Com ja us vam dir, lo passat 9 de setembre de 2021, Daniel Maza Pons mos va deixar. Avui volem tornar a compartir en tots valtres esta història feta per Mario Rius que porte per nom “Pedro i Daniel Maza: Carters a Nonasp” i que va ser publicada al Facebook dels Amics de Nonasp lo 29 de gener de 2017. També la vam incloure al llibre “20 anys del Museu i 20 històries nonaspines” (2020). Aquí la podeu llegir: De l’estiu que ho tenia pendent, i estos Nadals sense perea me’n vaig anar a parlar en Daniel una tarde que vaig veure que estava pel poble. Li vaig demanar que me parlés del seu pare, del qui personalment he de dir que guardo molt bon record, i del treball de carter que tan lo seu pare com ell han fet durant bastants anys al nostre poble. Este és lo resultat d’una llarga conversa: Lo seu pare va nàixer lo 4 de febrer de 1920 i li van posar de nom Pedro, encara que tothom lo cridava “Rogelio”. Va ser lo fill numero onze del matrimoni format per Daniel Maza Giner i María Ràfales Llop. Als dos dies de nàixer el va batejar a l’església de Nonasp, mossèn Luciano Royo. Quan tenia set anys va vindre a Nonasp lo mestre D. Enrique Muñoz i sempre va anar a l’escola en ell, quedant-li molt bon record d’este mestre, del que sempre deia que tot lo que sabia ho havia després d’ell. Daniel me continua dient que lo seu pare va anar a la guerra. Sempre contava que l’any 1938 va creuar l’Ebre en la 42 Divisió republicana per lo barranc de l’Aiguamoll de Mequinensa, en l’objectiu de ocupar los voltants del “cruse” de Gilabert i los alts de l’Auts. M’explica que la 42 Divisió va ser formada al març de 1938 i per manar-la van ficar al major Manuel Álvarez, servint a les seues ordres lo seu pare Pedro Maza, com enllaç de la Divisió, durant la Batalla de l’Ebre. Al final de la guerra, va ser un dels molts soldats republicans que va tindre que creuar la frontera francesa. Al país veí va estar a un camp de refugiats, hasta que iniciada la Segona Guerra Mundial, les autoritats franceses, li van dir que havia de triar entre anar a un camp de concentració alemany o tornar a Espanya. Rogelio decideix tornar a Espanya. Però al creuar la frontera es detingut i com presoner, durant bastant temps formarà part d’un Batallo de Treball forçat, en lo que recorrerà diferents localitats espanyoles, hasta la posada en llibertat. Al tornar a Nonasp, busca feina i en troba al poble veí: Faió. Allí treballa a la “descarga” del carbó a l’estació del ferrocarril que en llaüts pel Ebre avall porten des de Mequinensa. A este poble coneix a Dolors Pons Algueró, en la que se casà a l’església del poble vell de Faió, lo 22 de juliol de 1944. Del matrimoni naix a Faió lo nostre amic Daniel, a la casa del seus iaios materns, lo 5 d’octubre de 1944. És a este poble on passa los primers anys de la seva vida, i allí aprèn a llegir. D’aquells anys recorda que a la finestra de la casa del seus iaios que donava al carrer principal, repassava una i altra volta los programes de mà en les cares del famosos, que anunciaven les pel•lícules que s’havien de projectar al cine de la Societat. Establerta la família a Nonasp, als sis anys va a “estudi”. Lo primer mestre que té és D. Remigio, home de mitjana edat, alt i fort; en ell i lo llibre de lectura “Rayas” segueix aprenent a llegir. Després arriba D. Antonio que és de Mallorca, home jove, baix de estatura i una mica gros; me diu, que en este mestre a més de lletra, si hagueren tingut interès, haguessin aprés nocions de cant, ja que voluntat no li faltava. Als deu anys, va deixar la classe del petits i va passar a la dels grans, en D. Ramón, que estava casat en una dona que feia de mestressa a Favara. Los divendres quan acabava de fer “l’estudi”, se’n anava a peu cap a Favara, per passar-hi lo cap de setmana, ocasió que aprofitaven alguns del seus alumnes per acompanyar-lo hasta lo corral de Vallera, fent rodar la rodanxa per aquell camí de terra i pedres. Al tornar los xiquets cap al poble, era parada obligada al Muladar, on si tenien sort, podien veure algun “buitre” menjant-se algun animal mort, i cosa de crios, aprofitaven a bombardejar-los en pedres. Lo darrer mestre va ser D. Alfredo Llop Bielsa, que va arribar al setembre de 1956 i en ell ja va acabar los anys d’“estudi”. Acabat “l’estudi” se posa a treballar de manobra de paleta en Joaquin Ràfales Salvador “l’oncle Sort” en qui recorda que hi treballaven uns quants xavals. Als anys 1965-66 va fer lo servei militar al Sàhara, a la ciutat de Al- Aaiun. Va estar més d’un any treballant de paleta en la construcció de les instal•lacions militars del que seria lo BIR (Batalló d’Instrucció de Reclutes). Acabada la mili, se posa a fer de paleta junt en Luis Zapater. Tornant a parlar del seu pare, me conta que ell encara era un crio, i per guanyar-se la garrofa, se’n va anar tot un any a treballar a França. També va fer de “partidor” a la sèquia de Matarranya, los anys 1952 i 1953. Però lo treball que tots recordem que exercia va arribar l’any 1964, en que se presenta a la convocatòria de l’Ajuntament per cobrir la plaça de sereno i encarregat del fossar. Se li va adjudicar la plaça. Lo seu nomenament se va fer a la sessió del 10 d’octubre de 1964. En quan a la carteria, ja feia uns quants anys que l’ocupava l’oncle Salvador Puértolas, però una malaltia lo va apartar del càrrec a primers de l’any 1965. Des de l’Ajuntament, per no deixar lo servei de Correus desatès, van parlar en Pedro Maza, que com hem dit feia de vigilant i encarregat del fossar, per si volia ocupar-se provisionalment de repartir les cartes. Ell després de donar la conformitat va començar a fer de carter a partir de 1 de febrer de 1965. Esta provisionalitat va durar hasta el 31 de desembre de 1971, en que, després de fer unes oposicions, va ser lo seu fill Daniel Maza Pons, qui se va fer càrrec com a titular de la oficina auxiliar de Correus, lo dia 1 de gener de 1972, en sis hores de treball diàries, i per tant, abandonant l’ofici de paleta. Daniel m’explica que los primers anys havia d’anar dos voltes al dia a la estació de ferrocarril, a esperar lo tren-correu, per entregar la correspondència que eixia del poble i arreplegar la que arribava. La primera era pel matí, al tren de les dotze i mitja procedent de Madrid; i una altra volta per la tarde al tren de Barcelona, que arribava entre les cinc i les sis. Lo trens a voltes, arribaven en mig hora i hasta un hora de retràs, i si era hivern i feia molt fred, entrava al despatx del cap de l’estació, on se calentava a la estufa. Los primers anys, este tren encara portava la màquina de vapor, a la que li seguia lo vagó de correus, lo del cap del tren i mitja dotzena més de viatgers. A l’arribar lo tren a l’estació, com parava poc temps, s’havia de pujar apressa al vago de Correus, deixar el sac de les cartes que la gent del poble enviava fora i replegar un sac o dos que arribaven per ser repartides. En quan a son pare, en lo temps també deixarà de fer de sereno ja que l’Ajuntament suprimeix la plaça, a canvi passarà a fer d’agutzil, a més de ocupar-se del fossar, hasta l’any 1985, en que al complir los 65 anys se jubila. Pedro Maza Ràfales, va estar en naltros hasta lo 29 de setembre de 1997, en que després d’una llarga malaltia mos va deixar. De l’oncle Rogelio me venen al cap alguns records: D’ell la gent deia que era un home molt “servicial”, ja que sempre estava a punt per a tot, fora l’hora que fora. En una ocasió, recordo que se va embossa lo tub de les cloaques, i ell va entrar dins la tenalla que hi havia al carrer, i en unes canyes de bambú, posant-les dins dels tubs va solucionar lo problema. Això si, ell va eixir tot brut de la tenalla. Un altre exemple, era quan algú se posava malalt o se moria per la nit, ell era lo primer en arribar, i com a la major part de les cases no tenien telèfon, ell sempre estava apunt per anar a buscar lo doctor, lo mossèn o lo que fes falta. Com encarregat de fossar, va ser lo primer de “llimplar-lo” de herbes per Tots Sants, en la aixà rascava tot lo fossar, estan la gent molt contenta, per lo que lo dia de Tots Sants, li agraïen donant-li una propina. Tornant a Daniel, m’explica que l’any 1992, Correus comunica a Renfe que deixarà de fer lo transport de la correspondència en tot lo país. A partir d’este moment la correspondència arriba per carretera en un furgó de Correus, que fa lo recorregut de Saragossa a Móra d’Ebre i viceversa. La posada en marxa de esta nova distribució de la correspondència, en pobles com Nonasp, va permetre dedicar un hora més, per atendre la oficina i el repartiment de cartes i demés objectes que se fan arribar al destinatari. Esta hora era el temps oficial destinat a baixar i pujar dos voltes a l’Estació. Al cap d’uns anys, Correus organitza los repartiments per províncies, adjudicant a una empresa privada lo transport de la correspondència, fent un recorregut d’anar i tornar de Saragossa a Mequinensa. Al cap d’uns anys més i després de moltes reclamacions Daniel aconsegueix tenir un contracte laboral a jornada completa: “Con fecha del día 16 de mayo de 2001, el titular de la Oficina Auxiliar de Correos de Nonaspe, con una jornada de 6 horas diarias pasa (…) a jornada completa y 36 kilómetros de recorrido diario en vehículo automóvil. El servicio será subir a Fabara a recoger el correo por la mañana, atender a los vecinos en la oficina i embarriar i repartir el correo diariamente y al acabar subir otra vez a Fabara para hacer entrega de la correspondencia nacida en Nonaspe.” Al complir los 65 anys, lo dia 5 d’octubre de l’any 2009, va passar a la condició de jubilat. Al poc temps, lo 1 de gener de 2010, mor Dolores, la mare de Daniel i des de després, viu entre Samper de Calanda i Nonasp, en la seu companya l’Anna.