A l’hora d’escriure, alguns dels temes que més m’interessen són parlar de la gent, dels seus costums, maneres de viure i oficis que ja s’han perdut. Per fer-ho, a més de llegir tot el que tinc a mà, lo millor, sempre, és comptar amb alguna persona que ho ha viscut. En el cas d’avui, us parlaré de l’ofici d’esquilar els animals de llaurar, i ho faré amb lo testimoni de José Albiac Albiac “l’esquilador”, que de ben petit ja va aprendre l’ofici de son pare. A l’iniciar la conversa, el primer que fa és posar-me en antecedents, i m’explica que los seus iaios, Romaldo Albiac Roc i Maria Taberner Llop es van casar l’any 1904, i van tenir dos fills: José (1904) i Maria (1908). L’any 1913, es mort Romaldo i sa iaia es queda viuda amb los dos xiquets ben petits. Després de deixar passar un temps, la seua iaia, és tornar a casar (1922), i ara ho fa amb Francisco Moreno Andreu, que és solter i d’ofici esquilador, també ho són dos germans que té. Continua passant el temps, i la xiqueta Maria Albiac Taberner, es fa gran, festeja i es casa l’any 1932, amb son cosí Romaldo Albiac Barberán. Lo matrimoni es posa a viure a la casa familiar de Maria, al Portal Nou número 10, cantonada amb el carrer Maella. Allí viuran amb los pares de Maria, i serà Francisco Moreno lo qui s’encarregarà d’ensenyar-li l’ofici d’esquilador al seu gendre. Romaldos al llarg de la seua vida compaginarà l’ofici de llaurador entre setmana, i el d’esquilador, los dies de mal temps i festius. A la casa familiar del Portal Nou naixeran los fills de Maria i Romaldo: Alícia (1935), Romaldo (1939), José (1941), Teresa (1943), Paco (1945) i Isidro (1947). Lo temps anirà passant i los anys difícils de la postguerra, fan que molts nois deixon d’anar a estudi molt abans de complir los catorze anys en què s’acaba l’etapa escolar. Es posen a treballar per aportar alguns diners a les delicades economies familiars. Este és el cas Romaldo, lo fill gran del matrimoni, que segons conta al llibre “La carretería en el Bajo Aragón”, del que és autor, als dotze anys deixa d’anar a l’escola per començar a treballar a la fusteria de son oncle Cándido Tena, situat al carrer Maella núm. 24. Allí treballa fins a l’any 1962, en què es trasllada a viure a Ribes de Freser (Girona). Lo segon fill del matrimoni, i protagonista d’aquesta història, José Albiac Albiac, seguirà un camí paregut al de Romaldo, començant a treballar de ben jove i com son germà deixa d’anar a estudi als dotze anys. “Als sis anys vaig començar a anar a estudi, de primer amb mossèn Alejandro i després en D. Antonio, que era mallorquí. Quan vaig passar als grans, ho vaig fer amb lo mestre D. Germán, que estave de posada a ca Fumarra, a l’Arrabal, i vaig acabar amb D. Vicente Juste, quan tenia uns dotze anys. Va ser perquè lo pare tenia una somereta, que de primer va criar dos rucs. Després la va portar a Maella i allí la van tirar a un cavall, del que va criar un matxo. Quant lo matxo tenie dos anys o dos i mig, jo en tenia uns dotze. Com que lo pare me va dir: Venga, lo matxo i tu dependreu a llaurar los dos a l’hora. Li van fotre la pollegana i ja mos veus als dos desermint una foia que teníem a la vora de la carretera de les Planetes. I així va ser com se’m va acabar anar a estudi. Però d’esquilar, vaig començar als vuit o nou anys, aidant-li al pare. Com era tan petit i no arribava al llom de les bèsties, lo pare li va dir a l’oncle Càndido (que tenia la fusteria davant de casa, i a més de parents hi treballava mon germà Romaldo), que em fes una banqueta reforçada per poder arribar. Per començar a esquilar, primer s’havia de rascar tot l’animal amb lo rascador per traure-li tota la terra que portave a damunt i evitar que es fessen malbé los tallants de la màquina d’esquilar. Los primers anys, quan encara era petit, lo pare me die: “A darrere no vull que te ficos”. Perquè alguns animals fotien alguna patà. “Tu de mig cap davant, jo ja faré lo mig cap darrere”. Tal com va anar passant lo temps, i em vaig anar fent gran, ja los esquilava sencers. Normalment, s’esquilava de mig cos cap dalt, que ere lo que agarrava l’albarda i la collera. Hi havie que lo coll de l’animal no volien que es toqués, perquè protegia una mica de “rossadures” al treballar, però saps que passave, que entre la collera i el pèl sugaven més. Molta gent die: “Tot esquilat”. Per començar, lo pare feie una ratlla per tot lo cos de l’animal, que servia per a saber que s’havia d’esquilar de la ratlla cap dalt, i era la faena que feia jo. Una volta esquilat, lo pare feie una ratlla d’un o dos centímetres al voltant de l’animal, marcant la separació de l’esquilat i el pèl. A més, lo pare, a les anques de l’animal, segons estès flac o gras, amb les estisores los feie un dibuix. Este començave a la coga de l’animal, i amb lo cas dels que estaven grassos, los feie dos ratlles paral•leles en altres de creuades, i als animals flacs els feie una espècie de triangle estret i allargat. Amb les estisores tallava la crin i arreglava les potes, ja que a la part de darrere, damunt los cascos, los eixie com una metxa de pèl i los ho tallave. Les orelles les arreglàvem amb les estisores i no havie cap animal que li sabies bo. Si és tractave d’un bon animal no calie fe res, però si era dolent, li ficàvem lo torcedor al morro de dalt, i si l’apretaves bé, l’animal se quedave acollonit i los feies lo que volies. Als animals dolents, per fer les orelles lo torcedor, i per esquilar-los lligats de potes. La gent esquilave los animals com a mínim dos voltes a l’any, i alguns ho feien tres i quatre voltes. Se feie al mes de setembre-octubre, antes de començar a llaurar per sembrar, i l’altre camí a la primavera, que eren los temps en que los animals havien que treballar més. La finalitat de tot això, ere que tot allò que estave en contacte en la pell, com l’albarda, la collera, reculants... estès ben arranat, evitant que l’animal sugués més del necessari i se li fes una tocadura. Los dies per esquilar eren los que feie malt temps i la gent no podia treballar. A més, ho fèiem los diumenges al matí. Començaven a les sis del matí i en podíem esquilar dotze o tretze bèsties. Algunes voltes, per això, eren les tres de la tarde, ja que quan acabaven sempre se presentave algú a darrera hora. Esquilar un animal, entre los dos, mos costave mig hora aproximadament. Als anys cinquanta per la faena cobraven tres pessetes a les someretes i ruquets, i un duro a les mules i matxos. Després vam anar apujant lo preu de pesseta en pesseta, i la gent protestava, però los animals s’havien d’esquilar. De primer los esquilàvem a davant la porta de casa, però a mida que passave lo temps, la gent protestava, perquè si feia aire s’emportava tot lo pèl. Com que vam passar a fer-ho davant la porta d’un corral que teníem al carrer la Burra, i que en aquell temps este carrer no tenia eixida. Al final, vam acabar per llogar lo corral de Franc, que esteve just al costat i los animals ja vam deixar d’esquilar-los al carrer. Lo pèl lo replegàvem per vendre’l a un home d’Ascó, que li dient lo Tort, i mos lo pagave molt bé. Lo de la coga, lo guardàvem fent menats, que després lligàvem. Este molt pagave a 24-25 duros i s’empleave per fer pinzells per los blanquejadors, brotxes d’afaitar... Lo del coll mol pagava una mica menys i lo del llom ere lo més barat. Les màquines d’esquilar, de tant en tant, s’havien d’esmolar. Les enviàvem senceres perquè s’afilaven millor, encara que a voltes sol enviàvem los tallants. Suposo que en teníem quinze, vint o vint-i-cinc. Quan en hi havia unes quantes fèiem una estella gran i les enviàvem amb tren a Tortosa, i sinó, a Saragossa, amb lo “recader”, a una “cuchillería” que hi havia al casco vell. Mos les afilaven i les tornaven a enviar. D’anècdotes m’acordo d’una de molt bona: Quan portaven un animal flac, hi havie que dient: “A pos, ja minje, ja”. En havie que tenien polls i tot, i dient: “Pa que marxon los polls que ham de fer?” I el pare los die: “Mira, fes una cosa, amb l’ordi que es deixo al pessebre, li fas esfreges per tot lo llom”. L’animal que estave flac no se’n deixave gens d’ordi al pessebre, i el que és volie entendre, ja és podie entendre, saps...” José Albiac, com tots los nois del seu temps, després de complir la majoria d’edat en fer los vint-i-un anys, va haver d’anar a fer la mili, ja que era obligatòria. Va marxar el 19 de març de 1962, dia de Sant Josep, i es va llicenciar el juliol de 1963,. Durant este temps va continuar fent d’esquilador. “Lo campament lo vaig fer a un “cuartel” que estave tocant de l’Acadèmia, i li dient “Los Leones”, perquè a l’entrada hi havia dos columnes, cada una amb un lleó. Una volta fet lo campament, vaig jurar la bandera i lo capità que feie entrevistes, al dir-li que feia d’esquilador al poble, ja no em va deixar marxar i allí em vaig quedar. Lo “cuartel” ere un regiment d’infanteria de muntanya i hi havie 200 “mulos” (animals de càrrega) i quasi 40 cavalls de carreres i salt (eren per concursos). Cada cavall tenia assignat un oficial, que me die com lo volia que arregles lo seu cavall . Eren bons animals i sols se feie la crin, la coga i les potes. A la coga li feia un dibuix guapo i se’ls deixave lo pel llarg que quasi lo rosegaven. Los “mulos” eren animals de càrrega que los feien servir per transportar armament i coses pesades. Estos no eren tant bons i per saber-ho lo primer que feia ere fotre sarpà a la illada i si no dient res ja los podia esquilar. Però si reaccionaven mal, la soga pels peus. De fet, a la mili los lligava tots. Al prompte em dient: “Y te vas a poner detrás de las caballerías. Están todos locos estos animales”. Al poble lligàvem les dos potes de darrere a una de davant, i ja no podien tirar cap darrere. Però jo, a la mili ho feia d’una altra manera que en avançava més, ja que los animals eren més dolents. Los ficava un llaç escorredor, i paf, aquí a la pota de darrere, i quan pisaven los aixecava la pota i la lligava al coll, i si es bellugaven caient. M’acordo que quan s’arrimava lo 18 de juliol, que es feia lo que es die la desfilada de la Victòria, va vindre lo capità veterinari i em va dir los animals que havien de participar perquè los esquiles. Una volta feta la feina, lo tinent coronel em va donar una propina de 400 pessetes. Una bona manera de traure uns diners, era quan los soldats havien de passar revisió. Dient: “El que no tenga el pelo cortado no saldrá del cuartel”. I dient: “La barbería está llena...” I jo los dia: “Venga ven aquí... Venga siéntate...” I amb la maquineta d’esquilar los arreglava el pèl... Un me donava dos pessetes, l’altre tres... “Venga otro...” I sense estisores, al clatell, ho mataves una miqueta, ho dissimulaves... Durant lo temps que vaig estar fent la mili, d’esquilador sols hi vaig estar jo. Vaig estar molt bé, feia el que volia i no em manava ningú.” Acabada la mili, José Albiac, continua compaginant el treball d’esquilador amb lo de llaurador i altres treballs de jornaler. L’any 1967 al casar-se en Tomasa Puértolas Taberner i marxar de la casa dels seus pares, deixa d’esquilar, ja que considera que l’ofici és del seu pare i dels fills que viuen amb ell. Dels seus germans més petits, em diu que Paco va començar a esquilar quan tindria uns 12- 13 anys, però ho va fer pocs anys, perquè sent jove va enganxar a les obres del Pantà que es feia a Riba-roja, i allí va fer un curs de soldador. Quan l’empresa que treballava va acabar la feina, va marxar amb ella a Sabadell, on sempre ha viscut. Del germà petit, Isidro, em diu que ja no va esquilar mai. En quant al seu pare diu que quan va plegar ja era gran, ho va fer perquè li va agarrar una embòlia. Com encara quedaven bastants animals, molta gent es va comprar màquines d’esquilar, i s’ho miraven de fer ells com podien.