Lo joc de l’avió, lo vaig replegar l’any 2003 de José Monte Ráfales “lo Poquet” (1935-2011), que me va explicar que hi jugaven los dissabtes a Faió los miners de Nonasp, mentrestant esperaven lo tren Correu que los portarie cap a casa. Per entendre lo context, faré cap al testimoni del meu pare, Agustín Rius Llop (1932-2015), que l’any 1951 va començar a treballar a la mina de lignit la “Canota”, que era una boca de la Carbonífera de l’Ebre al terme de Seròs. Per anar-hi feien una part del trajecte en tren i l’altra en llaüt, i així m’ho contave: “Lo dilluns a les onze del matí passave lo Correu que anave de Madrid a Barcelona. Tots los miners de Nonasp, de Casp i altres pobles de més amunt pujaven al tren per anar cap a Faió. Lo tren anave tan ple que pareixie tret d’algunes pel•lícules de l’oest. A Faió ja mos esperaven los llaüts d’aquesta població, contractats per les diferents mines com la del Lluc, La Canota, La Pilar, etc., i cada llaüt arreplegave als seus miners per portar-los Ebre amunt. Los miners de la Canota i la Pilar pujàvem al llaüt tots junts, ja que les dos mines eren de la Carbonífera de l’Ebre. Lo llaüt era arrastrat per un animal que anave pel camí de sirga i mos deixave al “malacate” de la mina (dos vagons amb sirgues, que un pujave i l’altre baixave). Allí mos carregàvem al coll lo menjar per tota la setmana i camí amunt hasta arribar a la mina. Lo dissabte plegàvem de treballar a les vuit del matí, després mos dutxàvem, agarràvem l’estella i anaven cap a l’Ebre per pujar al llaüt, que a més de pujar-nos a nosaltres, també pujave a l’animal perquè ara lo llaüt era arrastrat per la corrent de l’aigua. A l’arribar a Faió havíem de fer temps per poder agarrar lo Correu que arribave a Nonasp a les cinc de la tarda. A Faió hi havie en aquells temps bastants cafès, jo anava a cal Floret, altres a ca Clareto, a la Societat, etc. Allí fèiem un mos del que mos havie sobrat de la setmana i preníem lo cafè, jugant després a jocs de cartes com la botifarra, guinyot, també n’hi havia que feien l’arrastrat”. És a n’este temps d’esperar lo tren, on sorgia la necessitat de matar lo temps, i era on l’ingeni d’alguns d’aquells miners, sobretot los més joves, los feia pensar per fer conya i ridiculitzar als més ingenus. Per jugar a l’avió feien falta quatre jugadors, un d’ells feia d’avió i es posava llarg. Dos feien d’ales i motor de l’avió, per tant, los braços del que feia d’avió los posava pel coll d’estos dos. El quart es posava a la cua, per lo que les cames del que feia d’avió les posava als seus muscles, aguantant-les també en les mans. Quan ja estaven tots preparats, los jugadors de les ales amb la veu imitaven el so dels motors i començaven a córrer posant l’avió en marxa, hasta que en un moment donat es paraven en sec, provocant que el jugador de la cua es fotés de nassos a la ullera del jugador que feia d’avió, sent la rissa de tots los que veien lo joc.