A molts dels articles que escric acostumo a fer una introducció, amb la finalitat de justificar lo motiu que me porta a parlar de cada tema, i en més d’una ocasió he fet referència a la revista municipal “Lo Portal”, de la que l’Ajuntament va editar 179 números, entre lo febrer 1984 i l’abril de 2017. Dins de les diferents col•laboracions que vaig fer per Lo Portal al llarg del temps, l’any 2003 vaig iniciar una nova secció que se titulava “Jocs de Nonasp”, en la que en vaig publicar vint-i- cinc, tant de xiquets-xiquetes, com de gent gran. Ara, de fa un temps, me rondava pel cap compaginar los treballs que acostumo a fer i una nova publicació dels jocs als Amics de Nonasp, després ser revisats i millorats en la mida en que sigue possible. Lo primer joc que vull compartir amb valtres és lo de “Cavall Fort”, que se va publicar a Lo Portal nº 151, de Gener-Juny de 2005. Per recollir com se jugava, vaig entrevistar a varies persones de diferents edats, i vaig comprovar que havia diferencies a l’hora d’explicar lo joc entre los entrevistats més grans i joves, per tant, los vaig dividir en dos grups. El primer grup, estava format per Agustín Rius Llop, Manuel Ferrer Llop “Favarol”, José Luis Franc Domènec “Moixoner” i José Ràfales Llop “Hilario”, nascuts entre els anys 1932 a 1953. Estos me van explicar que per jugar s’havien de fer dos equips, un era el que parava i feia de ruc, posant-se ajocats i fent una espècie de cuc. Lo primer xiquet del cuc s’havia de repenjar a un pedrís dels mols que hi havia a la Vila per assentar-se la gent, i els demés es posaven darrere d’ell amb lo cap al mig de les cames del de davant. Quan el cuc estava ja preparat, los xiquets del segon equip havien de prendre una bona correguda i saltar ficant les mans damunt del cuc, per, amb un nou impuls poder caure lo més endavant i així un darrere de l’altre. Lo darrer xiquet que saltava havia de passar arrastrant-se per damunt dels seus companys i tocar la paret o baixar del cuc pel pedrís, per poder guanyar el joc lo seu equip. Mentrestant, lo cuc havia de moure’s intentant fer caure a qualsevol jugador de l’altre equip per fer-los perdre i que fessin de rucs al següent joc. També es podia donar el cas de què el cuc no aguantes el pes dels jugadors i caiguessin tots a terra, en aquet cas es deia que havia fet “burro falso” i es tornava a repetir el joc. Lo segon grup d’entrevistats, estava format per José Miguel Tena Monte “lo Sec”, Gema Ferrer Ráfales i jo mateix, nascuts entre l’any 1960 i 1967. Ara tots vam coincidir en que lo primer jugador del cuc en comptes de repenjar-se a un piló, es repenjava a un xiquet que feia de mare, posant lo cap als seus genolls, al mateix temps que la mare li tapava los ulls amb les seues mans. Continuaven saltant tots els xiquets a damunt del cuc i quan lo darrer xiquet ja estava a damunt del cuc havia de preguntar, al mateix temps que ho senyalava: - Xurro, mediamanga o mangotero? (mà, colze i muscle) Lo xiquet que tenia los ulls tapats per la mare, havia de contestar i si ho encertava lo seu equip deixava de fer de ruc, fen-ho lo equip contrari. Si el cuc feia “burro falso” es repetia el joc i si algun xiquet dels de dalt, tocava a terra, lo seu equip havia de parar a la següent partida. Aquí, ja donava la explicació del joc per acabada. Però fa uns dies, aprofitant una trobada al Xiringuito amb J.M. “Gravat” i Enrique “Ayala”, los dos quintos meus, i per tant, companys d’escola i de jocs, vaig aprofitar per preguntar-los per los seus records de Cavall Fort. De seguida vam començar una conversa molt animada, i JM “Gravat”, va aportar un detall interesant, al dir com fèiem los grups o equips. Recorda que quan estàvem uns quants xiquets i en este cas, decidíem jugar a Cavall Fort, diem: “Triam a vint-i-set i l’ou”. Per triar, o feien dos dels xiquets que eren més decidits. Un d’ells, se posava a moure la mà, com si s’espolsés alguna cosa que tingues pegada, al mateix temps que se posava a contar ven apressa i en veu alta: Un, dos, tres, quatre, cinc, sis... Lo segon xiquet, quan volia li deia: Prou! I lo primer, ara continuava contant entre ells dos, arribant a vint-i-set i després a l’ou. Al que li tocava l’ou, era qui començava per triar al primer company del seu equip, després en triava un l’altre i així alternativament, tantes voltes com xiquets hi havia. Fets los grups, ja se podia iniciar lo joc. En la conversa, també vam parlar d’on recordàvem que se jugava. Enrique va destacar, que al cafè de Blaset al carrer Major, s’aprofitava una finestra baixa per repenjar-se lo cuc. Lo mateix deia J M “Gravat”, que se feia a una de les finestres de Ca Altés, davant del Xiringuito. Dels testimonis dels meus amics i del segon grup d’entrevistats, se desprèn que a principis dels anys 70 del segle passat, se jugava tant amb mare com sense mare. Totes les maneres de jugar se feien bones, quedant clar que no hi havia un manual d’instruccions, i que lo important era senzillament passar-ho-mos bé.