Si als anys 50 l’orquestra “La Creación Nonaspina” havia set l’encarregada de fer ballar als joves, als anys 60 ho va ser l’orquestra “Ritmo”. Dos orquestres que la seua activitat musical va ser principalment en l’àmbit local, actuant a alguna festa que hi havie durant l’any i per fer ball al Sindicat. A finals dels anys 60 (1968-69) l’orquestra “Ritmo” ja no actua, i per tant, lo ball al Sindicat ha de fer-se en gramola. Un testimoni de primera mà, que va viure i protagonitzar alguns dels canvis que hi va haver al ball, és Paco Casamián “lo Xano”, que comença l’entrevista dient-me com ho recorda ell: “Quan naltros érem joves lo ball encara es fee a dalt del Sindicat i lo portave l’oncle Roig (José Albiac Ràfales), que ficave la música en una gramola vella. La il•luminació era en fluorescents blans i n’hi havia un de vertical a cada pilar. Lo ball sempre s’acabava en la cançó de la “Perla Preciosa”, dels Juniors, i era costum que en la noia que ballaves lo darrer ball, convidar-la a fer lo vermut. També estava el costum, sobretot entre les dones, d’anar a veure lo ball i de passo xafardejar als joves.” Basant-me en el fet que los joves construeixen la seua identitat en la manera de vestir, de pentinar-se, de parlar i per la música que los agrada, li pregunto a José Albiac Altés “lo Xupeno”, com recorda aquells anys: “Los nois portaven lo monyo llarg i vestien pantalons de campana, camises entallades en solapes llargues, botes de tacó i corretges en “arbilles” grans. Les noies vestien pantalons de campana, “minifalda” i camises entallades. En aquells anys hi havia orquestres a Faió, Favara, Batea, La Pobla i a tots los pobles del voltant. Van ser uns anys en què hi va haver una explosió de grups musicals, tant en l’àmbit local, nacional i internacional. Les inquietuds dels joves es demostraven de moltes maneres i aquesta era una”. Este context va servir de caldo de cultiu perquè alguns joves s’animessen a aprendre solfeig. Este va ser lo cas de Manolo Castañer Albiac, que diu: “Jo tenia la inquietud de fer un grup de música, i parlant en Alejandro Vicente Bielsa “lo Ros” i José “lo Xupeno” vam decidir d’anar a aprendre solfeig en José Roc Llop “Joseret”. Un altre cas paregut és lo de Joaquín Llop Ràfales “Pedret”: “A mi la música m’agradava molt, i recordo que en José Roc Puértolas “Julio”, mos deixàvem totes les perres a la Sinfonola del Montecarlo. La idea d’estudiar música va nàixer a un festival del Matarranya que es va fer a Nonasp per Sant Miquel, en què va actuar l’orquestra de la Pobla. Agustín Cervera Llop “Pintor” que era veí meu, em va animar, i així va ser com vaig començar a aprendre solfeig en Miguel Ràfales Andreu “Coso”. A més de jo, recordo que hi anaven “Julio” i mon cunyat Joaquín Ráfales “Sord”. Lo “Xupeno”, lo “Ros” i Castañer, coincideixen en el fet que van començar a aprendre solfeig entre los anys 1968-69 en “Joseret”, a una casa que este tenia al carrer Eres, propietat dels seus sogres. Com de primer moment ja tenien clar el fer un conjunt, al cap de poc temps es van incorporar “Pedret” i “Julio”, també Manolo Vidal Tomás “German”, que ja tenia experiència perquè havia tocat en l’orquestra “Ritmo”. Passat un temps, es compren los instruments musicals en los que tocaran al conjunt musical que pensen formar. Lo “Ros” un baix (guitarra) a Gandesa; Castañer una guitarra rítmica; “Pedret” una bateria nova que li costa 22.000 pessetes; i lo “Xupeno” compra a Barcelona un petit òrgan de tres octaves per 25.000 pessetes. Una volta ja tenen los instruments, compaginaran los estudis de solfeig que al poble los dóna “Joseret”, en altres estudis a Casp més específics per los seus instruments. Joaquin Llop “Pedret” diu: “Los dissabtes i diumenges, en el tren de les 7 de matí anava a Casp, a aprendre a tocar la bateria.” José Roc “Julio” que faria de vocalista, recorda: “Los dilluns anava a Casp en lo “Xupeno”, marxant de bon matí en un tractor que tenia. A Casp hi havia un professor de València que em donava estudis musicals per poder-me examinar al Conservatori de Saragossa, on vaig fer tres cursos.” José Albiac “Xupeno”: “Les primeres nocions més bàsiques de tocar l’òrgan me les va ensenyar Filo (Llop Albiac) en l’òrgan de l’església. Després ja vaig començar a anar a Casp un dia a la setmana en lo tren, però en alguna ocasió lo meu pare me feie prendre lo tractor i remolc, perquè així omplia uns quants bridons de gasoil, ja que després lo compràvem a Casp. Hi vaig anar un any, i el que m’ensenyava era lo Director de la Banda Municipal. Durant este temps vaig fer 1er, 2on i 3er de piano, examinant-me a Saragossa al Conservatori”. Entre los anys 1970-71 les classes de solfeig i assajos en instruments deixen de fer-se al carrer Eres i passen a fer-se a l’escenari del saló de ball del Sindicat, coincidint en el fet que los joves es fan càrrec del ball. Reprenent lo testimoni de Paco “Xano”, m’explica com va ser: “A quan tindria uns 18 anys (1970-71) l’oncle Roig (José Albiac Ràfales 1912-1971) va caure malalt i ja feia dos o tres setmanes que no es feia ball, com que uns quants joves vam anar a demanar-li la clau, i des de d’aquell moment ja vam ser naltros los que vam fer lo ball. Al portar-lo los joves, va ser quan van vindre a assajar. Ho feien a l’escenari i allí tenien fixos tots los instruments. Lo ball mos s’omplia cada setmana i com d’entrada fèiem pagar un duro. De les perres que traiem la primera cosa que vam fer va ser substituir los fluorescents blans que hi havia per uns altres de colors, i a poc a poc, vam anar ficant més llums de colors; vam comprar un equip de música de la marca “Perpetuum Ebner”; tots los discos de moda que eixien; vam posar cortines... En poc temps vam modernitzar el ball.” Tal com anave avançant l’any 1971, los assajos s’anaven intensificant. Per fer-ho possible, Alejandro Vicente “Ros”, em diu que van comprar a Saragossa un petit equip de veus. A més, per fer alguns diners que aidaren a pagar l’equip de veus i instruments, van fer un planter d’americans (peu per vinya) al Cap de l’Horta, que després van vendre a un home de Gandesa que ell coneixia. Alejandro “lo Ros” lo dia que lo vaig entrevistar, a més d’aportar los seus records, em va deixar unes llibretes, on estant anotades totes les actuacions, los diners que cobraven en cada actuació i en què s’anaven gastant. La primera actuació que van fer, va ser l’u de gener de 1972. Alejandro Vicente “Ros”, tenia 20 anys, tocava lo baix; Manolo Castañer, 20 anys, guitarra rítmica; Joaquín “Pedret”, 15 anys, bateria; José “Xupeno”, 19 anys, òrgan; Manolo Vidal, 25 anys, saxofon; José Roc “Julio”, 16 anys, cantant. Lo “Ros” d’aquella primera volta em diu: “La primera actuació la vam fer al bar del Sindicat. En aquell temps al fons del bar i estava la barra, i just damunt hi estava el que dèiem lo “teleclub”, que tenia unes finestres que donaven al bar. Pos bé, naltros mos vam posar a tocar al teleclub i la gent ballava al bar. De les cançons que vam tocar este primer dia recordo la de “Mamy Blue” dels “Pop Tops”, que la van cantar “Julio” i “Pedret”. A més, este primer dia en naltros va tocar “Joseret”. Una altra informació que aporta lo “Ros” és que a principis de 1972, van comprar un equip de so a Barcelona de més qualitat. Aquí Castañer recorda: “Per finançar-lo vam anar a la Cooperativa, que a més de comprar los fruits, tenia una caixa. Vam parlar en “Coso” (Manuel Ràfales Andreu) que feia de gerent i li vam demanar que mos fes un crèdit, i encara que de moment es va quedar estranyat, mos va deixar les perres”. Per saber mé, faig cap als arxius de la cooperativa, per consultar lo llibre “Caja Rural – Registro Créditos”, on trobo que lo 12 d’abril de 1972, es va fer un préstec de 73.000 pessetes a nom de José Albiac Andreu, fen de fiadors Antonio Castañer Monné, Balbino Ráfales Alfonso i Joaquín Llop Franc, és dir, lo préstec es va fer a nom d’alguns dels pares i del sogre de Manolo Vidal “German”. Lo grup musical, en l’arribada de l’estiu intensifica les actuacions, que ara les fan al saló de ball de Sindicat, cobrant per cada una 2.000 pessetes: 18 juny, 9 i 23 juliol, 6, 13, 15 i 20 d’agost. D’aquelles primeres actuacions, lo “Xupeno” em diu que com tenien un repertori curt, entre cançó i cançó feien el ganso tot el que podien, ja que al final sempre havien de repetir alguna cançó. Lo “Ros” i “Xupeno” m’expliquen que les primeres actuacions a Nonasp ho van fer en lo nom de “Juglares”, però no los acabava d’agradar i a proposta de Castañer es van posar lo nom de ““Enigmas” ”. Pel que fa al vestuari, Castañer em diu que es van comprar pantalons de campana, que després estaven de moda i una camisa blanca, a la que la modista Carmeta Giner Andreu va fer uns bordats. Segons los apunts de la llibreta, la primera eixida dels ““Enigmas” ” va ser lo 27 d’agost de 1972, en què van actuar a Fañanás, per la quantitat de 8.000 pessetes. Així m’ho confirma Alejandro “Ros”: “La primera actuació que vam fer fora va ser a Fañanás on eren festes. I vam anar en dos cotxes, lo Renault 4L de Castañer, que anava ple de gent, i a més, darrere portava la bateria; i la meua furgoneta, que també era un Renault 4L, a la que vaig plegar los seients i vam carregar l’equip de veus, en uns altaveus que eren allargats, les guitarres i saxos. Vam estar tocant dos o tres dies damunt d’un remolc, i recordo que en mig d’una actuació va passar un ramat de bestiar pel mig de la plaça. Lo darrer dia, en acabar l’actuació a les quatre del matí, vam arreplegar-ho tot, i cap a Nonasp. En jo hi venia lo “Xupeno” i quan baixàvem per “Val Estrecha”, (entre Bujaraloz i Casp), em temptava la son, i li deia al “Xupeno” que em donés conversa, però ell encara que ho volia fer no parava de dormir. Com que a quan vam arribar al “cruse” de Candasnos em vaig parar a una bora i vaig fer una cabotà, reprenent a continuació lo camí del poble.” Als apunts de la llibreta, consta que a Agustín Cervera “Pintor” li van pagar 1.000 pessetes per actuar a Fañanás. Segons lo “Xupeno” a les primeres actuacions va tocar en ells l’acordió, però la idea majoritària era fer un grup musical tot de joves, i clar, ell tenia 45 anys, i per tant, no encaixava en la idea de grup, per el que possiblement aquesta seria la darrera actuació, ja que no hi ha cap altre apunt d’ell. Les actuacions ja no pararien: 29 setembre, festa de Sant Miquel a Nonasp; 1 octubre, 12 novembre i 3 desembre a Saidí; 17 desembre a Bellver de Cinca; 24 i 25 desembre a Nonasp; i 31 desembre a Alfarràs. Tornat al testimoni de Paco “Xano”, m’explica que des de que los joves portaven el ball, los ““Enigmas” ” assajaven a l’escenari del saló sense pagar res, per el que los va proposar que la setmana que no tinguessen actuació, que toquessen de baldes. Però no los va parèixer bé, i se’n van anar de lloguer al local que ara té la fusteria l’Oset, i que en aquells anys sols l’utilitzava com magatzem de fusta. A la llibreta, a partir del mes de gener de 1973, es comença a pagar 300 pessetes de lloguer per local d’assajos a l’Oset. Altres detalls en què coincidisen los components dels ““Enigmas” ” entrevistats, és que per poder actuar per los pobles es van tindre d’examinar a Huesca per obtenir el carnet de músic professional. Los representants musicals en què treballaven eren M. G. De Ríos, de Bellver de Cinca i en Joan Boada Soler de Lleida. En quant al transport dels instruments, equip de so i llums, la major part de les voltes ho feia Manolo Vidal en un furgó Avia que tenia, però com treballava de “recader” si es donava lo cas que el furgó lo tingués carregat, se li die al Sevilero, Galdón i en una ocasió a Cipiano. Los components del grup casi sempre anaven en lo Renault 4L de Castañer. D’aquells primers mesos, hi ha una anècdota que m’ha contat Alejandro “Ros”, que és un bon exemple de la bona relació que hi havia al grup: “Una volta que va ploure molt, al tractor del Xupeno, un Barreiros 7.000, li vam lligar un banasto a darrere a les barres, i vam anar (si no tots, quasi tots) a buscar bolets a la Vall de Batea, al de Tonet. Vam omplir lo banasto de pegaloses i una estella de rovellons. Va ser idea de “Julio”, ja que son pare li va dir on havíem d’anar.” Durant lo període de temps en què lo grup “Enigmas” va estar en actiu, alguns dels seus components, es veurien condicionants per fer lo servei militar obligatori. Veiem los testimonis dels afectats: Manolo Castañer: “La mili la vaig fer en 18 anys de voluntari a Saragossa, al “cuartel” d’aviació de Sant Lamberto. Les primeres actuacions encara que feia la mili, sempre van ser coincidint en permisos, per lo que mai em va substituir ningú”. Alejandro “Ros”: “Vaig començar a fer la mili l’any 1973 a Saragossa, al “cuartel” d’artilleria de Torre Abejar i em vaig llicenciar al mes de juliol de 1974. Durant la mili em substituïa un de Favara que li deien Joaquin Bielsa.” José “Xupeno”: “La mili la vaig fer a Saragossa, al 20 d’Artilleria, que estava darrere de la Romareda. A les actuacions del conjunt que jo no podia estar, em substituïa un noi del representant M. G. Rios, que era molt bo, ja que era músic professional”. Examinant lo llibre “Caja Rural-Registro Créditos” de la Cooperativa, veiem que a principis de 1973, lo préstec està totalment amortitzat. Però lo 3 de març de 1973, se’n concedeix un de nou de 100.000 pessetes a les mateixes persones, que segons José “Xupeno” estos diners i l’entrega del seu òrgan, es van destinar a comprar un nou òrgan professional “Farfisa” de cinc octaves. Si veiem les actuacions dels “Enigmas” durant l’any 1973, es pot afirma que este va ser lo més intens. Van ser un total de quaranta, que seria molt llarg d’enumerar-les, però de les que en destacaré algunes. La primera, és una anècdota que recorda Jose “Xupeno” de l’actuació que van fer a Peralta de la Sal, lo 6 de gener de 1973: “Vam actuar lo dia de Reixos a Peralta de la Sal i mos van pagar lo menjar. De primer plat mos van donar col en “panceta”, que per lo vist era típic i això en aquells moments mos va fer molta gràcia. De totes maneres, mos van donar molt bona cena”. A Nonasp, l’any 1973, van actuar en dos ocasions: La primera va ser los dies 18 i 19 de marc, per el que podem deduir que va ser per la festa dels quintos, cobrant per los dos dies 9.000 pessetes; la segona actuació, va ser lo 28 d’agost, l’un demà d’acabar-se les festes majors, i per tant, lo dia del gos, en què van cobrar per actuar 5.000 pessetes. L’any 1974, les actuacions es redueixen a vint-i-quatre. A Nonasp, ho farien dos voltes: Lo tres de febrer, per celebrar la festa de Santa Àgueda, que era organitzada per la Reina i Dames de festes de l’any anterior, en què van cobrar 8.000 pessetes; I lo 23 d’agost, vespra de Sant Portomeu, llogats per l’ajuntament, en què van cobrar el mateix preu. D’este any 1974, Manolo Castañer m’explica una anècdota on es demostra el bon ambient del grup: “Una volta que teníem dos actuacions seguides, entremig d’elles vam fer nit a La Panadella, i era una ocasió de les que lo fill de Rios substituïa al “Xupeno” que feia la mili. Jo vaig anar a dormir en los “Ros”, i a la recepció vam demanar lo telèfon de les habitacions que estaven los altres. Com que quan mos va parèixer los vam cridar i fent veure que ere de recepció, los vam dir: “Hagan el favor de salir de las habitaciones, el hotel se está quemando”. Ja veus a tots en calçotets i espantats preguntant que passava”. D’este mateix any, Alejandro “Ros”, em relata vàries anècdotes: “L’agost de 1974 vam actuar a la sala de festes Jai Alay de Huesca. A l’hora d’anar a dormir, ho vam fer a hores diferents, perquè cada u anava per les seues, i lo porter d’allà on dormíem es va cabrejar perquè no li vam deixar aclucar l’ull”. Una altra que em contar lo “Ros”: “Acabada la mili, vaig enganxar a treballar a Flix portant una grua, a una empresa que feia obres a l’Electroquímica, guanyant 75 pessetes l’hora. Quan portava dos mesos treballant havíem d’anar a Abiego i Berdum (setembre 1974) i sense dir res no vaig acudir al treball. A estos pobles eren festes i vam estar tocant tots los dies. Anàvem al riu i mos ho vam passar molt bé. Al cap d’una setmana, quan vaig tornar al treball, no em van dir res perquè los feia falta un gruista, però per si de cas ja no ho vaig tornar a fer més”. La darrera anècdota del “Ros” es produeix a Ayerbe, on van actuar lo 31 desembre 1974 i l’u de gener 1975, per la quantitat de 40.000 pessetes: “A Ayerbe vam tocar la nit de Cap d’Any, però una volta donades les dotze campanades, no serien molt més de les dotze i quart, la Guardia Civil per ordre del Governador Civil, mos va fer plegar. La gent es va rebotar i mos volien xafar los instruments perquè tothom estava sufocat, però al final no va passar res. L’un demà vam tornar a tocar i tot va anar bé”. Després de l’actuació a Ayerbe, ja sol farien una actuació a Escatró, de la que a la llibreta no apareix la data, tant sols consta que van cobrar 20.000 pessetes. Este dia van posar punt i final als “Enigmas” . Així ho recordava Manolo Castañer: “Quan vam actuar a Escatró, allí “cenant”, vam parlar de si volíem continuar o desfer lo conjunt, perquè als fer-nos més grans los treballs que teníem o mos havíem buscat mos condicionàvem molt per anar a tocar. Ho vam ficar a votacions i va guanyar deixar-ho estar.” Segons los apunts de la llibreta, lo mes de març de 1975, va ser lo darrer que se li va pagar a l’Oset, per consum de llum i lloguer de local d’assajos. Los diners sobrants es van repartir, i segons la llibreta eren 32.575 pessetes. A més, es repartirien les perres que van traure de la venda de l’òrgan Farfisa a l’orquestra de la Pobla de Massaluca. Coincideixen en dir-me, que del que van cobrar de les actuacions del conjunt, tot es va destinar a la compra d’instruments, llums, equips de so, berenes i a passar-ho bé i mai es van repartir res. Tots los entrevistats, al parlar-me d’aquell temps passat, m’han transmès la sensació que guarden molts bons records. Lo “Ros” és un bon exemple: “Vam “disfrutar” molt, teníem un repertori de quasi 50 cançons. Segons la gent tocàvem... Portàvem pasdobles, valsos, mambos, cúmbies. A més Beatles, Juan y Junior, Mustang, Sírex i tots los grups que després estaven de moda. Teníem una casa de música on compràvem les partitures i mos les enviaven.” Joaquin “Pedret” diu que li agradava molt la cançó dels Beatles, “Let it be”. Manolo Castañer coincideix en gustos al dir-me la mateixa cançó, a més, recorda una cançó que es deia “El pajaro azul”, en què feia un sol de guitarra que agradava molt a la gent. I lo “Xupeno” destaca un popurri de cançons que feia en l’òrgan a mitat actuació, en la finalitat que “Julio” que era lo vocalista pugues descansar, ja que cantava totes les cançons. De tots los components dels “Enigmas” , tan sols continuarà tenint una activitat musical important José Roc “Julio”, que m’ho resumeix dient-me: “Després dels “Enigmas” , vaig anar uns deu anys en l’orquestra Evasión de Gandesa i uns altres deu anys en l’orquestra Alazán d’Ascó. Quan vaig deixar de cantar tenia 43 anys. Vaig cantar dels 15 als 43 anys. Entremig de les orquestres també vaig fer coses més puntuals, relacionades en la música”. Los “Enigmas” tancarien un període de temps d’orquestres a Nonasp, i la música en viu, pensada per fer ballar a la gent, seria definitivament substituïda al saló de ball del Sindicat per potents equips de so i llums de colors, a imitació de les discoteques de poblacions més grans. Més tard, als anys 80, arribarien los bars musicals o discoteques locals, que serien les encarregades de fer ballar als joves, marcant l’inici d’un nou temps.