Lo joc que avui us proposo, lo vaig arreplegar de la meua mare l’any 1986, amb la finalitat de publicar-lo a la revista Lo Portal. Este joc és sense cap dubte un dels més populars a Nonasp i per tant, molt conegut per tothom. Quant a l’antiguetat del joc és impossible de posar una data, però si fem una lectura detinguda, mos trobam amb algunes paraules que mos traslladen a un temps en què les necessitats i costums eren unes altres. La primera paraula que vull destacar és “Kikiriqui” que fa al•lusió al cant del gall, una au de corral que junt amb les gallines, hi havia a totes les cases del nostre poble, i per tant, lo seu cant era molt familiar. A més, me crida l’atenció les paraules “llebre” i “conill”, dos animals que la seua caça ere fonamental quan la gent es quedava a dormir als masos. La falta de mitjans per conservar la carn fresca, en les llargues estances als masos, feia necessari la caça de conills per poder ficar un tall de carn al topí. Jo recordo que de petit anava al mas de la Cova, al costat de la bassa Emplaça, al temps de l’armella i de l’oliva. Al tard, acompanyava al meu pare a parar alguna ratera, ell tot carregat amb les rateres i el cabasset on portava les eines per parar-les, i mentre buscava los punts, m’anava dient: - “Veus aquella senda, per aquí entre lo conill! – Este femeret és vell, ja fa dies que no ha cagat lo conill!” Sol parava dos o tres rateres, per no perdre molt de temps buscant los punts. En realitat no tenia massa afició per la cacera, ja que sols ho feia per omplir el topí. Al matí, a quan jo m’aixecava ell ja tornava de reconèixer. A voltes tot content portava un conill, que sense parar la meua mare l’espelletava, i el guardava a dins d’una tenalleta que la tapàvem amb una llosa de pedra, esperant que es fes l’hora de fer lo menjar. Aquesta manera de viure es va trencar als anys 70 del segle passat, en què los tractors van reemplaçar als carros i animals i la gent ja podia anar i venir cada dia de treballar del tros. També los animals de corral poc a poc van anar desapareixent, i avui en dia pensar en un gall o conill, és pensar en comprar-lo a una carnisseria. Al joc de conillets hi poden jugar tants xiquets com es vol i per explicar la dinàmica del joc los numerarem. Lo nº 1 és la mare, lo nº 2 la llebre i els demès los conillets. La mare està assentada a una silla i als seus genolls fica lo cap de la llebre, a la que li tapa los ulls amb les seues mans. Los altres jugadors, los conillets, també ajocats, estant a darrere amb lo cap entre les cames del de davant. Es produeix un curt diàleg: Mare: Penyarroca. Nº 4: Kikiriqui. Mare: Estira-li la pota i marxa. Lo conillet nº 4 ha de fer allò que li mana la mare, estirar-li la pota al jugador nº 2 que és la llebre i marxar corrent a amagar-se. Mare: Penyarroca. Nº 3: Kikiriqui. Mare: Estira-li l’orella i marxa El conillet nº 3 també li fa a la llebre lo dit per la mare i després s’amaga. Mare: Conillets amagau-vos bé, Que la llebre al•lego ve, Que si ve, que si va, Conillets portarà. Solto la llebre? 3 i 4: Solta-la! Mare: Ni de nit, ni de dia, Bota foc a la basia. Ni de nit, ni de matí, Bota foc al basí. Solto la llebre? 3 i 4: Solta-la! A continuació, la llebre perseguís als conillets, que han de mirar de no ser agarrats i tocar cau allà on és la mare. Si els conillets arriben al cau i la llebre no los ha pogut agarrar, el joc és torne a repetir. Si algun conillet és agarrat, li toca fer de llebre en el joc següent.