Que los temps canvien, això és una realitat. Des de fa uns anys cap aquí, los xiquets/es, després d’eixir d’estudi, tenen les hores programades i ocupades en activitats extraescolars i esportives. Al meu temps d’infància tot era diferent, després d’eixir d’estudi, a les cinc de la tarde, anava cap a casa, deixava la cartera plena de llibres, la meua mare em donave la berena i quan ja me l’havia menjat, li deia: “Me’n vaig a jugar en los amics”. Encara que l’Ajuntament, l’any 1972, va crear un espai preconcebut pels jocs dels xiquets, com va ser lo parc infantil de la carretera, equipat en “columpios”, tobogan i altres jocs, los verdaders espais per jugar a la meua infància van ser los carrers del poble, les costes, los rius i hortes. En lo cas del joc d’avui, les plantes i arbres necessaris per a construir l’arc i fletxes, los trobàvem pels rius i per los caixers de les sèquies de les hortes. I en este cas, anar a fer l’arc i fletxes, ja era la primera aventura per naltres. Per fer l’arc, recordo que lo meu pare va col•laborar molts anys. Una de les voltes, anant a l’hort de Davant la Vila, a prop del pujador, hi havia una vimenera, i d’aquesta planta va tallar un vímet, i en ell em va fer l’arc. Però la major part de les voltes en què ell o jo, vam fer l’arc, va ser d’un plançó de llidoner. Una volta tenia lo vímet o plançó de llidoner, als extrems, en la navalla s’havia de fer un anell per lligar lo cordell. Com del temps en què parlo (1970-76), a quasi totes les cases es feia pilotes, i aquestes es cosien en uns cordells de niló, que eren molt prims i resistents, lo meu pare sempre me’n tenia un de guardat per fer l’arc. Les fletxes, les anàvem a fer al riu d’Algars, d’unes plantes anomenades sisques. Com a curiositat he de dir, que al preparar lo joc, i buscar les plantes per fotografiar-les, sols les he trobat del pas del riu de la granja del Xorobio per amunt. Localitzades les sisques per lo plomall que tenen, ja podíem començar a fer les fletxes. La part que aprofitàvem ere una canya prima que acabava en lo plomall. Per tant, de la punta tallàvem lo plomall i per l’altre extrem buscàvem el primer nus d’aquesta canya, tallant uns tres centímetres després del nus. Cal aclarir, que lo moment de fer les fletxes, és al mes d’octubre, ja que es quan la canya, ha passat d’estar verda, a estar “aterserada”, paraula empleada a Nonasp, per dir que la planta s’ha assecat i està bona per collir. Ja tot preparat, tant sols quedava agarrar la fletxa, posar l’extrem del nus davant, ja que és lo costat que pesa més, i l’altre extrem posar-lo al cordell, tensar-lo i disparar. Ja tot a punt, començava la segona part de l’aventura, que era passar-ho bé tirant les fletxes en l’arc. Veure quin dels arcs que portaven los xiquets allargava més, qui tenia mes bona punteria... Però a voltes, també era un joc que podia carregar-se de males intencions. Xiquets o nois més grans, les fletxes les feien de les varetes metàl•liques d’alguns paraigües vells, i en més d’un cas, tiraven als gats que hi havia per algun freginal, lluny de la presència dels amos. Estos records em porten a preguntar-me si era un joc innocent, ho tenia lo seu perill, o més ben pesant, lo perill lo portaven alguns dels nois que jugaven en l’arc i fletxes, sense ser conscients del mal cap que tenien al tirar les fletxes, a qualsevol animal que hi hagués pels los carrers i freginals de la nostra vila.