El parlar de Nonasp

per Pere Navarro Gómez

1. Introducció històrica i geogràfica La llengua que es parla a Nonasp s’emmarca en el conjunt de parlars situats al sud de la Franja catalanòfona d’Aragó, això és el de les comarques del Matarranya, el dels quatre pobles catalanòfons de la comarca Baix Aragó-Casp i dels set pobles catalanòfons de la comarca del Baix Aragó. (1) El parlar de Nonasp també comparteix la major part de característiques amb els pobles de la veïna comarca de la Terra Alta, i també de les comarques de la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre, el Montsià, el Maestrat i els Ports (les dos darreres ja al País Valencià). Tot aquest territori forma part de la zona que, durant l’Edat Mitjana, va ser conquistada pels cristians catalans i aragonesos als musulmans, sota les ordres primer de Ramon Berenguer IV i després d’Alfons I el Cast. Les dates de les successives conquestes oscil·len entre principis del segle XII –1148 (Tortosa), 1153 (Miravet i Siurana)– fins a principis del XIII –1232 (Morella), 1233 (Borriana, amb la capitulació subsegüent dels castells d’Alcalà de Xivert, Peníscola, Polpís). Els parlars de totes aquestes comarques s’inclouen dins la llengua catalana, ja que són fruit d’un repoblament posterior al desenvolupament d’aquesta llengua, portats a aquestes terres pels colonitzadors cristians, majoritàriament catalans, vinguts del nord com a conseqüència de la conquesta sobre territori sarraí, que procedien, majoritàriament, de les comarques del Pirineu occidental: la Ribagorça, el Pallars, la Noguera, l’Alt Urgell. Són molts els estudiosos que han manifestat que tot aquest territori forma part d’una zona de transició entre els parlars lleidatans i els valencians. Aquesta també és l’opinió de Joan Veny, l’autoritat màxima de la dialectologia catalana actual. Dins el conjunt dels territoris per on es parla la llengua catalana, el parlar de Nonasp es troba inclòs en el bloc dels dialectes occidentals, algunes de les característiques del qual vénen explicitades a continuació. 2. Descripció lingüística 2.1. Vocalisme tònic

La vocal /a/ es conserva sense alteracions en la majoria de contextos. Aquesta és una solució comuna a la resta de parlars catalans: falç, mare, aranya , nas, palla. També es manté la /a/ en verbs com jaure, nàixer i traure ; d’altres parlars catalans tenen formes amb /e/: jeure , néixer , treure . Però el parlar de Nonasp té una característica particular: quan la paraula és aguda o monosíl·laba, la /a/ es pronuncia semblant a una /o/ en mots com cantar , demà , pa ; també els parlars de Favara, Arnes (Terra Alta) i Paüls (Baix Ebre) coneixen el mateix fenomen. Els parlars del bloc occidental de la llengua catalana articulen amb “e” tancada paraules com pera , paret , ceba ; en canvi, els parlars del bloc oriental les pronuncien amb una “e” oberta o bé amb una “e” que anomenem neutra (a les Illes Balears). El parlar de Nonasp coneix també l’articulació de la “e” oberta en paraules com cel, terra, infern, deu, mel . Aquestes paraules són pronunciades amb el diftong /iá/ a les localitats d’Aiguaviva de Bergantes, Bellmunt de Mesquí, la Canyada de Beric, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, la Torre de Vilella i Valljunquera) i a tres localitats de la comarca valenciana dels Ports: Cinctorres, la Mata i el Portell de Morella, on diuen tiarra, infiarn , diau, mial , respectivament. 2.2. Vocalisme àton Una altra característica dels parlars del bloc occidental és la del manteniment de les vocals àtones, és a dir, la /a/, la /e/ i la /o/ s’escriuen tal com es pronuncien, a diferència del que fan els parlars del bloc oriental que confonen la /a/ i la /e/, i la /o/ és pronunciada [u]: paret , mare , carro . La /e/ en posició pretònica inicial, i sobretot en els segments es – i en– , tendeix a obrir-se en [a]: [a]scala, [a]ncendre . La /a/, en posició àtona final, es pronuncia com quan es troba en posició tònica, de tal manera que pot sonar com si fos una /o/: casa , cabra , taula (cas[o], cabr[o], taul[o]). Tècnicament, aquest so és anomenat medial oberta velaritzada, i es pot trobar en altres localitats com Tivissa, Miravet, Garcia (Ribera d’Ebre), Arnes (Terra Alta), Faió, Favara (Baix Aragó-Casp) i Paüls (Baix Ebre). La /e/ es pot tancar en [i] quan es troba en contacte amb una consonant palatal o quan va seguida de /i/ tònica, és a dir, com a conseqüència d’una assimilació vocàlica: siria, quixal, ginoll. En posició inicial, la /o/ és articulada [aw], com en tot el català nord-occidental: auliva, aulor, aurella. 2.3. Consonantisme A diferència del que acostumen a fer els parlars del català nord-occidental, a Nonasp es manté la líquida lateral agrupada a una consonant labial: almosta, albarda, albercoc, tal com es pronuncia també a les localitats veïnes de Favara i Maella. És característica dels parlars occidentals, i també a Nonasp, l’aparició de la nasal adventícia en mots com llangosto, mangrana . La caiguda de la // intervocàlica procedent del sufix llatí -ATA – en formes com tancà (tancada), pelà (pelada)– ha sigut considerada una característica pròpia dels parlars valencians. El parlar de Nonasp coneix aquest fenomen, que també s’observa en els parlars veïns de Favara i Maella; en canvi, a Faió o a Batea ja diuen tancada i pelada . Per contra, la dental del sufix llatí –ATORE es conserva sempre: llaurador, mocador . El manteniment de la /r/ –com la dels mots cantar , dormir , pastor, llaurador, mocador – també ha sigut un tret considerat específicament valencià, però a Nonasp no s’articula aquesta consonant, ni en cap dels parlars veïns. El parlar de Nonasp manté les consonants sonores en paraules com casa , rosa , onze , dotze , tretze , catorze , quinze , setze –igual com ho fan Faió o Batea–, en contra del que fan els parlars de Favara i Maella, que articulen sordes aquestes consonants: cassa, rossa, onse, dotse, tretse, catorse, quinse, setse . També són articulades sordes a Favara i Maella les consonants palatals de txent , txove , fetxe ; en canvi, el parlar de Nonasp articula sonora aquesta consonant: gent , jove , fetge . A Nonasp es diu majo(r) –quan a Favara és matxo(r) i a Maella maio(r) –, roja –quan a Favara és rotxa i a Maella roa – pijo(r) , mija –quan a Favara i a Maella diuen pitxo(r) i mitxa –, fregi(r) –quan a Favara i a Maella diuen fretxi(r) . 2.4. Morfologia nominal El parlar de Nonasp manté la nasal en els plurals hòmens, jóvens; en canvi, l’ha perdut en el plural marges . Aquest tret conservador es troba a pràcticament tot el català occidental (llevat del ribagorçà), i en el bloc oriental el trobem en tarragoní, eivissenc i alguerès. Atesa la seua extensió geogràfica, la llengua normativa ha considerat aquestes variants formes adequades per ser emprades en un registre elaborat. Són vives encara les formes antigues dels numerals desset, devuit, denou . L’ús de les formes plenes etimològiques de l’article definit masculí lo , los gaudeix de plena vitalitat a Nonasp: lo pare , lo cavall , lo cotxe . Les formes lo , los encara són vives per tot el català nord-occidental, el tarragoní, el capcinès (a la Catalunya del Nord) i a l’Alguer. Les formes del demostratiu de proximitat són, generalment, este, esta, estos, estes . Esporàdicament, se senten també les formes reforçades aqueste , aquesta , aquestos , aquestes . Les formes este, esta, estos, estes són les que fan servir els parlars ribagorçans, tortosins i valencians. La primera persona del plural dels pronoms personals en funció de subjecte presenta la variació següent: naltres, nantres ; la forma del pronom personal de segona persona del plural és valtres . Els pronoms personals en funció d’objecte conserven les formes plenes en les persones primera, segona i tercera del singular i primera del plural: me, te, se, mos. La segona persona del plural presenta la forma reforçada us –com a Favara i Faió–; en canvi, a Maella, a pràcticament tot el Matarranya i al centre i sud de la Terra Alta apareix la forma analògica tos. Les formes tòniques dels possessius són meu, meua, meus, meues; teu, teua, teus, teues; seu, seua, seus, seues. Els possessius àtons apareixen només en singular: mon, ton, son, ma, ta, sa ; per al plural es fan servir les formes tòniques l os meus, les meues, los teus, les teues, los seus, les seues . En canvi, a les localitats de Favara i Maella, es fan servir les formes procedents de l’espanyol mi , tu , su ( pare , mare ). Podem destacar els adverbis de temps del tipus encabat, prompte, alego, enguany, despusahir, despusdemà . Quant a les conjuncions, a Nonasp es desconeix la forma doncs , al seu lloc es fa servir pos . 2.5. Morfologia verbal Són d’ús general els infinitius plans tindre i vindre , així com també ho són formes velaritzades com haviguer (haver), poguer (poder), sabiguer (saber), volguer (voler). Es conserven els participis etimològics complit o amplit (omplit). A Nonasp, el morfema de primera persona del present d’indicatiu és /o/: jo canto, jo dono, jo parlo . En els verbs de la segona i de la tercera conjugacions apareixen formes amb increment velar en la primera persona del present d’indicatiu: jo corgo, jo me morgo . La tercera persona del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació i la de l’imperfet d’indicatiu i del condicional de totes tres conjugacions presenta el morfema /e/: ell cante, ell cantave, ell cantarie, ell volie, ell voldrie, ell dormie, ell dormirie . La variant amb /e/ s’estén per tota la Terra Alta, el Matarranya, els Ports, el Baix Maestrat, el nord de la Ribera d’Ebre –del Pas de l’Ase en amunt– i el centre i nord del Priorat, per totes les comarques lleidatanes, i arriba fins a la ciutat de Castelló de la Plana. Els morfemes etimològics –/am/ i –/aw/ en les persones 4a i 5a del present d’indicatiu dels verbs del I grup – cantam , cantau – es mantenen amb forta vitalitat a Nonasp, tot i que també es poden sentir les variants amb /e/: cantem, canteu . Les variants amb /a/ són les més antigues, les del català medieval, que encara es conserven com a formes exclusives en el català de les Illes Balears i Pitiüses. També es remunten a la llengua catalana antiga les formes de l’imperfet d’indicatiu dels verbs del II grup l’infinitiu dels quals acaba en -ure ( caure , creure , veure ): caïa, creïa, veïa . Aquesta accentuació és la general en els parlars tortosins i valencians. En el present de subjuntiu, apareix el morfema /a/ en la primera persona de les tres conjugacions: que jo dóna, que jo puga, que jo dorma, que jo patisca . Els morfemes de 2a, 3a i 6a persones del present de subjuntiu dels verbs dels tres grups presenten la vocal /o/: que tu cantos, que ell canto, que ells cànton ; que tu cregos, que ell crego, que ells crégon; que tu dormos, que ell dormo, que ells dòrmon . Puntualment, poden apareixen amb la vocal morfemàtica /e/. És un tret genuí dels parlars tortosins la confusió de les persones 4a i 5a del present de subjuntiu amb les de l’imperfet del mateix mode: vol que cantéssem/volia que cantéssem; vol que cantésseu/volia que cantésseu ; aquestes són les formes que es fan servir a Nonasp. En relació a l’imperfet de subjuntiu, el parlar de Nonasp presenta les variants que procedeixen del plusquamperfet de subjuntiu llatí: que tu cantesses , que ells cantessen , com passa en la majoria de parlars de la veïna Terra Alta; en canvi, al Matarranya i a les localitats de Favara i Caseres fan servir les formes que tu cantares, que ells cantaren , i a les de Maella i Arnes que tu canteres, que ells canteren . La segona persona del present d’indicatiu del verb ser presenta la variant sós –amb vocal analògica a la primera persona sóc . Nonasp és l’única població que fa servir aquesta forma; a la Terra Alta i a Faió s’usa tu ets , i al Matarranya, Favara i Maella tu eres . El participi del mateix verb és sét , com a Favara i com en altres parlars lleidatans i gironins. Tal com s’esdevé en tot el bloc occidental dels parlars catalans, a Nonasp els verbs incoatius, presenten l’infix llatí -ĪSC-: jo patisco , tu patixes, ell patix, ells patixen . Es generen, per analogia, formes incoatives en verbs del III grup: bollisco , collisco, cosisco, fregisco, llegisco ; a voltes, en el parlar de Nonasp conviuen formes fonètiques i formes analògiques del mateix verb: dormo/dormisco , sinto/sentisco, morgo/morisco . 2.6. Lèxic 2.6.1. Lèxic occidental Algunes de les solucions lèxiques de Nonasp s’estenen per tot el bloc occidental del català: afonar (enfonsar), agarrar (agafar), arena (sorra), bes (petó), cerç (tramuntana), corder (be, xai), dimats (dimarts), emprar (manllevar), espenta (empenta), estalzí (sutge), gronsa (tolva), hedra (heura), junc (jonc), panís (moresc, blat de moro), perdigana (perdiu jove), romer (romaní), roig (vermell), tavà (tàvec), timó (farigola), xic (noi), xiquet (nen). 2.6.2. Lèxic nord-occidental i valencià El caràcter de transició que ofereix aquesta zona permet trobar mots o variants formals compartits amb els parlars nord-occidentals: arna (buc, rusc), batxiller (xafarder), moixó (ocell), revolví (remolí), tomata (tomaca), trebol (trespol); i també de compartits amb el valencià: avena (civada), bajoca (mongeta tendra), carrasca (alzina), cepell (bruc), faena (feina), fesol (mongeta seca), rabosa (guineu). 2.6.3. Lèxic tortosí A nivell lèxic, trobem una sèrie de formes genuïnes d’aquest territori, tot i que no totes presenten la mateixa extensió: acaçar (perseguir), arpeta (giradora; espècie de cullera planera amb mànec llarg, que serveix per regirar les patates o altres menjars mentre les couen dins la paella), blan (tou), blanquejar (emblanquinar), bordís (brot que neix en la soca o rabassa d’un arbre), botana (fuada), carcàs (gargall), cofí (esportí), escarabitxa (panerola, cuca molla), gotellera (gotera), mordasses (estenalles), mustela (sangtraït), obreta (fireta), papaterra (cuc de terra), redable (tiràs de l’era), rodadits (cercadits, panadís), roll (batedor de l’era), sansa (pinyolada), serracaps (estrenyecaps), tacons (budells de xot o porc fets a trossos, guisats amb espècies), tonga (munt llarguer que es forma enmig de l’era recollint-hi tota la batuda abans de separar el gra de la palla), vespra (vigília), xaic (vocatiu per cridar algú). 2.6.4. Arcaismes Com acostuma a passar en les àrees laterals, aïllades i tardanes, els parlars d’aquest territori conserven un conjunt de solucions lingüístiques, algunes de les quals considerades arcaismes. Bona part d’aquestes formes són compartides amb el valencià i/o amb el balear: agranar (escombrar), aidar (ajudar), raïl (rel), banyar (mullar), bres (bressol), calces (mitges), estall (a preu fet), eixir (sortir), fenoll (fonoll), granera (escombra), llavar (rentar), mardà (mascle de l’ovella), pigota (varicel·la), redó (rodó), torcar ( netejar fregant amb un drap o un paper, sobretot per llevar d’una superfície alguna matèria sòlida ), visc (vesc), voler (estimar). 2.6.5. Mots propis de Nonasp Hi ha mots recollits a Nonasp (i en algunes altres localitats) que no han estat enregistrats en cap recull lexicogràfic o no ho han estat amb el mateix significat, és el cas de baldrufa (baldufa, baralluga), escarxinar (esquitxar), espona (ribàs), granot (granota), mestressa (mestra), muriec/muriet (rata penada), patamoll (aiguamoll), sanseverd (juliverd), tetar (mamar), vicari (capellà). 2.6.6. Paral·lelismes amb l’aragonès i l’espanyol (2) Podem trobar en el parlar de Nonasp, així com en tota l’àrea del tortosí, paral·lelismes lèxics amb l’aragonès. Això no significa que siguin d’origen aragonès, sinó que l’aragonès comparteix amb el català d’aquesta zona Com és ben sabut, tant l’aragonès com el català i l’espanyol són llengües germanes ja que procedeixen de la llengua llatina. D’aquí que el percentatge de mots compartits sigui molt alt, com per exemple fuella, fumo, güello (aragonès); fulla, fum, ull (català); hoja, humo, ojo (espanyol), respectivament. mots com ara abadejo (bacallà), gitâ’s (posar-se al llit) , aladre (arada) , birla (bitlla) , braguer (conjunt de les mamelles de la vaca o la cabra), catxap (conill jove), corbetora (tapadora d’una olla o d’una cassola) , afiçó (fibló de l’abella) , estiràs (vehicle rudimentari sense rodes, destinat al transport de pedres o d’herba), mangrana (magrana) , mantornar (donar la segona llaurada a la terra), melic (llombrígol), meliguera (panxa grossa, sobretot la dels hòmens) , navalla (ganivet de fulla giratòria), panís (blat de moro, moresc) , perdigana (perdiu jove) , quera (corcó), rabosa (guineu), revolví (remolí), tronc de Nadal (tió), xiquet (nen). Hi ha mots que presenten un contínuum lingüístic amb l’aragonès i l’espanyol, com ara: espill (mirall), gorrino (porc), mançana (poma) , tercejar (llaurar per tercera vegada) , tronçador (xerrac de dos mans) i xoto (boc). 2.6.7. Aragonesismes Com a conseqüència del veïnatge amb l’Aragó i de la repoblació medieval (i posterior) per part de contingent aragonès, es localitzen una sèrie d’aragonesismes en el nivell lèxic que afecten diversos camps semàntics. En relació al camp i als cultius, trobem carrasca (alzina) , estral (destral) , gallo (grill de taronja) , totxo (bastó), xito (ull del cep) . En el camp semàntic del món animal n’hi ha enregistrats també alguns: caparra (paparra) , cardalina (cadernera) , fardatxo (llangardaix) , onso (ós). En el camp semàntic de l’ésser humà i activitats relacionades, els aragonesismes que s’han recollit són coixo (coix), curro (manco) , mentira (mentida) , mentirós (mentider) , pito (eixerit), semellar (semblar), tetar (mamar) , sompo (feixuc, lent de moviments) . Aquests aragonesismes es poden trobar escampats per totes les terres tortosines i valencianes. 2.6.8. Interferències de l’espanyol Per raons de veïnatge geogràfic amb la zona castellanoparlant de l’Aragó, per influència de l’escola, dels mitjans de comunicació i de l’Església, s’ha enregistrat una sèrie d’interferències lèxiques de l’espanyol que afecten qualsevol camp semàntic. Així, tenim bragues (calces) , colxó (matalap), comulgar (combregar), qüerno (banya), entonces (llavors), jusgar (jutjar) , jusgat (jutjat) , [x]ués (jutge) , làbios (llavis) , maripossa (paloma, palometa), messilla (tauleta de nit), Ninyo [x]essús (Jesuset), Notxe Buena (nit de Nadal) , Notxe Vie[x]a o Fi d’Any (Cap d’Any) , obispo (bisbe), silla (cadira), sombrero (barret), verdat (veritat).

2.6.9. Mots d’origen àrab La presència al llarg d’algunes centúries de població islàmica en aquesta zona no s’acaba amb la conquesta cristiana d’aquest territori, sinó que, malgrat l’expulsió oficial al 1610, molts musulmans no van partir, sinó que hi van romandre o bé practicant la religió musulmana o bé com a conversos. Això ha permès que s’hi hagen mantingut mots d’origen àrab com abellota, cofí, gadufo, tafarra, séquia. 2.6.10. Mots d’origen mossàrab Els cristians que van viure sota la dominació musulmana van desenvolupar, a partir del llatí, una llengua romànica, el mossàrab, que en les nostres terres presentava uns trets prou diferenciats de la llengua catalana duta pels nous colonitzadors. La població mossàrab encara hi residia quan els cristians catalans van prendre possessió de l’actual zona sud de la Franja d’Aragó. D’origen mossàrab són mots com clotxa , columell, gaiata , melatxa i turcatxo . 9.7. Conclusions El parlar de Nonasp forma part del català nord-occidental, més concretament del conjunt de parlars tortosins, força heterogenis, que fan de zona de transició cap al valencià. És aquesta confluència de característiques les que atorguen a aquest conjunt de parlars la seua personalitat particular. Amb el català nord-occidental, el parlar de Nonasp comparteix els següents fenòmens:  Articulació diftongada de la /o/ àtona inicial en mots com auliva, aurella, auvella  Manteniment de la dental del sufix llatí -ATORE: llaurado(r), mocado(r)  No articulació, majoritàriament, de la /r/ final de mot com dona(r), dormi(r), pasto(r)  Plena vitalitat de l’ús de la forma plena l’article definit masculí lo, los  Demostratiu de proximitat amb la partícula de reforçament: aqueste, aquesta  Morfema de 1a persona del singular del present d’indicatiu en /o/: canto, dono, parlo , corgo, morgo , fregisco, llegisco  Morfema de 3a persona del singular del present i de l’imperfet d’indicatiu, i del condicional en -/e/: cante, cantave, cantarie  Morfemes de l’imperfet de subjuntiu procedents del plusquamperfet de subjuntiu llatí: cantesses, puguesses, dormisquesses  Lèxic: arna , batxiller , moixó , revolví , tomata , trebol Amb el català valencià, el parlar de Nonasp comparteix aquestes altres característiques:  Caiguda de la dental sonora en els sufixos llatins -ATA: pelà, tancà  Demostratiu de proximitat sense la partícula de reforçament: este, esta  Participi de verbs com complir, oferir, omplir : complit, oferit, omplit  Imperfet d’indicatiu de verbs com caure, creure, traure : caïa, creïa, traïa  Lèxic: carrasca , cepell , faena , fesol, rabosa També trobem a Nonasp unes solucions lingüístiques arcaïtzants que es remunten a la llengua catalana antiga, tal com acostuma a passar en aquells parlars que es troben ubicats en àrees laterals, aïllades i tardanes: pulça, patisco, desset, devuit, denou, donam, donau, aidar, bres, calces, eixir, llavar, pigota, raïl . Dr. Pere Navarro Gómez Dep. Filologia Catalana de la URV 1.- La comarca del Matarranya és la més meridional de les que configuren la franja catalanòfona d’Aragó. El 4 de novembre de 1993, el govern d’aquesta comunitat autònoma aprovava la llei 10/1993 de Comarcalització d’Aragó, la qual es desenvolupà tres anys més tard a partir d’una altra llei, la 8/1996 de Delimitació comarcal d’Aragó, que dividia el Matarranya en tres zones: 1) Matarranya: llei 7/2002 , de 5 d’abril de 2002: Arenys de Lledó, Beseit, Calaceit, Fórnols, la Freixneda, Fontdespatla, Lledó, Massalió, Mont-roig, Pena-roja de Tastavins, la Portellada, Queretes, Ràfels, Torredarques, la Torre del Comte, la Vall del Tormo, Vall-de- roures, Valljunquera. 2) Baix Aragó: llei 10/2002 , de 3 de maig de 2002: Aiguaviva de Bergantes, Bellmunt de Mesquí, la Canyada de Beric, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, la Torre de Vilella, i d’altres localitats de parla castellanoaragonesa. 3) Baix Aragó-Casp: llei 12/2003 , de 24 de març de 2003: Faió, Favara, Maella, Nonasp, i d’altres localitats de parla castellanoaragonesa.

2.- Com és ben sabut, tant l’aragonès com el català i l’espanyol són llengües germanes ja que procedeixen de la llengua llatina. D’aquí que el percentatge de mots compartits sigui molt alt, com per exemple fuella, fumo, güello (aragonès); fulla, fum, ull (català); hoja, humo, ojo (espanyol), respectivament.