Lo 14 d’abril de 1931 es proclama la segona República i en ella arriben uns nous valors per l’educació que es veuran garantits per la Constitució espanyola de 1931. Estos canvis influiran per donar des de l’ajuntament de Nonasp un nou impuls per aconseguir la plena escolarització, al mateix temps que es fa un esforç per millorar les condicions de l’educació en la població escolar. Segons la informació que apareix a la pàgina web del Museo Pedagógico de Aragón, la tassa d’analfabetisme a l’Espanya de 1930 era del 32%. La situació d’Aragó era pareguda a l’Estat espanyol i pel que fa a la província de Saragossa, d’una població de 535.816 persones, hi havia un 30% d’analfabets, d’ells un 38% eren homes i un 62% dones. Per saber quina era la situació real del nostre poble, ho farem a través del cens electoral de l’any 1932, que serà utilitzat per les eleccions a Diputats a Corts del 19 de novembre de 1933. El cens està format per 1.077 electors, tots majors de 23 anys, ja que és l’edat en què es pot votar. D’ells, 549 són homes, i segons consta a les dades personals de cada elector, 234 no saben llegir i escriure, el que suposa que un 42% són analfabets. De dones, n’hi ha 528, de les que 271 no saben llegir i escriure, en este cas és el 51%. Les xifres d’assistència a l’escola tampoc són molt bones. A la sessió de l’Ajuntament de 19 de febrer de 1933, en resposta a una pregunta del Governador, li diuen: "Que según los datos sacados de la Estadística del curso de 1932, dan los siguientes resultados: - Censo Escolar Niños 187 * Niñas 157 - Matrícula Niños 113 * Niñas 128 - Asistencia media Niños 73 * Niñas 94 Los mestres són “Doña Resurrección Martínez Sánchez (doña Resu)” i D. Enrique Muñoz Gómez. Els dos havien arribat a Nonasp entre els mesos d’abril i maig de 1927 i vivien a les habitacions que hi havia al pis superior de les escoles. Al llibre “20 anys del Museu – 20 històries nonaspines”, vaig publicar un treball titulat “Recordant al mestre D. Enrique Muñoz”, que era el resultat d’una entrevista realitzada el 2016 a Pere Suñer Suñer, on em parlava de com era el mestre i les escoles: “Jo vaig començar a anar a estudi a l’edat de sis anys, en lo mestre D. Enrique Muñoz Gómez, una volta passades les festes de l’any 1932. A les escoles sols hi havia dos aules que estaven al peu de carrer, a l’esquerra hi anaven les xiquetes en “Doña Resu” i a la dreta hi estava ell en los xiquets. Al primer pis de les escoles hi estaven les vivendes dels mestres. L’horari que fèiem d’estudi ere al matí de 9 a 12 i a la tarde de 3 a 5, menys los dijous per la tarde que teníem festa. D. Enrique va arribar a portar 105 crios. De llibres portàvem un que es deia “Grado Preparatorio”, un altre era lo “Manuscrito” i jo a més portava un d’Aritmètica. Per escriure teníem una ploma i tinter. A D. Enrique lo recordo en la boina al cap, posada una mica de costat. Ell era un mestre que es preocupava molt per los seus alumnes, ja que si un xiquet aquell dia no anava a estudi, a la nit se n’anava a parlar en los seus pares i preguntava per què no hi havia anat. Era un home que tenia molt bon temperament, però lo que el matava, era que patia molt de malt de cap, i quan això passava, la vareta anava que corria. A l’hivern, cada dia, cada xiquet havia de portar una rameta per l’estufa i de tant en tant algun romer per encendre-la. L’estufa estava a la vora del mestre, però los dies de més fred, si algun xiquet arribava enfredolit, lo feia assentar a la vora de l’estufa. Los xiquets més grans eren los que es cuidaven de llimplar la cendra i després encendre-la i quan hi havia alguna rama massa llarga, en una estraleta la partien. També eren los encarregats d’agranar l’estudi. Los xiquets més grans i llestos també aidaven al mestre en los més petits per preguntar la lliçó, ensenyar-los a sumar i lo que convenia. I si en algun cas lo mestre veia una cosa malt feta o mal dita d’estos xiquets més grans als més petits, enseguida hi anava i los cridava l’atenció”. Repassant la premsa de l’època, al diari “La Voz de Aragón”, trobem a D. Enrique participant em diferents activitats relacionades en la pedagògica. La primera notícia és de 19 de juny de 1932, on podem llegir: “El Estado subvenciona un viaje cultural por diversas ciudades españolas a nueve maestros aragoneses en premio a los méritos contraídos a lo largo de su profesión (…) Entre ellos figura D. Enrique Muñoz, de Nonaspe”. També al diari “La Voz de Aragón”, trobem una àmplia informació de “Jornadas Pedagógicas” celebrades a Saragossa del 18 al 23 de desembre de 1932. Cal destacar que el dia 23, dins de la clausura de les jornades, que presideix el Director General d’Ensenyança Primària, Rodolfo Llopis, es va fer l’obertura de pliques i repartiment de premis del certamen pedagògic-literari, a on dins de l’apartat “Los métodos de la Escuela de Trabajo en la escuela primaria”, se va premiar el treball en que va participar D. Enrique Muñoz, titulat: “Busca tu senda”. Rellegint el llibre “Escuelas de Enseñanza Primaria y Pública en Aragón 1923-1970” de Mónica Vázquez Astorga, parla de la Institución Libre de Enseñanza, i diu: “El método adoptado por los institucionistas fue el denominado método “intuitivo” (…) requiere la libre participación del niño, el contacto directo con las cosas y con la vida que lo rodea. Además, la Institución Libre de Enseñanza se mostró favorable (…) a la formación física y a las excursiones…” Aquestos mètodes d’ensenyament dels que es parla al llibre, són los que utilitzava D. Enrique, així ho confirma Pere Suñer, al continuar avançant en l’entrevista de 2016: “Com moltes tardes del dijous teníem festa, lo mestre aprofitava per portar-nos d’excursió. Recordo que en moltes ocasions vam anar al riu d’Algars, davall la torre de Ribot, a on hi havia un xopar que dient que era de ca Sinyoreta. Los xops estaven a un bancal que hi havia molta arena i en ella mos feia fer en relleu lo mapa d’Espanya. Tots hi col•laboràvem, uns portant arena, altres aigua per banyar-la i los més espavilats modela-ven les muntanyes i rius més importants de la península. També en moltes ocasions vam anar al Castellet de Faió, on aprofitava per donar-nos una lliçó d’Història. Després, mos deixava corretejar per allí un rato hasta que es feia hora de tornar cap a casa. Alguna volta vam anar a la Punta Alta, i allí mos explicava les altituds respecte al mar: de Nonasp, la Punta Alta, la Punta Redona i lo Tossal de la Cogullà. Al bon temps, mos portava a banyar-nos a la Roca del Saladar. Tenia molta mania de què no passes una hora de què havíem berenat, que no deixava tirar ningú al riu. En una ocasió vam anar a Favara a peu, com després s’anava a tot arreu, a veure lo Mausoleu Romà. També en dos o tres ocasions, mos vam trobar en los xiquets de Favara, a meitat terme, al pla que està avui en dia lo de l’aigua de l’Ebre. Allí tots junts, los mestres mos explicaven alguna cosa i quan acabaven, tornàvem cada un al seu poble. També Daniel Maza parla de les activitats que feia D. Enrique en els seus alumnes, a un article publicat a Lo Portal nº 91: “Cada día, con un barómetro, obsequio de los descendientes de D. Dionisio Millán, y el calendario el “Zaragozano”, de D. Mariano Castillo, se anotaban las variaciones meteorológicas, siendo los encargados dos alumnos mayores y uno mediano, que se iban turnando cada semana (…) Montó con los escasos medios disponibles un laboratorio para la mejor comprensión de los alumnos de la física y química; i en la clase de dibujo, los alumnos, levantaron un plano del pueblo a escala, que permaneció muchos años colgado en el ayuntamiento”. Una altra activitat important van ser les excursions que feia en els xiquets més grans de l’escola, de les que a més d’algun testimoni, tenim les extenses cròniques que feia D. Enrique i que eren publicades al diari “La Voz de Aragón”. Lo 28 de maig de 1930, es publica la crònica de l’excursió al “Monasterio de Rueda (Sástago), realitzada per un grup de 13 dels xiquets més grans; lo 19 de maig de 1931, es fa una excursió a Saragossa, visitant les instal•lacions del diari “La Voz de Aragón”; lo 13 d’octubre 1933, los xiquets es desplacen a Maella, visitant el Grup Escolar, la torre de l’Ajuntament, Castell, Tossal Gord...; i el 25 de maig de 1934, es publica la crònica del viatge a Tarragona, per veure el Museu romà, diferents llocs d’interès cultural, i a més, el mar. De la lectura detinguda d’aquestes cròniques de D. Enrique Muñoz, podem veure la seua manera d’entendre el magisteri. La crònica de 1933, l’acaba dient: “el niño solo aprende en cuanto vive lo aprendido”. I a la crònica de 1934, com a final diu: “A los que no creen en la eficacia de la escuela nacional; a los que la creen inferior, por sólo el hecho de ser pública; a los que menosprecian al Magisterio (...) para que, sacudiendo perjuicios, aprendan a saber que -la escuela nacional trabaja- “ De la mestressa Dª Resu Martínez, no disposo de cap informació, tan sols, puc dir, que a l’estiu de 1935, una volta acabat el curs escolar va deixar d’exercir de mestra a Nonasp, sent substituïda per Dª Pilar Pérez Hernando, que va arribar al mes d’octubre d’este mateix any. Pel que fa al nou ajuntament, resultant de les eleccions del 12 d’abril de 1931, entre les primeres decisions que pren, està la de canviar alguns noms de carrers. Cal destacar que a l’actual carrer San José, se li posa el nom de Ferrer i Guàrdia, fundador de la “Escuela Moderna” l’any 1901 a Barcelona. També es faran gestions al Ministeri d’Instrucció Pública, preguntant per la instància enviada l’any 1929, demanant la construcció d’unes escoles unitàries i casa habitació per els mestres. Davant la resposta de què l’expedient s’havia perdut, al mes de setembre de 1932, s’envia un nou expedient demanant subvenció al Ministeri per la construcció d’unes escoles noves. L’any 1933 es fan millores a l’equipament de les aules, fabricant a la fusteria d’Àngel Albiac, una taula per l’escola de xiquets, una llibreria de nogué, dos butaques i dos jocs vidrieres per els armaris. A més, el 13 de febrer, en el tren correu del matí, arriba l’Aparellador de la DPZ, per prendre dades per redactar el projecte d’unes escoles. A finals d’agost de 1933, l’Arquitecte provincial de la Diputació, D. Teodoro Rios, en el tren correu fa arribar a l’Ajuntament el projecte d’unes escoles noves i cases per els mestres, en un pressupost de 56.162 i 38.926 pessetes respectivament. L’Ajuntament, degut a la crisi econòmica per la que passa, deixa l’assumpte de la construcció de les escoles paralitzat de moment. El 6 de març de 1934, per mig del Diputat Radical D. Darío Pérez, es fa arribar al Ministeri d’Instrucció Pública, una instància junt en el projecte de l’Escola Unitària i Casa per els mestres, que es pretén construir. El 25 de juny es dóna un nou pas, ara es demana al Sr. Director General de 1ª Ensenyança a Madrid, la creació d’una Escola Nacional, comprometent-se a facilitar local i el seu equipament. El 19 d’agost, es reuneix l’Ajuntament en sessió extraordinària, per tractar dels locals per instal•lar les noves escoles, assistint a la sessió D. José Mora Ràfales, com a president del Centro Republicà i D. Joaquín Barberán Borraz, com a president del Sindicat Agrícola. En el cas del Sindicat, sabem que el 2 de setembre, es reuneix en Junta General, per tractar la següent proposta de l’Alcaldia que serà aprovada per la gran majoria dels assistents de: “Ceder el salón destinado a baile, para instalar uno de los grupos escolares, con la condición de retirar el material siempre y cuando el Sindicato necesite el local, en especial los días festivos, domingos y días de boda que se celebre baile o alguna velada teatral”. El 10 de setembre, s’informa al Sr. Inspector Provincial de 1ª Ensenyança, que les dos Societats de la localitat, deixen els seus locals de saló de ball, un per els xiquets i l’altre per les xiquetes, mentre l’Estat construeix les noves escoles. Una volta donats tots els permisos, l’Ajuntament s’encarrega de posar en condicions els locals que provisionalment albergaran les noves aules, comprant estufes de llenya i arreglant la porta d’accés a l’escola instal•lada al Centro Republicà. També es trau a subhasta pública, entre els fusters del poble, la fabricació de pupitres, taules, butaques, pissarres i armaris. El 21 de setembre, s’adjudica la subhasta a Àngel Albiac Salvador de la construcció del material escolar, per el preu de 900 pessetes per cada escola. Un cop llestes les aules, només falten els mestres i és a mitjans de novembre quan arriben a Nonasp D. Leopoldo Ruiz Vera, que es farà càrrec de l'Escola de xiquets instal•lada a saló de ball, ubicat a la planta del carrer del Centre Republicà, i Dª Natividad Moles Miravete, que s'ocuparà de l'escola de xiquetes, instal•lada a la planta alçada del Sindicat Agrícola. L'Ajuntament, també s'encarrega de facilitar casa per viure als nous mestres, fent- se càrrec del lloguer. L’any 1935, en vista de les dificultats existents perquè el Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts construïsca unes escoles noves, l'Ajuntament opta per fer obres a l'edifici escolar de 1917, que en el seu dia es va fer en dos aules a la planta carrer i a la planta superior les habitacions per als dos mestres. Les obres consisteixen en transformar les habitacions dels mestres en dos aules noves, encarregant-se de fer-ho el paleta D. Romualdo Albiac Taberner, la pintura la fa el blanquejador D. Gabriel Rius Ràfales i l'equipament de pupitres, armaris i taules per als mestres és el fabricat a la fusteria de D. Àngel Albiac l'any anterior, per equipar les aules instal•lades provisionalment al Centro i Sindicat. Ja tot a punt, l’Ajuntament, en sessió de 5 de desembre de 1935, informa del comunicat del Sr. Inspector, en el que autoritza a instal•lar les quatre escoles unitàries a l’edifici reformat. Al mateix temps, s’acorda agrair als presidents del Centro Republicà i Sindicat Agrícola, el temps en què han cedit els seus locals de ball per fer d’escola provisional. Una volta acabada la reforma dels estudis de 1917, el problema de la falta d’espai per escolaritzar a tos els xiquet-es de Nonasp, havia quedat resolt. La imatge del gran edifici del cap del carrer Maella ja no canviarà durant molts anys, encara que sí que es faran algunes reformes. La primera serà l’any 1962, per albergar al pis superior, la recentment creada escola de pàrvuls. Una altra reforma important es farà a finals de 1971 i principis de 1972, tant de l’interior de les escoles, com de l’exterior, destacant la tapia per tancar el pati a on els xiquets juguen al “recreo”. També cal destacar, que l’any 1989, l’Ajuntament va donar al col•legit el nom oficial de “Colegio Público D. Alfredo Llop Bielsa”, que com segur mols recordareu, a més de ser un mestre nonaspí, va exercir a Nonasp entre 1956 i 1975 en què se es jubilar. El darrer curs que va acollir els estudis de 1917 va ser el de 1994-95. Segons la revista Lo Portal, el 22 de setembre de 1995, es van inaugurar les actuals escoles, en capacitat per acollir a 87 alumnes. Ara si, construïdes pel Ministeri d’Educació, en un pressupost de 49 milions de pessetes i dotades de material escolar en valor de 2 milions de pessetes.