Acabada la Guerra Civil i degut a la escasses de productes bàsics de menjar, sobretot a les ciutats, lo govern de Franco va ficar les Cartilles de Racionament, que afectava als productes bàsics de menjar i de primera necessitat. Lo racionament va portar l’aparició d’un mercat negre de tot allò que estava intervingut per l’Estat i que se va conèixer com “estraperlo”. Per vigilar, l’any 1940, es crea la Fiscalia Superior de Tasses, que s’encarrega de vigilar el compliment del règim de tasses establert, persegueix la venda clandestina, proposa i imposa sancions. En una revisió que he fet de premsa aragonesa, que es troba digitalitzada a l’Hemeroteca Municipal de Saragossa, he trobat diferents sancions imposades a industrials de Nonasp per no complir en les normes establertes. La primera d’elles és publicada a El Noticiero i Heraldo de Aragón, de 21 de gener de 1939, i diu que la Junta Provincial d’Abastos, imposa una multa de 250 pessetes, a Miguel Zurita, per vendre pa en falta de pes. Del “cupo” de farina per elaborar lo pa, a la sessió de l’ajuntament de 2 de juliol de 1939, se diu que s’han concedit 60 sacs de farina al mes. Però molt devia escassejar la farina, ja que lo 30 de juliol de 1939, se diu que un comissionat viatjo a Saragossa per comprar farina, perquè les farineres de Favara i Casp no la poden servir. Los mateixos diaris, El Noticiero i Heraldo de Aragón, de 3 de setembre de 1939, diuen que se multa en 150 pessetes, a Josefa Melic, per comprar ous a un preu superior a la tassa establerta. Un altre cas que trobam a n’estos diaris, és lo 30 de desembre de 1939, en una multa de 100 pessetes, a Rosenda Andreu, per venda de carn en condicions dolentes per lo seu consum. Los molins d’oli i la venda d’este producte és vigilada del molt prop per la Fiscalia de Tasses. Lo 10 de desembre de 1940, a El Noticiero i Heraldo de Aragón, se diu que es multa a Agustín Borraz Andreu, en 1.500 pessetes, per venda d’oli a preus abusius. Los mateixos diaris, lo 24 de gener de 1941, diuen que a Francisco Freixa Roc, se’l multa en 3.000 pessetes, i a la viuda de Miguel Vilella, 1.500 pessetes, los dos per amagar oli. A les edicions de 2 de febrer de 1941, se multa a Casildo Altés Vallés, en 5.000 pessetes, per amagar oli. Lo 5 de juliol de 1941, a José Barberán, en 1.000 pessetes, per amagar oli. Aquestes notícies, sempre acaben dient, que a més de la sanció econòmica, és decomissat l’oli per la seua immediata distribució al veïnat, i lo tancament dels establiments per tres mesos. En relació a l’oli decomissat, a la sessió de l’ajuntament de 2 d’agost de 1941, es diu: “Se acuerda que el depósito, de doscientos quince kilogramos de aceite decomisado, ordenado que se venda por la superioridad, se efectúe la venta del mismo en los domicilios en que se haya decomisado, y entre los vecinos que figuran en la lista del último racionamiento de dicho producto, siendo suministrado por partes iguales entre todos ellos.” El Noticiero i Heraldo de Aragón, de 13 de novembre de 1941, publiquen la relació d’establiments que durant lo mes d’octubre s’han tancat per la Fiscalia de Tasses: Exp. 366, molí d’oli de la viuda de Miguel Vilella; Exp. 367, molí d’oli de Casildo Altés Vallés; i Exp. 370, molí d’oli de Francisco Freixa. L’ajuntament, a la sessió de 8 de novembre de 1941, informa de les gestions fetes a Saragossa, a on s’han entrevistat en lo Fiscal provincial de Tasses, que ha dit los requisits que s’han de complir per obrir los molins d’oli. El Noticiero, lo 14 d’agost de 1942, publica la relació de multes del mes de juliol, impostes per la Fiscalia de Tasses, i entre elles trobam una a Gabriel Albiac Franc, de 5.000 pessetes. A més, es diu que la Fiscalia ha decretat a l’expedient nº 4.754, la clausura de Tejidos de Gabriel Albiac Franc. La darrera notícia de sancions l’he trobat a El Noticiero, de 10 de desembre de 1946, on se publica la relació de sancionats per la infracció del règim de Tasses, en multes que oscil•len de 1.000 a 10.000 pessetes, figurant a la llista Rosenda Andreu Soler. Si los industrials feien estraperlo, la gent tampoc es quedava enrere. Des de fa uns anys, he roplegat testimonis de gent del nostre poble, i lo primer que vull aportar és lo de María José Ràfales Puértolas (1935), ropletat a l’hivern de 2018-19, i que va formar part de l’article “Lo forn de Rogeta i pastar a casa”. Així relatava les dificultats de moldre lo blat per obtenir la farina per elaborar lo pa: “A quan jo era petita, lo pare sembrava blat, perquè del gra se feia la farina per elaborar lo pa. A l’hora de moldre com hi estava lo racionament, lo pare amb lo carro anava a Favara, perque hi havia un molí on mos podien donar la farina de racionament que mos tocava. Però si en eixie més de la que tenien assignada al racionament, se la quedava l’Estat i mos la pagaven al preu establert, per lo que sols portàvem lo blat just a moldre. A n’este molí mos donaven per separat la farina i lo segó, que era la pell del gra de blat. Lo blat que mos sobrava l’anàvem a moldre d’estraperlo a Riba-roja, on hi havia un molí que lo portava lo pare de l’alcalde d’este poble, que era un home gran. Allí hi anava jo amb 12 anys. Marxava amb lo tren de les 12 del migdia, i si tenia sort i era la primera de moldre, al correu de les 5 de la tarde ja tornava en la farina. Si no havia de deixar lo blat i l’un demà havia d’anar a buscar la farina. A Nonasp, també se podia moldre d’estraperlo que se deia, al molí de farina del Cap de l’Horta i a la Fàbrica de farina de Roc. S’havia de moldre a la nit al ser d’estraperlo. Lo perill no era la gent del poble, ja que tots ho sabien. Eren los de la Fiscalia de Tasses, que a voltes venien. Als molins del poble te donaven la farina del blat barrejada en lo segó.” Lo segon testimoni és de la meua mare Alícia Roc (1934), que me contava lo cas de Mariano Andreu Buzón “lo Coixo”, que eren veïns, i se dedicava a l’estraperlo, anant a vendre principalment per pobles catalans, com la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, La Fatarella... D’ell me die: “L’oncle Mariano “lo Coixo” s’arriscava i va tindre sort perquè mai li van dir res. Ell venia productes de primera necessitat com fesols, cigrons, saques de farina, etc. La mare a quant necessitava farina li comprava una saca i ell sempre li deixava a bon preu. L’oncle Mariano a casa seua tenia los productes que després anava a vendre. Però havia d’estar sempre alerta i si se “enteraba” que podia haver-hi algun registre dels de la Fiscalia de Tasses, anava a parlar amb la mare per demanar-li amagar a casa nostra les saques de la farina. Després de donar-li lo consentiment la mare, passava les saques de farina, que a lo millor en podia tindre tres o quatre. Si les tenia a l’entrada de casa seua, les passava a casa i les posava davall de les escales. També recordo que en alguna ocasió les va passar per les galeries que hi havia darrere de les cases. Només passava les saques de la farina, los altres productes com fesols o cigrons, los hagués pogut justificar per lo seu autoconsum.” Lo següent testimoni és lo del meu pare, Agustín Rius Llop (1932-2015), on explica la importància dels olivers, los molins d’oli que hi havia i com ell recorda que los seus pares feien oli d’estraperlo al mas de la Cova: “Als anys 40 tota l’horta d’Algars i Matarranya estava plantada d’olivers i va ser així hasta los anys 50 en què va haver una gran gelada i la gent va haver d’arrencar los olivers, ja que se van gelar hasta les soques. Durant molts anys l’oliva va ser considerada la millor collita a una casa de llauradors. La gent sempre deia: - Mentre dura l’oliva, dura la renta. Al poble hi havia tres molins d’oli, lo de Roc, lo de Freixa i lo dels hereus de Dionisio Millán. Este darrer lo tenia Casildo Altés “Mensiana” i era lo molí a que la gent portava més olives, perquè dien que era lo que feia l’oli millor. Tenien un motor i pujaven aigua de la sèquia i llavaven les olives a unes piles molt grans que tenien. Los dels molins anaven a buscar les olives en un carro als masos i allí per saber les olives que compraven les havien de medi en un doble i lo preu era a tant lo doble. Un doble són uns dotze quilos, però varia el pes de les olives del novembre a les del mes de gener, quan l’oliva ja ha perdut aigua i està arrugada i, per tant, al doble i entren més olives, per això pesa més lo doble i també dona més rendiment. A l’hora de moldre l’oncle Casildo sempre deia: - Per menys de 1.000 duros no perdo la nit al molí. Però com l’oli era un producte intervingut per l’Estat, als molins te’l donaven racionat i tenint olives no tenies oli. Això va portar que a les cases la gent compressen o se fessen petites premses per obtenir oli d’amagot. Naltros quan collíem les olives al mas de la Cova, cada dia fèiem una mica d’oli d’estraperlo. Al tard mos posàvem un remig d’olives al coll i lo portaven a una roca plana que hi havia prop del mas, just a on als anys setanta vam fer lo carregador de la verema, allí havíem portat lo roll de l’era i anàvem posant les olives damunt la roca i entre lo pare i jo les rotllàvem, a continuació arreplegàvem la pasta i la posaven dins d’una galleda de zinc i la portàvem cap al mas. A quant arribàvem al mas, la mare ja havia fet foc. La galleda de zinc en la pasta de les olives la posàvem a la vora del foc (sense que lo foc hi toqués) perquè la pasta se calentes i de tant en tant, la mare en la mà l’anava remenant perquè tota la pasta se calentes de forma uniforme. Si la pasta se calentava entre 40 a 70 graus, l’oli començava a surar i la mare decantava la galleda a la tenalla de l’oli per traure’l. Després sense deixar refredar la pasta la posàvem a la premsa de cofins que teníem per acabar de traure l’oli a la pasta i que sol quedés la sansa. Això ho anàvem fent cada dia, ja que los cofins de la premsa nostra eren del diàmetre d’una boina”. També vull aportar lo testimoni de la meua mare Alícia (1935), que a més d’explicar com feien l’oli a casa, conta com la seua mare, Joaquina Tomás Moreno (1907-1957), feia estraperlo enviant oli al Prat de Llobregat, un cas que en moltes ocasions explicam al Museu, quan estam davant del roll i premses per obtenir oli: “La mare li va dir al iaio Tomás, que era paleta, que li fes un piló d’obra a una “bodega” que teníem a casa. Lo piló era la base per instal•lar lo rudimentari mecanisme per l’extracció d’oli. Este piló tenia un sequiolet per arreplegar oli i conduir-lo a una galleda de zinc. Per fer los cofins va comprar sogueta de trena, que era plana, i la va enrotllar, cosint-la al mateix temps, perquè no si li des-fes lo cofí. Pot-ser que lo cofins tingueren un pam i mig, és dir, uns trenta centímetres. De confins en tenia cinc o sis. La mare se va fer portar lo roll de l’era a l’entrada de casa i com estava en cimentada podia rotllar les olives. S’havia de tirar-les a poc a poc perquè com lo roll ja pesava molt, era més fàcil rotllar-les. Per extraure l’oli, anava posant damunt lo piló los confins i la pasta de les olives al mig. Damunt i posava una fusta dobla d’uns tres dits que servia de base per a pressionar-ho en una barra de fusta, que un extrem se posava dins d’un forat fet a la paret pel iaio Coco i a l’altra punta hi posava un saquet d’arena lligat, que en lo seu pes apretave la pasta. La mare també comprava oli per la tia Remunda Muner, germana del iaio de Vicent Muner Roc. Ella vivia al Prat i estava casada en l’oncle Mariano Giner, que era parent de la tia Floquensia “la Paqueta” i treballava a l’estació del Prat de guardaagulles. La mare comprava l’oli al molí de Mensiana i a particulars, que com ja ho sabien, anaven a la mare i li dient: - Joaquina que mos compraries l’oli que mos sobre? La mare per enviar l’oli lo posava en uns bots petits que venien, que no serien de mes de deu o quinze litres. Los omplia i després los lligava vent bé, traient prèviament l’aire perquè no glopejo l’oli durant lo transport i delates lo contingut. Una volta lo bot ja estava preparat, lo posava dins d’una canastra i la tapava en un drap que cosia per damunt. A este drap i posava un paper cosit en la adreça escrita. Després anava a l’Estació a facturar la canastra i l’encarregat li preguntava qui enviava lo paquet i la mare sempre deia “Pepita Flores” i també li preguntaven qui l’havia de rebre i també die “Pepita Flores”. Los bots los enviava d’un en un, anca que hagués de facturar dols voltes a la setmana. Aquí no hi havia cap problema, però al Prat s’havia d’anar en conta, perquè hi havia voltes que los de la Fiscalia de Tasses regiraven tots los paquets que arribaven facturats. L’oncle Mariano, al treballar a l’Estació, ja vigilava i quan arribava la canastra de la mare, la posava de part, perquè los de la Fiscalia no la trobessen i quan anava cap a casa, que ja havien marxat tots, la prenia. Allí la tia Remunda s’encarregava de vendre l’oli. La mare feia la faena aquí i la tia Remunda al Prat. Això va durar uns anys, perquè jo era gran i també vaig anar a facturar a l’Estació. A l’abril de 1952, se suprimeixen les cartilles de racionament, posant fi al racionament d’aliments i, per tant, a poc a poc, desapareixent los mercats clandestins de productes de primera necessitat anomenats “estraperlo”. La Fiscalia Superior de Taxes encara tardaria uns anys a desaparèixer, i ho faria per decret de 26 de desembre de 1963.