La dècada de 1930, acaba en tres anys llargs de Guerra Civil, donant pas als anys 40, i en ells, la necessitat de reorganitzar la vida local a tots los nivells. En l’àmbit de l’oci, destacaré dos iniciatives, ja que en los anys següents seran les principals diversions per la gent de Nonasp. Una la porta a terme D. Alberto Rupérez Ochoa, que des de l’agost de 1942 ocupa la plaça de doctor. L’any 1943, junt en la seua dona Consuelo es proposen instal•lar un cine al poble, i per portar-ho a terme, formen l’empresa AL–CON (Alberto i Consuelo). Al mateix temps, al mes de desembre arriben a un acord en lo Sindicat, i li lloguen el saló de ball, per un període de sis anys, en un arrendament anual de 2.400 pessetes. Però al març de 1944 han de renunciar al contracte, ja que la “Junta Provincial de Espectáculos”, no els autoritza a instal•lar el projector al saló de ball de Sindicat. Per compensar la inversió feta per construir la cabina del projector, s’acorda que pugo fer projeccions durant tot l’any. Mentrestant fan gestions per buscar un nou local, instal•lant definitivament el cinema al trinquet de Francisco Freixa Roc, on s’inicien les projeccions a finals de 1944. L’altra iniciativa és per reorganitzar el ball a la localitat. En los anys de la república, les dos societats locals, lo Centro Republicà i lo Sindicat Agrícola, conten en una àmplia base social i uns magnífics locals, en una planta dedicada a cafè i una altra a teatre i saló de ball. Però acabada la guerra, lo Centro Republicà és clausurat i lo Sindicat Agrícola ha d’adaptar-se a la nova legalitat, per el que s’acorda en junta general de 8 d’octubre de 1939, que passarà a dir-se “Cooperativa Agrícola de San Miguel Arcángel”. A més, este mateix dia, s’acorda comprar una gramola, i que els socis que vaiguen a ballar, pagon una pesseta per cada dia de ball, hasta completar el cost de la gramola. D’aquells temps, una de les persones recordades es José Albiac Ràfales “lo Roig”, que en junta del Sindicat de 18 de setembre de 1943, se’l nomena cobrador de les quotes de socis del ball, acordant pagar-li el 5% de les liquidacions per dret de cobro. Per saber com era el ball en aquells anys, ho farem per mig d’un testimoni arreplegat per Estela Rius, a sa iaia Alicia Roc Tomàs: “Lo ball lo feien al pis de dalt del Sindicat. Entre la porta del carrer i la porta del bar hi havia una mica de vestíbul i tant a mà dreta com a mà esquerra hi havia portes que donaven a escaleres per pujar al pis de dalt. La gent pujava per anar al ball per les escaleres de mà esquerra i quan s’arribava a dalt, allí estava l’oncle Roig, que era l’encarregat de cobrar les entrades i al mateix temps posava los discos a la gramola. Al fons de la sala de ball hi havia un escenari, a on a voltes es feien comèdies o tocava l’orquestra del poble o alguna que es llogava. Als costats de la sala de ball hi havia uns bancs arrimats a la paret, a un costat s’assentaven los nois i a l’altre les noies. Los nois miraven i deien: Hi vaig o no hi vaig? (A traure-la a ballar). I les noies des de l’altre costat deien: Vindrà o no vindrà? (Lo noi que ens agradava, clar) Les mares de la majoria de noies o bé dones que anaven a veure lo ball s’assentaven a continuació nostre. A la major part de les noies els acompanyaven les seues mares al ball, per vigilar el que pugues passar, dient. En realitat, aprofitaven per a veure i xafar-deixar, en qui ballaven los joves. Aquestes dones miraven d’arribar prompte, perquè havien de assentar-se el més prop que podien de l’escenari, perquè quan es ballava un pasdoble es donava voltes per tota la pista, però en les cançons lentes, els que ballaven es posaven prop de l’escenari, i clar, si estaven assentades de meitat ball cap al Portal, no guipaven res. Mos deixaven entrar al complir los catorze anys i l’entrada sols la pagaven los nois, les noies entràvem de baldes. Los nois mos venien a demanar que balléssem en ells. Si li agradaves ja t’esperava al cap de les escaleres per demanar-te que ballesses en ell. Si te demanava per ballar un noi que era “patós” o no t’apetia ballar amb ell, si potser tenies quatre balls demanats, li dies que en tenies sis o set, i li dies: Ja no sé si podré ballar que tinc sis balls demanats...” A partir de 1944, coexistiran el cinema i el ball. El primer en sessions de dissabte a la nit i diumenge per la tarde; i el segon en sessions de diumenge de tarde i nit. Les dos activitats destinades a l’oci dels nonaspins, adquiriran una gran importància, sobretot, entre la gent jove del nostre poble. És en este context, on sorgirà la idea de fer una orquestra local. El primer testimoni que aporto és d’Àngel Cubeles Alfonso “lo Sabater”, arreplegat l’any 2015, per l’antropòloga Pepa Nogués, dins del projecte per recuperar la memòria dels treballs “El Museu Parla” dels Amics de Nonasp, on va explicar l’ofici de sabater que ell va exercir, i a més, la seua l’afició per la música, que el va portar a formar part de l’orquestra “La Creación Nonaspina”. A principis de 1944, a Nonasp, va arribar molta gent per treballar a la reforma i ampliació dels ponts del ferrocarril. L’empresa “Entrecanales i Tábora”, havia de substituir l’estructura metàl•lica dels ponts per on passaven els trens, per unes arcades de formigó. Un dels homes que van vindre a treballar als ponts, diu A. Cubeles: “Sabia de música, era un poc músic. I va deure fer un comentari que sabia de música i un tal Coso que era un home en estudis li va proposar: “Pos mira d’agarrar nois i els hi ensenyes, haver si fem alguna cosa”. La persona a què es refereix A. Cubeles, es Manuel Ràfales Andreu “Coso”, que a més de ser l’algutzir municipal a partir del 25 de gener de 1941, era el Secretari del Sindicat des de l’u de setembre de 1943, i per tant, formava part de la junta que administrava entre altres interessos los del ball. Continuant en lo testimoni de A. Cubeles, diu: “Aquell home que vivia al carrer Sòl de vila, va agarrar uns quants nois i mos va fer comprar un mètode de solfeig. Quan ja sabíem solfejar una mica, ja va engrescar a “Coso” i li va dir: “Escolta, perquè no els compres instruments i fem una orquestra”. I com “Coso” era un home en molt coneixement i sabia de què anava la cosa, se’n va anar cap a Saragossa i va portar uns quants instruments. A mi em van donar un clarinet; a Sebastianet i Joseret saxofons; un germà de Coso que li dient Miguel la trompeta; al Gatano un trombó de vares i a un que li deien lo Sant, li van fer la bateria. Després d’un temps, va arribar un moment en què aquell home que treballava als ponts, ja no mos podia ensenyar res més, però com “Coso” so havia emprés en puntet, se’n va anar a Flix i va fer vindre a un tal Batiste que era un senyor músic de l’orquestra de Flix. Per saber un poc de l’orquestra de Flix he buscat a la web i he trobat el llibre “Les bandes de música a les comarques de Tarragona” on diu: “L’any 1940 Josep Alabart Fontanet va fundar la Banda Municipal de Flix, que, amb intermitències, va actuar fins als anys seixanta; el 1963 la va dirigir Joan Batiste Sabaté Sánchez”. Aquestos músics de Flix, a principis dels anys quaranta, podem dir que venien sovint al nostre poble. Consultant diferents llibres d’actes, he pogut saber que per la festa de Sant Miquel de l’any 1940, es va contractar a “la banda (orquestra) Alabart de Flix”; després vendrien per les festes de Sant Portomeu los anys 1941 i 1942 on es diu que es contracte la Banda Municipal de Flix; seguint los anys 1943 i 1944 en què se la nomena com orquestra Alabart de Flix. L’any 1945 tornaria a tocar a la festa de Sant Miquel. Reprenent el testimoni de A. Cubeles, continua dient: “Este home venia los dissabtes en lo tren, feia nit a Nonasp, i marxava el diumenge. Cada dissabte que venia mos preparava en llapis una peça, la primera va ser “Mi casita de papel” i així vam anar fent. La primera actuació la vam fer tocant a la processó de Sant Portomeu. Per fer-nos tocar, va vindre Batiste que era lo qui mos ensenyava, lo senyor Alabart que era lo director de l’orquestra de Flix i lo de la bateria, fent entre tots una orquestra fabulosa.” Una volta acabada la formació musical, van pensar que ja sols els faltave buscar algú per cantar. Així va ser com li van dir a Maria Teresa Llop Navarro, la filla de l’oncle Eusebio “lo Sant” i la tia Maria “la Justeta”. A l’estiu de 2016, vaig tindre l’oportunitat d’entrevistar-la i em va explicar com va estar la cosa: “Als nois los va ensenyar un músic de Flix i quan ja va estar l’orquestra feta, van pensar que necessitaven una noia per cantar, però no sabien a qui dir-li. Jo de jove sempre estava cantat, tant per casa com al carrer. I va ser Manuel Navarro Ràfales “lo Corberà” (l’home de Marina Gimeno) que vivia davant de casa, al carrer del Fossar, que los va dir que m’ho podrien dir a mi. I així va ser com jo vaig començar la història. Quan ja vam tindre tot lo repertori de cançons ben assajat, vam posar dia per fer la presentació de l’orquestra al saló de ball del Sindicat i vam quedar en fer-nos roba per l’ocasió. Jo en aquells temps, anava a aprendre el “corte” a la Sole (Soledad Campos, estava casada en Emiliano Pallarés, d’ofici practicant, que tenia la plaça a Nonasp des de principis de 1940). Com que em vaig fer un vestit blanc en un llaç blau a la cintura. Los homes vestien uns pantalons blau clar i camisa blanca, i tots portàvem un escut de l’orquestra a l’altura del pit a on posava “Orquesta La Creación Nonaspina”. Durant lo temps que jo vaig cantar los músics eren: Lo Roig, que tocava la bateria; Joseret i el Sabater, lo saxofon; Coso i Prudencio, la trompeta; i el Gatano lo trombó de vares. De la conversa en Mª Teresa Llop, recordo que em va dir que quan va començar a cantar encara no tenia los 18 anys fets, per tant, si en tenia entre 16 i 17, hem de situar el inici de l’activitat de l’orquestra als anys 1947-48. Aquesta data coincideix en els acords que he trobat als llibres d’actes de la Cooperativa, on es diu en junta de 10 d’abril de 1948: “Por unanimidad se acuerda ceder como se viene haciendo la Orquesta de la sección de baile al Ayuntamiento para celebrar los actos religiosos de las fiestas llamadas del Primer Sábado en honor a nuestra excelsa patrona la Virgen de las Dos Aguas. El Ayuntamiento abonará a la Dirección de la orquesta la cantidad de 200 pesetas” Un altre acord, és de la junta de 25 de setembre de 1948, on es pot llegir: “Con motivo de celebrar las tradicionales fiestas de San Miguel, patrón de la Cooperativa, se acuerda contratar la orquesta de esta localidad para amenizar los actos religiosos de misa solemne y procesión y organizar bailes de Sociedad…” Per saber els components i els instruments que tocaven, ho farem per mig dels dos testimonis i les fotografies de l’orquestra, entenen que estos components serien los dels primers anys, ja que en lo pas del temps hi hauria canvis. - María Teresa Llop Navarro Vocalista - Ramón Albiac Ráfales “Roig” Bateria - Angel Cubeles Alfonso “Sabater” Saxofon i Clarinet - Sebastian Llop Catalán “Sebastianet” Saxofon - José Roc Llop “Joseret” Saxofon - Miguel Ràfales Andreu “Coso” Trompeta - Prudencio Cervera Llop “Justo” Trompeta - Emilio Puértolas Bes “Gatano” Trombó de vares - Agustín Cervera Llop “lo Pintor” Contrabaix Tornant al llibre d’actes de la Cooperativa, el 2 de juliol de 1949, hi ha un acord que diu: “Se acuerda no ceder la orquesta a nadie y que toque en el salón como siempre.” Es tracte d’una negativa a una proposta de cedir l’orquestra, o més bé, a una proposta de ser llogada per un altre local de ball, en este cas, la recentment oberta pista “La Rosaleda”? En les obres de reforma i ampliació dels ponts, a Nonasp es va instal•lar un destacament de la Guàrdia Civil, i un dels components va ser Robustiano Lago Trillo, que al cap poc temps es va posar a festejar en Pilar Orta Nicolás, casant-se el 27 de desembre de 1947. Seria al poc de casar-se quan Trillo (es com se’l coneix a Nonasp) va deixar la Guàrdia Civil, i per guanyar-se la vida, van fer una pista de ball a la carretera de Batea. Es tractava d’un tancat en quatre parets, on hi havia una mica de bar i algunes taules; un escenari per tocar els músics; i a terra estava cimentat tot fi per poder ballar. “La Rosaleda” era una pista de ball d’estiu, és dir, sols estava oberta els mesos que feia calor. Los primers anys, sempre portaven orquestres, i va tenir tant èxit, que encara que disposava de bastant espai, este es quedava petit. Desprès d’uns tres anys, ja va començar a amollar la gent, i van començar a posar la música en una gramola, així hasta que la van tancar. Tornant al cinema i ball del Sindicat, durant alguns anys coexisteixen sense cap tipus d’incident. Però al maig de 1952, el cinema canvia de mans, passant a ser propietat de la parròquia, i per tant, administrant-lo mossèn Alejandro Burillo. Reprenent l’entrevista feta per Estela Rius a sa iaia Alicia, aquesta li explica un cas que es va produir: “Me’n recordo que l’any 1952, lo doctor D. Alberto Rupérez va vendre lo cine a mossèn Alejandro. A l’any següent, quan va arribar la Quaresma, que dura set setmanes, lo mossèn volia que no es fes ball al poble, però de cine sí que podia fer-ne ell. Los jovents indignats, s’ho van parlar i a l’hora del cine, es van posar a l’entrada del carrer del Trinquet i si algú anava al cine lo feien entornar. Ells dient: Si es fa cine, també es pot fer ball. Lo cas és que es van eixir en la seua i el mossèn va tindre que cedir i deixar fer ball. Los únics dies que no es feia ball i cine era los dies que nostre Senyor està mort.” De la trajectòria de l’orquestra, no sabem gaire cosa. En el cas de Maria Teresa, li vaig preguntar quant de temps hi va estar: “No recordo quan temps vaig cantar, però va ser poc temps, perquè es va desfer prompte, ja que com tots volien manar, no feien més que renyir.” En el cas de A. Cubeles, a la seua entrevista diu que després de deixar l’orquestra Maria Teresa, es va posar a cantar Sebastian Suñer “Walter” i José Roc “Joseret”, del que diu cantava bastant bé i tenia bona veu. Aquestos canvis no diu en què any es van produir, com tampoc sabem com va influir la pista “La Rosaleda” en l’afluència de gent al saló del ball del Sindicat. Penso que l’orquestra “La Creación Nonaspina”, encara que fos de manera intermitent, aniria tocant durant la dècada dels anys cinquanta, reinventant-se en el nom de “Ritmo” a la dècada dels anys seixanta.