No és la primera volta que dic, que una de les obres més importants del segle passat, va ser l’arribada de l’aigua corrent a les cases, a finals de 1961, per los canvis que va suposar en la manera de viure de la gent, a l’estalviar molts esforços per aconseguir l’aigua per les diferents necessitats que hi havia. Tots sabem que Nonasp està voltat per dos rius, però lo caudal d’estos és molt irregular, ja que mentre que a l’hivern baixen molt crescuts, a l’estiu se queden més bé secs. Això va ser decisiu perquè en temps passats, a les cases del nostre poble es fessin cisternes, que s’omplien al ploure los mesos d’hivern. Com ja he dit hi havia diferents necessitats, per lo que l’aigua de les cisternes se destinava per beure i cuinar. Als animals de llaurança se’ls portava a abeurar al riu, i per fregar los plats, o bé, llavar-se les persones, eren les dones que en un cànter al cap i un canterell davall los braç, anaven a buscar l’aigua al riu. Un bon exemple de la necessitat d’anar a buscar l’aigua al riu, i que avui en dia ni sé mos pot passar pel cap, me’l va donar María Teresa Llop Navarro (1933). Ella, cap a l’any 1950, es va posar de perruquera a la casa dels seus pares, al carrer del Fossar, i per tenir aigua per llavar los caps, me va explicar com ho feia: “En aquells anys, encara no hi havia aigua correnta per les cases i l’aigua per llavar los caps la tenia a una tenalla que hi havia darrere de la porta del carrer. I com no ere lo cas de traure l’aigua de la cisterna per llavar los caps, allà vora migdia, que era quan tenia menos feina, anava en un cànter al riu, baixant per la costa vella de Matarranya, l’omplia, me’l posava al cap i despresa cap a casa, a on lo buidava a la tenalla i així hasta que l’omplia. No me costava ni cinc minuts d’anar-hi”. Un altre exemple d’anar a buscar aigua al riu, és lo de la meua mare Alicia Roc Tomás (1934), que durant los anys de la seua joventut, se va dedicar a portar aigua per les cases. En lo seu testimoni, mos aproximarem a la manera de viure de la gent del nostre poble, quan encara no hi havia aigua correnta a les cases. Així es com ho recorda: “Lo de començar a portar aigua del riu va ser perquè l’oncle Bruixa (Agustín Barberán Borraz), feia grassioses i sifons al carrer Trinquet, a on estava l’antiu forn de Rogeta. Com necessitava aigua per elaborar-les, li va proposar a la mare (Joaquina Tomás Moreno) que li portés. Com la mare va acceptar, li va dir que li podia portar d’Algars, ja que quedava més prop, encara que l’aigua d’este riu és una mica més molla que la de Matarranya. A més, l’oncle Bruixa va llogar lo corral de bestiar de Franc (estava a lo que avui és lo carrer “Ensanches”). Este corral també tenia uns trulls, que los va aprofitar per comprar olives negres i posar-les en aigua. Pos bé, l’aigua per posar les olives també li portàvem naltres. Més avant, també li vam portar l’aigua a casa seua. Com a poc a poc, la gent mos ho van demanar de porta’ls l’aigua a les cases, jo (Alicia) li vaig dir a la mare (Joaquina) que hi volia anar jo. Com no tindria més de dotze anys (1946), pos clar, no tenia prou força per carregar los cànters als esgadells, i la mare me va dir que sol omplisquesa la mitat del cànter i una volta carregat en un topi que me va fer prendre, los acabés d’omplir. L’aigua la portava dels dos rius, segons a on em venia més prop. A l’Algars hi anava pel camí de la Plana, i si baixava aigua a la sèquia, omplia los cànters a un entrador que hi havia per accedir a la sèquia, a la part de la Plana de Franc. En cas de no baixar aigua, havia de fer-ho al riu. Quan anava al Matarranya, baixava per la costa i agarrava lo camí vell, fent cap a unes roques que donaven a un petit toll, damunt del pont. En aquells temps, com les dones anaven a llavar al riu, l’Ajuntament tenia prohibit que ho fessen damunt del pont, ja que era l’espai reservat per omplir los cànters. Recordo que portava aigua a sa mare de Serrate; a la tia Maria “la Malena” la iaia de Natacha; a la sogra de Mercedes Pallisa; a ca Altés; a Carmen “la Colleta”, la dona de Fermín Rius; a ca Castanyer; a la tia “Paqueta” que llavava roba i tota l’aigua la hi portàvem naltres; a la mare dels “Dangues”; a la tia Maria “la Roja”; al secretari D. Maxi; al doctor D. Alberto; al menescal D. Marcelo; a mossèn Alejandro; a la senyora Sole, la dona del practicant Pallarès; als mestres donya Nati i don Vicente (la colomina i el pastor); a la senyora Rosario de Franc i a moltes cases més. A cada casa ja tenia un dia de la setmana establert per portar l’aigua. Lo mínim eren dos cargues d’aigua a la setmana. La carga eren los quatre cànters de dotze litres, que en los esgavells portava lo ruquet que teníem. Al mossèn i a ca Castanyer hi anava dos voltes a la setmana. A ca Roc i a ca Mensiana, com tenien animals i mossos, ja els ho portaven ells. Al prompte de portar aigua, la meua mare feia pagar 1 pesseta per carga d’aigua, després cobràvem 1,50 i los darrers anys ja vam cobrar 2 pessetes” Los dos testimonis anteriors los hem de situar entre los anys 1945-55 del segle passat. Uns anys en què la gent anava a buscar l’aigua al riu, però al mateix temps, des de l’Ajuntament es van iniciar les gestions per portar l’aigua a les cases, que durarien quasi vint anys i passarien per les mans de quatre alcaldes. Lo primer d’ells, José Llop Llop “Cardalina”, és anomenat per ocupar lo càrrec lo 20 de febrer de 1943 i a esta primera sessió ja es parla de la necessitat de portar l’aigua correnta a Nonasp, acordant analitzar l’aigua de Matarranya, Algars i de la font del Burrego a la partida del Llentic, al considerar que pot ser viable canalitzar les seues aigües per lo consum de boca a la població. L’anterior iniciativa no prospera, i l’Ajuntament, en sessió de 19 de juliol de 1945 acorda adherir-se al Consorci projectat per la DPZ per executar les obres pel subministrament d’aigües als pobles de la província. A partir d’este moment les gestions s’intensifiquen: L’any 1947 s’aproven les Bases del Consorci d’aigües; 1948 la DPZ informa del pressupost de les obres; 1949 és entregat a la DPZ lo projecte redactat per l’enginyer D. German Burbano Vázquez. Lo 14 d’abril de 1950, Pedro Vilella Millán “Roc” és anomenat nou alcalde. Entre los primers acords de la seua presidència està lo de veure com s’han de finançar les obres per l’aigua que s’han de fer a la població, i al mateix temps assegurar a la DPZ lo compliment de pagar les quotes anuals resultants de les obres. Al programa de festes de 1951 l’alcalde, P. Vilella, diu: “Han comenzado ya las obras de abastecimiento de aguas de pronta terminación y que en breve saldrá a subasta la de distribución a domicilio…” La bona intenció de l’alcalde no es fa realitat, i a l’any següent, al programa de festes los diu als veïns: “ A pesar de haber empezado las obras, no hemos tenido mucha suerte en este sentido, pero puedo deciros que en un tiempo no lejano, esperamos sean terminadas y salgan a subasta las de distribución a domicilio…” Lo 17 de febrer de 1954, s’anomena alcalde a Manuel Ráfales Andreu “Coso”. Entre los primers acords del nou Ajuntament està lo de viatjar a Saragossa l’alcalde i secretari, en la finalitat de reactivar les obres de pujada de les aigües, paralitzades per la burocràcia de les institucions provincials. Aconseguit l’objectiu, se reprenen les obres d’elevació d’aigües del riu Matarranya. Lo contractista D. Juan Anía, acaba les obres de la primera fase, que consisteix en la construcció de la casa dels motors a l’horta de Sot, la instal•lació del tub per on s’eleven les aigües i la construcció del dipòsit d’aigües. Com encara estant pendents d’executar les obres de distribució d’aigües a les cases i les de les clavegueres per les aigües brutes, i de moment això va per llarg, l’Ajuntament acorda instal•lar fonts, i per finançar-les en sessió de 15 de desembre de 1954, acorda traure a subhasta la tala de 10.000 pins, destinant los diners a pagar la instal•lació de les fonts. A l’estiu de 1955, lo contractista D. Juan Anía, per encàrrec de l’Ajuntament, construeix cinc fonts i un temps després, a proposta dels veïns, es fan dos mes: Darrere los estudis; la fonteta del carrer Maella; a la plaça de la Creu de Sant Joan; a la plaça de l’Església; al Portal, racó de l’actual tenda de Cristina Ráfales; plaça de Santa Llúcia; i la unió el carrer Trinquet en la carrereta de Batea. Acabades les obres de construcció de fonts, entren en servei a meitat agost de 1955. Per fer lo manteniment de les instal•lacions, l’Ajuntament acorda la contracció de Tomás Sarabia, en una retribució diària de 15 pessetes, en l’obligació d’encarregar-se de la conservació de les fonts, caseta d’aigües i l’obligació d’omplir lo dipòsit i tot lo referent a la distribució d’aigües. Reprenent el testimoni de la meua mare, on m’explica l’ofici de portar aigua a les cases, l’acaba dient- me: “Vaig portar aigua per les cases hasta que l’Ajuntament va ficar les fonts pels carrers del poble. A quan van començar a funcionar, sense que ningú ens ho demanés ja vam deixar de portar aigua per les cases, perquè era una tonteria portar aigua sent que estaven les fonts a dos passes de casa.” Les noves fonts canvien per a bé la vida de les dones nonaspines, ja que ara l’aigua no l’han d’anar a buscar al riu, los càntirs los poden omplir a les fonts. Però per l’Ajuntament, les fonts, se tornen en una font de problemes. A la sessió de 14 de gener de 1956, tan sols cinc mesos després, l’Alcalde exposa: “Las deficiencias que se observan en el suministro de agua de las fuentes, son debidas a la poca presión que aguanta la tubería y a los reventones que continuamente se suceden por dicha causa. Estas anomalías se podrían subsanar si se cambiase la actual tubería de plomo por otra de Uralita o fibrocemento con capacidad o diámetro bastante para dar salida al agua por las cinco fuentes”. L’Ajuntament substitueix los tubs de plom per uns altres d’Uralita de major diàmetre, quedant al mes de juliol de 1956, el problema solucionat. Però mentrestant, i a conseqüència d’un “reventón” al tub de les fonts, s’ha de fer càrrec de la inundació de la bodega de José Llop Llop, a que se li fa malbé l’oli que allí tenia guardat, acordant indemnitzar- lo en 400 pessetes. Lo quart i darrer Alcalde que intervé en les obres, és Angel Gimeno Comella “lo Catalino”, que es anomenat per ocupar lo càrrec lo 24 de febrer de 1959. En una carta que se reparteix als veïns el juliol de 1960, explica los treballs de les obres i com se financen: “Durante el transcurso de estos años se hicieron gestiones acerca de los Poderes Públicos, las cuales han dado por resultado el que en el mes de diciembre de 1959 se adjudicaran las obras en subasta al Ayuntamiento, toda vez que no concurrió a las mismas ningún contratista particular (…) Estas adjudicaciones pasaron a ser definitivas en el mes de febrero de 1960 (…) para la realización y efectividad de las obras a realizar era necesario designar persona técnica que se hiciese cargo de la dirección de los trabajos (…) la proposición más ventajosa para los intereses del vecindario es la formulada por don Juan Ania Díaz, al que con fecha del mes de junio de 1960 se acordó encargar la dirección técnica y ejecución de la distribución de aguas y alcantarillado, por la cantidad global de ambas de 2.853.738,73 pesetas…” Durant la segona meitat de 1960 i bona part de 1961 se fan les obres. Estes avancen a bon ritme, lo contractista presenta les certificacions d’obra corresponents i l’Ajuntament les aprova. Així s’arriba a finals d’any, i l’Ajuntament informà que a partir del dia 1º de desembre de 1961 entrarà en funcionament lo servei d’aigua potable als domicilis particulars. A més, basant-se en la previsió del cost del nou servei, segons l’estudi realitzat per lo secretari municipal, se fixen los preus a cobrar per lo consum d’aigua: Mínim mensual 4.000 litres en un preu de 25 pessetes al mes i excessos sobre lo mínim a raó de 6,25 pessetes m3. Al programa de festes de 1962, se diu que lo nou servei és utilitzat per 450 usuaris. Però com hi ha veïns que no s’han posat l’aigua correnta, de moment s’acorda mantenir lo servei de fonts públiques, cobrant l’impost d’aigües de les fonts, sols als veïns que no tinguen l’aigua corrent a les seues cases. A la sessió de 3 de setembre de 1962, l’Ajuntament acorda retirar la font del Portal, raonant que on està emplaçada resulta antihigiènica i al mateix temps antiestètica. La resta de les fonts continuaran donant servei hasta la primavera de 1964, en que l’ajuntament reunit en sessió de 28 de març, acorda tallar l’aigua de les fonts. Estes seran desmantellades a excepció de la fonteta del carrer Maella, que durant alguns anys quedarà com a element decoratiu i punt de referència i trobada al nostre poble. Ja han passat 60 anys d’un temps en què les dones havien d’anar a buscar l’aigua al riu en lo cànter al cap; en què l’aigua bruta de la fregadora s’havia d’anar a llançar a les costes; que a les nits s’havien de fer les necessitats a l’orinal i de bon matí les dones llançar lo contingut al corral o l’estable; que a la casa que hi havia comuna allí se feia de cos, i si no n’hi havia, s’anava al corral o les costes; als xiquets se’ls havia de llavar dins del balde i la gent gran en la palangana se llavava a trossos; les dones havien d’anar a llavar la roba a riu... Tots los treballs i esforços per aconseguir l’aigua, s’han quedat en un record, i per naltros, los Amics de Nonasp, en una explicació a donar als visitants del Museu, quan ensenyen les eines i fotografies relacionades en portar l’aigua a les cases i los diferents usos que se li donava.