Lo passat mes de setembre, vam poder llegir a la premsa en paper i digital, notícies de la identificació de restes de soldats republicans, i se die que un ere de Nonasp. Tot això es confirma en la premsa del passat cinc i sis de novembre, on es diu que la Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya, fa entrega de les restes de Francisco Salvador Gràcia als seus familiars, podent-se veure a la foto que acompanya la notícia, a Emilio Salvador Cabrera, i la seua dona, Tere. De la voluntat i constància d’Emilio per recuperar les restes de son iaio, Francisco Salvador Gràcia, de ca Pim-Pom, soc sabedor des de finals del 2018, en què vam estar parlant a casa seua, a Nonasp, en motiu d’una entrevista als seus pares, per fer l’article “Lo boter a Bèlgica”. Aquell mateix dia, ja me vaig interessar per la història i vam quedar que si tenia un final feliç, me contaria com havia anat tot lo de recuperar les restes de son iaio. Això ho vam fer realitat lo passat diumenge 6 de novembre, l’un demà de fer l’enterrament. Aquí us deixo la transcripció de l’entrevista en primera persona, tal com m’ho va contar Emilio: “L’any 1988, a quan jo tenia 17 anys, la iaia me va dir: Vols veure una carta de ton iaio?, i va resultar que era lo certificat de defunció. Va ser la primera notícia que vaig tindre de que lo meu iaio estava enterrat al Soleràs. A partir d’aquell moment vaig començar a fer preguntes a la meua iaia i a poc a poc vaig conèixer la història de mon iaio, Francisco Salvador Gràcia”. Francisco va nàixer a Nonasp lo 25 de novembre de 1904 i es va casar en Joaquina Masdeu Ibarz, lo 4 de març de 1933. Van tindre dos fills, Ramón (1933) i Araceli (1937). Al març de 1938, a quan l’exercit nacional estava a punt d’ocupar Nonasp, decideixen marxar a Barcelona, residint al carrer Piqué núm. 10, baixos. Residint a Barcelona, Francisco va haver d’anar al front, i al novembre de 1938, és ferit de metralla a la zona hepàtica, va ser evacuat al Soleràs (Lleida), on hi havia dos hospitals i un equip quirúrgic mòbil, per atendre soldats que havien estat ferits al front. “A la iaia Joaquina, li anaven arribant de tant en tant cartes des del front i va ser quan van deixar d’arribar-li, que es va posar en contacte en l’exèrcit republicà, fent-li arribar als pocs dies lo certificat de defunció, on die que havia mort al Soleràs, lo 19 de novembre de 1938. A partir d’aquell moment vaig començar a fer investigacions i lo primer va ser situar on estava el Soleràs. Quan vaig saber que era un poble de Lleida, a la comarca de Les Garrigues, li vaig dir a la iaia que lo dia que tingues lo carnet de conduir la portaria on estava lo iaio enterrat. Però va resultar que va caure i es va xafar la “cadera”, i ja va deixar d’estar en condicions físiques per anar-hi. I al cap d’un temps, lo 14 de maig de 1990, es va morir. Lo fet de no poder portar a la iaia al Soleràs, va ser com tindre una assignatura pendent, i això em va motivar per saber més. L’any 1996 vaig anar per primera volta al Soleràs i lo primer de tot va ser anar a l’Ajuntament, on no em van poder donar cap informació, ja que me van dir que no es conservava cap registre d’enterraments de la guerra. Lo segon pas, va ser visitar los dos cementeris, lo vell i el nou. A este darrer, vaig revisar totes les tombes per veure si lo trobava, o bé, hi havia alguna fossa comú, o qualsevol cosa que em dones alguna pista d’ell. A més, vaig parlar en gent del poble. Un d’ells era un home d’avançada edat, al que li vaig preguntar si sabia on estaven los enterraments dels soldats, a la qual cosa me va contestar, que precisament ell havia set l’enterrador, i que cada nit de l’hospital portava en un carro los soldats morts, per enterrar-los de primer al fossar nou, i després, per no omplir-lo, van decidir fer-ho al fossar vell. Un altra persona que vaig preguntar, va ser una dona gran, que em va dir que ella hi va treballar d’infermera. Que hi havia dos hospitals, un de sang i l’altre de campanya i la feina que ella feia, a més d’atendre als ferits, era llavar i desinfectar les benes que posaven als ferits. I va destacar entre los seus records, com los soldats que estaven agonitzant, quasi sempre cridaven com demanant auxili a les seues mares. En aquells anys, al Soleràs hi vaig anar tres o quatre voltes, per obtenir informació, a pesar que no sabia ni a quin dels dos cementeris estava enterrat lo meu iaio. L’any 2007, vaig portar al meu pare, i vam visitar el cementeri nou. Això va ser com un acte per donar punt final a este desig de recuperar la memòria del iaio. Cap allà l’any 2017, la meua dona Tere, estava mirant les notícies del teletext de TV3, i va veure la notícia que dins del programa d’identificació genètica de la Generalitat, s’havia començat a excavar la fossa comuna del Soleràs, i de seguida em va cridar i m’ho va fer saber. L’endemà, vaig cridar a l’ajuntament del Soleràs, em van confirmar la notícia i em van demanar que si tenia algun document que els ho fesa arribar. Com que vaig escanejar lo certificat de defunció del mon iaio i los ho vaig fer arribar per correu electrònic. A partir d’aquí, es va posar en contacte en mi la historiadora Noemí Riudor, que em va ajudar molt. Ella va ser la que em va posar en contacte en Memòria Democràtica de Catalunya i també em va ajudar en los tràmits per fer-li la prova d’ADN a mon pare. De primer mos van dir que havíem de portar al meu pare a la Vall d’Hebron, però com tenia Alzheimer, mos van enviar un kit per obtenir una mostra d’ADN. Després la vam enviar a la Vall d’Hebron, i pocs dies després mos van comunicar que s’havia fet de manera correcta i lo test era vàlid. També per mig de la Noemí Riudor, al febrer-març de 2018, vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure les excavacions a la fossa comuna del cementeri vell del Soleràs, i parlar en los arqueòlegs que dirigien les exhumacions. Lo mateix any 2018, la Noemí Riudor mos va posar en contacte en una periodista francesa, establerta a Barcelona, que preparava un documental per a emetre’l als cines de França. Va vindre a Nonasp, i va entrevistar i gravar imatges de mon pare, ma padrina Araceli i jo. També en una altra ocasió, mos van cridar de TV3 per entrevistar-nos, però com estàvem a Fuengirola, al final no es va fer res. Des del primer moment, sempre he estat a l’espera d’obtenir resultats positius i he estat present en actes d’entrega de restes de soldats als seus familiars. A naltros, la bona notícia, mos la van donar al mes de juliol (2021). Me van cridar per telèfon de Memòria Democràtica i me van confirmar que havia donat positiu la prova d’ADN del meu pare en les restes d’un soldat exhumat. Me van dir que de vint-i-quatre marcadors, vint-i-tres donaven positiu, lo que equival al cent per cent de certesa. A partir d’aquí, es va ficar en contacte en mi un tècnic, per preguntar el lloc on volíem fer l’enterrament i mos va dir que l’entrega de les restes de mon iaio seria a finals de setembre o principis d’octubre. Lo dia tan esperat, va ser lo passat divendres, 5 de novembre de 2021. La consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Lourdes Ciuró, mos va fer l’entrega de les restes de mon iaio, Francisco Salvador Gràcia. Al mateix acte, també es va fer l’entrega de les restes de Salvador Moreno Costa als seus familiars. L’endemà, en les restes vam anar cap a Nonasp, i després de passar Batea i entrar al terme de Nonasp, me vaig dirigir al meu iaio, i li vaig dir: “Iaio, ja estàs al teu poble”. Ara ja he pogut donar punt final a esta història i donar per complida la promesa que li vaig fer a la meua iaia, de portar-la al Soleràs, i que no va poder ser. Ara ja descansen los dos junts al cementeri de Nonasp.” Enhorabona, Emilio.