Segurament que la majoria de persones de Nonasp sabem on està o hem sentit parlar de “Villa Pepita”. No obstant això, m’atreviria a dir que és poca la gent que realment sap qui s’hi amaga al darrere i quina és la seva història. Precisament per revertir aquesta situació de desconeixement, especialment per part dels que som joves, em vaig animar, seguint la petició de Pablo Ràfales, a descobrir aquesta interessant història que podreu llegir a continuació. La protagonista és Felicitat Vidal Pros, una dona que actualment té 91 anys (tot i que no ho diria ningú), amb una energia i una memòria extraordinària, capaç de recordar fins i tot aquells detalls més petits. Una tarda del mes d’agost de 2021, em va rebre molt amablement a casa seva i vam estar conversant sobre la seva història de vida. Una vida no exempta de dificultats, però plena d’emprenedoria, de vocació i de passió per tot allò que ha fet. Felicitat comença explicant-me que el seu pare, Antonio Vidal Moreno, va nàixer l’any 1886, al carrer Sòl de vila número 31 de Nonasp. Provenia d’una família molt humil, però tot i així, va anar a l’escola i va aprendre a llegir i a escriure. De jove, seguint el seu instint empresarial, se’n va anar a França per intentar fer una petita fortuna i després tornar a Espanya i poder muntar un negoci. Quan va tornar a Nonasp, va aprofitar l’ocasió per buscar “una noieta sense estrenar, perquè a les franceses les trobava molt lleugeres”. Va veure una noia pel carrer que li va agradar i va demanar que li presentessin, es tractava de Josefa Pros Prunera, que era de Riba-Roja d’Ebre. Quan van decidir casar-se, la família d’ella no volia perquè encara no tenia fet l’ajuar, però Antonio va dir que no en calia cap i fins i tot li va pagar el vestit de núvia. Es van casar el 16 de febrer de 1918 a l’església de Nonasp, Antonio amb trenta-dos anys i Josefa amb vint. L’any següent, el 1919, va néixer la seva primera filla, que li van posar Josefa, igual que la seva mare. En aquests anys a Nonasp, Antonio va tenir alguna decepció empresarial, per allò de què la paraula valia tant com la firma, així que van decidir anar-se’n a viure a França. Allí, Antonio va fer tots els treballs que els francesos no volien i a més, contava que els espanyols, en general, estaven molt mal vistos perquè anaven tots molt pobres i carregats de fills. Amb els catalans, pot ser per la proximitat, era una mica diferent, ja que estaven millor considerats. No obstant, m’explica Felicitat que la seva mare no es va trobar amb aquesta situació, sinó tot el contrari, perquè quan va arribar a França només tenia una filla. L’any 1929 va néixer a la ciutat on vivien, Pezens (França), la segona filla del matrimoni, a la que li van posar per nom Felicitat. Al cap d’uns sis anys (el 1935 aproximadament), la família va decidir anar-se’n a viure a Barcelona. Allí es van establir al carrer Pere IV del barri del Poblenou, on van obrir un restaurant. Felicitat anava a estudiar al’acadèmia Miravet, que era només per a noies, i explica que, respecte a l’ensenyament, en aquell moment, era molt superior el que hi havia a França que no pas el d’Espanya. La seva germana, quan van anar a Barcelona, tenia uns setze o disset anys i va arribar amb una preparació acadèmica molt bona. Amb l’arribada de la Guerra Civil van canviar moltes coses. Felicitat recorda el crit de “Barcelonins, perill de bombardeig” i d’anar tothom corrent a amagar-se als refugis, o quan bombardejaven i la seva mare la posava a sota d’un matalàs per resguardar-se. També em diu que, a banda d’això, va veure cremar esglésies, saquejar magatzems, la gent que passava gana, el pa negre, les cues tremendes per anar a buscar menjar... però com que era una nena, tot allò no ho recorda com un malson, a més, com la seva família tenia el restaurant, ella no va passar mai gana. Quan sortia de l’escola, jugava amb els amiguets pel carrer i cantaven cançons anarquistes, que encara recorda a la perfecció i me’n canta algunes, com per exemple: “No pasarán, las tropas mercenarias, no pasarán, Franco, Mola y Cabanellas no pasarán, a pesar de sus estrellas los haremos recular, recularán...”. Felicitat m’explica que, des del seu punt de vista, aquesta gent tenia uns ideals de voler-ho millorar tot. El seu pare, que era molt idealista i un home més bé d’esquerres, donava diners al Partit Republicà, però després es va desenganyar al veure que no complien allò que predicaven. L’any 1938, en ple bombardeig de la Guerra Civil, Antonio va agafar un còlic miserere (una obstrucció intestinal) i amb menys de vint-i-quatre hores va morir, veient-se truncada la seva il•lusió de muntar un molí a Nonasp. A banda d’estar a Barcelona, Felicitat, durant la Guerra, també va passar algunes temporades a Nonasp. Va anar al col•legi, tot i que confessa que “no vaig aprendre res, perquè me’n recordo que quan arribava l’hora del recreo, ens treien al carrer, perquè no hi havia pati, i llavors molts se n’anaven cap a casa”. Amb vuit anys encara no sabia llegir, però després, a Barcelona, amb menys d’un any en va aprendre. Quan va acabar l’etapa escolar, va fer el batxillerat a l’Institut Verdaguer, que estava al Parc de la Ciutadella. En acabat, la seva mare i la seva germana, li van dir que havia de seguir estudiant, sense preguntar-li si volia o no. I així ho va fer. Felicitat va anar a la Normal, que era la Universitat on estudiaven els futurs mestres. Les noies hi anaven al matí i els nois a la tarda, però mai barrejats. Era una època molt estricta per aquestes coses. Em diu que va escollir aquesta carrera perquè era més curta que altres, ja que ella, mentre estudiava també treballava al restaurant familiar. No obstant això, estudiant a la Normal, va ser quan va sentir l’autèntica vocació de mestra. L’any 1949, amb vint anys, va acabar la carrera. Per aconseguir el títol de mestre hi havia dues condicions. La primera era ser espanyola. Com que Felicitat havia nascut a Pezens (França), al moment d’examinar-se, diu que “Hi havia una solterona d’aquelles poca solta, amb una cinteta al coll, i em diu “No et pots examinar perquè ets francesa!” i em va fer posar en el marge de la instància dues o tres vegades “Juro ante Dios hacer los trámites para naturalizarme española”. I al final em van naturalitzar espanyola”. La segona condició era no tenir cap malaltia contagiosa ni cap defecte físic, perquè els nens riuen de les persones amb defectes. Mentrestant això anava succeint, Felicitat i la seva mare anaven a Nonasp els mesos d’estiu i sempre que podien. Felicitat recorda que per Nadal, amb els seus amics: Filomena Llop, Mercedes i Raimundo Ràfales, Juan Manuel i Jesús Llop, Felicitat Campanales, Miguel i Pepe Caparrós, la neboda de mossèn Alejandro, les filles del secretari, etc., representaven obres de teatre, com per exemple “La fuente y el rio”. Un d’aquests anys, a una de les noies que actuava se li va morir un parent i no va poder sortir. Llavors, van demanar-li a Felicitat que fes ella el paper de protagonista. Amb una setmana se’l va aprendre i el va representar. Aquí al poble, el pare, els havia deixat d’herència una casa situada al començament del carrer de la Muela, i la mare, que era una dona amb molta empenta, va anar comprant els bancals que hi havia al costat i va ampliar la casa, posant-li de nom Villa Pepita. Tot i que ella no sabia nadar, hi va fer una piscina, que va ser la primera que va haver-hi al poble. Felicitat m’explica que a la seva mare el que li interessava amb els diners era invertir-los amb coses materials, en aquest cas amb la casa, perquè deia que “amb els viatges et gastes els diners i després no te’n recordes de res”. Tot i no ser d’aquí, Josefa es va adaptar molt bé i sempre es va sentir molt vinculada al poble. Acabada la carrera, a Felicitat li hauria agradat fer de mestra a Nonasp, però la seva germana li va treure del cap, així que es va posar a treballara una escola unitària de Barcelona. Estava a la classe amb vuitanta nens i nenes, des dels sis fins als catorze anys, tots junts, i, per exemple, mentre uns aprenien a escriure els altres feien arrels quadrades. A vegades entrava a classe donya Carmen i deia “Fulano de tal, ¿cuándo vendrá tu madre?”, amb això es referia quan aniria a pagar la quota de l’escola. “No sé, doña Carmen” li deia el nen. I després es dirigia a Felicitat i li deia “Senyoreta Vidal, si no em paguen, no podré pagar-li jo a vostè”. Felicitat em diu: “Jo volia que el terra se’m tragués, pobrets nens...”. El fet de trobar-se amb un col•legi d’aquesta manera només acabar la carrera, sumat a les males condicions laborals que tenia, va fer que comences a tenir malsons i quedar-se molt primeta. Davant d’aquesta situació, va decidir buscar una altra escola, en aquesta ocasió de monges. La situació en la qual estava en la nova escola era encara pitjor, ja que em diu que la tenien explotada. Les monges se n’anaven i Felicitat quedava encarregada de tot, pagant-li unes 400 pessetes, que era una quantitat bastant baixa. Per mirar de buscar una solució, el seu cunyat li va dir que a la Hispano Olivetti no li farien cap prova i podria entrar a treballar cobrant 800 pessetes. Però Felicitat, es va negar dient que “jo he estudiat per mestra i no vull ser una pixatinters”, és a dir, no volia estar treballant en una oficina. La senyora del col•legi li va prometre que l’escola quedaria per ella, però la germana de Felicitat va dir “ja aniré jo a parlar amb ella”, i quan va tornar va dir-li a Felicitat “nena, aquesta dona el col•legi no te’l deixarà mai, et tindrà allà d’esclava i res”. La mare de Felicitat va decidir vendre un terreny que tenien al costat del cementiri de Nonasp, junt amb algunes cosetes més, i també va demanar un préstec a un usurer. Amb tot això, van comprar un terreny a Barcelona, al carrer Sant Iscle numero 26, on l’any 1950 aproximadament, van aixecar un col•legi al qual li van posar de nom Santa Eulàlia. La directora d’aquest col•legi era la pròpia Felicitat, tot i que el tenia junt amb la seva germana, que es va treure el títol més tard. Felicitat em diu que “gràcies a Déu, aquest col•legi va funcionar molt bé, tant és així que les nenes de les monges marxaven a grapats i venien al meu col•legi. Al cap de tres anys d’haver-lo fundat ja teníem 300 nens. Ens va anar molt bé i vam poder aixecar el cap. Jo només tenia 21 anys quan ho vam fer, però la meva germana, la meva mare i jo érem una pinya”. Cada classe havia de tenir un titular, i Felicitat, a més de ser la directora també donava classes als nens. La seva pedagogia es basava a ensenyar divertint. Ella gaudia molt donant classe i això es transmetia, ja que les feia molt alegres. M’explica que si tenia mal de cap, de queixal o el que sigues, quan entrava a classe, com que s’entregava tant, se li passava. En aquest col•legi, va anar a demanar-li feina de professor el que seria el seu futur marit, que era llicenciat en Filosofia i Lletres. Es van casar l’any 1959 i van tenir dues filles i un fill. Juntament amb ell, l’any 1962 aproximadament, van muntar el segon col•legi, que es deia San Francisco Javier. Aquest estava situat al passeig de Fabra i Puig numero 345. Felicitat m’explica que en aquest, ella seguia fent servir la mateixa pedagogia, la qual no la compartia amb el seu marit, ja que ell era més de l’antiga usança. A més, en aquest col•legi, el director va passar a ser el seu marit. En aquella època, tot l’ensenyament es feia en castellà. Felicitat opina que això no li sembla bé, com tampoc que tot es faci amb català. Arribada la democràcia, ella es va reciclar com a mestre i es va treure el títol de professora en català, ja que, com que no havia tingut mai formació no sabia escriure’l. Em diu que no la va obligar ningú, sinó que ho va fer perquè va voler. Felicitat estava al corrent que en molts col•legis de Barcelona s’hi feia colònies, i a principis de la dècada de 1980, va decidir incorporar-ho també al seu col•legi, aprofitant que a Nonasp tenia una casa molt gran amb jardí i piscina. Em diu que va fer obres per adequar-la i que en aquesta ocasió, el seu marit no s’hi va oposar, tot i que ell no hi participava. Les colònies es feien al llarg dels mesos d’estiu, i en aquest temps passaven per Villa Pepita un total de 800 nens i nenes. Aquests feien el viatge amb autocar, s’hi estaven cinc dies i anaven venint per torns de cinquanta, començant pels de menys edat (uns set anys) fins als més grans. De camí a Nonasp feien una visita cultural que podia ser, per exemple, a Tarragona, ja que Felicitat tenia una amiga que era professora i els hi feia una explicació. A la casa, tenien els dormitoris a dalt, separats els nens de les nenes. A la planta de baix hi era el menjador i la cuina. El menjar el feia la cuinera, que era Maria Roc, i tots els aliments els compraven al poble, el qual suposava una gran riquesa per a les botigues i els venedors, ja que havien d’alimentar cinquanta boques a cada menjada. L’únic que portaven de Barcelona era els monitors que acompanyaven els nens. Pel que fa a les activitats, estava tot programat. Visitaven alguna granja del poble, la fàbrica de les armelles, els portaven a banyar-se al riu, al forn de pa on feien un bollet i se l’emportaven, també a fer ceràmica on feien una peça... i de nit els portaven a l’Ermita amb unes llums, ja que els hi feia molta il•lusió aquesta excursió. Felicitat m’explica que el projecte de les colònies el va començar amb molta il•lusió, tot i que era una responsabilitat molt gran i no ho passava massa bé, a diferència de l’escola. A les colònies s’havia de tenir cura dels nens les vint-i- quatre hores del dia. Perquè em faci una idea m’explica: “Una nit, només arribar, van començar a saltar a sobre del llit i un nen es va obrir el cap, ja ens veus corrent cap al metge. Un altre que si tenia febre... A la nit m’estava allà fins que s’adormien, i quan sentien que baixava les escales deien “Ya se va, ya se va” per començar a fer la jarana. Era tremendo. Després una mare que vigilés, perquè el seu fill era somnàmbul i dic “ai, mare meva, un dia sortirà i se’ns tirarà a la piscina”. L’altra mare, que a mitjanit havia de fer-lo anar al lavabo, si no se li escapava el pipí... Tot allò era molta tensió. Sort que vaig deixar les colònies sense que passés res gran, perquè no està pagada la responsabilitat que és”. Les colònies a Villa Pepita van durar uns deu anys, fins a principis de la dècada de 1990, en què van posar-hi fi en finalitzar també el seu projecte educatiu. Van pensar en llogar la casa a altres escoles que volguessin fer colònies, però van descartar-ho al veure que tindrien problemes. Després de molts anys d’activitat docent, amb el descens de natalitat, van haver de tancar els dos col•legis de Barcelona amb poc temps de diferència. Els col•legis estaven subvencionats, però van retirar- los la subvenció perquè havia d’haver-hi un mínim de vint-i-cinc alumnes per classe i va arribar un punt que no els tenien. Felicitat em diu “Recordo que va venir la inspectora i em va dir “Lo siento pero le tendremos que sacar la subvención”, i jo em vaig posar a plorar, i em diu “Bueno, usted podrá hacer lo que no ha podido hacer nunca”, i jo li vaig dir “No, porque yo no sé hacer nada más que enseñar”. “Treure’ns aquesta subvenció representava que, si per exemple els nens pagaven cent pessetes (d’això no me’n recordo bé), doncs havien de pagar tres vegades més. I allò era Horta, no era un barri per posar aquests preus...”. Amb el tancament dels col•legis, Felicitat va agafar una depressió en veure que s’aixecava al matí i no podia fer classe. No obstant això, gràcies al seu caràcter vital, se’n va sortir, i em diu “Quan un es jubila s’ha de buscar alguna cosa que li agradi, una il•lusió, perquè el dia que no es té cap il•lusió ja s’ha acabat tot”. Felicitat, des de fa molts anys, col•labora activament en les residències per a gent gran que tenen els seus fills. Em diu que va ser un canvi molt fort de passar d’estar amb nens a gent gran, i que des d’abans de la pandèmia de la Covid-19, no han pogut fer cap activitat, però abans organitzaven festes, misses i cants a la sala d’actes. Respecte a tot això em diu: “Aquestes coses les faig perquè vull, ningú em mana res, però ajudar als altres dóna molta satisfacció”. Felicitat, en el seu afany per donar a conèixer a Nonasp, va portar en quatre o cinc ocasions a la Coral de Nonasp a cantar a les dues residències del seu fill. Aquesta va interpretar la missa baturra i un repertori de jotes. En una de les ocasions, com a mostra d’agraïment, van dedicar-li una jota a Felicitat que diu: “Este coro de Nonaspe que hoy ha venido a cantar, rinde un cordial homenaje a Felicidad Vidal Nuestra Virgen de Dos Aguas le dijo a la Moreneta, son mis hijos de Nonaspe los que hoy a ti te rezan” L’any 2013, per la Festa Major de Nonasp, Felicitat va ser convidada a fer el pregó pel fet d’haver estat una persona que durant molt de temps va contribuir al bé del poble amb les colònies a Villa Pepita. En el seu discurs, visiblement contenta, va parlar del seu vincle familiar i emocional amb Nonasp. Entre els anys 2015 i 2016, Felicitat va finançar en la seva totalitat les obres de reforma del cementiri de Nonasp. Aquest data de l’any 1911 i gairebé no s’havia fet cap reforma estructural. Em diu que va portar un arquitecte de Barcelona i després de fer el projecte, les obres van consistir en renovar el mur frontal, tornant-lo al seu estat original amb pedra seca; es va canviar la porta d’accés al cementiri i a l’exterior es van fer uns jardinets amb pins i es van col•locar bancs. Pel que fa a l’interior, es va seguir amb la pavimentació del terra i es van fer alguns jardinets amb pins. Respecte als projectes de futur, Felicitat em diu: “Jo continuaré fent. Ara està en projecte arreglar la costa de la Muela i una placeta que va allà. A mi em fan feliç les coses senzilles. Jo disfruto pensant que el dia de demà no estaré i el cementiri, on m’han d’enterrar, i el carrer estaran arregladets”. Per últim, li pregunto per una afició per la qual és molt coneguda a Nonasp: la pintura. Felicitat ha regalat nombrosos quadres al poble, que es poden veure de forma permanent a l’Ajuntament, al velatori, a l’església i al (futur) centre de dia. La majoria d’ells amb paisatges o monuments de Nonasp. Em diu que això de la pintura és una disposició, que sempre li ha agradat pintar. No obstant, mai ha cursat estudis relacionats amb l’art, només va assistir dos o tres anys a les classes d’un pintor famós de Barcelona que es deia Pablo Mañé. La producció artística de Felicitat és immensa. Els seus quadres es poden contar a cents. Com a prova, me n’ensenya alguns que té penjats al seu domicili, així com un àlbum amb un recull extens de vistes de Barcelona que ha pintat. A Barcelona, els seus quadres es poden veure en les dues residències del seu fill, qui li diu de broma “Pots estar agraïda que et deixo penjar aquí els teus quadres”. Felicitat em diu que per les residències gairebé sempre pinta llocs de Barcelona: les Rambles, la Sagrada Família, etc., perquè els residents ho miren, els porta molts records i els hi agrada. A més, em diu que per ella pintar és com una teràpia: “Amb les malalties que he tingut, m’hagués pogut ensorrar, però d’aquesta manera, enlloc d’estar pensat amb el mal, penso, aviam, aquest quadre com el faré i això dóna molta vida... El quadre és el reflex del que és una persona, i els meus sempre són alegres”. A l’hora de fer un balanç d’aquests noranta-un anys viscuts, Felicitat em diu una frase amb la qual hi creu amb convicció: “En la vida se aprende más que en la universidad, pero hay un inconveniente, y es que en la vida no se puede repetir curso, tienes asignaturas pendientes y otras mal aprendidas”. Respecte a la seva vida afegeix: “A la vida hi ha llums i ombres, però jo, tot el que he fet, ho he fet amb bona voluntat. En general estic contenta amb la meva vida, perquè he fet el que m’ha agradat i a més m’he guanyat la vida”. Nonasp ha estat una constant al llarg de la vida de Felicitat Vidal, la qual es declara una enamorada del poble. Amb aquesta història de vida, hem pogut constatar que efectivament és així. La prova està en el llegat que, al llarg dels anys i en diferents formes, Felicitat Vidal Pros ha deixat, i segueix deixant, al seu estimat poble: Nonasp.