavar lo pou i després lo van arrebossar tot en ciment. Quan es va ficar aigua, ja no vam tindre d’anar a buscar-ne més a altres basses.” En aquells anys que la gent es quedava a dormir als masos, la bona relació en los veïns era una cosa molt important. Lo veí que teníem mes prop, era l’oncle “Flinflam”, que era de Faió. Lo meu pare die: “Ell i la seua dona estaven casi sempre al mas, i quan arribàvem, ja venien de seguida a veure-mos”. I afegia que havia set “jefe” de Falange a Faió. A continuació hi estava lo mas de Camarasa que també era de Faió, i lo treballava Targa, que eren mitgers del mateix poble. En aquesta família també hi havia una bona relació i d’ells contava: “Quan Targa treballava los mas de Camarasa, lo sembrava i anava una “cosetjadora” per arreplegar lo gra. Com la palla no la volia, mos la donava a naltros. Durant dos o tres anys, la vam arreplegar en la mula i lo rascle que teníem per tirar-lo de l’animal, hasta omplir la pallissa del mas. Esta palla era una mica llarga per menjar-la l’animal, per anar bé s’hagués hagut que donar-li unes quantes voltes en lo trill, perquè fos més curta, ja que per menjar-la l’animal hagués set millor” De veïns també hi estaven, son cosí Agustín Giner Rius “Bufit” i un poc més lluny hi estava lo mas de l’oncle Nicasio, que era de Mequinensa. Estos tenien les masades més petites, per tant, les estades eren més curtes. La masada més gran que ajuntava en naltros era de Favara i era coneguda com de Satué. A este mas hi havia corral de bestiar i durant molts anys hi va tancar Manuel Rodes Rubio (1914- 1996). D’ell recordo com s’anava arrimant en lo ramat de bestiar a les nostres terres, i quan ja estava prop, lo meu pare anava a saludar-lo. D’ell me die: “Manolo “lo Garrut” era de Mequinensa i va començar a fer de pastor en un ramat que li va donar a mitges l’oncle Tarroner, que ja era un home gran, en la condició que al cap cinc anys havien de partir lo ramat. Després de partir-lo, ell es va buscar un mas a on hi hagués corral de bestiar i així va ser com va fer cap al mas de Satué. En aquell moment, jo tindria deu u onze anys i va estar a n’este mas hasta que se va jubilar. A naltros mos va demanar permís per poder agarrar la terra del nostre mas en lo bestiar i com li vam dir que si, cada any mos donava tres o quatre vellons. Un velló era la llana que eixia d’una ovella a l’esquilar-la. Al prompte si algun dia no podia traure al bestiar, venia lo seu pare i ho feia ell. Lo seu pare, moltes voltes, si venia pel mas, i si estava pel bancal de davall lo mas, mos cridava i deia: Baixeu una olla. I mos donava llet.” Una de les històries que li vaig sentir contar moltes voltes a mon pare, era relacionada en una gran collita d’olives al mas i que li va passar allò que diu lo refrany: “Quan un pobre paste, li cau lo forn damunt”. Aquesta es l’història com me la va contar: “A finals de 1962 vaig demanar un permís de tres mesos a la mina, ja que hi havia al mas una bona collita d’olives i vaig pensar que en este temps les podria collir totes i deixar la terra llaurada. Vaig començar lo permís a partir de l’un de desembre i al poc de començar a collir se va posar a nevar, tardant a desfer-se la neu més d’un mes, per tant, vaig estar a casa sense poder fer res. Damunt, a la mina no me van donar ni la paga de Nadal. Després de la nevada, la collita ja no va ser allò que esperava, ja que les olives estaven totes mortes. Les que havíem collit antes de començar a nevar, les havíem posat a l’era del mas i quan se va desfer la neu encara vam medi 40 dobles i això que sol havíem collit quatre olivers i no eren dels més grans.” D’aquells temps en què los meus pares es quedaven al mas, jo també tinc alguns records. Als estius, coincidint en les vacions escolars, en més d’una ocasió els vaig acompanyar. Per mi, anar al mas era tota una aventura, que començava quan pujava al carro i empreníem llarg camí del mas, que recordo molt bé, i que lo meu pare sempre die que durava tres hores. Durant lo trajecte, tenia temps d’observar-ho tot: les serres, los masos, pins d’ombra i quan ja arribàvem, la bassa Amplassa, en la fita de la cabanyera al mig, i un poc més lluny, lo mas de la Cova. Parlant ara en la meua mare, me diu que la falta de mitjos per conservar los aliments, condicionava los menjars al mas. L’estella la preparava en patates, verdures del temps, abadejo, alguna botifarra o llonganissa, ous i alguna llauna de sardines. Aquestos aliments, una volta estàvem al mas, los guardava dins d’una tenalla ben tapada, per evitar les rates. Com de carn fresca, sols se’n podia prendre per lo mateix dia, lo meu pare parava rateres de conill. Al migdia, mentre descansàvem, anava a veure si trobava algun “punt”, i al tard jo l’acompanyava a parar-les. Les rateres les prenia dins d’un sac que se posava a l’esquena, i a la mà prenia un cabasset on portava una aixaelleta i un pot foradat per porgar la terra. Quan ja arribàvem al “punt”, me die: Veus, aquí lo conill té lo femeret. Per aquí entra lo conill. Veus la senda? I antes de fer res, es refregava les mans en romer, perquè no es quedés la seua olor a la ratera, feia lo clot, la posava, i en molt de compte la tapava en terra. L’un demà al matí quan clarejava lo dia, anava a “reconèixer” i si agarrava algun conill, la mare era l’encarregada d’espelletar-lo. La primera menjada feia conill en patata a l’estil de caçador i lo de més lo fregia, perquè no es fes malbé. Altres dels meus records, són de després d’acabar la jornada i quan ja es feia de nit. Per fer llum dins del mas, ho fèiem en una llum de carbur. Cada dia, lo meu pare l’obria i posava aigua al compartiment de dalt i carburo al de baix. Després la tancava i l’encenia. Mentrestant, la meua mare encenia lo foc i començava a fer la cena. De fons a la ràdio de transistors, que havien comprat a “Milio lo Gravat”, es podia sentir alguna de les novel•les que feien per la SER: “Lucecita, Cumbres borrascosas...” També recordo d’aquell temps el “Consultorio” de Elena Francis. Com era jove, lo meu pare, em va fer un trenet per jugar, aprofitant les llaunes buides de sardines. En una llauna que era un poc més gran va fer la màquina, i en les més petites los vagons, unint-les entre elles en un petit filferro. També recordo que a les nits que no hi havia lluna, per tant, eren molt obscures, després de cenar, mentre la mare fregava los plats, lo pare me portava a l’era del mas, i mirant als estels, m’ensenyava on estava la constel•lació del carro. Així mateix m’ensenyava les llums de la Pobla de Massaluca, i unes altres mes fembriletes, que eren de Vilalba dels Arcs. Quan tornàvem al mas, la mare ja havia acabat de fregar, havia apagat lo foc, tenia posades les mantes a la pallissa i me feia gitar. Lo pare donava un darrer cop d’ull a la mula blanca que teníem, després apagava la llum de carbur i ja tots mos gitàvem, quedant jo col•locat al mig dels dos. A finals de juliol de 1975, los meus pares van comprar un tractor “Barreiros”, un remolc i cultivadors per llaurar la terra. L’arribada de la nova maquinària, va tenir com a conseqüència la venda de la mula blanca al “Fumat”, que era un tractant d’animals de Fraga i lo carro que era rodes de goma i de la marca “Rigual”, lo va comprar l’oncle Manuel “Valero”. Aquestos canvis van permetre que al mas hi anéssem i tornéssem en lo mateix dia, per tant, ja no mos hi vam quedar més a dormir, ni vam haver de parar rateres per tindre carn fresca, ni carburo per fer llum... Vam deixar enrere una manera de viure de la que sol mos quede lo record. Quan era jove, vam anar bastants anys a Pasqua i a passar lo Dia del Gos (28 d’agost) en la colla. La Cova se va fer “famosa” entre els meus amics perquè no ere un mas convencional i estic segur, que tots conservam un bon record d’ella. Prova d’això és la foto, feta per mon cosí Marcial, del 7 d’abril de 1985, que acompanye a este escrit.