La meua afició per la història, de tant en tant, em porte a rastrejar la web buscant arxius digitalitzats, i un dels punts de parada, és a la Biblioteca Virtual de la Institución Fernando el Católico, on hi ha una important quantitat de llibres de temàtica aragonesa digitalitzats. Un d’ells, es titula “Escuelas de Enseñanza Primaria Pública en Aragón (1923-1970)” de Mónica Vázquez Astorga i parla de la construcció d’escoles durant estos anys. I encara que les de Nonasp, són de l’any 1917, també se citen i fan referència al projecte de l’edificació que es trobe guardat als arxius de la Diputació Provincial. Com diu el refrany “Allà on vaigos, dels teus en hi haigo”. En este cas, em vaig posar en contacte en Luis Garcia, li vaig explicar el que volia, i en pocs dies em va fer arribar un PDF en lo projecte de les escoles que es van construir a Nonasp. El següent pas, era documentar-me per conèixer les raons que van motivar la construcció dels “estudis”de 1917, i buscar qualsevol referència escrita per entendre com eren les escoles, los mestres i l’assistència de xiquets en aquells anys de finals del segle XIX i principis del XX. La primera notícia la trobo al Diccionari de Madoz (1845-1850), on diu que Nonasp té una escola de xiquets i una altra de xiquetes, i fitxar-vos bé, al mestre pel mateix treball se li paga el doble de diners que a la mestressa: “Escuela de niños dotada con 1.600 reales, otra de niñas con 800 de dotación, ambas poco concurridas”. Una altra notícia, aquesta volta relacionada en les penúries econòmiques que passaven los mestres, la trobam a la “Revista de Instrucción Pública, Literatura y Ciencias”. Madrid 21-06-1860- on diu: “Nonaspe- Según nos dicen de este pueblo está el infeliz profesor sin cobrar un solo maravedí de sueldo desde septiembre del año pasado. Le suplicamos que no moleste a nadie con sus reclamaciones, y busque el maná como pueda ¡Oh centralización!”. Este mestre al qual fa referència la revista citada, és D. Ramón Omella Segura, natural de Torredarques, que almenys des de 1843 ja exerceix a Nonasp com a professor d’instrucció primària i ho farà fins la seua mort el 23 de març de 1864. Un altre mestre dels molts que han passat pel nostre poble és D. Bernardo Ezquer Giménez, que va exercir a Nonasp entre los anys 1891 i 1897. D’este mestre tenim el testimoni d’Àngel Albiac Salvador (1888-1961), que a les seues memòries parla del malt record que d’ell guardava: “Ya contaba cinco añitos y mis padres me mandaban al colegio con mis hermanos Miguel y Joaquín, de siete y nueve años respectivamente (…) En los tiempos de mi niñez las escuelas estaban instaladas en la plaza “El Portal”. Tenía ya ocho años, era un mocito en miniatura, en la escuela me comportaba bien con todos, especialmente con el señor maestro, hombre severo a quien miraba con mucho temor, como todos los niños de la escuela a quienes trataba con crueldad, castigándoles continuamente, golpeándoles con palos y también con un cuadradillo de hierro con el que en distintas ocasiones producía heridas de las que manaba abundante sangre. Su presencia en la escuela sembraba el terror entre los niños, que hubieran deseado que en vez de don Bernardo se hubiera llamado Pedro y le hubieran bautizado con el nombre de don “Pedro el Cruel”, bien lo merecía, por el mal trato que daba a los niños”. Los estudis que mos parla A. Albiac i que diu que estaven al Portal, es tractaria d’una casa de propietat municipal i que estava destinada a escola pública, i que per lo vist devia estar en un estat quasi ruïnós, ja que a la sessió de l’Ajuntament de 21 de setembre de 1902, l’alcalde Agustín Altés Pallás (1874-1961), informa: “El local que se utiliza para Escuela Elemental de Niños está completamente deteriorado siendo de temer que el día menos pensado pueda derrumbarse y si lo efectúa durante las horas de clase cogerá a los niños que concurran a la misma causando muchas desgracias y un día de luto a la población (…) debatido el asunto por unanimidad acuerdan se proceda a la recomposición del local Escuela de niños y niñas, tan pronto como sea posible efectuarlo pagándose el importe de las obras como son los jornales de albañiles y materiales necesarios del presupuesto municipal y los jornales de braceros se hagan por prestación personal toda vez que es a beneficio de todos los habitantes de esta Villa”. El temps que van durar les obres, l’activitat escolar es va fer al Castell. Acabades aquestes, los xiquets van tornar al local de la plaça del Portal. Però a pesar de les obres, les escoles deixaven de reunir unes condicions idònies per l’ensenyament. Llegint el llibre d’actes de l’Ajuntament trobem diferents exemples: A la sessió de 20 de novembre de 1910, a petició de la mestressa dona Felisa Abad, s’acorda comprar una estufa per l’escola de xiquetes; un any més tard, en sessió de 12 de novembre de 1911, a petició del mestre don Román García Garate, s’acorda comprar una estufa per l’escola de xiquets. Un altre any més tard, en sessió de 22 de setembre de 1912, s’informa de la queixa del mestre D. Román García, ja que el local destinat a escola s’ha quedat petit, degut a l’elevat número de xiquets que estant matriculats. Un altre acord que costa d’entendre avui en dia, el trobem a la sessió de 14 de novembre de 1915, on s’acorda la construcció de dos taules per les escoles, i que es pago una per lo mestre i l’altra per l’Ajuntament. Finalment l’Ajuntament que presideix Miguel Franc Sasot (1864-1937) es decideix per construir unes escoles noves, aprovant-se aquesta decisió en sessió de 22 d’abril de 1917. Se raona dient que: “Dicha mejora la consideraban útil para la población y en particular para el número de niños y niñas, bastante crecido por cierto, que en las escuelas acuden a recibir las nociones de enseñanza, lastimándose su salud por no reunir el local condiciones de salubridad pública, resultando además muy pequeño, en relación al término medio de los que asisten a cada una.” En quant a les escoles noves es diu: “La construcción de unas nuevas escuelas para ambos sexos se hará en las afueras de la población, dotándolas de toda ventilación, luz e higiene posible, incluso habitaciones particulares para los señores Maestros, ahorrando de esta manera las cantidades que por alquileres se satisfacen al año, con cargo al Presupuesto municipal”. A més, en sessió de 29 d’abril de 1917, s’acorda demanar al president de la Diputació Provincial, que ordeno al Sr. Arquitecte, l’elaboració d’un plano de les escoles i habitacions per los mestres, valorant el cost econòmic de les obres. En sessió de 5 d’agost, s’informa de l’arribada del projecte i de la satisfacció al veure com ha quedat. Este va ser redactat per l’arquitecte provincial Julio Bravo, i el cost de les noves escoles era de 21.839.83 pessetes. Es tracte d’un edifici que a la planta del carrer, hi ha unes escaleres com a nucli central i al seu voltant les classes per los xiquets i xiquetes, el vestíbul, guarda-roba i serveis higiènics independents. Al pis elevat, s’han projectat habitacions per viure los mestres. També s’acorda la compra del terreny, i com no s’arriba a un acord en los propietaris de les eres de trillar, l’alcalde Miguel Franc proposa: “Que por 350 pesetas ofrece el terreno que sea necesario para la construcción de las escuelas, a fin de que en una y otra parte quede una calle expedita, para que no falte luz ni ventilación en el día de mañana y no pueda edificarse junto al mismo”. S’acorda acceptar la proposta de l’alcalde, fen constar que el preu que demana és bastant baix en proporció a el que es paguen els terrenys a la localitat. Per finançar les obres, s’acorda demanar subvenció a la Diputació Provincial i per altra banda, el 30 d’agost de 1917, se celebra una subhasta pública de tres edificis de propietat municipal. Estos s’adjudiquen al millor postor, que en el cas de les escoles velles de la plaça del Portal, és Agustín Llop Vallespí, per la quantitat de 1.751,25 pessetes; la presó (en l’actualitat propietat dels Amics de Nonasp), a Mariano Ràfales Llop, per 305 pessetes; i un quarto destinat a la venda de carn, i que ja feia temps que no s’utilitzava, a Daniel Maza Giner, per 154 pessetes. L’u de gener de 1918 cessa com alcalde M. Franc i és anomenat per substituir-lo Mariano Ràfales Llop “Sinyoreta” (1882-1964), que ocuparà el càrrec durant lo bienni 1918-19. És de suposar que durant este període de temps s’inicien les obres de les noves escoles, però la falta d’alguns llibres d’actes de l’Ajuntament a l’arxiu municipal, fa que no puguem parlar com van anar les obres i segurament de les moltes dificultats econòmiques en que es van trobar. Passat los dos anys, es torna a canviar l’alcalde i ara li toca a Casildo Altés Vallés “Mensiana” (1886-1950), que ocuparà el càrrec de l’u de gener de 1920 al 7 d’octubre de 1923, en que es constitueix un nou ajuntament per mandat del Directori Militar. De l’etapa d’este alcalde, tenim els llibres d’actes a partir de l’abril de 1921. A través d’este llibre podem veure que les sol•licituds d’ajudes per la construcció de les escoles fetes l’any 1917, no van tenir èxit, ja que a la sessió d’u de maig de 1921, l’alcalde informa de les gestions festes per acabar les obres: “Da cuenta de haberse entrevistado con el Inspector de 1ª Enseñanza, a quien le entregó la copia del plano de las Escuelas conviniendo se eleve una instancia al Sr. Ministro de Instrucción Pública, solicitando una subvención para poder terminar las Escuelas, conviniendo acompañar además del plano una certificación que comprenda todos los gastos del presupuesto, otra con todos los pagos verificados por cuenta del mismo y otra que comprenda todas las facturas pendientes de pago, y todos los trabajos de albañilería, carpintería, pintura, etc. que falta realizar para dejarlas de una vez terminadas”. També per los acords del llibre de 1921, sabem que l’anterior alcalde M. Ráfales, per poder finançar la construcció de les Escoles, demana a D. Dionisio Millán Albiac que deixo els diners per fer les obres. Així ho testifica l’acta de 18 de setembre de 1921: “Habiendo vencido ya el tercer plazo del empréstito e intereses con motivo de la construcción de las Escuelas Nacionales, se acuerda pagarlo también a los herederos de D. Dionisio Millán, el cual asciende a 2.400 Pts.” També el 19 de juliol de 1932, s’anota al llibre de Caixa: “El pago a los herederos de D. Dionisio Millán, la cantidad de 416,90 Pts. por intereses devengados hasta el 15 de agosto de 1926, del empréstito hecho para las Escuelas”. Fent un seguiment dels llibres d’actes, trobem que uns anys més tard, les escoles de 1917, són insuficients per escolaritzar a tots els xiquets. Un altre alcalde, ara és Miguel Vilella Roc “Roc” (1872-1937), que ocupa la presidència del 17 de març de 1926 al 26 de febrer de 1930, inicia gestions per solucionar el problema. A la sessió de 5 de juny de 1927, es diu que el Governador Civil de la província, el pròxim dia 7 anirà a Casp, per el que s’acorda que hi vaja una comissió formada per membres de l’Ajuntament, Unió Patriòtica i Sometent, i li exposon les necessitats més urgents, entre les quals hi està: “La construcción de dos Escuelas unitarias, por ser excesivo el número de alumnos que asisten a las ya construidas, a expensas del pueblo, sin subvención del Estado”. L’any 1928, hi està la sessió de 22 de juliol, on trobem informació molt interessant. Es diu entre altres coses: “En el informe emitido por el Sr. Inspector provincial de 1ª Enseñanza (…) le llamó su atención que, existiendo un censo escolar de 172 niños, solo hubiera una asistencia media de 65”. A la mateixa sessió, es prenen nous acords: “Se ha hecho de imprescindible necesidad la construcción de otras Escuelas Nacionales (…) Que el Municipio está dispuesto a contribuir a la construcción de ambas Escuelas, sea en la forma que fuere a pesar de que el Edificio escolar existente de reciente construcción ha sido costeado en su totalidad por este Municipio, sin intervención del Estado, quien después de tan gran sacrificio está dispuesto a cooperar con el solar que reúne las condiciones y requisitos adecuados a la construcción, con una superficie de unos 800 metros cuadrados o bien con el local denominado “Castillo” del que podrían aprovecharse muchos materiales al pie de la obra y con un buen solar al frente, que podría servir de recreo para los niños. I per acabar, passem a l’any 1929, en que en sessió de 28 de febrer, s’acorda enviar una instància al Sr. Ministre d’Instrucció i Belles Arts, per conducte de la Comissió provincial de Construccions Escolars, demanant-li la construcció d’unes escoles unitàries i casa habitació pels los mestres i se li ofereix un solar que es disposa al costat de les actuals escoles. Com resum, podem dir que els estudis de 1917, eren el que es deia unes escoles unitàries, és dir, contaven en una aula per los xiquets i una altra per les xiquetes de totes les edats, i sense cap dubte, les condicions per l’ensenyament a les aules dels nous estudis va ser un important pas capdavant. Però estos estudis, a més de les dificultats per acabar les obres per la falta d’ajudes de les diferents administracions, prompte es va veure que eren insuficients, ja que no disposaven de prou espai per a donar cabuda a tots los xiquets, sempre que és vulgues aspirar a la total escolarització. Com hem vist, la problemàtica escolar va ser un mal de cap pels diferents alcaldes de principis del segle XX, que no van poder deixar el problema ben resolt. En l’inici de la dècada de 1930, arriba la proclamació de la República i un nou ajuntament, resultat de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que reprendrà els esforços per donar-li una solució definitiva al problema, encara que això ja serà una nova història per contar.