Fer cabanes és un dels pocs jocs al que l’ordinador, el mòbil, la televisió, els videojocs... no ha fet desaparèixer. De tant en tant, pels freginals que envolten el nostre poble, es poden veure xiquets fent cabanes, utilitzant diferents materials com fustes, pedres, cartons, plàstics, o qualsevol cosa que la imaginació los diu que allò val per poder-la construir. En la construcció de la cabana fan servir el sentit de la creativitat i una volta feta, la imaginació los trasllada d’habitar la casa familiar a habitar la seua pròpia. Les cabanes passen a ser punts de reunió secrets, on acorden les seues normes de funcionament i decideixen qui forma part del grup. Al rebuscar en los meus records d’infància, me ve al cap, que lo més important de tindre una cabana, era lo de no xarrar-ho a ningú, perquè quan una altra colla de xiquets ho sabia, lo primer que feia era anar a espiar amagatons, i quedar- se esperant que los de la cabana marxessen cap a casa per poder-la xafar. L’un demà, quan los xiquets propietaris de la cabana tornaven a ella per continuar amb los seus jocs, es trobaven amb lo disgust de veure-la tota per terra. També es podia donar el cas que si la colla de xiquets que descobrien la cabana era més nombrosa, o bé, més grans, desafiessen als xiquets que havien fet la cabana, acabant moltes voltes, fent una “guerra de terrosos o pedres”, amb la finalitat d’espantar als xiquets propietaris de la cabana i fer-los marxar, per xafar-la tot seguit i consumar aquesta mena de victòria. Les cabanes, no sempre són construïdes per los xiquets, a voltes a la naturalesa podem trobar formes capritxoses, on la imaginació dels xiquets los fa veure cabanes. Un exemple que segur que som molts los que recordem, és l’om que hi havia a l’entrada de la plaça de la Mardedéu, i que a principis de la dècada dels 80 del segle passat, un aire huracanat, lo va arrencar per la soca. L’om devia tindre uns centenars d’anys, ja que la seua tronca era d’un gran diàmetre, i com he dit, per capritxo de la naturalesa, al créixer, a la base s’havia obert un bon forat, que aparentava una misteriosa porta d’entrada a n’aquell arbre i als secrets que devia guardar. Estos arbres, que són abundants a la Mardedéu de les Dos Aigües, a Nonasp són coneguts per hostiers, ja que lo seu fruit, recorda l’hòstia sagrada utilitzada per celebrar l’eucaristia. Aquestos fruits, al consultar diferents pàgines web, llegisco que no són comestibles, però jo recordo que a Nonasp, és die, que lo seu fruit ere bo per menjar, segurament per parèixer-se a l’hòstia sagrada. Altres formes de cabanes, les trobem aprofitant alguna petita cova que hi pot haver davall d’una roca. Dins del meu univers de jocs infantils, recordo que la darrera cabana que vaig fer amb los meus amics, (ja tindríem uns tretze anys), i va ser a una petita cova, que hi ha a mà esquerra al començament del barranc de Batea, uns cinquanta metres després del pontet de la sèquia del Fontanet. Amb l’acabament del període escolar de l’EGB als catorze anys, ja vam deixar enrere molts dels jocs infantils i mos vam incorporar al món laboral. De cabanes ja no en vam fer més, però amb 15 anys ja vam fer per festes majors la nostra primera penya, ja que dins del nostre temps d’adolescència continuàvem tenint la necessitat de compartir un espai propi, amb les nostres normes i poder decidir qui formava part del grup.