La memòria és la capacitat de recordar de les persones, per tant, ho podem considerar com un instrument meravellós, que amb lo pas dels anys mos permet recordar les nostres vivències, o bé, explicar-les a persones més joves interessades en conèixer-les. Per recuperar lo joc de les Agulles, ho farem per mig de la memòria de dos testimonis: lo primer és lo de la meua mare Alícia Roc Tomàs (1934), que en lo seu dia va ser la informant al publicar este joc a la revista municipal Lo Portal núm. 177, l’any 2011. I ara, a més, tenim lo d’Alicia Albiac Albiac (1935). Les dos informants coincidisen en lo fet que elles i les seues mares no hi van jugar mai. Mos parlen d’un temps de jocs, que mos porta a la meitat del segle XIX, fent-nos viatjar entre 140 i 170 anys enrere. La meua mare recorde que quan ella ere petita, a voltes s’assentave a escoltar el que parlaven les dones velles quan es reunien als carasols per cosir, fent algun sorgit o ficant algun pedaç a la roba que els homes portaven per treballar. Una d’aquelles dones octogenàries, li dient Francisca Llop Viñas, i havie nascut l’any 1869, i contave que sent molt jove ja li van fer el festeig, i recordave que el seu “novio”, que ere més gran que ella, quan anava a veure-la li donave una quaderna (moneda de vuit maravedís), per tindre-la contenta. I ella, que ere una cria, anave amb les perrres es a comprar-se agulles, amb les que jugave en les amigues. Lo segon testimoni és lo d’Alicia Albiac, ella me parla de sa iaia Roseta, que vivie al cap del carrer Sòl de vila. A principis dels anys quaranta del segle vint, sent ella petita l’anave a veure, i la recorde al carrer assentada en un corro de dones i com li explicave històries que ella atentament escoltave. Sa iaia Roseta va nàixer l’any 1875 i era filla del matrimoni format per Joaquin Barberán i Maria Giner, que s’havien casat l’any 1854, és dir, ja feia vint-i-un anys, sent el dècim fill del matrimoni. Sa iaia Roseta li contave que la seua mare quan se va casar l’any 1854, tenie tretze anys i lo seu pare vint-i-dos. Diu que les famílies se devien de conèixer, el cas és que los van fer el festeig i casament, per evitar que Joaquim Barberán anés a fer la mili, ja que los que estaven casats es lliuraven. Joaquim Barberán ere d’una bona casa de Maella. Quan es va casar amb Maria Giner va vindre a viure a Nonasp i va portar dos mules, a més, los seus pares li van comprar finques perquè pugues treballar a casa de llaurador. La iaia Roseta explicave, que la seua mare, Maria Giner, sempre deia que la van fer casar tenint edat de jugar i sent una cria la feien dormir en l’home. Al cap de poc de casar-se, quan arribave l’home de treballar, ella estave pels carrers jugant amb les amigues a les agulles, i la seua mare l’havie de cridar perquè fes cap a casa. A l’hora d’explicar la dinàmica del joc, coincisen les informants, en què ere un joc de xiquetes, les agulles eren de cap i se jugava als carrers que en aquells temps eren de terra. Cada xiqueta que jugave ficave una agulla, i totes les agulles se ficaven juntes i se barrejaven amb terra, de manera que quedaven amagades. Després se feia un caballonet i es partie en tants muntets com xiquetes. Cada una d’elles buscave al seu muntet de terra les agulles que hi havie amagades, i guanyave o perdie depenent les que trobave.